Jaume Soler
Una hipòtesi respecte de la situació actual en un entorn on la política democràtica semblava un fet incontestable, que permetia la materialització d’alternatives programàtiques si el vot popular així ho volia, és la neutralització de l’esfera política. En efecte, el joc polític semblava obert a diverses opcions a Europa. En l’entorn europeu, particularment al sud, sembla que ja no és ben bé així. I és precisament aquest entorn democràtic europeu, el més proper, el que preocupa de manera especial, pel seu valor referencial més efectiu en un món ple de semi-democràcies falsejades i de pura façana, o de règims autoritaris, de manca d’institucions democràtiques, d’estats fallits o en descomposició.
Els canvis derivats d’eleccions seran, per tant, mínims, de pur detall, més relacionats amb qüestions d’imatge i hàbits i costums que no amb temes econòmics i socials determinants, de fons, amb reformes dignes de tal nom.
Avui els mercats financers i les institucions supranacionals marquen la pauta. Defineixen què es pot fer i què no es pot fer. Cal mirar-se, per exemple, les darreres recomanacions de l’FMI per a Espanya, amb mesures com ara abaratir l’acomiadament, apujar l’IVA, el copagament en sanitat i educació… Mesures dràstiques adreçades a enfortir la “suficiència fiscal” de l’Estat, però que no tenen en compte els costos socials ni l’efecte depressiu sobre la demanda interna. Unes mesures que, si mai s’aplicaven, empitjorarien dràsticament la vida del 30% de la població en precari o exclosa, que augmentaria probablement fins al 40-45%. I l’FMI és un actor internacional de primer nivell, que dicta condicions per exemple a Grècia, juntament amb altres creditors, en aquest cas particularment l’Eurogrup. Les seues accions i pronunciaments, clarament, tenen conseqüències.
Per tant, el que cal preguntar-se és si continua havent-hi a hores d’ara un camp lliure en l’esfera política. O si les cartes estan ja definitivament repartides i marcades. Si hi ha instàncies (no elegides) que defineixen per on s’ha d’anar, vulgues o no vulgues, perquè tenen instruments i amenaces per a imposar-se, més enllà de vots i eleccions. El cas grec és eloqüent. Però també és eloqüent el que passa i passarà a l’Estat espanyol, els processos de neutralització d’opcions guanyadores a les eleccions, la creació o el finançament exprés de partits per a suplementar un PP en davallada, o per a evitar coalicions alternatives no desitjades. Tot per a mantenir la mateixa línia de política econòmica, l’única possible, segons volen i diuen. I així en la resta d’esferes.
Si a més no es té en compte aquesta dura realitat, i les seues derivacions, si s’ignoren els greus imponderables marcats per forces fora de control democràtic, i es cometen errors polítics de primera magnitud, la frustració i la decepció seran generalitzades. I el malestar social trobarà vies molt perilloses per manifestar-se. Un futur imprevisible (però amb precedents no precisament tranquil·litzadors).
