“Gegants de gel” de Joan Benesiu: una novel·la filosòfica

benesiu

Enric Balaguer

La novel·la de Joan Benesiu, Gegants de gel, és tot un fenomen: ha tingut tres edicions amb un mes de diferència des del febrer d’enguany fins a l’abril. I a l’èxit de públic l’ha acompanyat un èxit de crítica, amb ressenyes, entrevistes, reportatges en programes de la televisió. Benesiu és el pseudònim de l’escriptor Josep Martínez Sanchis, nascut a Beneixama el 1971 i professor de filosofia en un institut del sud valencià. Abans d’aquesta obra havia publicat la novel·la Intercanvi amb què havia guanyat el premi Ciutat de Xàtiva, l’any 2007.

El llibre està precedit d’ un pròleg de l’escriptor Manuel Baixauli on explica com va fer la coneixença de l’autor, la compenetració entre tots dos i el fecund intercanvi a partir del qual tenim editada l’obra. Gràcies a l’acció benefactora de Baixauli, la novel·la que estava autoeditada, transita ara en un circuït normal i ha pogut arribar al públic selecte que aprecia la bona literatura. Les prova són múltiples, però la més contundent: les tres edicions que ha tingut en un temps rècord. La novel·la de Benesiu és una novel·la europea, com l’escriuria un autor holandés o suís, imbuït de la necessitat d’ampliar els recursos narratius i abordant temàtiques, escenes i decorats del nostre món globalitzat.

Segons diu l’autor de Sueca, es va sentir pròxim a Joan Bensiu perquè  hi va veure un ésser com ell: “un insatisfet, un obsessiu, un desequilibrat”. Després matisarà: “desequilibrat pacífic”. La complicitat amb Baixauli mereix tot un capítol que posterguem per a altres papers i que ens portaria a caracteritzar una poètica indagadora de la realitat per sota de les aparences, on una determinada psicologia filosòfica esdevé decisiva.

Diversos personatges es trobem en el bar Katowice, en la ciutat argentina d’Ushuaia. És la ciutat més austral del món i, per tant, és un límit geogràfic, que evoca   també –ho fa pensar, si més no– el psicològic. Hi acudeixen diversos personatges, un francés, Guillaume Housseras, que necessita una treva existencial i laboral; un anglés, Peter Borum que es proposa investigar l’assassinat d’un germà amb qui tenia poca connexió. El fet el desencadena la mala relació de parella i un esdeveniment que ha portat al seu fill a la presó. Hi acudeix també un mexicà, un xilé i el narrador. Cadascú ha de contar la seua història.

La situació m’ha fet pensar en l’obra de J. P. Sartre A porta tancada. On els personatges, després de relatar la seua pròpia peripècia, es veuran a través de la mirada dels altres. A Gegants de gel ho faran un dia de Nadal trencant la convenció del reagrupament familiar. Una ruptura del previsible, del convencional, d’allò que s’espera. Hi ha una gran expectació sobre el relat de cadascú i, llavors, apareix el narrador que busca improvisar un relat sobre la seua vida per a eixir del pas. Som a mitjan novel·la. Primer esbossa uns fets biogràfics que seran tan pròxim als que fa servir un altre convidat, Martín Medina que els canviarà per uns altres. Medina després resulta ser un farsant que s’ha inventat la identitat i que acabarà matant el cinqué dels personatges, el mexicà Nemesio Coro. Aquest havia arribat a Ushuaia per allunyar-se d’una situació familiar tan turbulenta, amb assassinats diaris i de manera gratuïta, com els viu Mèxic en moltes ciutats. I encara cal afegir-hi el testimoni de Dominka, la polonesa propietària del Katowice, que a través del seu pare recorrem un tram de la segona Gran Guerra.

Tot plegat fa el fil argumental molt dens —excessiu— encara que en llegir cada capítol hi ha suspens i la història pren, de tant en tant, girs inesperats que la fa sempre entretinguda. La lògica narrativa segueix un conjunt imprevisible de camins que van des de la història de suspens, al relat existencial, el d’acció, l’històric, el relat amb digressions filosòfiques… En començar cada pàgina, hom no sap cap on aniran els trets, potser per aquí o per allà, però alguns sonen a camins fressats. A mi, personalment, l’artifici de l’obra em fatiga una mica. Ara bé, cal reconèixer que la combinació entre linealitat del relat i les retrospeccions, que informen de la vida dels personatges, és reeixida.

No cal que hi ha haja un assassinat per despertar intriga en el lector, com tampoc no cal que cada personatge incloga una síntesi de la història del seu país: Polònia i la Segona Guerra Mundial; el Mèxic de la matança de la plaça de Tlatelolco; la guerra Civil espanyola; la guerra de les Malvines; el colp de Pinotxet i la repressió a Xile. Sembla que l’autor ens vulga donar la història de la humanitat en píndoles. A nivell d’intertextualitats, n’hi ha musicals, filosòfiques, pictòriques, cinematogràfiques i literàries. Aquestes últimes, sobretot, són excessives: Jünger, Gombrowitz, Sebald… L’expressió de l’escriptura és potent i les referències a d’altres obres, autors i idees són, sovint, exquisides…, però sobretot al final sembla una obra d’addició, com ara el facebook on anem posant (+ m’agrada) i fem un enfilall de frases, semirelats, observacions… En la novel·la l’ombra d’Els emigrats de W. G. Sebald, amb qui comparteix recursos narratius –les fotos en blanc i negre, la confessió confluent de diversos personatges anònims– s’hi deixa sentir.

He començat a llegir Gegants de gel  amb plaer i l’he acabada també amb plaer, però no tant. I, potser, una mica cansat. Amb tot, trobe que és una novel·la ambiciosa, en molts aspectes reeixida, innovadora, amb idees ben aprofitables. I amb solucions sorprenents.

M’ha agradat l’encaix filosòfic de l’obra que em recorda l’encert novedós que tenien per a mi les ficcions de Milan Kundera en descobrir-les, allà cap finals de la dècada dels vuitanta. L’obra apunta envers la tessitura filosòfica,i l’acció dels personatges les il·lustren o n’escenifiquen components importants. Hi ha un aprofitament intertextual, des del cinema fins a la literatura, que enriqueix la ficció en múltiples sentits. Tot plegat és un exemple reeixit d’alguns dels plecs més eficients de la postmodernitat estètica.

Gegants de gel és la novel·la d’un gran lector, d’un consumidor de bon cinema, d’un escriptor capaç d’incorporar el pensament filosòfic a la vida dels personatges –fa referència a Nietzsche, Deleuze, Zîzêk… Tot plegat és un viatge interessant, però també esgotador. Per a un lector jove —posem un bon alumne dels que tinc ara en classe en els darrers cursos de filologia— poder descodificar un percentatge elevat de referències de la novel·la li costaria molta suor. Potser no cal, perquè l’acció si no és trepidant, és intensa, i només seguint-la un no s’avorreix. Ara bé l’ornamentació és present i incita a descobrir el missatge que l’autor hi ha volgut vehicular. I al costat de l’acció, les engrunes de pensament van escampant-se, talment les llavors que per a sembrar blat llança un llaurador en un camp assaonat. Amb els gegants de gel l’autor conforma la imatge de la nostra identitat: construcció precària, vulnerable, “surant amb tota la majestat dels seu pes enorme sobre les aigües gèlides del mars dels contorns del món”.

País Valencià, Segle XXI © 2018 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER