Andriy Iacobus
Continuem amb les intencions que plantejàvem a la primera part d’aquest article –Ucraïna. Què dir? (I)-, on hem tractat bona part de la perspectiva diacrònica per mirar el conflicte d’Ucraïna amb altres ulls. Resten per dir alguns punts més substancials de la mateixa, així com revisar els successos que tots coneixem des d’una perspectiva més teòrica a la vegada què des del punt de vista intern i al marge de teories de conspiració (o, al menys, amb unes altres), tot i que el present article no té intenció de rigor científic.
La qüestió de l’idioma.
– “Els experts més destacats consideren l’idioma dels “petits russos” [Kleinrussische] totalment diferenciable del idioma que anomenen comunament com rus.”
(Friedrich Engels en: “The Commonwealth” Nº160 del 1866)
– “Com allibera el Tsar? Pregunteu-ho als ‘petits russos’ [Kleinrussische] als que Catalina també va alliberar de “l’opressió polonesa” només per desprès annexar-los”.
(Friedrich Engels, carta a Bernstein, 22.02.1882)
Vull dir-ho ben clar: el fenomen d’una majoritària parla de l’idioma rus a la capital ucraïnesa redunda en el mateix què la del castellà predominant a la capital del País Valencià. Així com l’idioma no condiciona ací el ser valencià o no, a Ucraïna tampoc: menys de la meitat dels ciutadans que al cens del 2001 indicaven el rus com idioma matern s’apuntaven també com russos ètnics. És un fet del què, amb criteri de manipulació, no es diu i menys publicitat encara es dóna a què, ara per ara, la qüestió de l’idioma a Ucraïna és més que secundària i gens actual.
És coincidència què, al segle XVIII, tant les terres valencianes com les terres ucraïneses de la ribera esquerra del Dnipró (Dniéper) sofriren un procés d’assimilació obligada? En els dos casos l’objecte principal va ser la població de les ciutats junt amb els intel·lectuals. I en els dos casos, l’àmbit rural va conservar la seua identitat, tot i que hi havien restriccions sobre el seu idioma en l’àmbit públic, l’ensenyament i la divulgació literària. Però, a la Ucraïna d’entreguerres de la qual ja hem parlat (avui anomenada de l’Est), aquella permanència de l’autòcton a l’àmbit rural va durar només fins al 1933.
En opinió d’Ettore Cinnella, que recentment ha publicat el llibre “Holodomor. Il genocidio ucraino”, sense conèixer sobre el “Holodomor” no es pot comprendre l’actual conflicte entre Rússia i Ucraïna. Es tracta de “la Gran fam artificial de 1932-1933” -com és anomenada a la declaració de condemna (2007) del Congrés de Diputats d’Espanya- o, simplement, “genocidi”, com el van qualificar als parlaments de Catalunya i País Basc.
Com a conseqüència d’aquella “solució final” del Kremlin contra el “nacionalisme subversiu ucraïnès”, en context d’incompliment del primer pla quinquenal d’entrega de cereals, va haver un gran nombre de represàlies i, seguidament, amb la confiscació de tot producte alimentari i la durada volta dels pobles, es va provocar la mort per inanició d’almenys 4 milions de persones (i un 6 milions de no nascuts) només a la Ucraïna soviètica. Per allà, en setembre de 1933, nomes 1 de cada 3 escolars tornaren a les aules. Un altre exemple: en regions d’exterior, poblades ètnicament per ucraïnesos com la ja anomenada Kubany (sud-oest de la Rússia actual), de la gran majoria que eren als cens de 1897 i 1926, d’acord amb el següent cens, en 1939 restaven residint allí -entre sobreviscuts i els no deportats- només un 3,8% d’ucraïnesos.
La segona part d’aquest molt ben amagat crim contra la humanitat, què és el Holodomor segons el Parlament europeu, va consistir en el soscavament de les bases nacionals ucraïneses de la regió, mitjançant l’enviament (també poc voluntari) de colons per repoblar aquelles terres amb gent (moltes vegades, “elements antisocials”) provinent de les regions industrials de Rússia i altres parts de l’URSS. En definitiva, aquell Donetsk, Lugànsk i altres, en major o menor mesura, van servir per al Kremlin com l’Austràlia i la Nova Zelanda per als anglesos de la seua època.
Apunts de conflicte
– “El 1 de març del 2014, a les 17:21 (hora de Kyïv), el Consell de Federació [el Senat] de Rússia va aprovar per unanimitat la sol·licitud (de permís) del President de Rússia V.Putin per al enviament d’un “contingent militar limitat” de les Forces Armades de Rússia dins del territori d’Ucraïna.”
– “…Incloure a la relació de informació considerada com a secret d’Estat, aprovada per Decret (…) de 1995, el següent: informació que contenga les baixes dels efectius [humans] del Ministeri de Defensa en temps de pau i en període d’operacions especials.”
(Decret del President de Rússia V.Putin, del 28 de maig del 2015).
(De la nota diplomàtica del 6 de març del 2014, del MAE d’Ucraïna: “Aide mémoire sobre la violació per part la Federació russa de normes imperatives del Dret Internacional (jus cogens)”, lliurada en Madrid per l’Ambaixada ucraïnesa).
És recomanable la lectura del article de Javier Granados (2007) “Ucrania, un Estado y dos civilizaciones” (digital: http://pendientedemigracion.ucm.es/info/unisci/revistas/Granados14.pdf) en el que es constata: “a Ucraïna conviuen dues civilitzacions, la occidental i l’eslava-ortodoxa”. Eixe és el rerefons del que coneixem vulgarment com “prorús o pro-UE” en temps de l’Euromaidàn, separació que ara desapareix: paradoxalment, l’agressió de Rússia ha radicalitzat els extrems en termes qualitatius, però, quantitativament, ha contribuït superar aquella catalogació i unificar a la població al voltant d’Ucraïna com subjecte.
Parlant de l‘Euromaidàn, en cap cas puc acceptar les qualificacions dels successos de l’hivern 2013-2014 a Ucraïna com un colp d’Estat. La formalització del canvi, amb Yanukòvitx, ja captiu, va ser mitjançant una Proposició no de llei, del 22 de febrer del 2014, aprovada per 328 de 450 (72,8%) diputats del Parlament (electe en 2012), que convocava eleccions presidencials extraordinàries, declarant què “el President d’Ucraïna V.Yanukòvitx, de forma inconstitucional, es va retirar del compliment de les seues funcions constitucionals i no compleix les seues obligacions”.
Per tant, amb aquesta mutació i en circumstàncies extremes, el canvi no es va produir amb més irregularitats que les que va cometre el mateix Yanukòvitx a 2010, quan donava la volta a la Constitució per imposar-se unes facultats de Cap d’Estat per a les quals ningú el va triar: en una nit i fora de decisió del Parlament, Ucraïna va passar de ser una república quasi parlamentària, a ser una república de tall presidencialista. A més a més (i restaurant la constitució del 2004), l’elecció dels nous dirigents polítics va batre tots els rècords de suport democràtic: el 27 de febrer del 2014, 371 de 450 vots parlamentaris (82,4%) pel nou Primer Ministre Yatseniuk i, a les eleccions presidencials de maig del 2014, un 54,7% del vot popular per a Poroshenko, el primer dels presidents d’Ucraïna electe en primera ronda.
Per a més consideracions sobre l’Euromaidan, adrece a l’article “Fascism, Russia, and Ukraine” de Timothy Snyder (digital, www.nybooks.com/articles/archives/2014/mar/20/fascism-russia-and-ukraine/).
En termes dels ‘caràcters nacionals’, ara en relació Ucraïna-Rússia, caldria afegir que uns, amb estrofes del seu himne “Encara no ha mort Ucraïna (…) ensenyarem que som del llinatge dels cosacs”, històricament triaven i cessaven als seus governants d’aquella època en assemblees de plaça (‘cultura de participants’), mentre que els altres, que canten ara “Rússia és el nostre Estat sagrat”, restaurant en el 2000 la música de l’himne del 1944, han demostrat no poder progressar sense un ordre dictatorial (‘cultura de súbdits’).
En termes teòrics, com a succés, el fenomen de l’Euromaidàn no és més que l’exercici del dret de resistència de la societat civil contra el poder civil que ha trencat el pacte i ha perdut la confiança per tirànic (recordar el detonant de les anomenades “lleis dictatorials antiprotesta”, del 16 de gener del 2014), en termes de predicació explícita des de Sant Tomàs d’Aquino fins Hobbes, així com, implícitament, al Preàmbul de la Declaració Universal dels Drets Humans. Es tot allò que deia M. Plaviouk a la cita amb la qual concloïem la primera part d’aquest article.
En els mateixos termes, però com a procés, el fenomen de l’Euromaidàn o les seues demandes, serien anomenades per Marx una revolució burgesa; per Ortega y Gasset, una rebel·lió de les masses; per Douglass, el pas a un ordre obert; per Robinson, el pas d’un sistema exclusiu a un d’inclusiu; per a Fukuyama, l’implantament del govern responsable; per a Graves, la evolució del pensament de patrons al raonament racional. Com una revolució de modernització, redunda en termes econòmics, geopolítics i els de valors, mentalitat i dignitat. En cap dels tres termes ha triomfat encara, però tampoc ha sigut guanyada. És a dir, la revolució continua i el fa en un clima de gran inseguretat social per factors externs que dificulten portar el canvi des de les institucions. Estem davant d’una nova transició cap al pluralisme, que s’alça sobre el fracàs de les anteriors.
Personalment crec què, sobre la situació de cisma social i la tradicional clivella, a més del sorgiment de discursos prou elevats de to des de l’oposició no parlamentària, la responsabilitat pot ser atribuïda als governants d’Ucraïna: els del segle XX, que no van “fer país” i van descuidar la depressió social de l’Est d’Ucraïna; els dels anys 2000, llavors la “Revolució taronja” va ser una oportunitat pacífica de superar els mites -imposats des de fora i des de dins-, i de juntar les “dues civilitzacions” en un projecte comú; i als de 2010-2014, llavors el poder no és per a un consorci econòmic i, en l’interior, no està bé jugar amb els sentiments de la teua població al temps què, a l’exterior, no es pot fer com a l’obra de teatre “A pels dos conills” (de M. Starytsky, 1883).
Al 2014, en canvi, els interessos nacionals dels uns i els econòmic dels altres es van juntar, com havia previst Ivan Frankó en la cita què inaugurava la primera part d’aquest article. En efecte, la voluntat popular va quedar patent i la dels poders econòmics també: a banda dels oligarques ara en el poder, l’Euromaidàn va ser també suscitat per grans figures de la anomenada “família” (com concepte mafiós) de Yanukòvitx. El cost d’oportunitat: un centenar de caiguts en un sol carrer d’una capital europea.
No obstant, és la intervenció de Rússia –aquella simple continuació de la psicologia del poder del veí nord dels ucraïnesos– la que manté el “conflicte d’Ucraïna” en portada. Una situació més que escandalosa però igualment obviada: 6 mil, és la xifra de morts que porta la ONU. Mentrestant, cadenes de vagons i camions trauen recursos naturals fora d’una nova porció d’Ucraïna “temporalment baix ocupació” -Donetsk i Lugànsk-, per aquells 400 kilòmetres de frontera amb l’exportador d’armament i homes de guerra, i de crematoris mòbils també. Al cap i a la fi, només la porció ucraïnesa en el total mundial d’extracció de carbó, per exemple, supera (o superava) a la de la nova unió de repúbliques: l’Unió Econòmica Eurasiàtica (de Rússia, Bielorússia, Kazajistàn, Armenia i Kirguistàn).
El cas d’Ucraïna ens serveix també per altres reflexions. Vivim a una època on alguns segueixen posant el signe d’igual entre els termes Llei i Dret. On també “l’autodeterminació dels pobles” -un precepte teoritzat ad hoc i emmarcat en un context- s’intenta aplicar a poblacions colones, no autòctones. Dubtaria algú del resultat de qualsevol referèndum al municipi de San Fulgenci (Alacant) sobre la permanència al Regne d’Espanya o bé la unió amb el Regne Unit? I si a més el facilita la Marina Reial Britànica de Sa Majestat? El mateix passa amb la democràcia: no és la votació de dos llops i una ovella sobre el què dinar.
Notes de futur.
El recentment electe president de Polònia Andrzej Duda, va dir en una ocasió anterior que el format de discussió del conflicte ucraïnès -entre França, Alemanya i Rússia- recorda més el de Yalta (del 1943, quan Europa era repartida). És evident que estem davant de negociacions secretes per a la pau, davant d’això mateix què Kant criticava en “Sobre la pau perpetua”. No és pot dir més.
Mentrestant, a la mateixa Ucraïna, en un clima d’intent de reformes, començant per la administrativa i territorial, han aprovat recentment un paquet de quatre lleis (tot una fita, feta en altres excolònies russes fa un quart de segle) que poden tindre, a llarg termini, la seua repercussió interna: “Sobre la condemna dels règims totalitaris comunista i nacional-socialista (nazi) i la prohibició de la propaganda de les seus simbologies”; “Sobre l’honra de la victòria sobre el nazisme a la Segona Guerra mundial 1939-1945”; “Sobre l’estatus legal i commemoració dels participants en la lluita per la independència d’Ucraïna al segle XX”; “Sobre l’accés als arxius dels òrgans de repressió del règim totalitari comunista dels anys 1917-1991”.
Com a epíleg.
“L’Assemblea General, (…) afirma… la sobirania, la independència política, la unitat i integritat territorial d’Ucraïna dins de les sues fronteres reconegudes internacionalment; i (…) exhorta a tots els Estats, organitzacions internacionals i organismes especialitzats per a que no reconeguen cap modificació de l’estatut de la República Autònoma de Crimea i la ciudad de Sevastópol.”
(Resolució 68/262 de la Assemblea General de les Nacions Unides, 27 de març de 2014)
– “Putin, amb un decret classificat, ha condecorat amb ordres i medalles estatals a 300 periodistes-propagandistes que informaven sobre Crimea”.
(5 de maig del 2014, publicació al Facebook de Boris Nemtsov, assassinat el 27 de febrer del 2015. En maig del 2015 els seus amics han publicat materials de l’informe no terminat de Nemtsov: “Putin. Guerra”).
Per a reconduir el tema a una discussió més genèrica, m’agradaria concloure amb referència expressa al nucli transversal de tot l’article: la psicologia de la governació i l’imperialisme de tot signe, aplicats a aquestes relacions a l’Est d’Europa. Curiosament, un pensador de referència en aquesta matèria és Marx (així com Engels). A la biblioteca personal del mateix quedava conservada, per exemple, la edició francesa del llibre “La literatura ucraïnesa, prohibida pel govern rus” (1878), del filòsof ucraïnès Drahomanov. Tanmateix, Marx es va interessar per la república dels cosacs i coneixia personalment a un activista del nacionalisme cultural i d’alliberació d’Ucraïna, el publicista socialista Podolinsky.
A l’obra de Marx “Diplomàcia secreta del segle XVIII”, hi ha moltes aportacions al tema; deixe a continuació, i con punt per obrir debat, una selecció de sentències del gran autor:
– “Canviant noms i dades, veiem que la política de Ivan III i la política de l’Imperi rus actual no només són paregudes sinó paral·lels… Rússia va ser nascuda i criada en la humiliant escola de la esclavitud dels mongols. Es convertí en forta només perquè en l’art de la esclavitud es va fer insuperable. Inclús quan Rússia es va convertir en independent, seguia sent un estat de eslaus. Pere I va combinar la destresa del esclau dels mongols amb la grandesa de la magistuositat del senyor mongol, al qual Gengis Khan va manar conquerir el món…”;
– “La política de Rússia no varia. Els mètodes i la tàctica russes canviaven i canvien, però l’estrella de la política russa –conquerir el món i governar en ell- és i serà invariant. El paneslavisme rus és només una forma de conquista. El fi del paneslavisme no és la llibertat i a independència dels pobles eslaus, sino la destrucció de tot el que Europa va crear en milers d’anys de la seua labor cultural.”;
– “L’ós rus anirà conquistant mentre estiga segur què els animals europeus no són capaços de oferir resistència. Rússia confia no tant en la seua pròpia força, con en la por dels europeus. Intimida Europa i posa exigències cada vegada majors, per tindre desprès amb què renunciar i mostrar així el seu amor per la pau”.
