Énguera i la Canal de Navarrés

Nèstor Novell

Vaig camí de la canal de Navarrés. El meu destí Énguera. Abans he de parar a Novetlè. Al seu hortet m’espera Emili Sala, un company de d’estudis i de feina a l’institut de Xàtiva 30 anys fa. Obert, sense concessions als romanços, simpàtic, exultant de salut i sempre disposat a ajudar. Tan aviat com li vaig dir que buscava una contacte a Énguera de seguida es va oferir a presentar-me el Boti, enguerí i amic d’esmorzar diari. Prenem la moto per anar de Novetlè a Xàtiva. – “Ja saps com les gasta Rus, amb això de les eleccions estan tots els carrers alçats i no hi manera de circular per Xàtiva, més val que anem en moto”. Així que ens dirigim cap a Xàtiva amb el casc integral posat -amb aquesta normativa de seguretat vial el Raimon mai no ens haguera cantat Al vent-. En arribar al bar de l’Albereda la taula està parada per a 6 o 7 comensals. Només n’hi ha un i assegut al capsal. Prenc cadira i de seguida sent que em diu: alçat!, ací no pots seure! Està ocupat. No, no, allí tampoc! Una colla metòdica aquesta, cadascú té assignat un lloc fix. Emili em cedeix el seu lloc de tots els dies. Poc a poc van arribat els amics, xativins que parlen castellà, enguerins que parlen valencià, uns compromesos políticament, altres apartidistes, molts són funcionaris de diverses administracions, la majoria practiquen assíduament algun esport i, com a bons costerins, hospitalaris, oberts i xerraires. El cambrer, coneixedor profund de les manies de cada parroquià els provoca amb bromes i ironies. La conversa: variada, múltiple, entrecreuada, amb un to més aviat elevat encara que no cridaner. El bar va omplint-se, el bon costum de l’esmorzar és ben vigent. El menjar: entrepans de tota mena, ensalada amb olives  i ceba en vinagre,  vi amb llimonada i un cafè. Amb el café i una mistela el Boti i jo ens anem a una taula veïna mentre uns acaben de tancar la partida d’squash, altres fan un informe urgent portàtil en mà, algú li facilita una informació a un conegut, Emili s’alça ha donar el condol a una dona… Abans de marxar, però, pregunte en la taula si encara, per la seua parla, els anomenen xurros als de la Canal de Navarrés. Em diuen que això ja s’ha perdut. També pregunte pel nom del poble, si Énguera o Enguera. Els enguerins de seguida responen Enguera, però els xativins diuen que el nom és Engra. Tot aclarit!

José M. Simó Diez, alies Boti, és un enguerí que dedica temps a millorar el seu poble. Publica una web[1]. La temàtica és ben diversa, quasi és una revista local: festes, esport, activitat municipal, activitat cultural, articles d’opinió, però amb especial atenció a les qüestions mediambientals, excursionisme i natura. Vejam un exemple:

“Como pasa la semana, pero por fin es viernes. Muy buenos días y saludos, abrimos nuestra ventana en la Villa de Enguera a las 7,00 h. de la mañana, donde poco a poco va amaneciendo y lo hace con una temperatura de 11ºC. con el cielo despejado (de nuevo con rocío en los campos) y el viento que sopla muy ligero de poniente. Varias actividades para este fín de semana, senderismo por parte de ADENE, (domingo) asamblea de la Falla el Trampot,(sábado) deportes múltiples (fin de semana) etc. Pero lo que más destaca es el homenaje que recibirán las Hermanas Mercedarias de la Residencia San Rafael, será mañana sábado a partir de las 12,00 h., donde se esperan gran cantidad de gente. En lo deportivo los canarios viajan hasta Moixent, (…) Hoy los saludos para “Javier Sarrión Marín” un asiduo lector del blog y un campeón en las carreras. Aquí os dejo el refrán de hoy “Quien ha de conocer un buen abril, cien años ha de vivir. La vieja que lo decía tenía ciento y uno y no conoció a ninguno”.

El primer tema de conversa es sobre el caràcter del enguerins. La impressió que em transmet és que són molt estalviadors i poc afeccionats al risc, a la inversió, a emprendre nous negocis i als canvis en general:

“Cuando con motivo de la crisis cerraron diversas sucursales bancarias, en las cuentas corrientes habia mucho dinero ahorrado. La Cooperativa del Campo tiene muchos beneficios gracias al aceite el Campiñero, però las inversiones que realiza són insuficientes”

Com veurem després, Cavanilles ja ens parlava de les dificultats econòmiques d’una població subjugada pels usurers. Les conseqüències socials d’aquesta història sembla justificar la mentalitat econòmica prudent i el caràcter acomodatici de la població, que també es trasllada al món de l’associacionisme. A Énguera hi haurà 30 o 40 associacions de tota mena, entre les més nombroses estan la banda de música i l’associació fallera el Trampot, però totes es caracteritzen per ser molt estàtiques, pràcticament no evolucionen en objectius ni hi ha  canvis en els llocs directius.

Una de les associacions més interessants és la Fundación la Sierra CV. Organitza xerrades, convoca un premi anual d’investigació fi de carrera i  edita llibres de temes locals. Fins ara ha editat: Palabras enguerinas, Autores del siglo XXI, Historia de La Canal, Romanzero enguerino, De otro tiempo, Itinerario Lírico, Disulfuro de carbono i Nuestro término.

També té a la web[2] una biblioteca virtual dedicada a la recuperació de documents de autors enguerins o d’escriptors que parlen d’Énguera, “contribuyendo a la formación de la cultura escrita autòctona de Enguera”. En aquesta biblioteca virtual es fa un comentari sobre un text de Manuel Sanchis Guarner titulat “Notícia del habla de Enguera y de la Canal de Navarrés”:

Apoyándose en Escolano, afirma que en Énguera (sic) se habla castellano desde la Reconquista por el grupo de castellanos que se estableciera en ella, tras el acuerdo de Almirra, contraponiendo tal población a la sarracena que permaneció en las alquerías de Enguera y los pueblos de La Canal. Estas zonas de población sarracena, expulsada en 1609, fueron repobladas a base de las 450 familias de cristianos viejos de Enguera, los cuales extendieron su dialecto a toda la Canal, antes sarracena.

Vegem-ne un exemple de la parla en el conte Los siete choticos y el lobo:

“El lobo, con el lomo alizonau, s’en va arrear d’allí reguñendo. Por el camino, va pensar que pa hacerse més fina la gola, eran muy buenas las clara de güego, asina que, va robar una docena d’un gallinero, s’en va engolir cuatro claras y, con la voz más templá, va tornar a la caseta de las cabras”

L’altra associació que cal posar de relleu és l’Associació para la defensa del medi ambient d’Enguera[3] (ADENE), presidida durant 14 anys per José M. Simó, i que va organitzar, amb Xúquer Viu, el seguit de mobilitzacions per paralitzar la política hidràulica del PP, és a dir, els transvasaments de l’Ebre i el del Xúquer-Vinalopó. Els dos projectes significaven una forta agressió mediambiental a la Canal. Darrerament, en acceptar l’administració que l’aigua del Xúquer s’agafaria de l’assut  proper a la seua desembocadura, el traçat de la canalització al Vinalopó es traslladà el costat de l’autovia, i així s’evità la desfeta a la comarca.

L’activa ADENE, constituïda en 1993, ha mobilitzat la població contra la planta de residus inerts de la pedania de Navalón. Aquesta és una aldea enguerina situada a 25 Km. del poble en plena serra d’Énguera. Té 98 habitants i en el seu entorn s’ha desenvolupat un important centre residencial, amb campament de joves, el Centre d’Ecoturisme el Tauleret, cases rurals, alberg, càmping, xalets,  bungalows i cabanes de fusta.

Una altra mobilització social promoguda per ADENE, aquesta infructuosa, va ser la campanya contra la instal·lació dels parcs eòlics en llocs que tenen un important impacte paisatgístic i que gaudeixen de la declaració  de zones ZEPA o LIC, o són part de la canyada reial.

Darrerament s’han manifestat en contra de la manera que l’Ajuntament gestiona l’obtenció de biomassa. El projecte ha hipotecat per a un període de 25 anys l’obtenció de 8.000 tones de biomassa anuals. L’empresa concessionària no és de la comarca, no crea llocs de treball, no elimina el sotabosc i està tallant arbres de més de 23 cm (cosa que no permet la llei) per tal d’augmentar la seua rendibilitat. Énguera té 16.000 Ha. de bosc de titularitat municipal i 8.000 de titularitat privada a la serra d’Énguera que han patit reiteradament el flagell dels incendis forestals .

Acció Ecologista-Agró i altres organitzacions integrades en Bosc Viu, a principis de gener de 2015 va denunciar davant les Corts Valencianes els abusos de la biomassa:

“la plataforma en defensa dels ecosistemes forestals valencians, han pogut comprovar que l’extracció de biomassa en diferents comarques, com ara L’Alcoià, Els Serrans, La Canal de Navarrés o La Vall d’Aiora, ha estat efectuant-se de manera molt inadequada i agressiva amb el medi ambient, causant greus danys sobre els ecosistemes forestals. Segons les informacions recopilades pels ecologistes, estes actuacions comptarien amb subvencions de la Conselleria d’Infraestructures, Territori i Medi Ambient per a l’extracció de biomassa forestal i corren a càrrec d’un reduït grup d’empreses, que estan copant la major part de les ajudes que concedeix la Generalitat Valenciana”.

L’Associació entén que el futur de la població passa en gran part pel desenvolupament del turisme d’interior. La Canal té espais magnífics i molt poc coneguts. Segons Simó:

“L’Ajuntament no hi fa res al respecte. Ni desenvolupa una WEB, ni obri museus, ni condiciona els espais naturals i culturals. A Énguera no hi ha hotels –bé n’hi ha un de petit però tanca mig any-, no hi ha cases rurals, mentre que a Navalón està tot sobresaturat”.

ADENE aposta per la declaració de parc natural del Massís del Caroig. Una iniciativa que va començar a prendre forma quan es desenvolupà el projecte CONCERCOST per a les Comarques Centrals Valencianes, però que després els governs del PP han abandonat totalment.

Xerrades, campanyes de mobilització i sensibilització, estudis mediambientals, elaboració de propostes de revalorització del medi, organització anti-incendis, etc… no és de estranyar que ADENE haja guanyat diversos guardons, entre els que cal posar de relleu, el premi Cavanilles 2001  i el premi Carrasca 1999.

Després de la curta i intensa conversa amb Simó prenc el cotxe per a passejar-me per la Canal de Navarrrés. Com diu Fuster[4]:

“(des de Canals) una carretera comarcal, per l’Oest, mena a Enguera, amagada darrera la serra, ciutat ja de llengua castellana”

Énguera, està situada entre el Massís del Caroig (Caroig 1.126 msnm) i la Vall de Montesa. Pràcticament tot el terme està al si de la serra d’Énguera (Arenals 1.019 msnm). Les aigües del terme les recullen tres lleres principals, de nord a sud: el riu Grande, afluent de l’Escalona;  el riu Mínguez i el barranc de Saitón que desemboquen al riu Sallent; i el barranc de Boquilla, les aigües del qual van al Cànyoles.

El poblament d’aquestes terres de relleu accidentat es remunta al paleolític. S’han fet troballes importants que van des del neolític, passant per l’edat del bronze i fins arribar als Ibers (turó de Lucena). De temps romans hi ha  diverses restes de viles. Pel tractat de Cazorla (1179) aquestes terres havien de ser conquerides per la corona catalano-aragonesa, però els castellans contravingueren els acords i ocuparen la Canal i la vall de Montesa. El tractat d’Almizrà (1244) restablí la legalitat i Énguera s’incorporà al nou nat Regne de València. El 1248 els musulmans foren expulsats de la vila cap els pobles veïns. Jaume I cedí el senyoriu d’Énguera a Pelai Pérez Corretja i Joan I li cedí drets sobre Énguera a Pere Maça de Lizana. Felip II concedí la vila a Miquel de Borja, més tard passà a mans  dels comtes de Cervelló.

Com a la resta de la Canal, el volum de població d’Énguera en els darrers 100 anys ha estat bastant estable, amb una lleugera tendència a la baixa fins als anys 70 del present segle. 6.458 habitants hi tenia en 1887; 5.915 en 1920; i 5.245 en 1960. Hi ha hagut una molt lleugera recuperació a partir d’aleshores: 5.042 habitants l’any 1991; 5.425 en 2011.

Econòmicament, més enllà de l’explotació dels boscos, la ramaderia i una agricultura de subsistència, Énguera va desenvolupar una interessant indústria tèxtil. Cavanilles[5] en fa una detallada descripció a finals del XVIII.

“Énguera, pueblo recomendable por sus fábricas y vecindario (…) acaeció el formidable terremoto de 1748. Este, que al parecer debia retardar los progresos de la agricultura y fábricas, las fomentó de modo extraño. Hiciéron ver aquellos vecinos arruinados el estado miserable en que quedaban sus haciendas y casas, moviéron la compasión  de los que podian socorrerles, y recibiéron sumas superiores á las pérdidas que habian padecido (…) pués a pénas se fabricaban al año 600 piezas de paño, quando hoy pasan de 6 mil, recibiéron entónces el impulso que aun dura, y contribuyeron a multiplicar las familias hasta 1000, que componen 5.000 almas: 3.000 de estas en gran numero mugeres y niños hallan ocupación útil en cardar. Hilar y texer las lanas que se emplean en 60 mil varas de telillas, y 6 mil paños de á 21 varas. Esta utilidad seria ciertamente mayor si se desterrasen de Énguera muchos usureros que engruesan con los sudores y sangre de los pobres. Los pocos fondos que tienen muchos fabricantes los fuerza á buscar socorros, que solamente encuentran pagando usuras increíbles. No pocas veces queda entera la deuda, habiendo el infeliz pagado en quatro años usuras mayores que el capital prestado (….) por la insaciable codicia de los usureros, hay muchos en el pueblo que trabajando como esclavos apénas pueden subsistir, y otros que para lograrlo salen hácia Castilla y Murcia á cardar lanas, volviendo después á últimos de Setiembre para las vendimias y recolección de frutos. Pasan regularmente de 500 los que acuden á este ramo de industria, y regresan con 600 reales de beneficios unos con otros.  No viven aquí ociosos los acomodados del pueblo, porque despues de beneficiar sus crecidas haciendas comercian en ganados, que conservan en los montes. Mas de 15 mil cabezas pastan en lo inculto, sin contar quatro atos de yeguas. No hay duda que las fábricas de Énguera son inferiores a las de Alcoy, villa que merece la primacía entre todas las el reyno; pero tampoco la hay en que es mucha la utilidad que rinden, aunque destinada á paños ordinarios (…) Además de las 3 mil personas que trabajan de contínuo en las fábricas, hay muchos labradores que lo hacen quando no tienen ocupación en el campo (…) destinada á viñas, olivos, algarrobos y granos”

Una indústria que s’hi mantenia important a meitat del XIX, segons Madoz[6]:

“PROD: trigo, cebada, centeno, avena, aceite, vino. Algarrobos, mucha bellota, legumbres y pocas hortalizas: sostiene ganado lanar y cabrio, y caza de conejos y perdices. IND: la dominante es la fabricación de paños bastos como ocupación general y común del pueblo; hat dos máquinas de cardar é hilar lana, sobre 180 telares, 4 fab. de jabón, y 2 molinos harineros: su estado es bastante lisongero (…) COM: El principal consiste en la extracción de paños y otros hilados, é importación de ganado para recriarlos en el país. PROD.: 1,513 vec., 5,244 alm.”

Desapareguda la indústria tèxtil, en temps recents ha estat l’agricultura, normalment com a segona activitat, allò que ha aportat les principals rendes del municipi. L’olivera ve ha significar el 80% de les terres de conreu. La cooperativa Campo, amb uns 20-25 treballadors, comercialitza la majoria de l’oli del terme. Un oli de qualitat reconeguda. Darrerament diversos particulars han començat a envasar a la cooperativa oli ecològic, és un comerç incipient.

Una altra empresa del sector agrari és Bodegas Enguera. La producció de raïm a la Canal no és molt important, tot i que va creixent. L’empresa també posseeix vinyes als Alforins. Però el raïm només dóna feina en el moment de la verema i molts dels immigrants treballen normalment al camp, tant en el raïm com en la collita d’olives i de la taronja de poblacions veïnes. Els búlgars compaginen aquests treball amb el del transport.

L’empresa més important de la vila, des de fa uns quants anys, és COBOPA, una empresa nascuda a Anna que va ser adquirida per un grup de Cantàbria. Es dedica a la fabricació de pa precuit i pastisseria congelada per a grans superfícies i supermercats. L’empresa dóna feina a uns 300 treballadors (120 fixos) i es caracteritza per tindre uns rigorosos marxamos de qualitat que li imposen els distribuïdors (les grans cadenes d’alimentació) dels seus productes. Les vendes al 2012 varen ser de 50 milions d’euros. Per tal d’adaptar-se amb agilitat a les variables comandes que rep dels distribuïdors, un percentatge important dels treballadors són temporals amb salaris més aviat precaris. Aquesta indústria s’ha convertit en el gran actiu econòmic de la població. Les altres principals empreses d’Énguera, segons el rànking 2014[7] són:

Bano Orbezo SL dedicada al comerç a l’engròs de begudes, amb 13 treballadors i 7,1 milions de vendes; Ricardo Perales (comerç a l’engròs de fruïtes i verdures) amb 4,5 milions de vendes i 23 treballadors i Envases Enguera amb 11  treballadors i 3,2 milions de vendes. Fins enguany tenia també Envases Navalón amb 25 treballadors i 5,2 milions de vendes però s’ha traslladat fora de la comarca.

A Énguera, el 2012, el 49% de les activitats industrials eren de la construcció. A Anna, Xella i Navarrés, aquest percentatge arribava al 63%.

Tot i que l’índex d’activitat econòmica d’Énguera és molt baix, cal fer esment que té un índex industrial (32) semblant al de Xàtiva (36) i superior al de Canals (17) i un molt reduït índex turístic (6) com el de Xàtiva (6)

La quota de mercat d’Énguera és molt baixa, només de 12, perquè ens fem una idea comparativa, a Canals és de 31 i la de Xàtiva 65.

El comerç al detall en tota la comarca es bàsicament de botiga tradicional. Només a Énguera hi ha diversos supermercats (el més important Consum), cosa que ha produït la desaparició del 45% del comerç tradicional, unes 12 botigues. A Énguera el comerç al detall dedicat a l’alimentació només suposa el 17% de la superfície comercial, a Navarrés l’11%, a Anna el 25% i a Xella el 51% (2.524 m2 en un supermercat)

Énguera és la capital de la Canal de Navarrés, però no està en aquesta Mancomunitat sinó en la de la Costera. Comercialment la gent d’Énguera va a comprar a les grans superfícies de Xàtiva i de Carcaixent. A Énguera no hi ha res per a la joventut, els llocs d’oci els han de cercar a Xàtiva i a Alzira. Molts enguerins pensen que el futur del poble passa, en gran mesura, pel turisme d’interior, i per això, caldria desenvolupar el reclamat Parc Natural dels Massís del Caroig. Entre els pobles de la comarca hi ha poca relació econòmica, encara que molta de familiar.

El desenvolupament urbà ha estat caòtic perquè no hi ha PGOU i l’Ajuntament fa servir unes antigues Normes Subsidiàries. Les empreses estan disseminades pel terme. La política urbanística es una mena d’ací caic, ací m’aixeque, i intentar acontentar al demandant de sòl. L’alcalde del PP ja ha estat imputat tres vegades. La superfície artificialitzada en el període 2005-2011 ha estat relativament important: 60 Ha.

El 2014 el pressupost municipal per habitant era de 843 euros, i el deute viu havia pujat a 966. En 2012 les inversions s’havien reduït a la quarta part d’abans de la crisi i venen a significar al meitat, a euros constants, de les de 2002. La despesa de personal s’ha incrementat durant els mandats del PP i ara significa el 35% del pressupost.

L’oferta turística enguerina es resumeix en un hotel de 35 places,  4 càmpings (1.081 places) i 15 cases rurals (122 places). Té dos petits museus, un arqueològic i una altre d’històric a la Casa de la Cultura

Les festes patronals a Énguera són en honor de sant Miquel. Durant les festes es ballen les danses que ací tenen una arranjament especial per a banda. També celebren la foguera de sant Antoni amb els seus banderers; per sant Gil es beneeixen rams de fonoll engalanats artísticament; i a sant Josep, la falla del Trampot fa la festa. El menjar típic és el gaspatxo i també les coques de mel i de melmelades.

Dels diversos fill il·lustres d’Énguera hi ha dos, a banda de l’actor porno Natxo Vidal,  que crec que cal posar de relleu. El primer és Manuel Tolsà Sarrión (1757-1816), arquitecte i escultor enguerí que va desenvolupar un intens treball a Mèxic, entre altres obres va finalitzar la catedral metropolitana de la ciutat de Mèxic i va fer l’altar principal de Puebla. L’altre enguerí és Pedro Sucias (1844-1917) Historiador i prevere molt prolífic. Més de 70 volums manuscrits  sobre els pobles de la diòcesi de València.

El massís del Caroig

Caldrà ara que ens centrem en el gran actiu natural de la comarca, el massís del Caroig. José M. Simó ja m’havia dit que tenien fet un estudi sobre aquestes muntanyes, un territori  de prop de 90.000 Ha. El Massís té muntanya d’un alt valor paisatgístic, pintures rupestres, castells medievals, el llac d’Anna, fonts, barrancs profunds de gran bellesa, formacions geològiques fantàstiques, restes de dinosaures…. L’administració ho té tot molt poc cuidat. Hi ha una associació dels Massís del Caroig. Quan el projecte de les CCV el projecte començà a agafar volada però les reivindicacions no tornaren fins el 2006 que es coordinaren diverses associacions ecologistes sol·licitant que el Massís del Caroig fóra declarat parc natural:

“Reunits a Enguera el dia 20 de novembre del 2006 les associacions ecologistes amb presència en les terres del Massís del Caroig: Ecologistas en Acción de La Canal, ADENE de Enguera, Acció Ecologista Agró, -ANAV- Asociación Naturalista de Ayora y La Valle, -ALCIFAV- Asociación de Lucha Contra Incendios Forestales de Ayora y La Valle, Ecologistes en Acció PV, ACDEMA de Canals, Montesa Territori Viu i Xúquer Viu, van acordar presentar sol·licitud de declaració de Parc Natural de l’àrea del Massís del Caroig al Govern Valencià d’acord amb la Llei 11/1994 de 27 de desembre, d’Espais Naturals Protegits de la Comunitat Valenciana.

L’extensió de l’espai proposat per a la Declaració com a Parc Natural seria d’unes 130.000 hes, cosa que el convertiria, si s’aprovara la seua declaració, en el major parc natural de la Comunitat Valenciana. Les comarques administratives que formarien part del Parc Natural serien: Vall d’Ayora –Cofrentes, La Canal de Navarrés, part de La Costera, de La Plana d’Utiel-Requena i part de la Foia de Bunyol. Aquesta delimitació administrativa respondria a la identificació de l’espai proposat com a parc amb una unitat geomorfològica, paisatgística i biogeogràfica indissoluble, caracteritzada al seu torn per una gran diversitat de sistemes de gran interés ecològic. Ayora, Teresa de Cofrentes, Jarafuel, Jalance, Cofrentes, Requena, Yátova, Dos Aguas, Millares, Cortes de Pallás, Bicorp, Quesa, Navarrés, Bolbaite, Chella, Anna, Enguera, La Font de la Figuera, Moixent, Vallada, són els municipis que tindrien part del seu terme municipal dins del parc. Únicament Cortes de Pallás tindria tot el seu terme inclòs en el parc. La resta de municipis tindria el seu nucli urbà i l’entorn immediat, conformat per cultius, fora de l’extensió del parc.

El territori per al qual se sol·licita que esdevinga parc natural és, en aquests moments, el que aporta un major cabal d’aigua al Xúquer, dins de la Comunitat Valenciana.

La totalitat del Massís del Caroig pertany a la Conca Hidrogràfica del Xúquer. De la seua xarxa de drenatge destaquen els llits naturals: Cantabán, Reconque, Fraile, Cazuma, Grande, Escalona, Sellent, Mínguez, Cànyoles, Seco, Rambla de Juan Vich i Magre. També s’han construït un bon nombre d’embassaments de regulació i producció hidroelèctrica Embarcaderos, Cortes, El Naranjero, Millares i Tous, en el riu Xúquer; l’embassament d’Escalona en el riu del mateix nom i l’embassament de Forata, en el riu Magre.

D’aquesta xarxa de drenatge destaca la característica comuna a tots els rius valencians: el fet de tindre un règim hidrològic mediterrani, caracteritzat per presentar una irregularitat tant estacional com anual als seus fluxos d’aigua. El vessament superficial és reduït, com a conseqüència de l’elevada permeabilitat dels materials carbonatats que conformen la major part del territori, consegüentment un alt percentatge de la pluja útil s’infiltra en els aqüífers.

És un espai mereixedor d’aquesta protecció, ja que posseïx valors ecològics, científics, educatius, culturals i paisatgístics en el conjunt del Massís del Caroig – Muela de Cortes – Serra de Enguera – Serra Martés. La zona està constituïda per hàbitats d’espècies d’interés especial, concretament pels seus llocs de reproducció, hivernada, repòs, camp i alimentació.

Posseïx una enorme riquesa faunística, amb un elevat nombre d’espècies de gran interés per la seua escassetat i grau d’amenaça a la Comunitat Valenciana, així com a la resta d’Europa.

Atès que estem parlant d’un espai on la influència humana és escassa, el seu grau de puresa ambiental és enorme, estant pràcticament lliure de tota forma de contaminació: atmosfèrica, de sòls, aigua, acústica, paisatgística, etc. Constituïx així una reserva de salut, tant per a l’estat físic com psíquic del ser humà.

D’altra banda, està sotmès a amenaces per les urbanitzacions, incendis, infraestructures, transformacions, etc., i no cal oblidar els canvis profunds que han començat a desenvolupar-se com a conseqüència del Canvi Climàtic, que està provocant l’aparició de noves zones desertificades.”

Aquesta reivindicació ha continuat en el temps. Recentment:

“El Massís del Caroig, com es pot comprovar al present volum[8], reuneix els valors ambientals que el fan digne d’ésser declarat Parc Natural, i, al contrari del que ha passat a altres indrets, els seus habitants no només no s’hi oposen, sinó que reclamen des de fa temps la protecció de l’espai: distintes associacions veïnals i col·lectius ecologistes batallen des de fa anys per tal que els seus municipis siguen inclosos dins del futur i desitjat Parc Natural, un avantatge que no és habitual a la declaració d’espais protegits i que l’administració ha de saber aprofitar”.

Una vegada vista la capital i coneguda la importància de l’espai natural es fa més desitjable una visita a la resta de la comarca.

La comarca

La Canal de Navarrés és una de les comarques històriques descrites el 1934 per Emili Beüt. Aquest autor incloïa el municipi de Tous, ara a la Ribera Alta, i Dosaigües, ara a la Foia de Bunyol. Limita per ponent amb Castella i la Val de Cofrents, al nord amb la Foia de Bunyol, a l’est amb la Ribera i al sud amb la Costera, comarca amb la que manté una més estreta relació, fins al punt de treballar conjuntament les dues Mancomunitats comarcals en molts aspectes. Els municipis que conformen la Canal de Navarrés, amb dades del 2014 són:

En el període 2013-2014 el padró ha tingut una evolució negativa (– 4,8%), en gran part degut al retorn d’immigrants. El total d’estrangers a la comarca és de 530. Les tre poblacions majors mantenen millor el nombre d’habitants: la caiguda poblacional s’accentua en els pobles menuts

La població d’Énguera mostra una concentració molt acusada de persones entre 25 i 50 anys, particularment d’homes, i un índex de natalitat molt reduït.

El 2012, segons les dades de l’Anuari de la Caixa[9], Énguera tenia un 24% d’immigrants, els quals s’havien reduït al 15,5% el 2014. També el 2012 Navarrés en tenia el 23,7% i Xella el 15,72%. Mentre que Anna en tenia el 9,5%. L’atur a Énguera era comparativament baix, mentre que a Anna i Navarrés no arribava al 15%. A Xella pujava al 19,5%

Tornem a Cavanillles[10] per entendre el territori on s’assenten aquestes poblacions. L’il·lustrat valencià fa una completa descripció del relleu valencià des del cim del Caroig, resseguint en totes direccions les diverses serres valencianes:

“Xucar, Turia, Palancia y Millares. Estos quatro rios corren casi de poniente á oriente, y separan en otras tantas porciones la parte occidental del reyno (….) la quanta y mas meridional abraza las tieras y montes que hay entre el Xucar y la cordillera que baixa desde el puerto de Almansa hácia Cárcer: en ella estan los valles de Cofrentes y de Navarrés, y los dilatados términos de Énguera y Ayora”.

per concloure:

“Caroche puede considerarse como el centro y punto de unión de los montes esparcidos por todo el reyno de Valencia”

Després gaudeix, com a bon botànic, d’un espai natural ben ric i singular:

Millares cae al oriente de Córtes, mediando entre ellos un espacio de dos leguas de montes tan fragosos, que se necesitan mas de quatro horas para atravesarlo. El camino para salir de Córtes por este rumbo es pintoresco: queda el Xucar a la izquierda, cuyas aguas serpentean casi á 1000 palmos de profundidad, desde la qual se levantan los muros que lo contienen por uno y otro lado: por la derecha del camino se descubren cintos y quebradas sin término, árboles, verdor y poca luz: pásase algunas veces muy cerca de bancos descarnados que se avanzan desde el monte, y que parece van á desplomarse: empieza la cuesta para subir á las alturas; se aumentan sucesivamente los pinares; desaparece el rio, y éntrase en un desierto sin cultivo, sin colonos (…) Viven en Millares 150 vecinos, que apénas cultivan la sexta parte de su término, extendido dos leguas y media de oriente á poniente entre los de Tous y Córtes, y legua y media de norte á sur entre los de Dosaguas y Quesa. Poco cultivo permite á la verdad la aspereza de los montes; pero podra ser  sin comparacion mayor si los vecinos abandonases al sexô débil la manufactura de alpargates, y tomasen la azada y el arado. Mas bien parece el pueblo una comunidad de alpargateros, que de labradores (…)

Quesa. Navarrés i Bicórp forman un triángulo, cuyos lados apénas llegan a una legua. Navarrés cae al sur, Quesa al oriente , y al poniente Bicórp. Entre estos últimos lugares media un terreno sembrado de cerritos de yeso, por cuyas raices serpea el rio Escalona: seis veces se vadea en media hora hasta llegar al sitio llamado la Canal, que es lo más precioso del término de Bicórp (…)

Al norte de Énguera y á una legua de distancia yace la Canal de Navarrés, tendida de norueste á sueste como dos leguas, con poco más de un quarto de ancho, y en ella quatro  lugares, que son Anna, Chella, Bolbayte y Navarrés, que le dió el nombre. El suelo de todo este distrito es gredoso, roxo y muy fértil, aunque en partes sembrado de xinas i cascaxo. A cada paso brotan copiosas fuentes que fertilizan los campos, aumentan el caudal del rio Escalona, y forman enteramente el de Sellént

M’endinse per aquest territori del qual només coneixia Énguera i Anna. Tots els termes municipals tenen una gran extensió de terra de muntanya, cosa que fa  que la densitat de població siga molt baixa. Les hortes que van des d’Anna fins a Navarrés, la Canal geogràficament parlant, té una agricultura intensa i important. A partir d’ací l’aigua escasseja més i el secà va imposant-se. Des de Bicorp a Millars la carretera va per dalt d’un altiplà trencat per barrancs, turons i petites valls,  la majoria boscos en procés de recuperació, amb més bancals d’ametllers i oliveres abandonats que no en conreu. Una àliga, algun esquirol i més d’un fardatxo prenent el sol al bell mig de la carretera. Petits masos abandonats, petites casetes de recent construcció amb blocs i tanques amb filferro i de mal gust. El paisatge en primavera és àrid, però no desèrtic, la pedra i la vegetació s’alternen per igual. Les muntanyes han patit els incendis de manera immisericordiós. Arribats a l’abrupte tall per on la carretera baixa al Xúquer el paisatge és imponent. De sobte, el sistema elèctric del meu cotxe ha dit prou després de 16 anys. No puc continuar, el retorn es fa imprescindible, la prudència s’imposa al desig. M’he quedat a 2 Km. de Millars i amb la visió a ull d’àguila de Dosaigües vora l’estret, el profund i magnificent congost que ha anat cursant el riu Xúquer, l’assassí indomable encaixonat entre el Massís calcari del Caroig i la Serra de Martés, i que delimita pel nord el País de les Muntanyes. Aquest és un territori agrest i d’antics boscos que des d’antuvi els senyors de la Safor volien controlar per proveir-se de la llenya que alimentava els trapijos de sucre. El meu retorn serà lent i amb cura fins arribar a un lloc civilitzat que em puguen ajudar amb el cotxe. És el moment de parlar dels principals pobles de la Canal que he visitat.

Anna és un poble amb un casc antic molt agradós. Actualment té 2.655 habitants, en 1990 en tenia 2.647, i el 2007 en tenia 2.718.

Segons Cavanilles[11]:

(Anna) Logra mas aguas este lugar que los otros de la Canal; pero ahora sea por indolencia, ahora falta de caudales, saca de ellas poco partido (….) Un solo molino tienen de papel de estraza, quando pudieran construir muchísimos de blanco y fino (…) Además de este molino hay otro de harina, tres batanes y un martinete. Aquí vi la útil invención de aprovechar el ayre que baja con el agua, dirigiéndolo hácia las fraguas, y ahorrando por este medio los fuelles ordinarios, y los gastos necesarios para su conservación.

Perquè el poble està situat en un enclavament, a la part baixa de la comarca, on afloren gran quantitat de fonts que alimenten el riu Sallent, d’ací el seu nom àrab Yanna (horta/jardí). Aquest poble que va pertànyer a l’ordre de Santiago, més tard va passar a mans dels Borja. Felip III creà el comtat d’Anna, essent el primer comte Ferran Pujades Borja. Després el compta va passar als Cervelló, el palau-fortalesa dels quals engalana la vila.

Anna té una plana d’horta important que combina la producció d’hortalisses, flors i tarongers que rega per degoteig. Al secà té grans extensions d’oliveres i a les muntanyes encara conserva alguns ramats d’ovelles. Anna de sempre ha gaudit d’un cert turisme rural gràcies a l’àrea natural de l’Albufera. Les principals empreses, després del trasllat de COPOBA a la nova planta d’Ènguera són: Ajos Masalmar SL, 8,9 milions de vendes i 54 treballadors; Les empreses de comerç a l’engròs d’aliments, begudes i tabac: Congelados Angela, 5,1 milions de vendes M. i 27 treballadors; i Distribuciones Mucarmy, 4,1 milions de vendes i 24 treballadors. També està l’empresa Natural de Montaña SL de comerç a l’engròs de fruites i verdures, amb 2,9 milions de vendes i Sarrifer, dedicada al comerç a l’engròs de sucre, xocolata i confiteria.

A Anna varen nàixer dos artistes importants. El primer va ser Joaquín García de Antonio, un notable compositor del barroc italianitzat que, des de 1735 i fins 1779, va ser mestre de la capella de la catedral de santa Anna de Las Palmas. Tot i la seua important obra de vocació modernitzadora, ha estat històricament menystingut de manera injusta.

L’altre artista és el pintor José Maria Molina Ciges, que  va nàixer Anna el 1939. Pintor d’una obra plural i de relectura permanent. Va començar a pintar sota la influència de Mitjavila i dels pintors del grup El Paso, fins que el grup Crònica li obrí les portes del color. Després, amb el descobriment a América i a París del Pop Art se li contagià l’ànsia de viure. La seua obra, que en els orígens és una pintura molt torturada i obscura, va anar evolucionant per diversos estils, -amb una clara vocació expressionista- i tècniques pictòriques. Darrerament ha deixat la pintura matèrica per fer un pintura basada en el joc del dibuix, el grafisme, els colors i la pintura plana

Xella, com la resta dels termes municipals de la comarca, el terme municipal és força muntanyenc, endinsant-se al massís del Caroig. La població està situada a la vora del riu Sellent. Gaudeix d’una petita xarxa de camins senyalitzats per visitar coves, jaciments i fonts i gaudir del paisatge. Expulsats els moriscos d’Énguera es mantingué, com els pobles de la comarca, com a un xicotet senyoriu de moriscos. El primer senyor va ser Pere d’Obit. El 1356 passà a la jurisdicció d’Alfons el Vell, duc de Gandia i comte de Dénia. Al segle XV el lloc passà de Gaspar Fabra als Borja, integrant-se en el ducat de Gandia, per això el 1611, el duc Carles de Borja el atorgà carta pobla arran de l’expulsió dels moriscos. El 1750 els senyors eren els marquesos de Bèlgida, els Bellvís.

La població també ha estat molt estable. El 1990 tenia 2.590 habitants; el 2000, 2.527 i el  2007 en tenia 2.776

Ha estat un poble tradicionalment agrícola. Mentre al regadiu es fan alls, blat, dacsa, cacauets i tabac; al secà es fan olives, raïm i ametla. Les principals empreses són: Aceite la Canal 15,3 milions de vendes i 21 treballadors; Importaco Chocolates, 4,46 milions en vendes i 20 treballadors; Alls i cebes Zapata,  3,3 milions de vendes i 24 treballadors; i EFE, Comerç a l’engròs d’ous i productes lactis, 3 milions en vendes i 12 treballadors. També es treballa la pedra per a fabricar llambordes, xemeneies, etc.

El poble manté una certa activitat artesanal de reconegut prestigi centrada en la manufactura dels famosos caliquenyos

Navarrés està situat al bell mig de la comarca i vora el riu Grande. Al nord-oest del terme es troba la presa d’Escalona. Té l’atractiu del paratge natural de la Ceja del rio Grande i de les coves i avencs situats a prop de la confluència dels rius Grande, Fraile i Ludey per formar l’Escalona. També és d’interés el jaciment eneolític de l’ereta del Pedregal i les Coves amb pintures rupestres

Navarrés varen ser originàriament terres dels Llúria just després de la Conquesta. Va formar una baronia amb Bolbait, Xella i Bicorp quan els senyors eren els Tolsà. Aquesta baronia esdevingué marquesat en 1560 per decisió Felip II i donat, com no, a Pere Galcerà de Borja, darrer Mestre de l’Ordre de Montesa. Amb l’expulsió dels moriscos el poble va restar totalment abandonat.

La riquesa del municipi es distribueix entre la ramaderia, conill i porc, i l’agricultura d’hivernacles per a la producció de flors. És manté la producció i comercialització d’alls. La Coop V. Cristo de la Salut el 2012 va fer 8,4 milions de vendes de productes hortofrutícoles i tenia 63 treballadors.

La principal empresa del municipi, Tàvex tèxtil va tancar el 2008. A Navarrés les empreses més importants són les de comerç a l’engròs de begudes: Ruanola SL amb 34,8 milions de vendes i 3 treballadors; i Canal Goods 17,9 milions de vendes i 4 treballadors.

El municipi compta amb 4 cases rurals, una d’elles a la urbanització Playa Monte, una àrea de xalets amb parcel·la i piscina per a més de 200 cases. Actualment n’hi ha construïdes un centenar.

La població ha tingut un lent i gradual creixement en el darrer segle. Si ara té 3.169 habitants,  el 1990 en tenia 2.840; el 2000, en tenia 2.744.

La pàgina WEB de IES la Canal de Navarrés (Navarrés) ens fa una molt útil radiografia social de la comarca:

“Casi todos los alumnos son nacidos en la comarca. Un 15% del alumnado del IES es extranjero, procedente de países europeos, árabes y sudamericanos.

La llegada de emigrantes frenó la tendencia regresiva de la población de la comarca. Ante la crisis hay muchas familias que han vuelto a sus países, pero la mayoría se ha afincado en la zona.

Casi la totalidad de las familias está compuesta por cuatro miembros (padres y dos hijos). Viven en una casa de su propiedad y los alumnos manifiestan que disponen de una habitación o lugar apropiado para el estudio.

El perfil laboral de las familias es el siguiente:

–    padre con trabajo de baja-media cualificación.

–    madre ama de casa (40%).

–    madre que trabaja fuera de casa (60%) -en muchas ocasiones trabajo sumergido-

–    el número de parados muy alto

El ambiente cultural refleja:

–    Escasos hábitos de lectura.

–    Poca participación en asociaciones de tipo cultural ya que la oferta comarcal se reduce casi exclusivamente a las Bandas de Música y Conservatorio.

–    Los alumnos emplean mayoritariamente su tiempo de ocio con los amigos, la televisión, el ordenador, el móvil y la música.

–    El 30% de los alumnos reconoce no colaborar en las tareas de la casa.

–    La lengua de comunicación familiar es el castellano.”

A la comarca de la Canal de Navarrés hi han diversos edificis declarats BIC:

El Fort de la Pedrizas a Bicorp, l’església manierista de sant Miquel Arcàngel d’Énguera (s. XVI i XVII). El Castillet de Millars. Els castell- palau dels comtes de Cervelló a Anna i el castell-palau renaixentista del comtes de Bicorp i  els castells de Bolbait, Énguera, de Cabs (Millars), Navarrés i Quesa

També són interessants l’església barroca de l’Assumpció (1747) de Navarrés, l’antic Convent del Carme (ara casa de la Cultura) d’Énguera, l’ermita de sant Cristòfol del segle XVI a Énguera. En altre ordre de coses són d’obligada visita l’Albufera d’Anna i la varietat de paisatges, barrancs i fonts que hi han arreu de la comarca.

El massís del Caroig compta amb uns 30 abrics amb pintures rupestres. El nucli més important es troba en el que es denomina Parc Cultural de Bicorp, uns 16 abrics postpaleolítics situats a les conques del Cazuma i del barranc Moreno, afluents de l’Escalona  (coves de l’Aranya i de Barranco Moreno). Tots els conjunts d’art rupestre estan declarats BIC i estan inscrits en la llista de Patrimoni Mundial de la UNESCO des de desembre de 1998.

Complementàriament a aquestes pintures de 4 a 7 mil anys d’antiguitat, el Parc Cultural de Bicorp inclou el jaciment d’icnites de dinosaures de Tambuc, situat entre els termes de Bicorp i Millares. També declarat BIC, es compon de 240 petjades i 19 rastres de dinosaures del Campanienc (entre 71 i 85 milions d’anys)

El Parc Cultural compta amb un centre d’interpretació i un servei de guies. Les visites s’han de concertar de bestreta[12]

[1] José Maria Simó. Notícias de Enguera y su sierra. http://josemariasimon-boti.blogspot.com.es/

[2] http://www.fundacionlasierra.org/

[3] http://adene.es/la-sierra

[4] Joan Fuster. Viatge pel País Valencià. Edicions 62. 1984

[5] Antonio Josef Cavanilles. Observaciones sobre la historia natural, geografia, agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia. Albatros ediciones. 1981

[6] Pascual Madoz. Diccionario geográfico-estadístico-histórico de Alicante, Castellón y Valencia. Institució Alfons el Magnànim. 1982

[7] http://www.valenciaplaza.com/ranking_empresas_valencianas

[8] Juan S. Monrós i Andreu Escrivà. Dintre de Joan Carles Membrado Tena, Antonio C. Ledo Caballero, coord. La Universitat de València i els seus entorns naturals 2. L’Horta, el Caroig i el Carrascal de la Font Roja i la Serra de Mariola. PUV. 2014

[9] Anuari Econòmic d’Espanya, 2013

[10] Antonio Josef Cavanilles. Observaciones sobre la historia natural, geografia, agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia. Albatros ediciones. 1981

[11] Antonio Josef Cavanilles. Observaciones sobre la historia natural, geografia, agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia. Albatros ediciones. 1981

[12] Centro de Interpretación del Patrimonio. Ecomuseo de Bicorp (Calle San Roque, 11. 46825 – Bicorp). Telèfon: 962 269 403. www.ecomuseodebicorp.com