Joan del Alcázar
La política és una activitat noble, potser la més noble de totes en tant que abraça les accions de les persones lliures per a resoldre de forma globalment útil els problemes de la convivència col·lectiva en una societat lliure. Tota la ciutadania, llavors, per definició, està convocada a participar en la política com una mena de compromís ineludible que els hi pertoca per la simple condició de ser homes i dones lliures.
Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses. Uns anys, gairebé vint, durant els quals una part substantiva de la ciutadania va dimitir de les seues responsabilitats quant al compromís amb la política; ho va fer entre anestesiada i venuda a una elit política que va convèncer-la de viure en un territori feliç, envejat per milions de persones que volien vindre-se’n a viure amb nosaltres. N’eren els dies de vi i roses.
Quan començàrem amb els primers símptomes del delírium trémens, amb la construcció com a pla de paller econòmic i amb els mega events galàctics incloses visites papals, quan moltes veus autoritzades advertien que avançaven a gran velocitat cap a l’abisme, els governants esgrimien les sòlides majories electorals que aquella ciutadania apàtica, comprada o còmplice els hi havia donat per a avalar la legitimitat de les seues formes de [mal]govern.
Les dues dècades del [mal]govern del Partit Popular, però especialment els darrers quatre anys han sigut tan terribles, tan desoladors, tan negres que quedaran en la memòria de tots com a una època ominosa, caracteritzada pel saqueig practicat per un partit podrit que ens ha cobert de vergonya, que ens ha convertit en paradigma del balafiament de recursos, del desmantellament d’allò públic en benefici dels sectors privats, i que ha sigut capaç de destrossar des del sistema financer autòcton fins a la justa fama de poble treballador i emprenedor que teníem.
Dins uns pocs dies de nou estem convocats a les urnes. Hem de triar de nou aquells que han d’abordar la resolució dels problemes de la convivència col·lectiva des de les institucions: des dels ajuntaments a les Corts Valencianes passant pel Consell de la Generalitat. Convindria, tanmateix, que una vegada designats els representants, quedara clar per a tothom que seran això, representants i que, en conseqüència, hauran de donar compte i raó d’allò que fan com d’allò que no fan, mentre que els ciutadans hauran de recordar que si no reben aquests informes periòdics hauran d’exigir-los sense contemplacions. De la mateixa forma que hauran d’exigir-los responsabilitats de forma efectiva.
Atenent a l’estat de degradació al que hem arribat en els diversos plànols de la realitat, tant l’econòmica com la social i la moral, la teràpia necessària per a recuperar una societat tan malalta, tant per sota en les seues constants vitals, sols podrà ser un tractament aplicat des de l’esquerra política.
L’esquerra és ampla i plural. L’esquerra pragmàtica, l’esquerra experimentada, l’esquerra coherent, l’esquerra inexperta, l’esquerra valenta, l’esquerra utòpica, tantes esquerres com ciutadans lliures que volen ser membres d’una societat lliure i solidària. Totes elles fan falta.
Faran falta el dia 24 per constituir majories de govern que expulsen els corruptes i els seues còmplices de les institucions. Però també faran falta el dia 25 i següents. Més falta encara.
Perquè per a constituir eixos governs plurals farà falta generositat política, sí, però sobre tot caldrà que siguen conscients de fins a quin punt la salut de la nostra societat està danyada i debilitada. Des de la plena consciència de la gravetat de la situació, serà que hauran de distingir allò que és urgent d’allò que, tot i important, no ho és tant.
Trobaran el calaix buit, els recursos seran simplement, i en el millor dels casos, allò que els qui ara [mal]governen no hagen pogut gastar-se. No podran, tanmateix, refugiar-se en l’herència rebuda, que eixa la donem tots per descomptada. La ciutadania exigirà millores amb la màxima urgència i no serà fàcil donar-ne satisfacció ràpida a cap dels problemes que patim.
No obstant això, els primers missatges que els ciutadans hauran de rebre de les noves majories de govern sorgides de les urnes haurien de ser que un nou temps ha començat, que l’honestedat presidirà l’exercici de la política, que els legítims interessos partidaris queden en segon plànol en benefici dels interessos generals, i que tots els qui han robat a mans plenes, els qui han saquejat les arques públics seran conduïts davant la Justícia per a que paguen pels seus delictes.
Votem, votem que el mal s’acaba. Enterrem la nit, que ja no tenim temps d’equivocar-nos.
Publicat en el bloc escriureenlaire
