Julià Álvaro
Hui sí que vull parlar de pactes, dels molts pactes que caracteritzaran el futur de la política a l’Estat espanyol i, per descomptat, també al nostre País Valencià. El canvi polític està definitivament en marxa, i no serà un recanvi o les conegudes alternances que hem viscut en l’àmbit estatal durant els últims anys. És un canvi de veres, un canvi profund, un canvi en les formes però, sobretot, un canvi en el fons, en les polítiques a portar a terme, en les prioritats.
L’esclat de Ciudadanos ajuda a entendre el que està passant: els grans poders econòmics han potenciat el partit d’Albert Rivera conscients que calia un agent amb etiqueta de novetat que vetlara pels seus interessos. És allò que va dir el president del Banc de Sabadell, Josep Oliu, de «un Podemos de derechas». Ciudadanos porta la bandera de la regeneració política, diu qui val i qui no val per a la nova política, dóna carnets de bons i de corruptes a qui considera… però amaga el que vol fer, com vol governar, quin és el seu programa. L’altaveu és la lluita contra la corrupció però, sense entrar en la seua dubtosa legitimitat i credibilitat per aquest discurs, callen sobre les polítiques a aplicar. Certament, la gent reclama que les coses es facen d’una altra forma, sí, però, sobretot, el que realment es vol és que es facen altres coses. I en això estem. El canvi està en marxa, les polítiques començaran a canviar aviat perquè l’esquerra transformadora, començant pel País Valencià, ocupa el centre de les noves majories a bona part de l’Estat.
El que ja ha començat és un procés que ens porta cap a una segona transició, jo quasi diria que, en realitat, ara ve la veritable transició, i ha de desembocar de manera obligada en un nou procés constituent. Tocarà modificar el model d’Estat, el model econòmic i productiu, el model polític i, també, l’organització territorial. No serà cosa d’un partit, ni de dos. Els temps de les majories absolutes i dels pactes per les altures ja és passat. Estem assistint a l’extinció dels dinosaures polítics que ens acompanyen (i ens acollonen) des de la mort de Franco. No seré jo qui gaste temps en discutir si es podia haver fet més o menys. Estic disposat a acceptar que en la Transició es va arribar fins allà on es va poder però ara, per favor, que els protagonistes d’aquells episodis (i els seus fills i nets polítics directes) s’aparten, que se’n vaguen a casa, que tornen als seus llocs de treball (els que en tinguen) i que deixen que gent nova agafe el relleu.
Podemos no podrà protagonitzar sol aquest procés a l’Estat espanyol. Possiblement el pot liderar però amb companyia. Els acompanyants serà l’esquerra perifèrica i transformadora que en les recents eleccions del 24 de maig ha esclatat amb força en Barcelona, en València, en Pamplona, en Donosti, en A Corunya o en Palma. I quan tot açò es pose en marxa, el PSOE haurà de decidir si s’incorpora al moviment o es col·loca en la vorera del Partit Popular i alenteix un canvi que, invariablement, l’acabarà sepultant baix una muntanya de paperetes de vots. Urnes convertides en sarcòfags.
Ens cal només una mica de temps, aquest moviment de canvi no es farà a toc de xiulet. La cultura del pacte, del debat, de la paraula com a protagonista de la política, ha vingut per a quedar-se. Els processos de presa de decisió seran més lents que quan els generals del bipartidisme, inspirats pels cabdills dels grans consells d’administració, dictaven les decisions. Serà tot un poquet més lent però ens portarà molt més lluny. Participem. Gaudim-ho.
Publicat a eldiario.es (5 de juny de 2015)
