Joan del Alcázar
Després de la jornada de constitució dels ajuntaments sorgits de les urnes el passat 24M, els valencians hem tornat a riure. Els valencians progressistes, és clar; que per als altres, per als ubicats políticament en l’espai del Partit Popular, el dia va ser de dol, de ràbia i d’impotència en veure com perdien sense fre el control polític municipal a casa nostra [que en pensaven seua]. Tots dos grups, els progressistes i els conservadors tenien motius per a la seua resposta: els primers perquè la pràctica totalitat dels pobles i ciutats més rellevants del país han eixit del jou de la dreta autòctona, alguns després de quasi un quart de segle; els segons perquè, a més de la derrota, pràcticament cap força política vol saber-se’n res d’ells, tan superbs i autoritaris des de sempre i tan contaminats de corrupció com els tribunals estan sentenciant i sentenciaran.
Es cert, no obstant, que el Partit Popular ―tot i la sagnia de vots que ha patit― ha estat la força més votada en molts llocs, la qual cosa ha exigit que partits, coalicions i plataformes electorals de variada coloració hagen hagut de fer de la necessitat virtut per tal de desallotjar-los de les alcaldies. Eixe i no altre, ―constituir governs d’unitat des de la pluralitat―, va ser el manament de les urnes. Obrir portes, finestres, i entrar amb lleixiu, salfumant, bona cosa de raspalls i netejar a fons els ajuntaments valencians. Els pactes, és clar, tanmateix, no han resultat fàcils.
El món no va començar el 24M, i tots tenim un passat; també els partits i els seus militants, simpatitzants i votants. Tot i que el territori és gran, pràcticament tothom coneix tothom, i pocs són els que no guarden una memòria de greuges, friccions, enfrontaments i ofenses atribuïbles als parents ideològics, ja siguen més pròxims o més llunyans. És per això que té molt més mèrit del que sembla a primera vista allò d’haver pogut assolir acords de govern de progrés per a fer fora el Partit Popular i regenerar la vida política, reactivar l’econòmica, redireccionar la social i restablir la moral en uns registres de decència i honestedat que vam perdre fa molts anys.
Convindria ―ara que la l’alegria regna entre l’electorat progressista i quan els dirigents dels partits que els representen estan encara en la fase d’abraçades i felicitacions―, que pararem el rellotge unes hores i reflexionarem respecte del que ha passat i on estem. Em permet, en aquest sentit, apuntar algunes idees per si poden ser d’utilitat.
- Aquesta nova etapa està caracteritzada pels canvis que estan produint-se en la cultura política del nostre país. Els pactes que s’han signat el 13 de juny cal mantindre’ls en estat impecable. Ací a casa nostra ―contràriament al que passa a països amb democràcies d’alta qualitat― el pacte polític ha sigut tradicionalment concebut com un simple repartiment del govern; és a dir, repartir quotes de càrrecs, butaques i pressupost perquè cada partit ho gestionara segons el seu lleial saber i entendre i, per descomptat, procurant arrapar el possible als seus socis tot intentant rendibilitzar de manera partidista la seua actuació política. Això ara no va a servir. No hauria de passar.
- Molts dels dirigents actuals tenen experiència de pactes en època anterior. Alguns, pocs, han funcionat prou bé, i d’altres, molts, van ser un desastre. Convindria treure coneixement d’aquestes experiències, tant de les reeixides com les fracassades.
- Estem en un estat d’emergència econòmica, social i moral. Si el País Valencià fora un malalt, estaria a cures intensives, amb respiració assistida i amb les constants vitals mantingudes artificialment. En eixe escenari és tanta la pluralitat, són tantes les urgències i tan evidents les estretors pressupostàries, que les diferents administracions locals no tenen una altra basa a jugar que la de l’eficàcia social de la seua gestió, la cooperació entre les forces polítiques de govern, la generositat i l’estar prop de la ciutadania. A més, hauran d’eixir a la plaça pública a explicar que els problemes complexos mai tenen solucions senzilles, ni ràpides. Però que són conscients que hi ha problemes que, complexos en major o menor mesura, són urgents.
- Les urnes han parlat hi han exigit unitat des de la pluralitat. Les forces polítiques de progrés han de respondre amb generositat partidària, i han d’evitar a qualsevol preu donar la imatge que poden barallar-se per qüestions alienes a l’interés general.
- Si els valencians hem aprés alguna cosa important durant les dues dècades de malgovern del PP es que no res positiu pot ser construït des del balafiament, la megalomania, la corrupció i el partidisme ferotge.
- El 24M no ha vençut tant l’esquerra més o menys radical i més o menys valencianista, sinó un grup més ampli que podríem anomenar progressista: han guanyat els qui volien fer fora el PP i aplicar una forma distinta de fer política a aquest país. Convindria no oblidar que si perseguim canvis estructurals aquests sols es produiran com a sumatori mantingut de reformes amb ample suport popular.
- No hauríem de perdre de vista l’enorme distància que pot haver entre Govern i Poder. El Partit Popular posarà i no sols des de Madrid ―de la mà de la potent dreta mediàtica― tots els pals que puga a les rodes dels nous governs locals. A més, procurarà fer malbé les seues relacions internes a cinc mesos vista de les eleccions legislatives, per a les quals hauran de competir de nou entre ells pel recolzament de l’electorat afí.
- Cal revertir tants indicadors econòmics, socials i culturals que espanta enumerar-los. Convindria no desitjar marcar el segon gol abans del primer.
- Problemes n’hi haurà, i molts, dins els nous governs resultants dels pactes. Seria desitjable tindre sota control els hoolligans de cada organització i evitar les desqualificacions i la culpabilització de l’altre davant cada problema.
- Ningú sap ben bé com han de fer-se tantes coses noves com cal fer-ne, i moltes d’elles alhora. En els moments de dubte, davant les tribulacions particulars, front als problemes de convivència en els governs plurals de progrés, caldria recordar la dita: no hi ha rosa sense punxes, ni goig sense dolor.
Tot amb tot, que les rialles i les abraçades del 13 de juny siguen l’auguri d’un nou temps en l’organització social de la convivència està en les mans dels ciutadans que han votat opcions de progrés i en les de les organitzacions que els representen.
Publicat en el bloc escriureenlaire