Joan B. Culla
Es comprèn que, en la situació actual, el concepte d’honestedat política hagi quedat reduït a una qüestió dinerària: és políticament honrat aquell individu o grup que no fica mà a la caixa, que no rep suborns ni comissions, que no abusa de dietes ni targetes de crèdit institucionals, que no evadeix impostos ni maneja comptabilitats en negre, que no col·loca ni promociona en l’administració parents o amics. És una visió estreta i reduccionista del tema. No robar ni practicar el nepotisme és fonamental, és clar; però la política democràtica del 2015 hauria de ser una mica més exigent amb els seus actors, i reclamar-los també preparació adequada, honestedat intel·lectual, respecte cap als ciutadans i un mínim de coherència, per molt que l’absència d’aquests requisits no sigui perseguible penalment.
Acabem d’assistir al cas de les llistes fantasma per a les properes municipals. Certament, la legislació no exigeix als candidats estar censats en la localitat per la qual concorren, i el fet de residir en un altre municipi proper no suposa un problema. No obstant això, presentar a la Noguera militants del PP de Lanzarote i Màlaga, o al Ripollès coreligionaris de Getafe només per aparentar una implantació territorial que no es té o –pitjor encara– per aconseguir uns euros més de subvencions públiques, això sí que és un frau polític i un greuge a la intel·ligència dels electors.
Tampoc resulta gens exemplar l’actitud de Pablo Iglesias quan, preguntat sobre si Podem creia en la unitat de la llengua catalana, va respondre: “No l’hi sabria dir. (…) No ho sé, no sóc un expert en qüestions lingüístiques. No sé quines implicacions tindria la unitat de la llengua catalana. Suposo que és un debat més filològic que polític”. Iglesias Turrión, que posseeix una sòlida formació acadèmica i intel·lectual, és ben conscient que tota la filologia universitària del món identifica valencià i català com la mateixa llengua; però, temorós d’alienar-se un miserable grapat de vots anticatalanistes al sud del riu Sénia, s’ha estimat més mentir i tirar pilotes fora. És això honradesa política?
Lamentablement, cal fer-se la mateixa pregunta sobre diverses actituds associades a Barcelona en Comú (BComú), la sorpresa de la batalla municipal barcelonina. Comencem per la menor: tenint en compte que Ada Colau ha estat la personificació de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, és ètic i estètic que activistes de la PAH boicotegin els actes electorals dels seus rivals Trias o Fernández? No fa això la impressió que Colau juga amb dues baralles, la de la seva candidatura i, per a la feina bruta, la dels activistes als quals va dirigir?
Molt més greu em sembla una altra qüestió, nuclear en el plantejament de BComú. D’una banda, els seus líders fan gala d’un pur adamisme: pretenen “posar fi als privilegis dels quals han gaudit durant molts anys” la classe política; el seu programa no està “fet en despatxos, amb la connivència de lobbies i d’esquena a la ciutadania”, sinó basat en “noves formes de participació i decisió ciutadana”… Però, alhora, la candidatura de Colau inclou destacats representants d’Iniciativa per Catalunya Verds.
És possible que els electors més joves ho ignorin, però Iniciativa –i el seu antecessor, el PSUC– han format part del govern municipal barceloní durant 32 anys sense interrupció, des del 1979 fins al 2011. O sigui, que la Barcelona actual, incloses les seves fractures, els seus dèficits, les seves desigualtats i les seves misèries, és filla moltíssim més d’aquesta trentena llarga d’anys de majories d’esquerres que de l’únic mandat convergent, amb prou feines una esgarrapada en la gruixuda epidermis de la ciutat. ICV va contribuir plenament als fastos olímpics, al Fòrum i a totes les operacions urbanístiques associades amb aquests esdeveniments. I, quan va sortir del poder, a Barcelona ja hi havia persones sense sostre i desnonaments. De fet, la PAH existeix des del 2009.
Per això resulta xocant veure ara Barcelona en Comú enarborant el discurs antisistema i anticasta…, mentre que incorpora noms que ja eren referents del PSUC governant fa 30 anys. I admira saber que Ada Colau desconeix o renega del llegat de gent com Josep Miquel Abad, Eulàlia Vintró, Eugeni Forradellas i fins i tot Ricard Gomà, però sí que s’identifica amb els ecosocialistes del Consistori sortint per poder participar així en els debats entre les forces “establertes” i tenir més quota de pantalla.
N’hi ha que criden “al lladre!” només per dissimular les seves pròpies estratagemes de trilers.
Publicat a El País (15 de maig de 2015)
