Alcoi, els reptes d’una ciutat capital (1)

alcoi 1

Nèstor Novell

“Sóc un peó de l’escac de la vida, una tremolor del nàixer a la por. Sóc com el so d’aquesta xeremeia i del tabal que anuncia festa i dol. I sóc mos i sóc carícia I sóc tendresa i sóc bastó. (Ovidi Montllor. Autoretrat[1])

La històrica ciutat industrial del País, sense deixar de mantindre un important sector industrial, ha patit fortes transformacions les darreres dècades. Avui és majoritàriament una ciutat de serveis desconnectada de la ciutat lineal Alcoi-Cocentaina-Muro i de l’important districte industrial que en gran part ha generat la pròpia ciutat. Vivim moments que reclamen una tornada a la industrialització del País, veus a les quals m’apunte incondicionalment. És per això que no és sobrer recordar les paraules de Joan Fuster[2], sobre la visió que tenim els valencians del propi País.

“Una grotesca tendència centralista ha condicionat una visió de l’economia valenciana a base d’horto-floricultura, amb solfes dels mestre Serrano, articles de “Valencia-fruits” i esperances exlliurecanvistes sobre el mercat comú. El País Valencià és molt més que tot això. És Elx, i Morella i Alcoi…”

Tot i ser una visió econòmicament superada, encara és vigent en l’imaginari col·lectiu valencià, no debades ells, els del regionalismo bien entendido, se n’han encarregat d’alimentar-la mentre es dedicaven a l’especulació urbana. Anem, doncs, a la història. Una ciutat amb una activitat manufacturera de set segles d’antiguitat demana una aproximació a una narrativa de la ciutat que sense dubte condiciona les mirades dels alcoians sobre ells mateixos. Els alcoians, ara sense vanitat sinó amb humor, encara proclamen: Sabadell és la ciutat més alcoiana de Catalunya.

Apunts històrics

Passarem ràpidament per l’època prejaumina. Els jaciments prehistòrics, ibèrics i romans estan ben estudiats, la burgesia alcoiana sentia una especial inclinació per aquests coneixements políticament tant innocus. Cal citar el jaciment mosterià del Salt, les pintures rupestres de nombrosos abrics i els petits assentaments ibers, fenicis i romans. La presència àrab també va ser discreta, diverses restes d’alqueries disperses.

El 17 de març de 1256 el lloctinent del Jaume I, Eixemén Pérez Arenós va promulgar la carta de poblament d’Alcoi a Xàtiva. El nou recinte emmurallat pretenia controlar la ruta amb els regnes de Castella i de Granada. La importància estratègica de la nova ciutat es posà de manifest el 5 de maig de 1276 quan Al-Azraq, amb les seues tropes benimerines, va fer un atac a Alcoi i en el qual va morir. Les tropes musulmanes es varen retirar, però esperaren emboscats l’atac dels cristians i els derrotaren. La llegenda, i la festa de moros i cristians que la festeja, diu que enmig d’aquesta segona batalla aparegué sant Jordi i decantà el triomf a favor dels cristians.

Lluís Torró[3] considera que el fet de ser una ciutat de reialenc afavorí l’aparició d’una important oligarquia local:

“Els començaments de la vida de la vila d’Alcoi a mans del rei van ser trencats amb la seua cessió a Roger de Llúria per part de Jaume II el 1291. Des d’aquesta data fins el 1341 la senyoria va restar a mans dels Llúria i els Entença, passant després als Jamvilla, comtes de Terranova. (…) L’any 1359 la baronia era comprada per Elionor de Sicília, (…) per passar finalment a mans de Frederic d’Aragó, Comte de Luna (…), l’any 1409, (…). La incautació del patrimoni de Frederic d’Aragó per part del rei va ser aprofitada pels alcoians que li van reconèixer la senyoria a canvi del compromís del rei de vincular la baronia d’Alcoi al seu patrimoni i no vendre-la, fet que va ser acceptat pel monarca. (…) (i) reflexa l’existència ja d’una oligarquia local, representada pels prohoms, amb una força gran i que encapçalava la comunitat front al poder feudal.”

Els prohoms anirien adquirint, al si de la societat feudal, un comportament protoburgés. Aprofitaren el seu enriquiment com a propietaris de terres i desenvoluparen una activitat de fabricants-mercaders,  controlant els gremis per posar-los a disposició dels seus interessos de classe. Ja als segles XIII i XIV nasqueren les primeres corporacions tèxtils de la manufactura de la llana i el privilegis reials referents a peatges i ramaderia. L’embranzida de la manufactura tèxtil arribà a les darreries dels segle XV i durant el segle XVI. L’any 1497 és construí la primera seu de l’antiga corporació de paraires per a “reunir-se, estendre els draps i bollar-los.” Al segle XVI la ciutat va créixer amb el Raval Nou, i en el nombre de molins drapers i d’artesans. Els  “Capítols i Ordinacions de l’Offiçi de Perayres de la vila d’Alcoy, decretats per lo Governador de Valènçia” de 1561, consolidà la Fàbrica de Panys. També es constituïren l’”Offici de Sastres i Calceters” i, el 1590, el Gremi de Teixidors. Segons Antoni Llibrer el procés industrial era compartit per una àrea més extensa[4].

“Les comarques valencianes de la Vall d’Albaida, l’Alcoià i el Comtat. En aquesta àrea es consolida una important regió manufacturera al llarg del segle xv, sustentada en diferents bases: la importància del col·lectiu mudèjar en el manteniment d’una poderosa ramaderia llanera, la multiplicació de petites unitats de producció artesanal de caire familiar, la conformació d’un ampli mercat consumidor a les comarques del sud del país (que desenvolupen un evident creixement demogràfic al llarg d’aquesta centúria), i també la vertebració d’una important infraestructura molinar -amb més de quaranta batans.“

Lluís Torró n’afegeix un nou factor explicatiu del creixement del tèxtil, els avantatges fiscals que la monarquia concedí a les vendes fetes a altres viles. Així, el 50,5% dels draps venuts i el 65,37% del valor eren fets fora.

 

Industrialització i conflictes socials: del segle XVIII al segle XX

Fins a mitjan segle XVIII el sector primari encara era el predominant a la ciutat, però l’economia alcoiana s’havia transformat acumulant moltes empreses i ja estava preparada per fer possible l’inici de la industrialització: concentració de la propietat de la terra, excedents de mà d’obra pel creixement demogràfic i constitució d’una primera acumulació de capital.

A mitjan segle XVIII el sector secundari ja era el sector hegemònic de la ciutat. Els canvis estructurals es veuen en la diversificació industrial amb l’aparició de la indústria paperera i d’una primera indústria auxiliar metall-mecànica; o també en la cooperació entre empreses que permet crear un magatzem mancomunat per a l’adquisició de matèries primeres i per a la comercialització dels productes; o finalment, en el control de  la producció, establint “la Bolla“, la garantia que avalava la perfecta qualitat del panys (per això popularment la Fàbrica de Panys es coneix com la Casa de la Bolla). Aracil i Garcia Bonafé [5] ens mostren numèricament els canvis:

“La població d’Alcoi, segons els nostres càlculs, s’ha més que duplicat en el transcurs de menys de 50 anys, és a dir, passa de 1.313 vers el 1736 a 2.693 vers el 1784.(…) Entre les diverses causes d’aquest augment demogràfic, cal assenyalar l’increment enregistrat en la industria tèxtil:

Anys Peces Vares Metres
1700 2.000 72.000 65.664
1748 3.700 133.200 121.479
1763 6.000 216.000 196.992

Cal  no oblidar (la) indústria paperera, que, iniciant-se el 1755, assoliria la seva màxima puixança entre el 1776 i el 1782, a jutjar per les escriptures d’establiment dels molins paperers. En 1784 constituïen la fabrica de paper 28 empresaris i, pocs anys després, la Corporació funcionava amb reglament propi.”

Aquest procés d’industrialització seguirà primer el putting-out system, per després passar a la fàbrica amb la incorporació de maquinària comprada a Europa per a filar i cardar, un procés que, a mitjan segle XIX, ja s’havia  produït en la seua totalitat. Continuant amb Aracil i Garcia Bonafé

“l’obrer rural en cap moment passa la frontera del filat, que impossibilita la creació d’una indústria rural pròpia. Aquest fet creiem que es produí, entre d’altres raons: 1) perquè el preu d’un teler era bastant més elevat que el d’un torn de (…)  i estava per damunt de les possibilitats econòmiques del camperol de la zona; 2) perquè la burgesia local alcoiana, agrupada a l’entorn de la Fabrica de Draps, dominava totalment la distribució de les matèries primes i la producció de les manufactures tèxtils (aquestes són ja produïdes, des de la segona meitat del segle XVIII, per als exercits reials i exportades a l’Amèrica espanyola”)

Ismael Vallés[6], confeccionà el següent quadre per mostrar la importància del treball a domicili a partir de la informació d’A.J. Cavanilles:

Municipis que treballen i filen llana per a Alcoi i nombre de pesos que reben a canvi

Cocentaina     600 pesos que reben d’Alcoi

Benilloba         300 pesos que perceben d’Alcoi

Ibi                    300 pesos que rep d’Alcoi i de Bocairent Benasau         100 pesos rebuts d’Alcoi

 

Hi ha una història industrial d’Alcoi que passa per les foneries, l’alimentació, la química, la paperera i la cigarrera. M’hi detindré només en l’altra gran indústria alcoiana dels segles XVIII i XIX i els inicis del XX, la paperera.

La indústria del paper, centrada en Alcoi i en Capellades, van arribar a ser els líders en el mercat internacional durant molts anys dels segle XIX. La indústria va tindre un fort desenvolupament  fins a 1830, a partir d’aleshores, molts molins és passaren a la indústria de la llana. Tot i això, gràcies a la innovació de Francesc Laporta per a fabricar paper amb cendra blanca utilitzant magnesi, a partir de 1860 la indústria reviscolà fins a 1880. Segons Gutiérrez[7], l’empresa alcoiana exportadora per excel·lència va ser Josep Laporta Valor. També altres fabricants alcoians tingueren presència en el mercat sud-americà, com Abad Santonja fabricant dels llibrets Bambú.

La matrícula industrial de Alcoy señala para 1881 un total de 113 tinas en 23 molinos. El referente comercial de los fabricantes alcoyanos era el mercado interior, aunque sin renunciar a cierta proyección exportadora. En ese sentido debe recordarse la importancia de la fábrica de tabacos de Alicante (muy centrada en cigarrillos) y que en el mismo Alcoy hubo una fábrica de cigarrillos. (…) El sector papelero del distrito alicantino se caracterizaba por compaginar la fabricación de papel de fumar con papel seda (para envoltorio de cítricos). La fabricación de papel florete era auténticamente marginal.

Atesa la crisi del paper de seda i a la cada vegada més predominant posició en el mercat de les empreses de Capellades, a finals de 1934 les empreses de la Foia d’Alcoi de fabricació, manipulació i comercialització de paper, (8 fàbriques, 15 màquines, 1.600 treballadors i el 21% de la capacitat productiva de l’estat) constituïren Papeleras Reunidas S.A. per a la fabricació de papers de tota mena, especialment paper de fumar, sedes i maniles. Actualment, seguint el treball de Gutiérrez:

 “Miquel y Costas & Miquel ”está entre las tres o cuatro que dominan la producción mundial de este tipo de papel. (…) Históricamente su triunfo se ha basado en una muy fuerte proyección exportadora, (…). La actual MCM se construyó sobre las bases de una empresa surgida del distrito de Capellades a cuya estructura vino a sumarse en 1975 la empresa “Payá Miralles” creada en Alcoy, aunque con fábrica en Mislata (Valencia). Asimismo, la filial argentina de “Miquel y Costas & Miquel” es resultado de una compra realizada a “Papeleras Reunidas” en 1985. En definitiva, la hegemonía que ejerció MCM sobre su distrito durante el siglo XIX y primer tercio del XX ha acabado por imponerse también en Alcoy, donde en la actualidad la otrora potente “Papeleras Reunidas” es un simple recuerdo.

La industrialització d’Alcoi de la segona meitat del segle XIX ha estat qualificada de desafiament a la geografia, atesa les difícils condicions orogràfiques del territori complementada amb una agricultura molt limitada i uns modestos recursos fluvials. La geografia era una greu dificultat per a l’abastiment de primeres matèries, energia, capital, comunicacions i mercat. Rafael Aracil i Marius Garcia Bonafé fan evident que les condicions “geogràfiques” d‘Alcoi suposaran unes condicions adverses per a competir en els mercats en encarir els productes alcoians. Per això, des dels inicis de la competència, la producció s’orientà cap a gèneres de pitjor qualitat o que no volien fabricar altres manufactures de l’estat. L’empresari alcoià tractarà sempre d’evitar la competència i, sobretot, superexplotar la mà d’obra. Conforme avançà el procés industrialitzador del segle XIX, també  ho feu la presa de consciència de classe per part dels treballadors. A Alcoi es produirà un agudització creixent del conflicte social, aspecte que conformarà una part important del seu imaginari col·lectiu.

Amb l’arribada de la mecanització i la fàbrica, a la segona meitat del XIX, naixeria una estructura industrial centrada en el tèxtil i només en la ciutat. La introducció de la maquinària qüestionà tota l’economia de producció familiar basada en l’agricultura i el treball a domicili. Els primers conflictes socials, 1821-1844, foren per aquest motiu. En paraules d’Aracil i Garcia Bonafé:

“quan un canvi tecnològic, fins i tot de caràcter local, en reduir ma d’obra, prescindeixi del seu treball (de l’obrer rural) , suprimit un dels seus principals mitjans de subsistència, reaccionarà marxant fins Alcoi i destruint les maquines. Això va ocórrer el 1821 i es repetí el 1823. Els esdeveniments de 1821 s’han d’enquadrar dins del primer tipus de ‘luddisme’ assenyalat per Hobsbawm”.

Els empresaris pensaren que la resistència a les màquines era deguda a la manca de formació. El 1829, la Reial Fàbrica de Panys instituí la primera escola de formació tècnica tèxtil de l’estat, l’Escola de la Bolla. L’escola va permetre dotar a les empreses dels tècnics que requerien. Els conflictes socials continuarien, especialment en èpoques de crisi,  amb les protestes contra l’impost de consums, contra les quintes, així com manifestacions i aturs parcials en demanda de major jornal. El moment àlgid d’aquesta lluita obrera va ser la insurrecció del Petroli, un fets que quedaran per sempre gravats en la memòria alcoiana. Manuel Cerdà[8], ens explica les condicions laborals i vitals que patien els obrers alcoians:

“La industrialització alcoiana va realitzar-se en unes condicions –competència, manca de primeres matèries, dificultat en les comunicacions– que comportaven la sobreexplotació de la mà d’obra en base a mantindre uns salaris inferiors fins i tot al nivell de subsistència i unes jornades laborals extremadament llargues. En la dècada de 1870 els teixidors, paperers i sabaters treballaven diàriament dotze hores; deu els del ferro, fusters tintorers i obrers de la construcció, i entre setze i divuit els obrers del tèxtil.  (…) La jornada laboral de les dones i els xiquets tenia una durada semblant. (…) Els nens començaven a incorporar-se al món laboral, als sis anys els xiquets i als vuit les xiquetes (…) En les fàbriques i tallers els espais eren molt reduïts, mal ventilats i –en el cas sobretot de la indústria paperera– amb una excessiva humitat. Els accidents laborals eren freqüents, especialment entre els nens, vençuts pel cansanci i la son”.

Tampoc les condicions de l’habitatge i alimentació eren les idònies:

Les característiques geogràfiques d’Alcoi van determinar el seu creixement en altura, de tal manera que les antigues cases preindustrials van convertir-se ràpidament en edificis de vivendes de lloguer per peces, on els treballadors vivien apilotats i en un medi totalment insalubre, assolint els barris obrers densitats de 2.000 i 2.500 habitants per hectàrea, densitats que contrastaven força amb els 800 habitants per hectàrea (…)  (de) les zones on residia la burgesia. Pel que fa a l’alimentació, la seua base la constituïen el pa, majoritàriament de panís, i els productes vegetals, als quals, com a molt, se’ls afegien –segons informacions coetànies– “cortas cantidades de salazón”. La carn, sobretot la roja, “pasan meses sin que la prueben”. En canvi, el consum d’alcohol era força elevat.

El 1871 dos membres de la Mútua Protección de Tejedores  participaren al Congrés Obrer de Barcelona, on connectaren amb l’Associació Internacional de Treballadors (la Primera Internacional).

El 1872 s’inaugurà a Alcoi la seu de l’AIT. A principi de 1873 el congrés de l’AIT acordà posar la seu del Consell Federal a Alcoi. Laa federació local comptava ja amb 2.591 afiliats, la segona en importància després de Barcelona. El líder local de l’AIT alcoiana fou el mestre Severino Albarracín Broseta. L’obrer alcoià s’organizà i aniria exigint no només augments salarials, sinó també la millora de les condicions laborals i la reducció de la jornada laboral a 8 hores. L’arribada de la I República, l’1 de febrer de 1873, no satisfeia les ànsies revolucionaries d’uns treballadors que ja apostaven per la dissolució del sistema capitalista. El 7 juliol de 1873 es declarà la vaga general que va ser seguida de manera massiva: una assemblea de 6.000 treballadors acordà solidaritzar-se amb els treballadors de Cocentaina que demanaven la jornada de 8 hores i l’augment salarial. Aquestes peticions varen ser traslladades a l’alcalde republicà d’Alcoi Agustí Albors “Pelletes”. Els principals empresaris es negaren a les peticions i acordaren resistir fins i tot amb les armes. Manuel Cerdà ho relata així:

“El dia 9, una nova assemblea decidí que la corporació municipal havia de resignar el seu comandament en una junta formada per destacats internacionalistes. Albors es negà i, a primeres hores de la vesprada, entre sis i vuit mil treballadors es concentraren davant l’ajuntament. Com que l’ambient era cada vegada més tens, l’alcalde disparà un tret a l’aire per a posar ordre. (…). La guàrdia municipal, en escoltar el tret, disparà contra la multitud. Un treballador morí i alguns més resultaren ferits. S’aixecaren barricades i fabricants i propietaris foren presos com a ostatges, iniciant-se d’aquesta manera una lluita que durà més de vint hores i que, després de la mort de setze persones i l’incendi de diverses cases i de la Casa Consistorial, acabà amb l’assassinat d’Albors de forma violenta”.

El dia 10 arribà l’exèrcit a una ciutat controlada per l’AIT. No aconseguí entrar a la ciutat fins el dia 13, després de negociar la retirada de barricades i la llibertat d’ostatges, però immediatament hagué de marxar a Cartagena que havia proclamat el cantó. De nou els treballadors tornaren a controlar la ciutat i  els empresaris acceptaren gran part de les reivindicacions obreres

“Tanmateix, a primers de setembre feien la seua entrada en Alcoi dos-cents guàrdies civils, iniciant-se una forta repressió sobre els treballadors. A principi del 1874 el nombre de processats era de 315, cent dels quals estaven empresonats a Alacant. Més de 700 treballadors van ser encausats i 288 acabaren en la presó”.

Durant tot el segle XIX la indústria tèxtil accelerà el seu procés de mecanització encara que tant el tèxtil com el paper patien els problemes de manca d’energia i deficients comunicacions. Les  reivindicacions  a l’Estat es centraren en el ferrocarril, en la carretera Alacant-València per Alcoi i en la reclamació d’una política lliurecanvista. Mentrimentres la ciutat va fer una fortíssima inversió per construir els ponts de la ciutat que permeteren millorar la comunicació cap a Cocentaina, Xàtiva i Alacant.

La creixent mecanització es centrava en la introducció de noves màquines de vapor. Diverses mines de lignit foren excavades a la comarca, la més important  el pou “la Divina Pastora” que produí més de 20.000 quintars de lignit anuals, però era d’un baix poder calorífic.

La principal indústria tèxtil era la llanera que ocupava el 1853 a 3.000 homes i 5.000 dones i nens. Molta menor importància en tenien el lli, el cànem i el cotó. Rafael Aracil i Marius Garcia Bonafé[9] valoren el creixement de la indústria alcoiana de la segona part del segle XIX en l’alt creixement dels transport terrestre per cavalleries, gràcies a la millora dels camins rurals, i en l’augment d’inversionistes

“Els anys 1862-1872 són la millor època per als inversionistes, les societats més importants de les quals són la Banca Vives, la Banca Raduan, la Societat de Crèdit Valencià, etc.; el 1885 s’estableix a Alcoi la primera sucursal del Banc d’Espanya. (…) És la de la gran reforma de la ciutat. A part de la construcció de ponts, millora de camins veïnals i gestions importants per a la consecució del ferrocarril, es construeix l’Hospital Civil, comença a funcionar el Mont de Pietat (el 1875), es renova la conducció d’aigües i el sistema d clavegueres; s’instal·la la il·luminació de gas i s’inaugura el telègraf; el període acaba el 1875, amb l’enderrocament de les muralles i el Pla de l’Eixampla”” Evolució de la producció tèxtil i de paper al segle XIX:

Any Tèxtil (peces) Paper (raimes) Paper-llibrets (grosses)
1807 14.000 137.500
1845 24.000 200.000
1875 54.630 281298 540.000
1880 54230 500.000 1.000.000
1890 104.650 30.000
1900 207.422 0

La sèrie mostra una forta crisis durant els primer anys 80 (particularment dur va ser l’any 1882). El motiu no era altre que la crisi del camp andalús. La producció de teixit de molt baixa qualitat patia la dependència d’un mercat de rendes baixes sotmés als cicles agraris. L’Alcoi del segle XIX té una sèrie d’empresaris amb nom propi: Pedro Cort, importador de les primeres màquines de filar la llana, creador d’una màquina de cardar i d’una altra d’enrotllar cigarrets; Aselm Aracil, amic de Canalejas i màxim proveïdor de mantes i vestits a l’exèrcit i la Guàrdia Civil; Antoni Carbonell, fundador de l’empresa d’oli Carbonell; i Rigobert Albors Montllor, financer, cofundador de la Unión Alcoyana de Seguros i del Monte de Piedad i decisiu en l’empresa d’instal·lació de gas i electricitat a la ciutat. Segons Rosa M. Jordà[10]. Entre 1885 i 1900 la producció d’energia a vapor s’incrementà el 250% degut a la recuperació de la demanda i gràcies a l’alt nivell de mecanització assolit. Són els anys que s’introduïren les selfactines per a filar, les màquines contínues de tòrcer i els telers mecànics. A més, el ferrocarril Alcoi-Gandia, inaugurat el 1893, assegurava les matèries primeres i el carbó necessari procedent d’Anglaterra per la via del Port de Gandia. Les vendes s’incrementaren, especialment a l’exèrcit d’Àfrica. Durant el primer terç dels segle XX es consolida la industrialització i a més es produeix un primer avanç al conjunt del que ara anomenem districte tèxtil. Ismael Vallés[11] ho constata en l’evolució de les matrícules industrials: Contribucions totals, industrials i tèxtils d’Alcoi entre 1895 i 1938.

Any Total (ptes) Total indústria % tèxtils %
1895 184.002  74.360 40’4  32.585 43’2
1899 203.334  76.424 37’5  37.385 48’9
1905 210.763  82.980 39’3  44.381 53’4
1910 172.478 100.801 58’4  81.080 80’4
1915 283.011 131.728 46’5  81.426 80’4
1920 259.447 146.698 56’5  93.455 63’7
1925 738.560 353.672 44’8 219.425 62’0
1938 594.582 294.235 49’4 192.495 63’5

Les dades mostren com el sector industrial ve a significar un 50% del conjunt de l’activitat econòmica i, dins d’aquesta, la tèxtil en suposa, depenent de l’any, entre el 40 i el 80%. Ismael Vallés, aporta una estimable informació sobre el procés de renovació tecnològica d’aleshores: Nombre de fusos, telers i batans, segons dades de les matrícules industrials d’Alcoi entre 1910 i 1938 (índex de creixement: 1910 = 100)

1910 1915 1920 1925 1938
fusos 27.077 100 27.590 102 43.446  160 41.995 155 32.160 118
telers 610 100 621 102 952 156 1.237 203 1.185 194
batans 70 100 60 86 83  118 69 98 19 27

En el període va tindre especial importància la Gran Guerra Europea. Les comandes –i els guanys- foren enormes, particularment les de l’exèrcit francés. El primer any de guerra ja s’havien exhaurit tots els estocs. Després de la guerra europea, els anys 20 i 30, són d’un cert estancament. Un alcoià arribà a ministre de justícia durant la República, Joan Botella Asensi, del Partit Radical Socialista, càrrec del que dimití quan Joan March s’escapà de la presó. Durant la guerra d’Espanya les empreses alcoianes foren socialitzades Molts importants foren els subministrament a l’exèrcit de productes tèxtils i de material de guerra fet per la IMAS (Industrias Metalúrgicas Alcoyanas Socializadas). Els alcoians formaren un regiment propi al front de Terol, Ruesca-Taino, en record dels líder de la CNT Federico Borrell “Taino” i  Juan Ruesca, morts en combat. Les dades demogràfiques alcoianes també reflecteixen l’estancament del període 1920-1940. La població només es recuperarà a partir dels anys 50 (un creixement del 28,5% entre 1950-1970), per tornar-se a estancar a partir de la crisi de les darreries dels anys 60. Els anys 50 els alcoians descobreixen la platja de Gandia. A més del turisme dos personatges ben diferents de la repressiva postguerra mantindran una relació amb Gandia. Un és Rafael Coloma Payà, falangista, denunciant de republicans i membre de la divisió “azul”. Aprofità la llarga tradició de premsa d’Alcoi per llançar el periòdic Ciudad. Als anys 70 en va fer una edició a Gandia. L’altre personatge és Antonio Montava Chinchilla, destacat membre de la CNT alcoiana que es va fer jesuïta, el 1952, a l’exili a França. Publicà en el periòdic Humanidad, escrigué Impresiones de un miliciano i acabà de director del col·legi dels jesuïtes de Gandia.

La crisi dels anys 60

La crisi industrial dels 60 ja no fou un fenomen conjuntural lligat als cicles agraris, sinó que era una crisi estructural que duria al tancament d’un munt d’empreses. Tot i això, les estadístiques mostren que als anys 60 i part dels 70 hi ha un increment de la producció, sinó a Alcoi, si al conjunt del districte del tèxtil. Les empreses pensaven que el cicle econòmic (elevació del nivell de vida i nova demanda turística) els beneficiaria, així que diverses empreses importants modernitzaren la maquinària i instauraren un tercer torn per absorbir l’excés de mà d’obra.

Però en general, la crisi posa de manifest l’obsolescència d’una maquinària amortitzada feia anys i la manca d’adequació del producte, barat i de baixa qualitat, a les necessitats d’un mercat que havia augmentat el seu poder adquisitiu, que coneixia les comoditats de la fibra sintètica i que majoritàriament vivia a les ciutats. Precisament la promoció d’habitatges serà un canal de sortida de capitals alcoians, i de descapitalització de la indústria.

També als 60 es produí la consolidació dels nuclis industrials propers a Alcoi: Cocentaina, Muro, Benilloba, Banyeres de Mariola, així com altres una mica més allunyats i amb una tradició que venia de lluny, com és el cas de Bocairent, Ontinyent i Albaida. Rosa M. Jordà[12] analitzà la crisi en funció de l’estructura de les empreses:

 “Podemos distinguir un conjunto de empresas estático –el sector de hilados y tejidos principalmente-, que representa a las grandes empresas familiares de ayer, de una estructura rígida y inmutable y donde la concentración de todas las responsabilidades técnicas, administrativas y comerciales residían en las mismas manos, reflejo de una mentalidad. Y otro conjunto permeable a  los cambios en los sectores de implantación reciente: fabricación de artículos de textil-hogar, producidos mediante algodón y fibras sintéticas. (…)  Esta diferencia de comportamiento conlleva una desigual resistencia a la crisis, mientras el segundo conjunto de empresas, en general, se mantuvo; el primero, representado por el sector de regenerados de lana, fue afectado en gran manera, desapareciendo, de 1963 a 1965, 17 empresas, todas ellas de más de 26 i menos de 50 obreros(…) Las empresas con más de 100 obreros, pertenecientes en su totalidad al sector de hilados y tejidos, se mantiene en números absolutos, pero en realidad se convierten muchas de ellas en cooperativas. Segons l’Alt Consell Consultiu en Investigació i Desenvolupament[13]: “En el marco de este proceso se produjo una reconversión de todas las fases del proceso productivo que, si bien tuvo como efecto positivo el incremento de la productividad hasta prácticamente situarse a niveles internacionales, llevó a la práctica extinción del sector local de producción de maquinaria textil que no supo adaptarse a los nuevos requerimientos de la industria local. (…) Fruto de esta especialización, se registró una fuerte expansión del número de empresas dedicadas exclusivamente a la fase de tejeduría. Igualmente, en el segmento de acabados se produjo un incremento considerable del número de empresas dedicadas a la estampación y el tinte de productos de textil hogar. El proceso de diversificación productiva hacia el textil hogar fue acompañado por un proceso de descentralización hacia municipios cercanos a Alcoy, como Cocentaina y Muro, buscando suelo industrial más barato y con buenos accesos a la Carretera Nacional 340, además de mejores costes laborales”.

La nova situació a partir dels 90 i l’espai de les CCV

Durant els anys 90 hi hagué un important increment d’empreses i de negoci gràcies a les vendes de productes jacquard als països àrabs, però es va perdre la fabricació de maquinària i l’agilitat per a adaptar-se als canvis tecnològics. L’aplicació de l’Acord Multifibres de l’OMC i la plena liberalització del mercat tèxtil, el 2005, hi suposà un colp molt fort. Golf-Laville i Ortega-Colomer[14] aporten un quadre ben significatiu de la importància i actual difusió territorial del sector tèxtil Especialització productiva dels principals municipis tèxtils valencians.

Ocupació Tèxtil-Confecció CE Estatal CE Valencià
Estat espanyol 20.257.600 82.264 1,0
País Valencià 2.226.200 15.007 1,7 1,0
Agullent 1.195 850 175,2 105,5
Aielo de Malferit 562 136 59,6 35,9
Albaida 1.117 589 129,8 78,2
Alcoi 6.185 972 38,7 23,3
Atzeneta d’Albaida 180 50 68,4 41,2
Banyeres de Mariola 1.353 782 142,3 85,7
Bocairent 565 199 86,7 52,2
Canals 987 110 27,4 16,5
Cocentaina 2.117 697 81,1 48,8
Enguera 364 84 56,8 34,2
Montaverner 167 59 87,0 52,4
Muro d’Alcoi 1.404 677 118,7 71,5
Ontinyent 5.843 1.608 67,8 40,8

Font: Elaboració dels autors des de dades de SABI (2010)

Aquest espai, que denominem les Comarques Centrals Valencianes de l’interior (CCV-I), conformen un districte industrial especialitzat majoritàriament amb sectors madurs. En el sector tèxtil, amb el 17%,  es situa a segon lloc estatal després de Catalunya, amb el 41,6%.

El sector té reptes de futur complicats. La concentració dels canals de distribució en grans superfícies comercials o en botigues franquícies controlen els mercats, per la qual cosa el sector hauria de cercar  una relació més estreta amb els clients i els proveïdors. Al districte hi han experiències d’empreses  que han aconseguit ser proveïdors del Corte Inglés o de Mercadona, o que han apostat per fabricar sota el disseny de reconegudes marques. Altra estratègia d’èxit ha estat la presentació en el mercat d’una oferta integral i conjunta, de diverses empreses, de productes complementaris. Darrerament, altres empreses han apostat, amb resultats contradictoris, pel denominat tèxtil tècnic, (automoció, sanitari, geotèxtil i agrotèxtil) on el disseny, la moda, la marca i el canal de distribució no són determinants. El futur d’aquests productes té una forta dependència externa de maquinària, fibres i productes químics.

A la difícil conjuntura del sector caldria afegir dues qüestions importants. Per una banda la manca de finançament per  les empreses, la pèrdua de la banca regional i la incentivació de bancs i institucions per a invertir en el sector especulatiu immobiliari, ha barrat la renovació tecnològica del sector. Per l’altra, les institucions encarregades d’aportar l’R+D a les empreses, en concret AITEX i les Universitats, haurien de repensar les seues estratègies per aconseguir una eficaç transmissió de coneixement i de les aplicacions innovadores a les necessitats reals de les empreses.

[1] Jordi Tormo. Ovidi Montllor. Un obrer de la paraula. Ed. Sembra. 2015 [2] Joan Fuster. Pròleg al llibre de Rafael Aracil Martí i Marius Garcia Bonafé. Industrialització al País Valencià (el cas d’Alcoi) Editorial 3i4. 1974 [3] Lluís Torró Gil. Abans de la industria. Alcoi als inicis del sis-cents. Universitat d’Alacant – Institut de Cultura Juan Gil-Albert. 1994. [4] Antoni Llibrer Escrig.. Estudis d’història agrària. n. 23 (2010-2011). Universitat de València [5] Rafael Aracil i Màrius Garcia Bonafè. Inicis de la industrialització a Alcoi. Recerques: Història, economia i cultura, núm 3. 1974. [6] Ismael Vallés. Indústria tèxtil i societat a la regió Alcoi-Ontinyent. 1780-1939. IVEI – Universitat de València. 1986 [7] Miquel Gutiérrez i Poch. Papel de fumar y mercado exterior: la historia de un éxito. Los casos de Capellades y Alcoy (1800-1936) IX Congreso de la “Asociación Española de Historia Económica” (Murcia 9 al 12 de septiembre de 2008)   [8] Manuel Cerdà. La insurrecció del «Petrólio». Barcella número 05. Octubre 1998 [9] R. Aracil i M. Garcia Bonafé. Industrialització al País Valencià (el cas d’Alcoi). Editorial Eliseu Climent. 1974 [10] Rosa Maria Jordà Borrell. Alcoy: La crisi textil de 1965 y sus repercusiones. dialnet.unirioja.es/descarga/articulo/2297209.pdf [11] Ismael Vallés. Indústria tèxtil i societat a la regió Alcoi-Ontinyent. 1780-1939. IVEI – Universitat de València. 1986 [12] Rosa Maria Jordà Borrell. Alcoy: La crisi textil de 1965 y sus repercusiones. dialnet.unirioja.es/descarga/articulo/2297209.pdf [13] l’Alt Consell Consultiu en Investigació i Desenvolupament de la Presidència de la Generalitat Valenciana. La innovación en el sector textil-confección de la Comunidad Valenciana. EDITA: Presidència de la Generalitat. Fundació premis rei Jaume I. 2008. [14] Emilio Golf-Laville*, Francisco Javier Ortega-Colomer. Las fuentes de la innovación y el papel de las instituciones en el Sistema de Innovación Textil de un distrito industrial valenciano. Departamento de Organización de Empresas, Escuela Politécnica Superior de Alcoy, Universidad Politécnica de Valencia, 2010

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER