Nèstor Novell
“Vitol i vitol al nostre patró del poble sant Antoni del porquet. Vitol!”
“Vitol i vitol al nostre patró del poble. Viiiiitooooool”
No puc amagar que li tinc un estima especial a Canals. La família per part de ma mare són canalins. He quedat a la Lloca (un gran plàtan de l’any 1914 a la plaça del Pont del riu) amb Francesc Tormo, cap de l’associació cultural la Pebrella, activista cultural, i per tant persona no massa volguda per les actuals autoritats locals. A Francesc el vaig conèixer l’any 92 amb motiu de presentar a Canals les escultures de Manolo Boix “Els Borja a les Comarques Centrals Valencianes”, després hem tingut uns contactes esporàdics sempre relacionats amb la foguera.
Com hi he arribat enjorn, em passege pel centre de Canals. Moltes cases, algunes magnífiques, han estat ben conservades i rehabilitades, la plaça triangular de l’església, l’embut, on es planta la foguera de sant Antoni, està molt ben cuidada, així com l’església i les cases principals. Arribe a la placeta on naix el carrer Nou i passe per davant de les 4 cases que eren del meu besavi Pasqual i dels seus germans. Les cases per la part de darrere donaven al riuet dels Sants. El riu és de la grandària de la sèquia mare, aigües clares que corren vora els safarejos i les portelles dels hortets de les cases. D’aquest lloc conserve el vague record d’algun que havia pescat un llibrellet de peix. Baixe per carrer lateral a veure la transformació que ha patit aquest espai de la memòria just on estava el molí de farina dels pares adoptius de la meua rebesàvia Concepció: un nadó, filla d’un oficial de l’exèrcit Carlí (Campos?) –per l’edat supose que de la guerra dels set anys, 1833-1840 -, que amb l’exèrcit en retirada, la deixaren a casa dels meus avantpassats. Mai no tornaren ha arreplegar-la.
Entre al casino Gran a la plaça del Mercat. L’edifici és la seu de la Cooperativa Agrícola des de 1931 que té nom de sant -com totes- i en aquest cas, indefugiblement, sant Antoni. Una gran sala decorada amb grans murals de motius canalins – d’un gust qüestionable-, on una tia meua va fer algun concert de piano des d’una petita llotja modernista que encara es conserva. Continue una vella tradició familiar i demane un vi acompanyat de formatge fresc fregidet i uns aladrocs en vinagre. El passeig per la vila antiga és agradable, moltes petites places i raconades amables. Vaig a veure la façana de l’Ajuntament, m’aprope al convent de les clarisses, em retrobe amb la casa de ma tia avia Trini, una dona amable i dolça que duia la telefònica d’aleshores, una centraleta de clavilles que permetia comunicar a tot el poble, mentre mon oncle Ramon anava en la moto comprant i venent pells. Estem a les acaballes dels anys 50 També a Canals es feia harca entre els canalins i els de l’Alcudieta, encara que no tenia les connotacions de Gandia, entre els xiquets del barri d’immigrants de Beniopa i els de Gandia, entre sarrains i polacos, és a dir, entre immigrants i autòctons.
Canals és la segona ciutat de la comarca. De les tres subcomarques de la Costera: l’Horta de Xàtiva, la Costera de Ranes i la Vall de Montesa; Canals està en la plana que fa de frontissa de les dues últimes, tot i pertànyer a la primera d’elles. El seu terme arriba fins la Serra Grossa on s’alça l’Atalaia (556 msnm) i per on el túnel de la carretera es passa a l’Olleria, és a dir, a la Vall d’Albaida. El municipi es completa amb les pedanies d’Aiacor, la Torreta i Torre-Cerdà. El creixement urbà de Canals a fet que amb el seu veí, l’Alcúdia de Crespins, conforme un continu urbà, però tota la costera de Ranes és un seguit de petits pobles. Segons Cavanilles[1]
“Los pueblos de la Costera caen al poniente de San Felipe, y están sobre la loma que dexa el rio Cáñolas a su izquierda, á excepció de Novetlé y Annahuir que quedan a la derecha. El principal de todos ellos y el más occidental es Canals, los otros son la Alcudieta, Ayacór, Cerdà, Torrella, Llanera, Carbonéll, Vallés, Granja, Torrént, Rotglá y Corverá, tan immedfiatos entre si, que más bien parecen una población con algunos intervalos, que pueblos diferentes”
Canals va ser una alqueria àrab sobre un jaciment romà. Jaume I va donar a Dionís d’Hongria la torre i el llogaret de Canals, després va passar successivament a mans de Joan Eixemenis d’Urrea, a Raimon de Riusech i a la ciutat de Xàtiva. El 1379 hi va nàixer Alfons de Borja i de Llançol, després, el 1455, proclamat papa com a Calixt III[2]. El primer de la gran nissaga dels valencians més universals:
“A partir de les investigacions de Lluís Cerveró i Miquel Batllori. (…) la història del llinatge (Borja) és, de fet, la història de dues branques: una ennoblida, la dels (Jofré) Gil de Borja, i una plebea, (Isabel) Borja, pertanyent a la ciutadania honrada de Xàtiva, que confluiran en el casament dels pares d’Alexandre VI.
En morir Jofré el 1437, la tutela dels cinc fills que deixava, encara menors, va restar en mans de la mare i de misser Alfons, aleshores bisbe de València. Aquest vetllà pel futur dels nebots i es va assegurar que fessin carrera, frustrada per la mort en el cas de Pere Lluís (1430-1458), a qui, essent ja papa, va nomenar capità de l’Església, i reeixida en Roderic, que el 1492 esdevindrà Alexandre VI.
El naixement d’Alfons de Borja, el futur papa Calixt III, se sol situar a la Torreta de Canals, prop de Xàtiva, el 31 de desembre de 1378. Fill de Domènech de Borja i d’una Francina de cognom desconegut. Doctor en ambdós drets, professor a l’Estudi general de Lleida. (…) El 1417 ingressa a la Cancelleria d’Alfons IV (V), dit el Magnànim, amb el càrrec de promotor de negocis de la cort; més endavant consta com a regent la Cancelleria i el 1420 ja és vicecanceller. Membre del Consell reial. En l’exercici d’aquests càrrecs segueix el rei en el seu periple catalanoaragonès i italià, (…) La seva primera missió important consisteix a rebre, amb Francesc Martorell, el legat pontifici Alamanno Adimari, cardenal de Pisa, que arriba el 1418 a la Península per gestionar, infructuosament, el final del Cisma. (…)
Però la confirmació d’Alfons de Borja com a conseller reial en afers d’alta política internacional arriba amb la segona legació pontifícia de Pere de Foix a la Península Ibèrica per solucionar definitivament el Cisma d’Occident. El 1429 Borja dirigeix a Peníscola les operacions que acaben amb la resistència d’aquest darrer reducte cismàtic. Tradicionalment s’ha considerat que el nomenament com a bisbe de Valencia (1429-1458), l’agost de 1429, a mans del legat Pere de Foix, va ser una recompensa reial (…)
L’activitat de Borja al costat del Magnànim en la campanya per conquerir el regne de Nàpols, el converteix en un bisbe absentista, però manté un contacte permanent amb València: (…) celebració d’un sínode diocesà el 1432. (…) Després d’una breu estada en aquesta, el 1438 emprèn el viatge definitiu cap a Itàlia.
A partir de 1442 és a Nàpols, on s’encarrega de la reforma administrativa del nou regne conquerit pel Magnànim, i és en aquesta etapa que presideix el Consell reial. Va ser preceptor de Ferran, fill il·legítim del monarca i futur Ferran I de Nàpols; (…) el maig de 1444 és nomenat cardenal del títol dels Quatre sants coronats, s’instal·la a Roma (…)
En el conflictiu conclave de 1455 que ha d’elegir el successor de Nicolau V, amb l’amenaça turca com a rerefons -Constantinoble havia caigut el 1453- i els enfrontaments entre faccions cardenalícies, la seva avançada edat i la defensa de l’ideal de croada el converteixen en un candidat de compromís. Un cop accedeix al papat amb el nom de Calixt III, tres eixos presidiran la seva política: la croada contra el turc, l’equilibri entre les potències italianes i la consolidació de l’autoritat del papa als Estats pontificis. (…)
Calixt III va fer sant a Vicent Ferrer, acomplint la profecia que li feu de jove el propi sant:
“xiquet, fes-te home de bé i viu amb temor de Déu, amb honestedat, que en la teua vida seràs exaltat per la unitat cristiana, i en aqueix temps faràs que el meu nom siga reverenciat i exaltat pels cristians”
La vila de Canals ha estat sempre un lloc estratègic en tots el conflictes on alguna de les parts ha intentat conquerir Xàtiva. Durant la guerra de les Germanies, en 1522, el virrei i les seues tropes s’establiren a Canals per combatre a l’Encobert.
L’Encobert va ser un personatge que es presentà a la plaça de Xàtiva com el fill, (declarat oficialment mort), del príncep Joan i de Margarida de Flandes, i per tant net de Ferran el Catòlic. “El rei encobert”, va ser un invent dels agermanats que donava vida a la profecia de fra Joan Alemany de 1520: De la venguda de l’Antichrist e de les coses que se han de seguir. Segons Vicent Vallés: s’hi anunciava l’arribada d’un encobert que aconseguirà que «Satan serà encadenat, no hauran bregues e tots viuran justament». Molts ciutadans s’afegiren a la causa agermanada en defensa del monarca encobert. D’Encoberts han hagut més en la història valenciana. El darrer, el 1701, abans de la guerra de Successió, segons Carme Pérez:
“un carbonero de Xixona y un cirujano de Valencia procedente de Aragón profetizaron una escasa duración en el trono de Felipe V y la llegada de un monarca encubierto, que haría que «los que están en las gradas más altas se hallaran en las más bajas». Dicha figura se encarnó en un maestro de Burjasot, que, no obstante, fue rápidamente delatado y enviado a un presidio de Ibiza por las autoridades reales”.
L’any 1639 Canals es convertí en vila, segregant-se de Xàtiva previ pagament de 20.000 lliures. Amb l’arribada de les guerres carlines Canals tornarà a ser protagonisme d’un nou setge a Xàtiva, en aquest cas dels isabelins.
Les tres guerres carlines, – i el conflictiu període de creació de l’estat espanyol-, han desaparegut de l’imaginari col·lectiu. Al País Valencià, la guerra dels set dies, no tant la dels matiners, i la tercera guerra carlina, tingueren la seua importància, i més a Xàtiva, ciutat estratègica. Don Vicente Boix[3] sobre la guerra dels set anys (1833-1840) va escriure:
Uno de los realistas que dio primero el grito de alzamiento después del baron de Hervés, fue don Mariano Magraner, abogado, joven (…) se atrevió a dar el grito por D. Cárlos en los alrededores de Vallada. Algunos historiadores dicen que siguieron á Magraner sobre cuatrocientos hombres, pero escasamente se le ofrecieron ciento (…)
Desembarcó en el Grao de Valencia el 20 de Diciembre un batallon (…) mandando por el brigadier D. Baldomero Esparteo. El conde de Cuba destinó este batallón a la persecución de Magraner (…) El desgraciado Magraner, abandonado, fugitivo y proscrito puedo entrar en Xàtiva, en busca de un asilo seguro (…) Delatado y preso en el acto y presentado á Espartero. La sentencia no era dudosa (…) seria pasado por las armas el dia 25 (…) La sentencia se cumplió: la ejecución se verificó en la magnífica alameda de la ciudad (…)
¡Era terrible el espectáculo que ofrecian los pueblos de la jurisdicción de Xátiva, cuando se anunciaba la aproximación de los carlistas! “¡Que vienen! ¡que están ahí!” era el grito de aquella multitud fugitiva: las campanas tocaban á rebato; los campos quedaban desiertos: los pueblos, casi abandonados, esperaban en silencio; y solo algunos viejos, algunos hombres indefensos, con el cura venerable y el alcalde paciente á la cabeza aguardaban á la entrada del pueblo la venida de los enemigos. Las casa estaban abiertas, para no irritar á los vencedores del momento; y preparadas las raciones, conforme á un cálculo que se creia prudente. (…)
La guerra civil entre tanto arreciaba en todas partes (…) el 5 de Agosto (1834) se insurreccionaba Valencia (…) se tendia á dar á la guerra un carácter puramente político, mientras otros se esforzaban en encerrarla dentro de los límites de una guerra dinástica: unos llevaban la revolución hasta la democracia; otros la conducian á una libertad sujeta siempre al principio monárquico; aquellos caminaban en pos de la realización de ideas que en estos momentos hubieran podido aniquilar la península suscitando nuevos enemigos; y éstos ligando el carro de la revolución trataban de hermanar las tradiciones pasadas, con las conquistas que se estaban haciendo. De aquí el caos más espantoso en la dirección de la cosa pública: La autoridad no tenia fuerza: Madrid incoaba la grande idea de la centralización, que tantos males ha causado y causará todavia á la nación, matando su vida propia desmoralizando el país, fomentando ambiciones mezquinas y sacrificándolo todo á las miserables pandillas que, cerca de los gobiernos, devoran la existencia de todas las provincias”
La qüestió nacional subjacent en les guerres carlines i l’assumpció del centralisme borbònic per part de les noves classes dirigents madrilenyes, liberals i conservadors, no és una qüestió baladí. He trobat a la revista La Rella[4] el treball d’una historiadora escorcollant en la vida dels seus avantpassats carlins:
“tal com explica (…) Jesús Millàn les interpretacions que s’hi acostumen a fer: lluita antifeudal-desengany-reacció dels llauradors, a primera vista no copsen algunes altres variables del moviment que en la realitat és molt més complex. Només cal dirigir la mirada devers els territoris més afectats pel carlisme: el País Basc, Navarra, Catalunya, Aragó i el País Valencià.
Després de llegir tants llibres d’informació sobre el carlisme he constatat: que alguns no anomenen la pèrdua dels Furs com una de les causes del carlisme, la majoria ho insinuen i molt pocs ho expliciten. Si tenim en compte que el 16 de juliol de 1872, Carles VII va ratificar la promesa descentralitzadora de 1869, i encara que simbòlicament va retornar els Furs als catalans, aragonesos i valencians, en aquesta carta, no és un motiu a menystenir:
Hace siglo y medio que mi ilustre abuelo, Felipe V, creyó deber borrar vuestros fueros del libro de franquicias de la Patria. Lo que él os quitó como rey, yo, como rey, os lo devuelvo; que si fuisteis hostiles al fundador de mi dinastía, baluarte sois ahora de su legitimo descendiente. Yo os devuelvo vuestros fueros porque soy el mantenedor de todas las justicias; y para hacerlo, como los anos no transcurrieron en vano, os llamaré, y de común acuerdo podremos adaptarlos a las exigencias de nuestros tiempos.
Estudis recents palesen que els foralistes o els carlins i els republicans federals -els dos grans moviments antiestatals populars de l’època- són a la base del primer nacionalisme català (TORMES i COLOMINES: 2003).
(…) caldria esmentar un dels textos més positius que s’han escrit sobre el carlisme, que és àmpliament citat, es tracta d’un fragment de Karl Marx, traduït al castellà per Andreu Nin, del llibre La revolución española 1808-1843:
El carlismo no es un puro movimiento dinástico y regresivo, como se empeñaron en decir y mentir los bien pagados historiadores liberales.
Es un movimiento libre y popular en defensa de tradiciones mucho más liberales y regionalistas que el absorbente liberalismo oficial, plagiado por papanatas que copiaban a la revolución francesa. Los carlistas defendían las mejores tradiciones jurídicas españolas, las de los fueros y las cartas legítimas que pisotearon el absolutismo monárquico y el absolutismo centralista del Estado liberal. Representaban la patria grande como suma de las patrias locales, con sus peculiaridades y tradiciones propias.
[…] El tradicionalismo carlista tenia unas bases auténticamente populares y nacionales de campesinos, pequeños hidalgos y clero, en tanto que el liberalismo estaba encamado en el militarismo, el capitalismo (las nuevas clases de comerciantes y agiotistas), la aristocracia latifundista y los intelectuales secularizados, que en la mayoría de los casos pensaban con cabeza francesa o traducían -embrollando- de Alemania”.
Els carlins al País Valencià desenvoluparen la guerra en forma de guerrilles. Una gran mobilitat en el territori per evitar, en la mesura que fos possible, l’enfrontament directe amb l’exèrcit isabelí. És per això que els comandants militars carlins siguen recordats moltes vegades com a roders. Durant la tercera guerra carlina un personatge central va ser Pasqual Cucala, que en les seus entrades a les poblacions cercava diners, armes i queviures. D’ací venen les frases populars que han perdurat: “Apartar el recapte de Cucala” quan s’alcen les sobres del menjar, o “tot s’ho empassa, pareix Cucala” quan una persona és molt crèdula
Cucala va nàixer a Alcalà de Xivert el 1822 i morí a l’exili, a Port Vendrés, el 1892. El 1872 es va alçar amb 50 homes (la partida de la manta). Va arribar a brigadier fent la guerrilla amb el general Santés fins arribar a controlar els Ports i el Maestrat. Després va ocupar Sogorb, Sagunt, Burriana, Vila-real, Onda. Almassora, Borriol. Tortosa, Xàtiva i Alcoi. El 1873 va aconseguir cercar a Xàtiva al brigadier Arrando Ballester aconseguint fer molts presoners. El 1874, en una setmana tornà a fustigar Xàtiva, Ontinyent, Alcoi i Almansa en una ràpida correria. Del seu enfrontament amb els isabelins a Xàtiva tenim uns extractes del seu diari[5]:
- Día 22 de Septiembre. Llegó la columna del General Aranda, nos tiró algunos cañonazos y por la noche se marchó a tres horas de Jativa, a la parte de Alicante llamado Canals. Llevaba tres mil quinientos hombres y mil caballos. Yo y el General Santér nos retiramos al pueblo de Játiva; (…)
Día 23 del mismo, por la mañana (…) llega un Oficial de mi fuerza, y me dijo que el enemigo había tomado la Sierra y que estaban haciendo fuego. Entonces toqué llamada; mi fuerza se componía de 650 hombres y me dirigí a media hora de Jativa y repartí ocho cargas de tabaco. Llamé a dos paisanos del pueblo que yo ocupaba y dos mujeres y les repartí todo el tabaco que quedaba a todos los paisanos; los que eran carlistas en aquel pueblo tenían gran entusiasmo con nosotros. Tomé las posiciones fuera de aquel pueblo; y en todo esto la fuerza del General Santér ya estaba haciendo fuego dentro de Jativa, y también dos compañías estaban haciendo fuego dentro del castillo pero estaba derrotado. Aranda tomó todas las posiciones de la Sierra de Jativa y los carlistas sitiados por las cuatro partes; el General Santér se marchó con la brigada y doscientos hombres y le salió la caballería del General Aranda y emprendió a la brigada y a los doscientos hombres; todos los republicanos que tenía avisados de Valencia estaban en la barca del río y allí cayeron prisioneros sobre doscientos hombres, y el General Santér se quedó solo; yo al ver que la fuerza del General Santér está con gran peligro de caer prisionera, junté todas las guerrillas que había puesto, reuní toda la fuerza y llamé a los Señores Oficiales y Camte. Les dije: ya veis como toda la fuerza del General está en medio de la columna y ya veis vosotros como les tiran los cañonazos por todas las partes; tenéis todos el pecho fuerte y buen corazón, a ver si salvamos a nuestros hermanos pues hoy tenemos que morir o salvarnos todos. Los señores Oficiales y los voluntarios con tanto entusiasmo gritaron: A ellos, Viva Carlos Séptimo.
(…) Eran las diez de la mañana y hasta las seis de la tarde no pudimos adelantar un paso, ni la fuerza enemiga ni nosotros. (…) entonces nos juntamos toda mi fuerza en la ermita del Calvario y al General Aranda lo herimos y los carlistas detrás de él entramos dentro del pueblo y lo hicimos salir a la carrera. Entonces principiaron a buscar los carlistas a los soldados por las casas y encontramos setenta escondidos por las casas. La columna salió toda dispersada de la población porque les apechugábamos nosotros y se fue por la huerta a tres horas de la población, en dirección al pueblo llamado Canals, donde allí se fueron reuniendo. Tres compañías que tenían en la Ermita del Calvario, las cogimos prisioneras; (…) El detalle de los prisioneros fueron trescientos setenta y siete, entre ellos dos comandantes y los señores capitanes de las tres compañías y Oficiales; las bajas de la tropa que yo presencié fueron cuatro, y siete heridos y las mías cinco bajas y seis heridos. (…) Después alojé toda la fuerza y descansamos toda la noche en Játiva; por la mañana les di a los voluntarios aguardiente, después les repartí alpargatas y tabaco, formé y tomé la marcha con todos los prisioneros, pasando por Castellón, de Játiva, y en dirección a Alberique.”
També tenim la versió de l’altre bàndol[6]:
A una hora de Játiva, entre Torrelló y Cerdá, á eso de las cinco de la tarde, le avisaron (al brigadier Arrando) que aquéllos (los carlistas) estaban barrenando en Anahuir los pilares del puente del ferrocarril con objeto de volarlo, por lo cual dispuso que las dos piezas Krupp fueran establecidas en batería en un punto elegido al efecto, y que las tres compañías de vanguardia bajaran á situarse sobre la vía férrea, más allá de dicho puente. En atención á lo avanzado de la hora, no se formalizó el ataque á Játiva pero algunos disparos de cañón dirigidos al puente produjeron varias bajas al enemigo. Las tropas continuaron la marcha á Canáls y Alcudia de Crespins donde pernoctaron (…) Con todas estas tropas partió de Canals al amanecer del 23, siguiendo la orilla derecha del río de Montesa, á fin de hostilizar la ciudad por el O., donde el terreno era más apropiado para que pudieran maniobrar las tres armas; pues por otras partes lo impedían las huertas. (…) Desde este momento dio principio la acción de Játiva, que relató el Brigadier desde Canals en el parte de fecha 24 inserto á continuación:
«Convencido de que se hallaban en Játiva las facciones de Santés, Cucala, Mir y Merino, con un total de 6.000 hombres y unos 300 caballos, me dirigí ayer á aquella ciudad desde Canals con las fuerzas á mis órdenes, formadas por tres columnas, dos de á 800 hombres y de 500 la tercera, 134 caballos, dos piezas Krupp y cuatro de montaña. A las once de la mañana hice que éstas rompiesen el fuego á un kilómetro de la población, y continué después el ataque con todas las armas contra el enemigo que tenía tomadas las avenidas y había hecho barricadas en las puertas(…) penetraron en la población por las puertas del O. y N., obligando al enemigo á abandonarla, á que Santés se refugiase en el castillo con unos 1.000 hombres, y á que los restantes marcharan en dirección de Manuel unos, y de La Llosa otros. (…)
Ya las seis y media de la tarde, dispuse que se replegasen todas ordenadamente, y determiné abandonar la población, de la que no hubiera podido salir al día siguiente sino con grandes pérdidas, á causa de hallarse completamente dominada por el castillo que sin cesar estaba haciendo fuego, y en la que me hubiera visto bloqueado. Desgraciadamente, las distintas órdenes que di para que se replegase toda la fuerza, mientras me ocupaba en dirigir la impedimenta, artillería y caballería, debidamente escoltadas, no fueron cumplidas por haber atacado el enemigo las avenidas de la población y continuar haciéndolo desde el castillo; razón por la cual no pudieron retirarse algunas fracciones que defendían puntos estratégicos entre éste y la ciudad, de lo que sólo tuve conocimiento cuando me encontraba, ya terminado el día, á media hora de distancia, y en marcha hacia Alcudia de Crespíns y Canals, donde pernocté. Aquella noche á las nueve, sin duda por falta de municiones, capitularon dichas fuerzas”
Una vegada vistos els avatars històrics de Canals passem a veure la seua economia. Les terres de Canals estan travessades pel riu Cànyoles (antic riu de Montesa) i pel riu dels Sants. Els camps de conreu a una banda són de margues barrejades amb pedra rodada i a l’altra són d’argila roja. El poble s’assenta sobre un tossal de dur tap. Segons Cavanilles[7]:
Los campos más preciosos del término se hallan en el noroeste de la población en el distrito llamado “les Seténes”, y al poniente en el “dels Ots” (…) en ellas se logran en el mismo año, además de la hoja para los gusanos de seda, maiz y trigo, ó en lugar de este ajos, nabos y judias sucesivamente. El secano se extiende por el sur hasta el puerto de la Ollería: compónese el suelo ordinariamente de cantos rodados y chinas, mezclados con tierra roxa, excelente para olivos y algarrobos, de que hay un crecido número (…) Además de la agricultura tienen los de Canals fábrica de ollas, cántaros y platos, el la qual se ocupan 200 individuos, inclusos 22 maestros. Hace cada uno de estos 13 hornadas al año (…) Es lástima que hayan de buscar la leña fuera del término, y mas aún el que falten á los fabricantes muchos instrumentos y luces para hacer el barniz, purificar el barro y otras cosas. Junto á Canals está la corta aldea llamada la Torreta, donde nació Calixto III
Cavanilles aprofita per descriure, afegint un gravat, tot el procés d’elaboració del teixit a partir de la pita
Es muy común la pita originária de América (…) La hojas se componen de fibras longitudinales, firmes, blancas, mas ó menos sutiles (…) ya enteramente limpias y sueltas las fibras en toda su longitud, exténdielas sobre cuerdas para que se sequen, y emplearlas despues en la fábrica de sogas y cordones. Estas fibras reciben con facilidad cualquier color, y de ellas se hacen los hermosos cordones y riendas que los caleseros y los labradores de la huerta de Valencia usan para caballos. Pudiera perfeccionarse este ramo de industria, y prepararse la materia, de modo que sirviera para telas, y otras cosas curiosas. En París vi borlas, franjas y cintas de la hilaza de pita, que parecian de seda.
A mitjans segle XIX Pasqual Madoz[8] ens mostra que econòmicament los coses no havien canviat massa.
Producciones: La principal es la seda de la que se cogen una 3.000 libras, trigo, maiz, ajos, aceite, algarrobas, judias, altramuces, legumbres y hortalizas. Industria: La agrícola, 24 fáb. de vidriado y loza ordinaria; una de loza fina, cuyas primeras materias se estraen de dos min. sit. en el térm. de la v., 4 molinos harineros, 4 telares de lienzo ordinario, y 5 hornos para cocer. Algunos vecinos se ejercitan también en la preparación de la pita.(…) Comercio: El de vidriado y papel de estraza, en el que se ocupan algunos traginantes del pueblo; hay también 4 tiendas de comestibles
És degut a aquesta indústria de fabricació de vaixella que als canalins se’ls dóna el malnom de perolers. Encara que dites al respecte de Canals hi han moltes:
“L’Alcúdia de Crespins, poquets i roïns, Canals, bords i criminals”. Però aneu espai perquè vos respondran – “però follem com animals”
“En Canals han mort un burro, en Montesa l’han pelat, en Vallada l’han fet a trossos, en Moixent se l’han menjat”
L’economia actual es reparteix entre l’agricultura, bàsicament el taronger i alguns productes de l’horta. La maduixa va tindre una revifada fa uns anys, però s’ha deixar de fer en no poder competir amb la de Huelva. A la indústria resta alguna indústria del sector tèxtil i del sector de la pell, el calcer ha desaparegut, i ara hi ha un parell d’empreses fortes de marbre.
Evolució de la població
| 1930 | 1950 | 1960 | 1970 | 1981 | 1991 | 2007 | 2014 |
| 5.261 | 6.176 | 7.350 | 9.080 | 11.151 | 12.185 | 13.771 | 13.360 |
Entre els anys 60 i 80, els anys del creixement industrial, la població va tindre un creixement important. Actualment la piràmide de població mostra un gran dèficit en edats entre 0-10 anys, especialment entre 5 i 9. La recuperació de l’interval 0-4 anys és deguda als fills dels immigrants. La piràmide d’edats mostra un nombre important de població entre 20 i 30 anys. El 2012 la població estrangera, segons l’Anuari Econòmic de la Caixa, significaven el 15,72% dels canalins. La densitat de població és molt alta: 580,9 hab./Km2, una característica de tota la costera de Ranes.
L’atur registrat el 2012 era de 1.992 persones, que per sector d’activitat es repartia així: agricultura, 4,90%; construcció, 27,48%; industria, 15,47%; serveis, 44,08%; i sense ocupació anterior, 8,07%.
L’economia de Canals de les darreres dècades estava basada en l’empresa tèxtil Ferrys i en la indústria de la pell. Abans, la majoria dels canalins eren llauradors de secà, alguns de regadiu. La indústria es concentrava en els molins de farina i d’oli, i en la pelleria. En realitat el canalins compraven la pell, la assaonaven, la secaven i la venien, no industrialitzaven, fins que arriba Rodrigo Sancho, l’any 1965, i començà a fabricar tafilets.
Per parlar de Canals, Francesc Tormo ha convidat a prendre café a Josep Roura i a Maria Teresa Castelló. La conversa es centra en la pèrdua de la important indústria de la vila.
Ferrys apareix als anys 50. El seu origen és el d’un molí de farina (l’avi). L’empresa va siginificar una fita en el canvi industrial que experimentà el poble. Els fills de l’avi estudiaren i es feren enginyers Industrials. En aquells moments varen fer una inversió molt forta i d’un colp i muntaren una fàbrica de 1.500 persones. Feien tot el procés industrial (filatura, tint, teixit i acabat). Per una porta entraven les bales de cotó i per l’altra eixien camisetes i calcetins. El capital venia dels guanys de l’estraperlo i de crèdits bancaris. Apostaren per rodejar-se de bons tècnics, i per fer la filatura, les màquines de punt, la confecció i el tint; contractaren molts tècnics catalans.
L’empresa durant l’autarquia va pujar molt amb. A Canals ve a treballar molta gent d’Ènguera, Capdet i andalusos de Jaén. El 80% dels treballadors eren dones entre 14 i 22 anys. Entre els 22 i 26 anys es casaven, la qual cosa permetia una rotació laboral i un ajust de treball en funció de l’evolució de la demanda, a cost zero. Aquest model va entrar en crisi als anys 70, perquè les dones es casaven però volien continuar treballant
El creixement de Ferrys va fer aparèixer diverses industries auxiliars. Una de les importants en va ser Talleres Bonany. El senyor Joaquim Bonany fabricava les màquines de fer calcetins que per molts anys hi va utilitzar Ferrys. La seua empresa era un taller mecànic de procés complet: fonedora, soldadura, torns, fresadores, ajustadors, muntatge i prova final. L’empresa ha desaparegut perquè els fills no s’adaptaren a les noves màquines de control numèric i de components electròniques, ni a als requeriments d’inversió en I+D. Ho intentaren fent màquines per a pelar el vímet per a les empreses de Vallada i després amb màquines per a fer làmines de fusta. Finalment no se’n varen sortir. Segons Francesc Tormo:
“Ha estat una llàstima què tota la gran inversió en tecnologia que es va fer en Canals durant els darrers 30 anys haja desaparegut”
Amb l’èxit de Ferrys varen nàixer molts “pebrassets”, és a dir, petites empreses familiars que feien calcetins a casa. Entre els anys 1960 i 1975 eren unes 12 empreses més petites, algunes de les quals arribarien a tindre certa importància, com és el cas de José M. Grau, Morera, Fuertes, Simó i Raid. Els Grau, per exemple, també eren franquistes. El pare va ser l’alcalde de Canals entre 1950-1965, durant la postguerra especulà en la compravenda de pells i també amb l’estraperlo de l’oli aprofitant que era propietari d’una almàssera (oli i sabó per a rentar la llana). Després muntà la filatura.
L’origen de moltes d’aquestes famílies, amb capacitat de muntar les noves empreses del tèxtil, eren moliners de blat que reinvertiren part dels beneficis obtinguts de la postguerra. Curiosament molts dels moliners són descendents de famílies d’Aielo de Malferit. De tos ells, només els Colomer, un família que apostà per la formació, han continuat de moliner. Ideològicament la majoria eren franquistes i acumularen capital i relacions gràcies a ser afectes al règim de la dictadura. Algú d’ells aprofità molt bé els anys de l’estraperlo. Arribats els anys 60 es fan de l’Opus Dei i els fils estudien en les seues escoles de negoci. Ser moliner sempre ha donat una posició de privilegi, pot ser per això que ha perdurat la dita popular: “De moliner canviaràs però de lladre no escaparàs”
Al mateix temps, i molt relacionat amb el treball d’aquestes empreses, el treball a domicili s’escamparia per totes les cases del poble. Serien les dones canalines les encarregades de fer el repàs a les peces confeccionades.
Però tornant a la història de Ferrys, entre els meus tertulians hi ha consens en assenyalar a Salvador Ferri, el fill de l’avi de l’empresa, en el veritable artífex de l’èxit de l’empresa. Ell va ser qui va fer les grans inversions i qui tingué un veritable pla de futur, però va morir jove. Aleshores la gestió de l’empresa va quedar en mans del seu germà Vicent. Pel poble es comentava que Vicent Ferri tenia bona entrada en Madrid i havia aconseguit un contracte tant fort amb el ministeri degut a que la seua dona era filla de la secretària d’Azaña
L’empresa Ferrys començà a tindre problemes per la conjunció d’una diversitat de causes molt relacionades amb la fi del franquisme. Una primera causa important va ser el desarmament del sistema aranzelari proteccionista a la segona meitat dels anys 70, una altra causa, que ja em comentat, va ser la incapacitat per adaptar-se a una nova manera de gestió del personal que imposà l’arribada de la democràcia. En aquest sentit, cal tindre en compte també que la confecció demana molta mà d’obra i, amb la progressiva obertura econòmica, començaren a entrar en el mercat empreses andaluses i marroquines que podien pagar sous encara més baixos. L’empresa apostà pel mercat captiu de l’exèrcit, la qual cosa assegurava un bon mercat, però hagueren de patir l’estigma de produir peces de baixa qualitat. En definitiva, l’empresa amb els nous canvis econòmics, polítics i socials no va saber adaptar el producte a les noves exigències del mercat
Després de la mort de Vicent Ferri, la viuda arribà a un acord amb Lacoste. La multinacional francesa entrà en l’accionariat de manera important, encara que la quedà en mans de la família Ferri. Francesc Tormo fa referència a un document publicat recentment que deia:
Els francesos exigien una producció de major qualitat i feren una acció decidida per gestionar directament l’empresa. En no aconseguir-ho, els Lacoste abandonaren Ferrys. Va ser aleshores quan entraren els fons voltors i l’empresa anà perdent tota la seua importància durant els anys 90. Al 2004 l’empresa tancà. Recentment han venut la marca a una petita empresa de productes tèxtils de baixa qualitat.
Del tèxtil a Canals en queden 3 ó 4 petites empreses d’uns 4 o 5 treballadors cadascuna. La resta treballa en negre repartint treball a domicili per les cases. La producció en tots els casos continua sent roba interior.
Passem doncs a l’altra gran empresa, ara de la pell, Rodrigo Sancho. A Canals hi havia una gran tradició de fer pell, encara que com hem dit, es tractava de comprar-la, preparar-la i vendre-la als fabricants. El meu avi Julio Sancho de Canals, va deixar el negoci de compravenda de pells de són pare, per muntar una important empresa de fabricació a Gandia durant els anys 20 i 30 del segle passat. Segons ell, entre els pellers es tenia clar que els diners es feien en la compra de pells, i la baralla entre les empreses era tindre el millors compradors de pell. L’empresa de Rodrigo Sancho (uns altres Sanchos, m’apunta ma mare) sabé contractar els millors compradors de pell de Canals, i després, amb la internacionalització, els millors compradors en altres països. Primer compraven la pell a la Manxa, però després la importaven d’igual o millor qualitat, i millor preu, dels països àrabs, Pakistan, Afganistan i Mongòlia.
Però l’èxit de l’empresa es degué també a l’aplicació de la “fórmula Vila” de tintar pell que aconseguia un altíssima qualitat. Rodrigo Sancho havia aconseguit una formació superior important: era enginyer, membre de l’Opus Dei i titulat en IESE a Madrid. El boom de l’empresa va ser als anys 80 quan arriba a tindre 400 treballadors. Compraven pell en pèl i produïen tafilet de primera qualitat per a les grans marques mundials: Loewe, Dior, i per a moltes empreses de sabata de qualitat d‘Elda i d’Itàlia. Maria Teresa Castelló, canalina que ha viscut molts anys a Catalunya però que ha mantingut un estret contacte amb Canals, em diu:
“Molta gent del poble guanyà molts diners a Rodrigo Sancho. No és que pagara bé, és que la majoria dels treballadors feien jornal i mig i el cobraven, és a dir, treballaven al 150%. El secret de l’empresa er la producció de pell d’alta qualitat i per això no estalviava en bons tècnics, bons contactes i bons compradors de primeres matèries.”
Faig el comentari sobre un estudi de les projecte de les Comarques Centrals que vaig presentar a Alcoi a les jornades de l’OCDE on es posava de manifest que la indústria més contaminant de tot l’aqüífer de la serra Grossa, particularment amb crom, era la indústria de la pell de Canals. M. Teresa em comenta:
“No dispose de cap estudi mèdic al respecte, i per tant no puc assegurar si hi ha o no una correlació directa entre la contaminació i la malaltia, però si que se sap que la incidència de la leucèmia a Canals estava bastant per damunt de la mitjana del País”
Tècnics de l’empresa i alguns treballadors muntaren una cooperativa (tot són autònoms) de nom Curtitext que venen la producció mitjançant una comercialitzadora internacional, també d’antics treballadors: IRSA. Una part de l’antiga fàbrica de Rodrigo Sancho es va vendre a una fàbrica de taüts.
Però a Canals hi ha una altra empresa de la pell: Impelsa. Va arribar a tindre 250 treballadors, ara estarà al voltant dels 100 treballadors. El principal accionista és Silvino Navarro. En la creació de l’empresa intervé de manera important un dels germans de Rodrigo Sancho que, en sortir-se de l’Opus, deixà també l’empresa familiar. Impulsa fa tot tipus de pell, però de menor qualitat que feia Rodrigo Sancho.
Cal recordar que Silvino Navarro, persona molt vinculada a l’Opus Dei, va ser el principal accionista de Promobanc, per la qual cosa se li anomenava el banquer de l’església. Segons un articulista del diari El Mundo[9]:
“En 1972, un grupo de industriales valencianos, entre ellos Silvino Navarro, García Guzmán, Alfredo Corral, Enrique Tamarit y otros, constituyeron el Banco de Promoción de Negocios, SA (PROMOBANC), un banco industrial de capital valenciano (…)
PROMOBANC no sólo financió empresas, tomó también importantes participaciones en el capital de numerosas sociedades de diferentes sectores, además de comprar una buena cantidad de suelo urbanizable para la promoción inmobiliaria Entre sus activos inmobiliarios se encontraba la casi totalidad del suelo de la actual Avenida de Aragón, del edificio de Colón, donde se ubica la Territorial de la Seguridad Social o el que dio lugar al actual Nuevo Centro
En un momento determinado se constituyó la Corporación Bancaria de la Comunidad Valenciana, para fusionar todos los bancos que en esos momentos tenían mayoría de capital valenciano, (…) la crisis económica de finales de los años 70, con la consiguiente subida de los tipos de interés y el desplome del mercado inmobiliario, dieron al traste con el proyecto y con el propio PROMOBANC, que finalmente fue intervenido por el Banco de España. (…)
Nuestra específica estructura económica ha necesitado y propiciado la creación de importantes entidades financieras. Sin embargo, no se ha sabido mantenerlas. Ahora la historia se repite y, parece, que de manera definitiva nos hemos quedado sin un sector financiero autóctono.”
Unes empreses que han entrat amb certa força a Canals són les del marbre. Ara hi han 3 empreses. La important és Esteban Gómez que, precisament en aquests anys de crisi, ha fet una gran inversió en pedra de marbre i disposa d’una gran superfície industrial a l’entrada del poble.
De tota manera l’empresa amb major facturació de Canals és Madremia, dedicada a la comercialització a l’engròs de fruites i hortalisses, amb prop de 21 milions de vendes el 2012 i 112 treballadors. Després, en importància, està l’empresa de fabricació d’envasos i embalatges de fusta per a fruites i hortalisses Germán Arándiga, amb 3,6 milions en vendes i 31 treballadors; i darrerament del tèxtil (confecció d’altres peces de vestir exteriors) està Penadés Ferrero amb 2,8 milions en vendes i 32 treballadors.
Els diversos índex econòmic de l’Anuari Econòmic de la Caixa[10] mostren una caiguda general d’activitat, una mica seguint l’acusat estancament de la major part de la comarca. Les moltes iniciatives individuals no troben un espai on desenvolupar-se. L’autoaïllament secular de la Costera per la manca de visió territorial, és la gran assignatura pendent de la comarca.
La quota de mercat[11] de Canals, 29, no és molt elevada, però el situa clarament com a subcentre comarcal de comerç i serveis. La vila té 40 activitats de venda a l’engròs, però en el període 07-12 n’ha perdut el 21,2%, la reducció més forta de tota la comarca. Les activitats al detall són nombroses però de reduïda grandària. Durant la crisi ha perdut el 29% de les activitats, un percentatge que està en la mitjana de la comarca.
L’anàlisi de la superfície dedicada al comerç al detall, 14.139 m2, mostra que les 119 activitats existents aporten només 1’01 m2/hab. L’alimentació suposa el 43% de tota la superfície comercial al detall.
En el període 07-12 Canals ha perdut el 25% de les activitats industrials, el descens més important de tota la comarca. La construcció significa el 50% de tot el sector industrial. El nombre d’empreses manufactureres és de 66.
En els darrers anys ha hagut un increment del nombre de treballadors autònoms. La població ha anat contractant de manera decidida línies de banda ampla. Ara té 279 línies per cada 1.000 habitants, un índex important i significatiu en estar clarament per damunt del que tenen Xàtiva i Ontinyent
Per la banda dels comptes municipals es veu que estan ben sanejats[12]. El pressupost municipal per habitant és reduït, de 594,93 €. Per la seua banda, el deute viu és molt baix: 53,37 €/hab.
El total dels ingressos municipals als 8,37 milions d’euros, però les inversions han quedat reduïdes a menys de mig milió d’euros (0,468 milions d’euros) mentre que les despeses de personal arriben a significar el important percentatge del 47,25% del pressupost municipal.
És clar que el sanejament dels comptes ha significat renunciar per part del govern municipal a desenvolupar cap política econòmica, cultural o social, en la població. Amb la forta crisi general i el retrocés econòmic de la població és incomprensible que no se’n faça un esforç important per ajudar a l’economia productiva. Les dades mostren que l’ajuntament en pot fer més en politiques de suport als emprenedors, la retenció del talent local i el desenvolupament cultural de la població. Així, de manera indirecta, ajudar a crear més d’un lloc de treball que és tant necessari.
Des del punt de vista urbanístic el centre de la ciutat està ben cuidat. El desenvolupament dels darrers anys no té cap gust seguint la tònica general de l’urbanisme valencià. Només cal posar de relleu, com a intervenció molt positiva, tot el passeig-parc que ha recuperat de manera amable la llera del riuet dels Sants i que s’ha conformat en l’eix de creixement de la ciutat nova. Els habitatges principals són 5.068 i els no principals 1.701, dels quals, 50% són buits i,l’altre 50%, de residencia.
La xerrada amb el café ha estat llarga i s’ha fet l’hora de dinar. Demane als amics de taula sobre el caràcter de poble. El dos homes miren a M. Teresa:
“La indústria ha fet que la gent tinguera diners de ben joves i no ha estudiat. A la vila resta un grup de gent molt emprenedora en coses que no demanen molta inversió: maduixot, cotó, pell, borra. Tot empreses petites. La gent quan veu un forat de seguida es tira a fer negoci.
Els canalins son gent molt lúdica i molt treballadora. Els agrada molt el bar i el menjar, la socialització és sempre al voltant d’una taula. Són molt treballadors en allò que els agrada fer i dediquen molt de temps als amics. Les penyes d’amics formen veritables clans, A Canals la gent se sent volguda, també els nouvinguts. Aquesta manera de ser porta a que laboralment tothom vulga ser treballador autònom. L’avantatge és que reté la gent al poble (pocs volen marxar encara que hi ha molta gent treballant fora). També fa molta xarxa social, això si, centrada en l’afecte, la generositat i la festa, no en la política ni en la cultura.”
Les activitats culturals es realitzen en dos instal·lacions municipals: El Centre Cultural Calixte III, i l’edifici de 2009, Centro Cultural Ca Don José. Paga la pena llegir les inintel·ligibles explicacions del seu dissenyador, Luengo Arquitectos, en la presentació de l’edifici:
“La ciudad de Canals históricamente ha crecido como una ciudad industrial con importantes aportaciones artísticas que se reflejan en distintos lugares de la ciudad.
“Ca Don José” se sitúa en el centro neurálgico donde han confluido históricamente el potencial industrial y la referida creación artística. Ante este hecho se ha optado por diseñar una fachada rígida de características industriales compuesta por piezas de mármol de la zona de grandes dimensiones. Incluyendo en la misma una “mancha” de color que retoma el espíritu artístico de ciudad. Como puede observarse esta conjunción de tecnología y arte se ha logrado ampliamente. (…)
Debido a los condicionantes de partida y a la configuración del entorno del edificio, de características bastante variadas y heterogéneas, se decide plantear un “contenedor” cuyas fachadas se caracterizan por una composición medida y ajustada de llenos y vacíos, conformada por una disposición aleatoria de 4 tipos de módulos de diferentes dimensiones.
Para potenciar la esquina se plantea en planta baja “romper” el paramento para evidenciar la entrada principal al edificio”.
Tot i aquests “contenidors” la programació cultural és més aviat escassa. La majoria dels actes responen a actes dels diversos col·lectius socials, esportius, culturals, educatius i festius de la localitat, i a aquells espectacles que promociona la Diputació Provincial
Canals disposa de dues bandes de música: l’Associació Musical Canalense i la Unión Musical Santa Cecília de Canals, 2 grups de dansa (Canyamars i Pensat i fet), un grup de Pols i Pua (la Pua) i l’Associació Fotogràfica de Canals (AFCA). Em detindré en una darrera associació que, tot i modesta, desenvolupa una intensa i variada programació cultural: l’Associació Cultural la Pebrella. El seu cap és Francesc Tormo i em comenta algunes de les activitats que han realitzat en els últims anys perquè és la millor manera de mostrar els seus objectius:
“La darrera activitat forta que hem organitzat són les III Jornades d’Estudi sobre la festa de sant Antoni Abat. Prop de 200 persones han passat per les Jornades. seguint amb atenció les conferències i les nombroses comunicacions de Forcall, Albaida, Ontinyent, Alcublas, Fontanars dels Alforíns, Otos, Reus, Ascó, Ènguera, Xàtiva, la Safor i Gavarda. Les jornades que contenen moltes activitats comparen amb el suport del Museu Valencià d’Etnologia i l’Institut Ramon Muntaner de Móra la Nova (Tarragona). De l’Ajuntament de Canals no han tingut cap resposta des del 19 d’abril de 2013 que presentaren la sol·licitud.”
Però més recent (abril de 2015) és la presentació del llibre sobre Agricultura i Banca a Canals a càrrec de José Ramon Sanchis Palacios.
Les presentacions literàries i la defensa de la llengua és un dels principals objectius de l’associació, així com tot allò que gira al voltant de la festa de sant Antoni. Fa uns anys celebrarem l’any Estellés i també projectarem el documental Una llengua que camina. Hem presentat llibres publicats per altres centres culturals, com les Llegendes de la Costera, de l’Associació d’Amics de la Costera. De l’any passat recorde la presentació del llibre Acabarem com Camot de Manuel Arcos. Una presentació amb l’antiga rondalla la Pua..
Tot i això, no oblidem les qüestions socials i la defensa del patrimoni. El 2013 sol·licitarem a l’Ajuntament de Canals i a la Conselleria de Cultura que iniciara els tràmits per a declarar Bé de Rellevància Local l’arquitectura de l’aigua de tot el terme municipal, com son els llavadors públics i privats, els partidors de les sèquies, les arcadetes, etc.
Pel que respecta al turisme, l’Ajuntament promociona una concurs d’arròs al forn i una petita ruta pels espais borgians, tot i que poca cosa fa per mantindre’ls. Les visites al patrimoni material de Canals han de passar necessàriament per les restes de l’època dels Borja: la Torre, les muralles dels Borja i les restes del palau gòtic. I ben a prop l’oratori, també del segle XIII. Els altres edifici que cal visitar són l’església de sant Antoni d’estil barroc i molt ben cuidada i el convent de les Clarisses. Aquell que tinga interés en aprofundir en les qüestions històriques i artístiques són de lectura obligada els diversos treballs del xativí Josep Ll. Cebrián[13].
Però la gran atracció de Canals és el seu patrimoni immaterial: la Foguera de sant Antoni. Els prolífics i contradictoris significats del foc varen fer que els grecs el consideraren possessió del déus. Llegint a Antoni Ariño[14]:
“El domini, control i dosificació de les potencialitats latents del foc forma part de les anònimes epopeies de l’origen de la civilització. Aquesta segueix essent, també hui, la natura proteica d’aquest element crucial: el foc és misteri. Crema i envesteix però també acarona i reconforta; abraseix i aniquila però cou i purifica. És una potencia terrible amb veritat que estremeixen i devoren. Tanmateix, també es manifesta com esperit lluminós que obre camins en la nit i guia en el desconcert de la passió. Arma i ofrena, càstig i missatger, possessió fràgil i perillosa i força desitjada”
Els canalins diuen, i de segur que tenen raó, que la de Canals és la foguera més gran del món. Els actes de la crema estan acompanyats pel dia dels parells (festers a cavalls que reparteixen joguets) i per la processó on un fester fa el paper de Bandera i un altre de Cuiros. El Bandera és el que llança el darrer Vitol en la processó.
A la Torreta també conserven una festa ben antiga, el Pi de la santa Creu i la Verge del Remei que celebra l’entrada de la primavera plantant a la plaça una pi o un xop ben alt que prèviament una colla de joves a dut de la serra. A la Torreta es celebra el primer diumenge de Mai. El següents fragments són de Francesc Tormo[15],:
El pi o xop es talla el dia abans de la pujada i es trasllada (…) a la plaça on ja es disposa d’un forat ample al centre de la mateixa. L’arbre es poda i s’escorcolla amb destral i tot seguit s’unta amb la morca i es planta (…). Antigament, al cap del pi es lligava una llàntia de bicicleta on penjaven un conill, un pollastre i l’arròs per cuinar la paella. Hui es lliga un coet potent i el primer muntador li cala foc, i baixa en un rellamp.
Els muntadors són una colla d’amics amb edats de 20 a 26 anys, ben preparats físicament. (…) En primer lloc van muntant i baixant diverses vegades adherint grapats d’algeps a la morca, per així eliminar el component esmunyedís.
Finalment tot l’arbre resta cobert per l’algeps i en aquest moment és el pujador mes preparat físicament el que escala fins al cop i li cala foc al coet, que baixa ràpidament. (…) El premi és una bona paella. (…) Un grup de músics acompanyen la pujada amb la música més festívola. (…) La pujada al Pi de Santa Creu és una festa intensament popular i a la plaça que l’acull hi ha taules amb faves bullides i cervesa que tothom pot tastar. L’altre plat típic de la festa son el caragols guisats amb tomaca, herbassana i pebre.
Canals ha tingut veïns il·lustres. Ja em parlat del Borja i d’alguns empresaris d’èxit. Caldria recordar a alguns altres: el campió del món de motociclisme Ricard Tormo; la cantant Karina –M. Isabel Llaudes-, que encara que nascuda a Jaén era filla d’un canalí; i de tres polítics d’esquerres: Ricard Sanz, dirigent de la CNT durant la guerra del 36; Josep Serradell, reorganitzador del PSUC en la postguerra; i Agustí Cerdà, diputat d’Esquerra Republicana de Catalunya.
He preguntat per les Almoixàvenes“, tradicionals de carnestoltes i per l’Arnadí i em diuen que aquests dolços han quedat reduïts a Xàtiva. A Canals les mones, algunes dones les fan en forma de trena, i els pastissos de moniato.
[1] Antonio Josep Cavanilles. Observaciones sobre la historia natural, gografia, agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia. Albatros Ediciones. 1981
[2] Institut Internacional d’Estudis Borgians. http://www.elsborja.org/
[3] D. Vicente Boix. Xàtiva. Memorias, recuerdos y tradiciones de esta antigua ciudad. Imprempta y Librería de Blas Bellver, Xàtiva. 1857. Copia facsímil. Servivio de reproducción de libros. Colección Biblioteca Valenciana. Librerias París-Valencia. 1980
[4] Maria Jesús Navarro Garcia El carlisme al Baix Vinalopó. Un estudi de cas: Manuel Sol. La Rella. IECBV. 2004
[5] Diario de Pascual Cucala. http://www.aulamilitar.com/pagiht12.htm
[6] Por el Cuerpo del Estado Mayor del Ejército. Narración militar de la guerra carlista de 1869 a 1876. Publicada por el Depósito de la Guerra. Imprenta y Litografía del Depósito de la Guerra. Madrid. 1888
[7] Antonio Josef Cavanilles. Observaciones sobre la historia natural, geografia, agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia. Albatros ediciones. 1981
[8] Pascual Madox. Dicionario geográfico-histórico-estadístico de Alicante, Castellón y Valencia. Institució Alfons el Magnànim. 1982
[9] José Ortega. La historia se repite. Un momento pòr favor. El Mundo. 25 de noviembre de 2011
[10] www.anuarieco.lacaixa.comunicacions.com
[11] Anuari Econòmic d’Espanya. la Caixa 2013
[12] www.argos.gva.es
[13] Josep Ll. Cebrián i Molina. L’oratori i la torrassa del palau dels Borja a la Torre de Canals. Premi d’assaig Vila de Canals 1989. Canals, Ajuntament, 1990.
[14] Antoni Ariño (text). El foc i la roda del temps. Figures i trajectes en la festa de sant Antoni Abad de Canals. Projecte i direcció Joaquim Argente. Palladio. 1991
[15] Francesc Tormo. Pi de la Santa Creu. Amunt i avall amb un rellamp. http://www.festes.org/directori.php?id=150
