Josep Sorribes
[L’article de Josep Sorribes sobre Xàtiva va ser escrit abans de les eleccions municipals i autonòmiques del 24 de maig. Com és ben sabut, Alfonso Rus, alcalde de Xàtiva i president de la Diputació de València amb el PP, va perdre les eleccions, està fora del PP, fora de la Diputació, i immers en un procés per corrupció de dimensions èpiques, que no ha fet més que començar. L’afer de les gravacions comptant diners de comissions, i tantes altres coses il·legals i immorals que encara es desvelaran, marca la fi d’una època ignominiosa. Ara hi haurà un nou alcalde a Xàtiva, on hi ha guanyat l’esquerra, i s’obre una nova perspectiva. Però el llegat d’enviliment i manca absoluta d’ètica és feixuc. I els problemes reals de present i de futur de Xàtiva que s’esbossen en aquest article (que d’altra banda, inclou també diverses anècdotes i circumstàncies històriques i tracta de definir la “singularitat” de Xàtiva) continuen vigents i demanaran un gran esforç per mirar de resoldre’ls. Caldrà encertar-la molt, i no només a Xàtiva, per redreçar aquest país i la seua gent. N de la red.]
Un petit liminar: amics d’abans i d’ara i crònica d’un viatge
La meua relació amb Xàtiva té una llarga història. Al principi fou d’amistat amb Voro Verger company del departament, molt amic de Vicent Soler i xativí de pro. Amb ell vaig fer un parell d’articles en Papers de la Costera, vaig anar a Xàtiva vàries vegades (parle dels anys 1973-76), vaig conèixer a la seua encantadora dona Kitty que duia una tenda de roba a l’Albereda (Voro sempre estava pendent del temps per mirar si perillaven els estocs de la tenda) i vaig acabar comprant-li dos Fords Fiesta (de forma consecutiva) a un cunyat seu que tenia una concessionària de Ford (en Xàtiva hi ha concessionàries de cotxes per donar i vendre).
El destí volgué que anys després tinguera un alumne (Guillem Olivares), també de Xàtiva, que vaig contractar per a treballar en el 750 aniversari de l’entrada del Rei en Jaume a València el 1238 (col·loquialment, el set i mig). Amb Guillem, el seu company de ventures i desventures, l’historiador Evarist Caselles i l’arquitecte Javier Esparza férem una colla divertida i arribàrem a fer-nos amics… fins ara. Guillem podria haver estat un magnífic professor d’història econòmica però entre la incomprensió d’alguns sabuts de la Facultat i les pressions familiars acabà dedicant-se, fins avui, a atendre el negoci familiar que -veges tu!- també era una concessionària de cotxes (en aquest cas de Seat , Volkswagen, Audi i Skoda: Talleres Xàtiva S.L.) raó per la qual li vaig comprar, també consecutivament, dos Passats. Semblava com si la meua relació amb Xàtiva estiguera basada en les quatre rodes. Sols en aparença. El millor fou i és les amistats que vaig fer i que perduren i que no acabaren en Guillem, que sap molta economia, és un home de seny i sobretot, un gran amic. Uns anys més tard, amb Evarist Caselles intentàrem treballar sense èxit per a ADEXA, on un complicat personatge anomenat Mariano López s’encarregà de fer impossible l’empresa. Després vaig conèixer a un altre a xativí, Vicent Monfort, un personatge entranyable i ple de bon humor que malgrat haver deixat Xàtiva als 24 anys em contà sucoses anècdotes que em feien recordar a sovint la ciutat.
Amb ocasió del llibre que vaig publicar a PUV el 2002 (Un país de ciutats o les ciutats d’un país) vaig dir algunes coses de Xàtiva, poca cosa. Llavors pensava i així ho vaig escriure que:
“La ciutat de Xàtiva és quasi tan polièdrica com l’esmentat cub (el de Rubik). És a dir, conté tantes ciutats en una de sola que podem aspirar a comprendre-les cadascuna per separat, però recompondre’n la unitat esdevé una feina realment complexa. Quina mena de ciutat és Xàtiva?. Doncs un sumatori de ciutats que demana un codi secret per a saber sumar-les- Vegem. Xàtiva és, alhora, la ciutat dels Cavallers, la ciutat històrica i monumental, la ciutat llindar de Castella amb els observatoris privilegiats dels tossals de Santa Anna (el mirador del Regne, com l’anomenava Cavanilles) i del Puig; la ciutat que pogué regnar, la ciutat dels socarrats, de la desfeta d’Almansa, de la defensa dels agermanats i els maulets, del retrat cap avall de Felip V, la ciutat símbol de la Corona d’Aragó, la ciutat que no es sap vendre com a ciutat turística, la ciutat de Don Gregorio, la ciutat de les botigues, la ciutat del ferrocarril (1852), la capital de la Costera, la Canal de Navarrés i d’una part de la Ribera Alta i la Vall d’Albaida; la ciutat de l’arròs al forn, la ciutat de les concessionàries de cotxes, la ciutat de les mil fonts; la ciutat de les casetes al secà de Bixquert, la ciutat dels il·lustres, la ciutat de Raimon i el carrer Blanc, la ciutat on s’acaba l’horta i comença el secà.
Abans però de destriar aquestes ciutats per a glosar-les mínimament, caldrà apressar-se a dir que, sobretot i abans de res, Xàtiva és una gran ciutat encara que no siga una ciutat gran. En l’imaginari col·lectiu dels valencians i els forans, parlar de Xàtiva és parlar d’alguna cosa important, carregada d’història i de simbolisme…”
Han passat però, tretze anys i ja tocava nos sols fer-ne un lifting sinó agafar les eines i treballar dur per a oferir una visió de Xàtiva més completa encara que, of course, sempre incompleta. En to distés i avançant una mica part de les conclusions podríem tornar a utilitzar a Raimon per a dir allò de “t’he conegut sempre igual, com ara.” O també podria compadir al xativins (però l’han votat, ull!) de tindre com alcalde des de 1995 un personatge com Alfonso Rus, còmic però sobretot nefast, que l’únic que té damunt les celles son les baquetes de la bateria que tocava quan era jove i que li produeixen tant de soroll que li és impossible pensar. La darrera joia que ens ha regalat el personatge (Levante-EMV 21-IV-2015) està al seu nivell habitual: “Cada cuatro años la oposición hace lo mismo. Os puedo garantizar que cuando tenga que ir donde tenga que ir irán todos los comunistas, que son los que me han denunciado, por el aire, porque no van a poder conmigo. Que no lo duden. Os puedo garantizar que la institución que yo presido es una de las mejores de España. Gestionamos de puta madre y no van a poder.”
Ja feia dies que Rus estava entre l’espasa i la paret per unes maleïdes cintes gravades (http://www.elmundo.es/comunidad-valenciana/2015/04/28/553e9c34e2704ef4788b4578.html) que anunciaven tempesta. I ja sabeu que darrerament els homes del temps s’equivoquen poc. El núvols s’ennegriren, s’escoltaren trons i els llamps s’apropiaren de la nit. Les sospites es confirmaren en una preciosa gravació on s’escoltava la inconfusible veu de Rus contant bitllets … Mil, dos mil, tres mil… Ni presumpció d’innocència ni gaites. Al PP no li quedà altra que suspendre a “Alfonso” de militant (Levante-EMV 2 de Maig de 2015) i aquest, seguint el seu tarannà habitual, ha canviat el rei i la torre de posició i s’ha enrocat. A dia d’avui, 5 de Maig, oficialment no vol renunciar a la presidència de la Diputació ni deixar de ser primer a la llista de Xàtiva per al dia 24. Al pròxim fascicle, la fi del primer acte o, potser, de la comèdia. I en el PP, tots a una veu, trauen pit de regeneració. Mentrestant Ciudadanos engrosseix la seua militància, el PP practica una severa dieta, no desitjada, d’aprimar-se avant la lettre .
Tornant a Xàtiva, la ciutat, que és el que ara i ací interessa, un petit acudit. De l’adjectiu de socarrats, més d’un pensem que no fou pel incendi decretat per Felip V sinó perquè fa una calor vertaderament insuportable, especialment a la Fira d’Agost. Quan a València apreta jo sempre pense: doncs en Xàtiva… A més, el vent conegut com “xativí” té molt mala fama (Xativí, ni de vesprada ni de matí, diu Sanchis Guarner). De fet, el meu amic Guillem Olivares deia que s’anava a encomanar un vestit d’astronauta climatitzat.
Bo, prou d’acudits que, a més, com ja explicaré, la cosa de d’incendi de Felip V tingué molt poca, però molt poca gràcia. Deia que tretze anys després tocava tornar a “repensar” Xàtiva i, com no, a “revisitar-la”. Vaig tindre la sort de que a la Facultat de Socials comptava amb un molt bon amic, David Muñoz, ex alumne i a punt de llegir la tesi, un gran persona, xativí d’adopció (des dels 2 anys), implicat directament en la difícil “regeneració” de la seua ciutat i que tots els dies agafa dos vegades el tren de València a Xàtiva. Li vaig demanar que m’ajudara i no sols m’ha passat papers als que em referiré sinó que amb ell organitzí una reunió molt interessant i divertida amb alguns xativins. Fent un petit incís volia dir que, des del principi, l’acord amb Nèstor Novell fou que ell començara pel sud del país i jo pel nord i que es trobaríem al “paral·lel” de Gandia i Xàtiva. I anem complint l’acord amb flexibilitat: ell m’acompanyà a Morella i Vinarós- Benicarló a petició meua i junts decidirem fer ja Xàtiva i Gandia i no esperar fins el final. Ens apetia i prou.
Torne al viatge que férem a Xàtiva el dijous 19 de febrer de 2015 i al que donà de sí. Havia quedat amb David i amb Néstor (que venia en cotxe des de Gandia) que ens trobaríem a la històrica estació (de 1852!) -en la nova és clar- a les 9´30. Tots fórem puntuals. Plovisquejava però ens posarem prompte a la feina després d’un gratificant café. Una artrosis de maluc que m’ha tocat a la Fira (a Pego diuen que això es tindre fotut “el ballador de l’anca”) em fa dificultós caminar, però amb la gaiata i una mica de paciència dels meus acompanyants, la cosa va bene. Havíem quedat a dinar amb Vicent Monfort i tindríem una reunió per la vesprada. El matí seria curt però nostre. Després del desdejuni paràrem a la llibreria La Costera a comprar alguns materials i tornarem a l’Albereda (per on discorria la muralla medieval, la segona, la de baix) tot just en front de la Porta del Lleó, prop de l’edifici del Banc d’Espanya ocupat ara per l’Ajuntament. Allí, en una antiga gasolinera, tinguérem la primera sorpresa: un mini-tren turístic a rodes que no sols era coent pels quatre costats (la decoració de la gasolinera i el propi tren) sinó que, a més, lluïa un lletreret penós: un redolí en castellà (que no en català i en anglés com tocava): XÀTIVA, DIFERENTE DESDE SIEMPRE. Visca el pla de dinamització del producte turístic!
Començarem de seguida a pujar cap a la ciutat històrica i, en el curt trajecte que ens dugué a la històrica botiga central en la petita però encisadora Plaça del Pare Uríos, vaig tindre l’ocasió de sentir de la boca de David dos expressions divertides: “fer-li la pell” (carregar-se’l) amb motiu d’una placa dedicada al famós carlista Magraner i “quedar com Camot” (fer el ridícul com sembla que li passà a un famós roder anomenat Camot). Frases que em recordaren altres dos que havien eixit feia 10 dies en la visita a Gandia “son tan pobres que només tenen diners” i “tu que a eixe li tapes en diners”).
Camí de la plaça de la Seu i de l’Hospital, deixàrem a la dreta el carrer Tomàs que David ens informà que sempre s’havia conegut com el “carrer de les xiques”. Permissius que som. En arribar a la Plaça (amb majúscules) em tornà a vindre una coneguda i antiga sensació: d’admiració. Una plaça flanquejada per edificis de la qualitat de la Seu, l’Hospital i el Palau de d’Ardiaca (seu del cap de la Seu conegut com la “Triaca” per la gent). Entràrem i ens entretinguérem a la Seu el temps mínim per admirar el potent retaule de Jacomart encomanat pel Borja Calixt III. El temps passava i volíem pujar a Mont Sant on David havia quedat amb una arqueòloga amiga. Agafarem el carrer Corretgeria (on hi ha un edifici de Sindicats que mereix la dinamita) i baixàrem cap al senyorial carrer de Montcada (trobàrem altra finca dinamitable) i de nou a l’Albereda. Nèstor havia deixat el cotxe al principi del carrer de la Reina i l’havien multat per passar-se del temps de la zona blava. Ens costà un quart d’hora trobar un parquímetre que tinguera el sobre per a posar la multa.
Eren quasi la una i pujàrem a tota presa al Mont Sant. Allà ens esperava Reyes Borredà, un prodigi de simpatia. Llàstima que tinguérem tant poc de temps. Em vaig prometre tornar un dia amb temps perquè una classe particular amb Reyes com a mestra val el que pesa en or. Així i tot recorreguérem la muralla (que segueix el mateix traçat i té els mateixos fonaments que la muralla àrab, malgrat les successives obres de millora) fins a arribar a un lloc privilegiat en el que jo ja havia estat vàries vegades: el mirador. Un lloc extraordinari per a “llegir la ciutat” i els seus voltants. Sols un tros del sud-oest de la ciutat antiga queda fora de la visual. Però als peus es veu tota la ciutat, amb una delimitació molt precisa entre la ciutat històrica i l’eixample que ocupa nord i al sud de l’Albereda. Eixample que, siga dit de pas, és lleig amb ganes llevat d’alguns edificis modernistes d’interés de la part central. La resta, per a oblidar. En canvi, vista des de Mont Sant (actual hotel i ressort de luxe als peus del Castell, abans fou aljama musulmana , després convent del Císter i ara és propietat, ja fa anys, de Vicent Quilis, el d’Inelcom), la Xàtiva Antiga presenta un encant indiscutible amb una gran uniformitat dels sostres de les cases. Al sud, passant la via, el polígon industrial ple de concessionàries i algunes fàbriques i al sud-est un altre polígon en el que destaca el gran oval de la Plaça de Bous, la coberta de la qual ha costat Déu ni ho sap (la cosa està als jutjats). I si alcem la vista, a la dreta el tossal del Puig i a l’esquerra el del Santa Anna. Al bell mig l’Horta de Xàtiva.
Conta la llegenda -no me’n puc resistir- que fart el nostre senyor de les continues disputes entre les comunitats religioses que tenien la seua seu en les ermites d’ambdós tossals, alcà la mà i descarregà la seua poderosa palma entre els dos i d’ací nasqué, òbviament, el pla de Xàtiva. Per això es diu que l’espai que separa Santa Anna i el Puig, l’Horta de Xàtiva, té la mida d’un pam de Déu. Què, vos ha agradat? Una dita popular més civil i menys escatològica diu:
“Quan el Puig du capa
I a Santa Anna fa capell,
llaurador ves-te’n a casa
i fes cordell”.
Verset que té el seu homònim en terres de la Safor com oportunament apuntà Nèstor Novell:
Quan el Montgó fa capa
i el Mondúber du capell
xiqueta ves-te’n a casa,
pica espart i fes cordell.
Escatologies i versets populars a banda, la nostra visita al Mont Sant acabà prompte, massa prompte. No teníem temps de pujar al Castell ni de visitar el Bixquert però a Reyes li donà temps per a explicar-nos que els poblaments dels ibers contestans trobats a esquenes del Castell tenen que veure, molt probablement, amb l’accés, per la zona de Bolvens (a l’oest de la vall de Bixquert i per les solanes de les serres del Castell i Vernissa), al curs del Cànyoles . Un riu, el Cànyoles , que provenint de la Font de la Figuera, travessa tota la vall de Montesa, entre la serra Plana i la serra Grossa, un dels contraforts de la qual és la Penya Roja (així es coneix per la seua coloració la muntanya on s’alçà el Castell) per a anar a confluir amb el riu Albaida afluent del Xúquer una mica al nord de Manuel. El romans, però, escolliren el paratge del Mont Sant i, a l’eixida a l’esquerra, encara es veuen les restes tot i que moltes pedres originals s’han utilitzat per a construccions posteriors. Clar que els romans -que eren grans enginyers- resolgueren el tema construint un enorme aljub on es pot anar en barca i que no pogueren visitar per estar de reparacions.
Pel que fa al Bixquert, si a Ontinyent el que no té una caseta és un desgraciat, a Xàtiva la caseta al Bixquert, en la falda de darrera de la Penya Roja on sembla que refresca una mica, és quasi una obligació pel que es veu a les fotografies disponibles i en el mateix plànol turístic oficial. Hi tornaré.
Es feia tard. Vicent Monfort ens trucà dient-nos que ja havia arribat i què on es veiem. Ens acomiadàrem de Reyes -fins prompte- i baixarem pel Raval (els carrers molt ben urbanitzats però les cases per rehabilitar). Per la plaça del Trinquet agafàrem el carrer de sant Agustí i passàrem per Sant Agustí (antic Ajuntament on ara hi ha la UNED i una escola d’adults) i Sant Domènec (que va ser teatre i ara és una mena de sala multi-usos) per a arribar a la Plaça del Mercat. En la baixada ens fixarem en les restes romanes molt a prop de Montsant, en les escultures de Manolo Boix, en les Santes (dinamitable), una construcció d’habitatge social de D. Gregorio Molina, i en el darrer torrelló de la Merla. A Xàtiva a l’ametlla li diuen “merla”. Comentàrem també que segons radio macuto, al Castell es reuniren els colpistes del 23-F, els companys de Milans del Bosch (tots en Volvos negres), en les seues correries amunt i avall.
Quan arribàrem a la plaça del Mercat començà la jarana amb Vicent Monfort. Quan David li digué que havia reservat taula per a quatre a Casa Floro (altre candidat del t’he conegut sempre igual com ara), Vicent començà a escridassar:“jo ja fa 40 anys que no hi vaig! Entre rialles també ens comentà la primera anècdota sucosa del dia. Sembla que a Casa Floro anaven in illo tempore – ja fa vora 40 anys- una colla de fadrins que treballaven a Xàtiva. Entre ells, hi havia un guàrdia civil, client habitual, que sempre anava amb l’uniforme i que després del primer plat sempre deia al cambrer: “ i de segundo filete me pondrá”. La frase es féu tan popular que el personatge adquirí prompte el malnom de “filete me pondrá”. Tothom ho entenia.
El dinar en Casa Floro continuà amb el mateix tarannà. El lloc era petit però tenia el seu encant amb taulells fins a mitja altura representat l’estrella de l’agricultura de l’horta de Xàtiva: els alls. Tot estava igual -digueren els aborígens- amb l’excepció d’un minúscul bany que havien “modernitzat”. Com que la rialla i l’esperpent dominaven el dinar (barat, amb un arròs al forn no massa aconseguit i un vi d’origen desconegut i poc gratificant) passà a segon pla.
Dinàrem en un tres i no res i eixírem a la Plaça del Mercat, rectangular, amb molt d’encant i una part porticada però, en absència dels llocs de venda perquè aquell dia no hi havia mercat, completament plena de cotxes aparcats. El mal de l’època. Vicent Monfort havia quedat amb dos amics de sempre: Emili Sala Benimeli i Juanma Sancarlos. Al cap de 5 minuts arribaren els dos. Emili és un personatge de pel·lícula, inimitable. Cal sentir-lo. Menut, amb un barret de beisbol americà i uns vaquers té un parar de personatge de comèdia. Professor d’institut jubilat, extravertit i explosiu, fa la parella perfecta de Vicent Monfort (que ja me n’havia parlat d’ell prou vegades) si no fos perquè l’altre, Juanma Sancarlos, és amb Benimeli una versió xativina de El Gordo y el Flaco. Gran, exregidor d’Esquerra Unida i actual professor d’educació d’adults, amb un somriure sorneguer permanent i una melsa que em recordà la parsimònia sense precedents de Voro Verger. Són gent que sembla nascuda per a la filosofia contemplativa al costat del traca d’Emili, a qui li mancà temps per dir amb tota la sorna pròpia del terreny que pensava que gent tan distingida com nosaltres hauríem anat al Carpanel i no a la tradicional i popular Casa Floro
Havien quedat a les 5 al coworking “La Col·lectiva”, amics de David. Eren les quatre i mitja i cercàrem una cafeteria ubicada en l’emblemàtic lloc conegut com “ELS QUATRE CANTONS”, en la confluència dels carrers Trobat, Font d’Alós, Botigues i sant Jacint Castanyeda. Arribàrem al creuament -presidit per un rellotge rodó d’època que donava l’hora en punt -pel carrer Botigues que, com el seu nom indica, està ple de comerç més que tradicional, molt, molt tradicional, que sembla immutable en el temps pel gènere (incloent roba psicalíptica) i per l’escaparatisme absent.
Feia gelor i el calefactor de butà ubicat a la minúscula terrassa no era gens ni mica eficient però ens quedàrem fora i gelats com a titots malgrat els cafés i els herberets que començaren a desfilar. Quan es feren les 5 David, Nèstor i jo ens alçàrem per anar a la Col·lectiva que era molt a prop, a 20 metres. Vicent, Emili i Juanma continuaren amb els herberos i acudiren al cap de 15 o 20 minuts. La Col·lectiva és un coworking exemplar (contacto@lacolectiva.co) pel condicionament i magnífica rehabilitació d’un vell edifici i per un contingut que venint del carrer Botigues semblava que havíem agafant la màquina del temps. Prengueu nota. Paga la pena fer-los una visita. Allí, a més de diferents oficis qualificats, té la seu SACEX, que ja té més de 160 socis i que és una alternativa empresarial a l’anquilosada ADEXA de Mariano López. Té sales múltiples, algunes es lloguen, i activitats continues.
Al final, ens ajuntàrem un bon grapat de gent: Nèstor, David, Vicent, Emili, Juanma i un servidor i, a més, Rafael Sunyer (de la cervesa la Socarrada), Marc Albero (Teleco i de Podemos), Ximo Corts (d’Amics de la Costera), Lluís Pellicer (funcionari) i alguns components de la Col·lectiva. Férem un rectangle amb les taules i tots es veiem les cares. Al llarg de més de dos hores eixiren opinions variades però posats a simplificar hi hagué algunes agrupacions significatives. En primer lloc, sovintejaren les opinions “autodestructives”. La indústria va a menys, Hinojosa aguanta però en INELCOM tens telecos fent complements electrònics per 600 euros al mes, queden poques empreses del taüt perquè ara s’importen de la Xina etc… I no feien més que eixir comentaris sobre la pèrdua de la importància de l’àrea d’influència de Xàtiva: ja no venen a comprar com abans ni hi ha el nombre de línies d’autobusos que hi havia. Rafael Sunyer -que abans de la cervesa havia estat empresari de locals d’oci- era molt crític amb l’Ajuntament i no era ell sols el que s’apuntava. Ximo Corts insistia en la tradició de rendistes i prestadors i en que fins i tot les oficines bancàries havien minvat, perquè no fa molt, un tram de la República Argentina semblava Wall Street. Mentre Albero intentava impartir doctrina, la resta anava traient debilitats i evidentment li tocà el torn al turisme. Ximo Corts va treure l’exemple d’Orvieto però Vicent Monfort -que coneix bé el percal- fou molt escèptic perquè anar a tantes fires no té cap sentit i definir un producte turístic (de la Costera i no sols de Xàtiva) requereix claredat, esforç i anys. Emili afegí que l’hostaleria els diumenges està tot tancat i ningú fa nit a Xàtiva perquè en l’hotel Murta sols fan nit els majors que duu una agència de viatges local.
Com pot veure el lector, la gent era animosa però el missatges no tant. Inclús Rafa Sunyer arribà a parlar que Xàtiva està fent “una becadeta de 100 anys”. Sense dir-ho, era prou evident que la gent tenia esperances en temes com SACEX, el model de la Col·lectiva, emprenedors com Sunyer… però l’escepticisme s’imposava i ningú va intentar revifar glòries passades. I l’Ajuntament? Bé gràcies.
En un altre ordre de coses, eixiren algunes curiositats com ara que la meitat de l’horta de Xàtiva l’ha comprada Pallás (un xativí que és el segon empresari d’Espanya de màquines escurabutxaques), que els propietaris del PAI de Cànyoles volen revertir el procés, que l’empresari d’INELCOM i propietari de Mont Sant, Vicent Quilis, té una bona col·lecció d’art contemporani.. Ah! I que el nom de la Costera prové del fet evident de que la carretera va cap amunt però que a la comarca hi ha tres àrees prou ben diferenciades: la Costera de Ranes, l’Horta de Xàtiva i la Vall de Montesa. Ja era tard i donàrem per tancada la jornada. Vicent Monfort i jo agafàrem el tren de les 20’30. Fins la pròxima.
Alguns trets diferencials, en opinió de qui escriu
Fins aquí el que es podria anomenar introducció o “pre-escalfament”. Manquen informacions, detalls i anàlisis, encara que el lector bé pot haver-se’n fet ja una idea aproximada. O això espere. Per ampliar detalls i perspectives de caràcter històric i comptem amb un treball gruixut i molt detallat -sovint massa: (Jorge Hermosilla, dir., Història de Xàtiva. Facultat de Geografia i Història. Universitat de València, 2006) i també d’algunes altres publicacions.
Ara tractarem alguns temes que a mi em semblen cabdals o que, de vegades, simplement, m’han paregut interessants o significatius. Aniré per parts.
La qüestió territorial: Xàtiva i les Comarques Centrals Valencianes (CCV)
Hi ha, en primer lloc la “qüestió territorial”. Com es diu al darrer treball de d’Institut d’Estudis Comarcals Amics de la Costera (Xàtiva: renovació urbana i conservació del patrimoni. Temes d’Història Local IX. IEC Amics de la Costera 2015), en el Pla de Desenvolupament Urbanístic de la Generalitat Valenciana de 1995, l’àrea d’influència de Xàtiva (Àrea Funcional 12) comptava amb 49 municipis i 125.000 habitants. Definició feta agafant tots el municipis de la comarca i sumant-li alguns de les comarques limítrofes (la Canal de Navarrés, la Vall d’Albaida, La Ribera Alta i la Safor). Vejam. Com tota delimitació espacial, aquesta àrea funcional núm. 12 també està condicionada per l’evolució de la capacitat d’atracció de la ciutat que serveix de node de referència, Xàtiva en aquest cas.
Però aquesta capacitat d’atracció és variable i pot anar a més o a menys. De la conversa que tinguérem a Xàtiva es desprenia que anava a menys (“ja no venen com abans ni hi ha tants autobusos…”). Per tant el millor comportament de Gandia (fins al 2011 amb la irrupció de la claredat mental feta alcalde, de cognom Torró, deixeble i alhora apadrinat per Rus) tenia com una de les conseqüències que els municipis més orientals de la comarca gravitaven cap a Gandia i no a l’inrevés. La simple localització d’una gran superfície comercial (com ha passat a Ondara i la “Porta de la Marina”) o la simple millora d’equipaments educatius i sanitaris a la Ribera Alta fa que tampoc pel nord funciona l’esquema. I no diguem de la Vall d’Albaida amb una ciutat central, Ontinyent (o el conjunt Ontinyent-Albaida- Agullent -Aielo) que li ha passat per l’esquerra a Xàtiva. Al final sols la Canal de Navarrés roman clarament vinculada a Xàtiva per raons que depenen de la xarxa de comunicacions.
Pel que fa a d’entorn territorial “estricte” de Xàtiva, la comarca de la Costera -cosina germana de la Vall d’Albaida de la qual li separa la Serra Grossa- té una forma allargassada en sentit nord-oest – sud-est i és –com la Vall d’Albaida-, el camí històric natural cap a Castella. Si vos fixeu en l’extrem nord-oest, en un petit cercle, trobem a la Font de la Figuera, Fontanars dels Alforins i la fins al segle XIX castellana Villena (la darrera ciutat del Vinalopó) formant una mena d’el·lipsi que enllaça amb Almansa.
Com a comarca, la Costera respon a l’esquema clàssic d’espai amb una ciutat central (Xàtiva) que, sobre el paper no sols “mana“ en el seu territori sinó que a més actua de proveïdora de béns i serveis per a un bon grapat de petits municipis (en aquest cas amb l’excepció de Canals) amb els quals s’estableix una relació de dependència funcional independentment que la “capital comarcal” tinga consciència i actue com a tal o “passe” de la resta com esdevé també en moltes comarques d’aquest tipus com ara, la Marina Alta i Dénia. Les fronteres comarcals son mòbils i aleatòries i les dependències d’alguns municipis envers Ontinyent, Gandia, Alcoi o fins i tot Alzira són per tant variables en el temps com ja hem dit adés. Per tant, a mi, això de l’àrea funcional em sembla canviant i alhora, poc rellevant.
Més sentit té de bon tros canviar l’objectiu de la càmera i veure les comarques centrals valencianes com un espai (jo crec que amb futur) en el que van canviant les dependències però sempre dins de l’àrea que, en aquest cas, sense ser immutable, té unes fronteres molt més estables. Dins d’aquest espai (que anomenaré a partir d’ara CCV per abreujar) no és que es produesca un joc de suma zero però, per exemple, la pèrdua evident de protagonisme d’Alcoi és aprofitada per altres nuclis urbans (menuts i no menuts). Si llegiu els exhaustius i ben documentats treballs que ha fet Nèstor Novell comprendreu millor l’afirmació. En qualsevol cas, aquest és el marc territorial més escaient.
¿Per què crec jo amb el futur de les CCV? Tal vegada perquè soc -com tants altres- algú per a qui allò de la raó continua tenint atractiu malgrat el pessimisme que genera l’habitual fracàs de les propostes territorials més sensates. Les CCV -que tenen per cert un indubtable referent en la governació de Xàtiva “dellà lo riu Xúquer”- de temps pretèrits – és un projecte tan raonable que fins i tot un organisme tan poc sospitós com l’OCDE li va dedicar una publicació i la nostra maltractada Unió Europea –eren temps millors -li atorgà uns cabals gens menyspreables per a què s’estudiara el tema en profunditat. Com que Nèstor Novell ja ho ha explicat no perdré temps en la gènesi del projecte. Sols em limitaré a defensar la seua racionalitat més enllà de la il·lusió dipositada per les gents implicades i, com sempre, per un imprescindible grup d’apòstols aborígens entre els que jugà un paper destacat el meu company Nèstor i l’amic Molinero. Com que jo soc valencianet de València ciutat (com diuen els de Castelló) no tinc aquest punt d’implicació personal però si raons sobrades per a la defensa.
Les CCV son una regió urbana peculiar (no és una àrea metropolitana perquè li manca densitat poblacional i els fluxos quotidians són moderats) conformada per la Safor, les dos Marines, la Costera, la Canal de Navarrés, la Vall d’Albaida i l’Alcoià, dubtes a banda sobre les subdinàmiques territorials en exercici que arriben a posar en qüestió el propi nom, límits i relacions d’algunes d’aquestes comarques, sent l’Alcoià probablement l’àrea més discutida i discutible.
Si fa no fa, una regió urbana relativament dispersa però que compta amb 6 ciutats relativament importants que fan de vèrtex d’aquest polígon: Gandia, Xàtiva, Ontinyent, Alcoi, Benidorm, Dénia. Una àrea amb una economia prou diversificada on el paper protagonista del comerç i els serveis a Gandia i Xàtiva o el turisme a Gandia, Benidorm i Dénia tenen el contrapès d’un teixit industrial dens a la Vall d’Albaida, l’Alcoià i la Foia de Castalla. Una àrea de més de 600.000 habitants que no és València ni Alacant i que, des del punt de vista territorial, fa de baula entre aquestes dues regions urbanes. A més, l’àrea gaudeix d’una certa consciencia “comarcal” i d’una considerable autoestima. Massa elements positius per deixar-los perdre. Per si mancaren arguments, les comarques centrals -cas que es reprenguera l’impuls- tenen un altre avantatge “territorial”: contrarestar els cants de sirena dels que preconitzen una gran àrea urbana traçant amb el compàs una rodona que arriba de Castelló a Gandia. Així “competirem“a Europa. Una megalomania com una altra sense demostrar que el monstre resultant és més governable i eficient que un conjunt de xarxes urbanes estructurades i ben connectades entre elles. És a dir, una àrea urbana de la Plana, l’Eix Mudèjar, l’àrea urbana de València i les Comarques Centrals (sols quedaria l’àrea de l’Ebre, l’àrea metropolitana d’Alacant, el Vinalopó i el Baix Segura) és una proposta més eficient i més engrescadora en la qual podríem posar-nos d’acord.
Si es deixa volar una mica la imaginació hi ha un fum de coses que es podríem fer conjuntament a les CCV (allò millor és no obligar ni reglamentar sinó oferir la possibilitat de sumar-s’hi): des del turisme cultural que es veuria tremendament potenciat fins la promoció econòmica passant per serveis en els quals hi ha evidents economies d’escala com ara el cicle de l’aigua, el transport o els residus però també l’habitatge, la sanitat, els serveis socials, la promoció econòmica i el turisme. Sense oblidar que un pla director territorial flexible podria fixar els usos en matèria d’equipaments, restriccions de l’ús residencial per a protegir el medi ambient o establir la millor localització d’alguns usos productius comercials i industrials. En definitiva, aplicar el principi que l’avantatge cooperatiu opera i és tan important o més que l’avantatge competitiu. Però clar, això suposa un canvi cultural i ja se sap que la cultura és alguna cosa impossible de definir, però que es nota quan no n’hi ha.
Per tant les CCV és un projecte que encara té futur i la recent reunió dels alcaldes i alcaldables d’Alcoi, Xàtiva, Ontinyent i Gandia on s’enumeren 23 propostes per a que les comarques centrals valencianes tornen a surar fa renàixer l’esperança. Jo crec que el projecte hauria d’agafar les set àrees esmentades i no diferenciar les Marines de la Muntanya (malgrat que Nèstor ha explicat amb detall les diferències). L’excusa que ja fa 13 anys em donaren a Alcoi (Gandia queda massa lluny) és això, una excusa i si no que li ho pregunten al tren dels anglesos Alcoi-Gandia o als primers promotors del Passeig Marítim de Gandia, casualment alcoians. Com que en aquest país parlar amb el veí es pecat i sovintegen massa les orelleres que es posen als ases, molt em tem que els meus ulls no veuran alguna cosa pareguda a les CCV que un grup de visionaris pariren els anys 90. O sí?
La singularitat de Xàtiva
La segona qüestió “prèvia” que volia tractar parlant de Xàtiva té a veure a la singularitat de la ciutat. I no em referesc al tema paisatgístic amb el Castell dominant el pla. Llegint la història de Xàtiva en el llibre citat adés me n’he adonat que, d’alguna manera, moltes ciutats valencianes en les quals ja he estat es semblen prou perquè totes (o moltes) han tingut successives colonitzacions (ibers, romans, musulmans, cristians…), han patit desastres semblants (l’expulsió del jueus, la pesta, l’expulsió dels moriscos, les dues germanies, la guerra de Successió, les guerres carlines, el còlera, la grip de 1918, la guerra del 36…) i han revifat després del pla d’estabilització de 1959.
Per tant, la historia de Xàtiva té molt de travelling del que ha passat a altres ciutats del país. Aleshores, on rau la diferència? Doncs, en el cas de Xàtiva i en la meua opinió, en la destrossa que patí la ciutat arran de la victòria dels Borbons a la guerra de Successió, destrossa que incorporà –i això sols passà a Xàtiva- l’incendi de la ciutat a més de la humiliació moral de canviar el nom de Xàtiva pel de “Nueva Colonia de San Felipe”. En qualsevol judici a l’ús, l’argument que la “becadeta” de Xàtiva té el que s’anomena factors “atenuants” estaria plenament justificat. Sense que això duga a la permanent somnolència digestiva de la que parlava Fuster referint-se al conjunt del país, ni servesca d’excusa per a la passivitat, hauríem de reconèixer que partir de zero en condicions tan adverses no és tan fàcil. Juan Piqueras Haba i Carmen Sanchis Deusa, coordinadors del llibre esmentat ja ho diuen només iniciar la seua introducció ( pg. 17):
“la derrota de Almansa (1707), seguida de la abolición de los Fueros Valencianos, el saqueo e incendio de la ciudad, la expulsión o destierro de muchos de sus habitantes y la nueva organización territorial borbónica según el modelo de los corregimientos castellanos, dejó a Xàtiva muy disminuida en habitantes (ya nunca volveria a ser la segunda ciudad del reino) en riqueza y funciones. Su gobernación fue desmembrada en nada menos que siete corregimientos (la de Valencia sólo fue partida en dos y las de Castellón y Orihuela en tres) “.
Recordem breument els fets. No havien passat 10 anys de la Segona Germania iniciada el 1693 a Vilallonga (pgs. 326-327), quan el 1702 començà un conflicte internacional: l’aliança franco -espanyola que podria derivar- se del testament in extremis de Carles II en favor del Duc d’Anjou Felip Borbó front a la gran aliança de L’Haia què figuraven el Regne Unit, Portugal, Holanda, els Principats alemanys i la pròpia Àustria. Un conflicte internacional de blocs de poder que tanmateix es dirimí a Espanya i provocà una vertadera guerra civil amb intervenció, és clar, de forces estrangeres en els dos bàndols (pg. 329).
Un partit borbònic minoritari però de gran influència (sembla que en el testament esmentat tingué molt a veure la casa de Medinaceli propietària d’alguns dominis senyorials valencians com el ducat de Sogorb o el Marquesat de Dénia) front a un nombrós partit filo austríac o austriacista, de composició molt heterogènia i transversal on confluïen el clero, els camperols dependents del règim senyorial, la burgesia i una part (minoritària) de la noblesa (“Aliados del Borbón y castigados por él“, Levante-EMV 23-XI-2014). Botiflers i maulets. James Stuart Fitz-James, duc de Berwick, front a Joan Baptista Basset. Després del daltabaix d’Almansa el 25 d’Abril de 1707, la ciutat de Xàtiva fou primer assetjada, després saquejada per dues columnes de castellans i francesos, respectivament, i després incendiada el 12 de Juny de 1707 per ordre del baró d’Asfeld. Malgrat els immediats intents de repoblació a principis de 1709 sols habitaven Xàtiva 400 veïns, molts d’ells eclesiàstics que preservaven la integritat dels béns de les esglésies (pg. 333). La major part dels antics habitants s’havien refugiat a les poblacions veïnes.
Un quadre elaborat utilitzant diferents fonts (pg. 335) deixa les coses prou clares: en 1300 s’estima que la població de Xàtiva era de 30.000 persones i que representava el 15% del total de la població del regne. En 1794, sols 3.100 (l’1,45%); en 1857, 15.745( l’1´29%); i el 1900, 12.600 (el 0,79%). Tal vegada el terme “causa atenuant” es quede curt. El 1990 la població arribà als 23.577 habitants i en 2011 a 29.469 (quasi els mateixos que el 1300). No cal dir que, en termes de jerarquia urbana, Xàtiva ha anat descendint fins a situar-se al lloc 30 en 2014 (29.343 habitants).
Un empresari paternalista que marcà una època
El tercer tret “diferencial” al que volia fer referència té noms i cognoms: Gregorio Molina Ribera. Probablement sols la Vall d’Uixó, amb l’ínclit Silvestre Segarra pot “presumir” d’haver tingut un personatge de tant de pes i de tant d’ordre en la postguerra. Després, a un altre nivell, podríem parlar de l’alcalde Zaragozá, “l’inventor” del turisme a Benidorm, però d’ell ja se n’ha ocupat Nèstor Novell, i de Silvestre Segarra jo mateix vaig donar unes pinzellades del personatge quan vaig escriure sobre la Vall d’Uixó.
Després de llegir els materials tinc el dubte de si dedicar-li massa espai al personatge. La lectura m’ha provocat un mal de fetge, enfitat com he quedat de l’abús d’hagiografia i del caràcter reaccionari tant dels autors de la lloança com del personatge que glosen. Però bé, alguna cosa en diré. Per començar hi ha una publicació infumable signada per un tal Manuel Sanchis Andújar, professor mercantil (“La Papelera de San Jorge. Empresa Modelo. En el XX Aniversario de su fundación”), autoeditat en 1952 i imprés en Semana Gràfica SA). La dita empresa fou declarada Empresa Ejemplar per Franco el 18 de Juliol de 1951, el mateix any en què Pius XII li atorgà el títol de Comendador de l’Orde de San Gregorio el Magno (també reproduït al llibre). Després, tot porqueria de la que puc extreure algunes perles dedicades:
“Dentro de ellos (los edificios de la empresa) están las màquinas … Y rodeando esta maravillosa realidad veremos el barrio obrero, los salones de espectáculos para el personal de la casa, los jardines de recreo para todos, los campos de deportes, la piscina, la gran nave del economato, las escuelas, la iglesia y su campanario, el comedor para obreros, de precios reducidos, …”
Hi ha però, moltes més incitacions al vòmit, a banda de poesies laudatòries vertaderament infames:
“El día 13 de Agosto de 1900 nació en Bañeres en el seno de una familia humilde pero de raigambre cristiana… su primer colegio, el del pueblo de Bañeres, tenía 150 alumnos, y el maestro era un viejo socialista no siendo éste el hombre el más indicado para formar los sentimientos de los niños… pero Molina había nacido en un hogar ejemplar y de nada pudieron servir influencias ajenas ni compañías de dudoso material. La siembra familiar fue fructífera…. A los diez años tuvo su primer empleo … en una fábrica de papel de fumar confeccionado a mano. El real del jornal que recibió por doce horas de trabajo casi continuo no debió paracerle especialmente bajo… Dos años más tarde… se trataba de vender en Onteniente el papel producido por los suyos… viaje comercial a pie el que llevaba a cabo dos veces por semana… expuesto a las inclemencias del tiempo… El Rdo P.D. Joaquín Sorolla… era el cura bueno de Bañeres que pasadas las horas de trabajo recogía a un grupo de chiquillos, entre ellos D. Gregorio … y les explicaba… los principios morales que la educación oficial dejaba en blanco… Era por aquel entonces (con 20 años) Presidente de la Congregación de los Luises, miembro de las conferencias de S. Vicente de Paúl y de la Cofradía de la Virgen de los Dolores… En 1925 don Gregorio Molina casó con doña Magdalena Albero, prototipo de mujer cristiana que había de compartir con él la formación de una familia intachable… El padre de don Gregorio Molina decidió vender la fábrica, lo que hizo en 1929 a una gran empresa de papel, que al comprarla le dijo a Molina hijo que él se fuera a vender automóviles pues la empresa compradora le dejaba sin trabajo… En 1930 puso Molina con la ayuda de su padre una fábrica de bolsas de papel en Bañeres… Empieza a ser conocida en Valencia la manera intensa de la actividad de Molina en su modesto negocio de bolsas, sus constantes genialidades … y en el año 1931 la casa Onena S.L. le propone entrar de director del taller… que tenía en Valencia… saliendo de Bañeres él y su familia después de tantos sacrificios y desengaños… Alguien le propone instalar una máquina vieja de hacer papel… acepta nuestro hombre y el sitio elegido es Játiva, en un molino abandonado de sus afueras que está junto al río Cáñoles y al lado de la acequia de Meses… Era entonces el año 1932 cuando un día de Enero, a las siete de la tarde llegó a Játiva un camión cargado con el ajuar reducido de una familia obrera… Quedaba a finales de 1932 instalada la primera máquina de hacer papel de la Papelera San Jorge… En ella trabajaron Molina y su esposa hasta que en 1934 llegó a la casa la primera máquina de producción continua… solamente nos queda para terminar ahora resumir lo que es la persona de don Gergorio Molina…. Como trabajador, Molina no tiene par… En la Fábrica es el primero en llegar y el último en retirarse y sus varios despachos, dedicados cada uno para cosas diferentes, demuestran que no es posible que allí nada para mañana, aunque para lograrlo sea preciso terminar bien entrada la madrugada… No se debe suponer que Don Gregorio Molina carece de distracciones mundanas y de pequeños gustos terrenales que alegran su vida algunos ratos de descanso, que son muy pocos por cierto. A nuestro jefe le encanta la fiesta de los toros… Don Gregorio Molina no es hombre que sepa fingir… Ama a Bañeres y al mismo tiempo ha tomado gran cariño a Játiva, su tierra adoptante””
Fins ací l’hagiografia escrita per Manuel Sanchis Andújar que en la segona part descriu la vessant productiva de la fàbrica en la qual continuen proliferant algunes joies com ara:
“ … fué en el mes de Julio de aquel año cuando se hundió aquella esperanza para casi cuatro años más, pues quedó afectada la empresa a los controles e incautaciones de la revolución roja, que apartaron de su dirección a Don Gregorio Molina Ribera, lo que fue funesto… y fueron los mismos dirigentes del control rojo lo que hicieron algún tiempo después que Don Gregorio Molina volviera a encargarse del mando… De los catorce obreros que encontró dispuestos en el momento de la liberación a los doscientos actuales va alguna diferencia.. A sesenta obreros más dio trabajo la nueva máquina de hacer papel que entró en funciones el año 1942, triplicándose desde entonces la producción de estracilla… no es posible tratar a Molina sin admirarle, a no ser que en el trato se incorporen resentimientos y pequeñeces y (que) la Papelera de San Jorge, esa gran empresa setabense, si es ejemplar viéndola desde fuera, lo es mucho más conociéndola en su parte interna, en donde no cabe nada que no tenga sentido humano y esté concebido con los más puros anhelos cristianos.”
Ignore fins a quin any funcionà la fàbrica (avui abandonada) però tenim com a referència que els seus hereus reberen la propietat del Castell de Xàtiva, adquirit per Gregorio Molina en 1947, l’any 1971 i que en 1978 ja n’era propietària la Caixa d’Estalvis de València. Per tant aquesta història “exemplar” finalitzà en la dècada dels 70 quan, igual que passà amb Segarra, Sunyer, Alfredo Corral i un llarg etc. finalitzà el tracte de favor del règim. No fou Sanchis Andújar l’únic adulador del personatge. En 1951 també l’ABC (http://hemeroteca.abc.es/nav/Navigate.exe/hemeroteca/madrid/abc/1951/07/24/008.html ) li dedicà un reportatge hagiogràfic ben interessant el 24 de Juliol de 1951 en el qual es desfà en elogis en un llenguatge similar.
El Castell
El quart tret diferencial de Xàtiva és, sense dubte, la contundència i monumentalitat el seu Castell, fortalesa originària de la pròpia ciutat http://mupart.uv.es/ajax/file/oid/1317/fid/3329/CASTELL%20DE%20XATIVA.pdf. Com que aquest és un fenomen ben conegut i posteriorment parlaré de la incidència de les muralles en el creixement urbà de Xàtiva, sols apuntaré aquí algunes peculiaritats En primer lloc, el Castell fou Presó d’Estat de la Corona d’Aragó, on entre altres presoners cèlebres hi estigueren: els infants de Cerda, Alfonso i Fernando, nets d’Alfons X el Savi; Jaume d’Aragó, el Comte d’Urgell; Maroto Ugolen, comendador de l’orde de Sant Joan; Jofre VII de Rocabertí; Hug Roger III de Pallars Sobirà; el Marqués d’Oristany; Pere Quixal, Abat de Poblet; Dídac de Borja, germà de Francesc de Borja; i el duc de Calàbria. El Castell començà la seua decadència amb motiu de la Guerra de Successió, decadència que s’agreujà pel terratrèmol de 1748 i la guerra d’Independència.
Un segon tema interessant és els dels canvis en la propietat del Castell. Com diu Yesenia Albiñana Sanchez (Prof. Luis Arciniega. Historia y Gestión del Patrimonio Artístico. Castell de Xàtiva) :
En 1821 se inicia la disputa por la pertenencia del castillo por parte del ayuntamiento de la ciudad y del poder militar, siendo este último el que finalmente lo posea. Tras las guerras carlistas, y debido a las leyes desamortizadoras, en 1864 pasó a las manos del Estado. Pero éste acabará subastándolo y en 1870 el castillo se adjudica a D. José López Úbeda, quien cede los derechos a D. Vicente Casesnoves Contreras. En 1877 muere y es su hijo D. José Casesnoves Codina el que hereda la construcción. Y algo parecido ocurre con éste, pues debido a su fallecimiento el conjunto pasa a las manos de su hermano D. Francisco Casesnoves Codina. Unos años después, en 1917, serán sus cuatro hijos los que adquieran el recinto y en 1919 lo vendan a D. Bernardo Gómez Igual. Más tarde, tras su fallecimiento, la dueña será su mujer. Ella lo vende a D. Gregorio Molina Ribera en 1947 y en 1971 lo heredan sus hijos, quienes lo venden a la Caja de Ahorros de Valencia siete años después, en 1978. Actualmente, y desde la última década de los 90, la propietaria del castillo es la Conselleria de Cultura de la Generalitat Valenciana, teniendo el usufructo el Ayuntamiento de Xàtiva.
La finca de Mont Sant fou segregada en aquestes transaccions i com ja he dit en els darrers anys és propietat de Vicent Quilis, propietari d’INELCOM
El cinquè tret diferencial que volia subratllar és el “tracte“ que va rebre la ciutat arran la guerra del 36. Afortunadament, amb motiu de la celebració del III i IV Memorial del bombardeig (innecessari i cruel) que assolà d’estació de Xàtiva el 12 de Febrer de 1939 matant més de 140 persones i ferint més de 200, es publicà el 2013 un interessant llibre (La repressió franquista a Xàtiva i la Costera. ED. Ulleye) on es recullen les Actes d’aquests dos memorials. D’especial interés té la documentació dels capítols “La Causa General de Xàtiva” escrit per Rafael Buforn i Valero; Abril 1939, Xàtiva s’incorpora a “La España Nacional” de Cristina Escrivà Moscardó (on es detallen la repressió i els afusellaments) i “Un exemple del món carcelari franquista de postguerra: la presó de Xàtiva” de Ricard Camil Torres Fabra. A més, el capítol “Artemina Botella; feminista, intel·lectual, política burgesa i exiliada republicana” té també un indubtable interés. Coses semblants, és clar, passaren a tot el país però no sempre tenim la documentació, encara que vull fer esment de la massacre perpetrada a Benassal i alguns pobles adjacents quan el 1938 tècnics nazis experimentaren “in situ”, l’eficiència d’una bomba que estaven assajant per a utilitzar-la a la Segona Guerra mundial. Hi ha una magnífica exposició itinerant dels fets que fa feredat. http://www.cazarabet.com/idea/textos/benassal.pdf i http://www.antifeixistes.org/5814_exposicio-a-valencia-bombes-nazis-de-la-legio-condor-sobre-el-maestrat.htm
Una xamba històrica: l’Institut Josep de Ribera
Un altre fet singular és el que fa referència al que passà a la postguerra amb d’Institut de Xàtiva Josep de Ribera. Hi ha una part previsible i prou coneguda: la desaparició del nom de Simarro de l’Institut, el nomenament de nous professors i la importància que adquiriren la religió i els estudis d’italià i alemany, les comissions de depuració de professors, d’anul·lació dels estudis cursats al llarg de la guerra, els exàmens de revalidació per a aquells que havien estudiat “durante el dominio rojo” etc… Tanmateix, el fet fins a cert punt sorprenent -ironies de la historia- és que amb motiu de les depuracions de la immediata postguerra foren destinats a l’Institut de Xàtiva una sèrie de professors (pomes podrides, pensarien) que coincidiren en aquell Institut i li donaren un gran nivell. Em referesc fonamentalment a Angel Lacalle (Literatura), Rafael Pérez Contel, Antonio Vila… A ells s’afegirien els anys 60 altres personatges com Miguel Morro, Paco Bolinches (pintor i escultor) o Josep Lluís Bausset Císcar (Física i Química) que acabarien d’arrodonir un quadre docent molt qualificat en aquell Institut que en 1945 passà a anomenar-se José de Ribera per ser de Xàtiva el famós pintor conegut també com “l’spagnoleto”. L’Institut fou durant molts anys el centre de referència de Xàtiva i la seua àrea d’influència amb un notable èxit. En 1965 la matrícula oficial era de 1.470 alumnes i la matrícula lliure de 2.793 alumnes. Allí acudien de la Costera però també de la Canal de Navarrés, la Ribera Alta, la Vall de Càrcer, la Safor-Valldigna i inclús de València ciutat.
Alguns noms cabdals (i personatges de llegenda)
Per últim, volia compartir amb el lector una qüestió d’autoestima com és sempre el record i la valorització d’aquells ciutadans que fan que els seus conciutadans puguen, amb raó, sentir-se orgullosos tot i fugint d’hagiografies tan lamentables com les que ja hem comentat adés. Com que sols es tracta d’un apunt, deixe oberta la porta per a que es puguen afegir els que s’han guanyat a pols la consideració de xativins de pro. Jo em limitaré a posar alguns exemples de consens general. El primer, ja molt antic, l’il·lustre Lluís Alcanyís (metge, poeta, mestre i víctima), nascut, amb quasi total seguretat a Xàtiva el 1440 i víctima de la foguera a València el 23 de Novembre de 1506, acusat de judautzant per la Inquisició que ja havia enviat a la foguera per la mateixa raó el 19 de Setembre de 1505 a la seua dona Elionor Esparça (Lluís Alcanyís. 500 anys. Edició Facsimil. Ulleye/Biblioteca Valenciana 2006). El segon, el gran novel·lista de la postguerra Joan Sales, autor, entre altres obres, d’Incerta Glòria i El Vent de la Nit (en un mateix volum en la desena edició) publicada en 1956 per l’editorial Aymà de Barcelona (http://www.lletres.net/sales/js_nf_proleg_ig.html). Un xativí indefugible que ha marcat profundament la novel·la del període. Cal especificar que Joan Sales no va nàixer a Xàtiva. Va estar uns mesos durant la guerra civil, com a membre de la columna Durruti, però Xàtiva el marcà molt com demostren les cartes que envià a Màrius Torres
I evidentment, Xàtiva té en Raimon un referent, un mirall, una icona que hauria de ser, pense, molt més important en la vida cultural xativina. No totes les ciutats tenen la sort de poder gaudir d’un personatge con Raimon que s’estime la seua ciutat i que haja posat la seua veu a tantes i tantes magnífiques lletres, incloent dues memorables on Xàtiva n’és protagonista: He deixat ma mare i Jo vinc d’un silenci (http://www.viasona.cat/grup/raimon/a-lolympia-1/he-deixat-ma-mare http://www.upv.es/contenidos/RAIMON/info/751540normalv.html).
Deixe aquí aquesta darrera reflexió. Hi mancaran de segur molts noms no sols antics (els Borja de Xàtiva) sinó contemporanis i fins i tot en exercici com Artur Heras o Pep el Botifarra. Com que era sols una incitació, no em preocupa massa i deixe al lector la tasca de fer una llista raonable. De tota manera, tant Nèstor Novell com Vicent Monfort m’han tret un personatge que jo ja coneixia però que tingué una relació especial a Xàtiva: el conegut historiador del XIX Vicent Boix, els abundants mèrits del quals romanen explícits en la portada del seu llibre dedicat a Xàtiva. Sembla que fou acollit de molt menut per una família de Xàtiva i encara que és més conegut com a historiador a València, tenia un deute vital amb Xàtiva com demostren amb escreix aquestes ratlles:
“Vuelvo á mi soledad, perseguido por nuevos desengaños: vuelvo á mi pobre tugurio, buscando la paz del corazon, y atravesando, para llegar á él, la espantosa behetría que producen los gritos de las pasiones políticas…
Grano de arena en ese inmenso campo, donde se agita la suerte de la humanidad, ni puedo sostener el viejo edificio que se derrumba, ni sirvo para el que se haya de levantar. Entretanto he visto grandes ruinas; he escuchado el paso de reyes fugitivos; he visto levantadas miserables medianías, cubiertas con el manto de todos los poderes, y saludadas con las ovaciones; concedidas siempre á los primeros genios del mundo; y he distinguido las vias por donde han tratado de escalar al cielo los pigmeos, convertidos en dioses por la adulacion, la mentira, la hipocresía, la mala fé, y el mas estúpido egoismo. Son tiempos de prueba: período de transición; dejemos, pues, ese ruido y huyamos a la soledad, antes que los sucesos aplasten del todo esta pobre existencia, que ha vivido por esperar, y espera para morir.
… A escribir, pues; Dios sabe nuestro porvenir”.
Vicente Boix (1857), Xàtiva. Memorias, Recuerdos y Tradiciones de esta Antigua Ciudad. Imprenta y Librería de Blas Bellver. Xàtiva.
Finalment, no volia deixar aquest ítem de “referències“ sense fer esment de dos personatges de llegenda: l’Encobert de Xàtiva i Cucala. Pel que fa al primer, paga la pena recuperar part d’un text escrit per Baydal a la revista Plaza el 28 de Febrer de 2015: sota el títol Los Encubiertos: el milenarismo valenciano:
En marzo de 1522, tras haber controlado el reino de Valencia durante dos años, la situación de los últimos partidarios de la revuelta de las Germanías es insostenible. Ahora es el virrey quien controla la situación. Ellos sólo mantienen el dominio de la ciudad de Xàtiva y la villa de Alzira. Por si fuera poco, su intrépido capitán Vicent Peris, protagonista de las principales victorias agermanadas, acaba de perder la vida en el intento de resucitar la rebelión en la ciudad de Valencia. Los ideales de justicia social por los que muchos han luchado durante tanto tiempo están a punto de perder todo su sentido. Se vuelven irrealizables.
Pero justo entonces, un viernes de Cuaresma, los setabenses son convocados en la plaza de la Seo ante un catafalco preparado para la ocasión por un hombre que se hace llamar “el hermano de todos”. Es una persona de apariencia humilde, de unos 25 años, con capa y calzones de marinero y zapatos desparejados. Según se constata en el proceso inquisitorial llevado a cabo posteriormente, se presenta con una espada en la mano, flanqueado por dos hombres que hacen sonar las trompetas, y se dirige en castellano con acento andaluz a la muchedumbre para revelarles su mensaje… A partir de ese momento “el hermano de todos” pasa a ser llamado “el Rey Encubierto” y los últimos agermanados, que necesitan aferrarse a un clavo ardiendo por su dramática situación, ven cómo toma forma la profecía conocida por muchos de ellos a través del libro de fray Joan Alemany De la venguda de l’Antichrist e de les coses que se han de seguir. «Satan serà encadenat, no hauran bregues e tots viuran justament, no sabran les gents què cosa és pelea ni daran tribut, no y haurà mortandat ni pestilències»…. La obra se había publicado en Valencia dos años antes, en 1520, posiblemente bajo el patrocinio de la propia Junta de las Germanías, según apunta el experto Vicent Vallés. En ella se anunciaba la llegada de un “encubert” desde Andalucía que llevaría la salvación “a tots los crestians”. Tras su llegada, según el cronista de la época Miquel Garcia, los agermanados valencianos creyeron cuanto les dijo el Encubierto, «puix los deya coses que·ls plahien per a perseverar en la rebetlió», de la misma manera que también Rafael Martí de Viciana apunta su don de la oportunidad: «començó a tratar de las cosas según al gusto de los oyentes; era muy avispado y entendido, y hablaba muy a propósito, por donde entró en fama y crédito»..
L’altre personatge, Pascual Cucala, ha arribat a nosaltres com un personatge de cançó popular de les comarques centrals: “Tot s’ho creu, pareix Andreu; tot s’ho traga pareix Cucala”. El tal Cucala, però fou un personatge real, carlista força singular que es féu famós en la tercera guerra carlista i que “visità“ Xàtiva més d’una vegada. http://www.aulamilitar.com/pagiht47.htm. De fet, molts el tenien com a successor de Cabrera, el Tigre del Maestrat.
Xàtiva: ¿quin futur?
Aquesta és sense dubte la pregunta del milió, com es sol dir. A la conversa que es reprodueix al principi d’aquest paper, ja es va detectar un clar component de frustració i escepticisme. A l’estudi també esmentat de d’Institut d’Estudis Comarcals Amics de la Costera (Xàtiva: renovació urbana i conservació del patrimoni. Temes d’Història Local IX. IEC Amics de la Costera 2015) també hi ha algunes dades preocupants, com ara l’excés de circulació de cotxes pel centre històric (uns 30.000 diaris); els nombrosos PAI´s (Palasiet, Camí de la Bola I i II, El Bixquert etc..) que la crisi s’ha encarregat d’aturar però que són una amenaça pendent amb una capacitat d’allotjament de més de 5.000 habitants quan la demografia està en estat d’estagnació; la urgència d’un major compromís en la rehabilitació del patrimoni i de promoció de la rehabilitació d’habitatges al casc antic…
Algunes estadístiques poden ajudar a fixar una mica la situació actual de la ciutat. El baix ritme de creixement té el seu primer reflex a la demografia. Xàtiva passa de 24.760 habitants el 1996 a 29.196 en 2012 i la població estrangera que era quasi inexistent el 1996 arriba a una xifra prou moderada el 2012 (el 10 ´59%).Tanmateix l’atur puja amb la crisi de forma considerable (3.488 persones a 30-X-2013). Els serveis representen quasi el 85% de la població ocupada i el pes de la indústria és significativament baix (el 6´74%). L’oferta turística es limita a 4 hotels i 6 cases rurals amb clara descompensació amb la importància del seu patrimoni. El pressupost mig deflactat per habitant ha caigut de 807 euros el 2002 a 583 el 2012 mentre que la inversió deflactada (que arribà a 11 i 12 milions el 2007 i 2008) ha baixat ràpidament fins a situar-se en 1,6 milions el 2012. El deute per habitant (també deflactat) s’ha duplicat entre 2008 i 2012, arribant al 526 euros. Els habitatges han experimentat un creixement molt moderat (de 13.2012 el 1991 a 14.093 el 2011) la qual cosa posa en qüestió la proliferació de PAI´s. Tampoc l’evolució del sòl artificialitzat ha estat explosiva: de 636 Ha. en 1990 a 1096 Ha. el 2011. Un panorama, per tant, que no es catastròfic però tampoc brillant. Prou coherent amb la relativa estagnació de la ciutat de la que ja he donat notícia.
Xàtiva té problemes prou semblants als d’altres ciutats del país. Però tal vegada, a més de gaudir de representants més dignes i eficients, Xàtiva (o eixàtiva) necessita alguna mena de shock que, vista l’estagnació prou patent del seu teixit productiu, crec que tindria que vindre no sols de la convicció de que hi ha altres formes de promoció econòmica i de recolzament de les noves iniciatives que van sorgint sinó, sobretot, de l’aprofitament de les sinèrgies que es poden produir amb un canvi d’òptica territorial. Xàtiva ha d’exercir de capital “comarcal” fomentant mancomunitats “extenses” i eficients i té que estretir les relacions de cooperació amb altres ciutats de les comarques centrals. Des de l’aïllament, la ciutat té difícil véncer les inèrcies. Tanmateix si es traguera suc a l’avantatge col·laboratiu (Sorribes, Josep. “La ventaja colaborativa“ en Joan Romero y Andrés Boix (eds.) Democracia desde abajo. Nueva agenda para el gobierno local, PUV, 2015. cap. 6.) tal vegada no seria d’aplicació el joc de paraules de dicció dificultosa que un bon amic xativí, Voro Verger, m’ensenyà ja fa molts, molts anys: “com treure-li suc a una soca seca”. Xàtiva no necessita una demografia expansiva. Pot renàixer redescobrint la seua governació del segle XXI i redefinint el seu paper. Pot fer-ho, n’estic segur.
