Pau Viciano
Més de vint anys són molt de temps en la història d’un país, però encara més com a història viscuda: pràcticament una generació sencera. Una generació ha crescut sense haver conegut altra cosa que els governs de la dreta depredadora i antivalenciana. Una altra generació, també, que en el llindar de la trentena als anys noranta, va veure com la victòria de la dreta i del regionalisme anticatalanista cancel·lava les perspectives de construcció d’un País Valencià amb cara i ulls. El camí per esbargir el malson no ha estat fàcil. El desengany de l’any 2007, amb la data emblemàtica del tres-cents aniversari de la batalla d’Almansa; la relativa decepció del 2011, compensada, però, per les noves forces polítiques que dugueren a terme una oposició seriosa i contundent.
No hi ha dubte que el mèrit de desallotjar el PP de les principals institucions valencianes és de tota l’oposició, dels partits que havien dut el pes de la lluita contra la corrupció des de les Corts, incloent-hi el que no ha estat reelegit, i el que ara s’hi afegeix. Però tampoc no pot deixar de remarcar-se que la formació que marca la diferència, la que fa que l’arc parlamentari valencià no siga com el de la Regió de Múrcia o de la Comunitat de Madrid, és la Coalició Compromís. Contra totes les enquestes, com ja va succeir l’any 2011, la formació valencianista s’ha consolidat com a tercera força, molt a prop del Partit Socialista i clarament per davant de les formacions emergents com Podemos i Ciudadanos. La victòria de Compromís a la ciutat de València, de la mà de Joan Ribó, és un esdeveniment d’una magnitud que pocs podien ni imaginar.
L’electorat ha valorat la projecció mediàtica d’una magnífica Mònica Oltra, però també la tasca duta dia a dia, des de les institucions –incloent-hi els ajuntaments— i la solidesa de la implantació territorial d’una formació política relativament jove però amb profundes arrels històriques. L’ampliació dels suports socials i electorals de Compromís va molt més enllà de les files tradicionals de l’esquerra i del nacionalisme –sí: del “nacionalisme”–, però també és cert que sense els fils continuïtat i de coherència del projecte de país, tampoc no s’entendria aquesta dinàmica de creixement sostingut. A la victòria de Compromís ha contribuït tothom, però, en una perspectiva històrica, hi subjau l’herència –renovada, oberta i ajustada amb realisme— del que va significar el PSPV, el PCPV o fins i tot el PSAN dels anys més durs de l’anomenada transició. ¿Pot imaginar-se que un projecte de país com aquest hauria estat possible, per dir-ho d’una manera simplificada, sense l’impacte –fins i tot contradictori— de Nosaltres, els valencians? Les conjuntures polítiques, els lideratges atractius, la intel·ligència política i fins i tot l’atzar tenen el seu paper, de vegades determinant, però no deixa de ser cert que si un fracàs no s’improvisa, una victòria encara menys. Els esperançadors resultats de Compromís tenen, també, aquesta dimensió “històrica”.
