Josep Sorribes
La ciutat passejada, allò que roman (de bo i de dolent)
Si ens imaginem el clàssic estranger que no ha estat mai a la ciutat i que vol passar un cert temps entre nosaltres, és probable que més d’un no tan sols li explicaria el plànol de la ciutat i la seua evolució sinó que – temptat per la nostra proverbial predisposició a tractar amb molta amabilitat als forasters- el convidarà a un passeig per la ciutat per tal que puga apreciar allò que paga la pena conèixer. Però si el nostre improvisat cicerone té la mala sort de ser una mica crític, es veurà presoner del dubte de si ensenyar al visitant només allò més gratificant i d’interés històric i artístic o també aquelles coses, racons o paratges que fan una mica de vergonya però que també són “ciutat”. Un dubte que li costarà de resoldre. Però fem la hipòtesi que al final la decisió seria mostrar al nostre imaginari interlocutor el que té la ciutat de bo i de dolent.
Resolt el dubtem, resta el més dur de l’empresa: com organitzar el passeig (o passejades), quines rutes seguir, quines coses caldrà obviar no per amagar res sinó per evitar un excés d’informació. Com que no hi ha premi sense risc, heus aquí un intent d’explicació de la falla, una incitació al passeig. Però abans de posar-nos la disfressa de rodaire i ramblejar la ciutat com faria qualsevol flâneur, no serà sobrer començar per un fet cabdal: la ciutat de València té un més que respectable patrimoni arquitectònic que està lluny de ser adequadament valorat i valoritzat però que gràcies a un magnífic treball (València. Guía de Arquitectura, CTAV, 2010) podem testar i explicar. Com que al llibre “allò que paga la pena conèixer” es descriu en 352 acurades fitxes, em limitaré ací a esmentar tan sols alguns d’aquests testimonis construïts del nostre passat. Després, amb l´ajuda de la guia, el viatger podrà anar reconeixent-ne una bona part si fa les passejades proposades i vol visitar ex professo aquells que romanen fora o que no han estat explícitament esmentats.
Sense massa esforç el nostre viatger -que no turista, que es un altra condició vital- pot trobar a la ciutat, en primer lloc les restes de la muralla àrab en el carrer Salines i la Plaça de l´Arbre. La resta és de factura cristiana perquè es conegut el costum d’esborrar el llegat de les anteriors civilitzacions. Ubicats ja, per tant, en la València posterior al Rei en Jaume entre el segle XIII i el segle XVI s’erigeixen a la ciutat un nombre gens menyspreable d’edificis d’un interés indubtable. Per començar, un seguit d’esglèsies que donen testimoni de la nova fe (1) . Com pot comprovar el lector, i com es sol dir, es quedaren descansats. Les joies de la corona no acaben, però, sota el signe de la creu com ho demostra el magnífic gòtic civil valencià de la Llotja, l´Almodí o les Drassanes, així com els palaus d’Eixarcs, Valeriola, l’Almirall, la Generalitat, dels marquesos de Mercader, dels marquesos de Sta. Bàrbara, d’En Bou, de la Batlia, d´Escrivà i Boïl, de Benicarló, dels Centelles o Daia Nova, dels Català de Valeriola, de Lassala o dels marquesos d’Scala. Gran arquitectura religiosa i civil que es veu acompanyada per la nova muralla cristiana de la qual tan sols n’han restat les Torres de Serrans i de Quart, els ponts històrics de Sant Josep, Serrans i Trinitat i l´obra de la Junta de Murs e Valls a les vores del riu.
Amb una correlació evident amb el clima de la Contrareforma, al segle XVII, una època més aviat fosca, domina l´arquitectura religiosa de forma aclaparadora: Sant Esteve, Sant Joan de la Creu, Convent de Sant Josep i Santa Teresa, Sta. Úrsula, la Verge, el Pilar, Sta. Mónica, Sant Valero, Sta. Maria del Mar, Sant Pius V. Moltes esglèsies enfront d’una esquifida mostra d´arquitectura civil rellevant com ara el palau del baró de Campolivar, l´antic palau de Valeriola al carrer del Mar o el palau de Pasqual Guillem.
Sortosament el panorama es diversifica una mica el segle XVIII època en la qual les esglèsies (de la Congregació, de Sant Miquel i Sant Sebastià, de les Escoles Pies) es veu compensada per una arquitectura residencial) i civil de gran qualitat (2).
- (1) Sant Joan de l´Hospital, Santa Caterina, la Catedral, l´esglèsia i antic convent del Carme, l´esglèsia i monestir de Sant Vicent de la Roqueta, Sants Joans, Sant Agustí, Sant Martí, Sant Domènech, el Salvador, el Miracle i Hospital dels Pobres Capellans, el Convent i esglèsia de la Puritat, Sant Nicolau, l´esglèsia convent de Sta. Mª de Jesús, el Reial Monestir de la Trinitat, l´Ermita de Sta. Llúcia, l´esglèsia i convent de Sta. Caterina de Siena, l´Ermita de Vera, el Monestir de Sant Miquel dels Reis, el Reial Col·legi Corpus Christi
- (2) Casa Vela, Palau de Cervelló, Palau de Pineda, Palau del Marqués de Penalba, Marqués de Dos Aigües, Palau Cerveró, Palau de Martínez de Vallejo, Palau dels Comtes d´Almansa i Palau dels Marquesos de Montortal, Palau de Justícia, el Temple, Teatre Principal, l´Ajuntament o el Palau de la Duana
Fins al final de segle XIX –quan irrompré amb força el modernisme- el 1800 també ens ha deixat alguns testimonis de gran valor patrimonial. Com a novetat, l´arquitectura residencial ja no pertany en exclusiva a la noblesa o la burgesia ennoblida. Comencen a aparèixer els “edificis”. El llistat és tan llarg que he de recórrer de nou a l´artifici de la nota a peu de pàgina per a no trencar en fil del discurs i per tal que el lector interessat en els detalls en faça ús (3) .
Amb l´inici del segle XX la cosa es complica una mica perquè fa irrupció el modernisme, farcit d’art decó de vegades i, sense solució de continuïtat, es desenvolupa l´anomenat estil internacional (sobretot a la plaça de l´Ajuntament i el seu entorn) i als anys 30 comença a sovintejar l´arquitectura racionalista que es prolongarà fins a la postguerra perquè l´ofici no s´improvisa. En aquest període de mig segle han deixat la seua empremta a la ciutat arquitectes com ara, en una primera etapa de caire més modernista, Jose Manuel Cortina , Joaquim Mª Arnau, Jose Camaña, Lluis Ferreres, Francisco Mora, Manuel Peris Ferrando, Demetri Ribes, Francisco Almenar, Vicent Ferrer, Vicente Rodríguez, Antonio Martorell , Emili Ferrer, Carles Carbonell, Alejandro Soler March, Francisco Guardia Vial, o Ramón Lucini i ja a finals del 20 i en la dècada dels 30, dins el corrent racionalista, Cayetano Borso di Carminati, Lluís Albert, Enrique Viedma, Joaquín Rieta, Emilio Artal, Jose Luis Testor, Enric Pecourt, Luis Gutierrez Soto i Ricard Rosso, sense comptar amb el caràcter polifacètic i transversal, de llarga durada, de F. Xavier Goerlich Lleó, figura clau a qui recentment se li ha dedicat un magnífic i aclaridor llibre (Goerlich, B.; Sánchez, D.; Llopis.A. (2014). Javier Goerlich Lleó. Arquitecto Valenciano (1886-1914-1972). Ajuntament de València, CTAV, Fundació Goerlich, Consorci Museus CV).
( 3) La Casa Vestuari, el Jardí Botànic, la Glorieta, el complex residencial de la Puritat, la Plaça Rodona, La Nau, la Sala Hipòstila, el Palau del Baró d’Alaquàs, el Palau el Maestrazgo, el Palau del Marqués de Campo (exemple de burgès ennoblit), la Plaça de Bous, el Palau de Queixal o de Trènor, el Palauet i Jardins de Monfort, el Parterre, l´edifici Oliag, l´edifici Echeveste, el Palau del Marqués del Tremolar, el Palau del Marqués de Colomina, l´Asil del Marqués de Campo, el palauet de J. Maldonado del Forollo, el Palau de Fernandez de Còrdoba, l´Asil de Sant Joan Bautista, la Gallera, la Beneficència, l´edifici de Garcia Salelles, l´edifici de Sancho Ceballos, el Palau de Martinez de Raga, el Saló de Racionistes, l´esglèsia de la Companyia, el Col.legi Notarial, el Palau del Marqués de Ariza, l´edifici Ilario, el centre cultural de Bancaixa, l´edifici Ros Trènor, l´Estacioneta dels Trenets, el Palau de Pescara, la Casa Moroder, el Palau dels Malferit, la “ Isla de Cuba” i l´edifici Sanchez de León.
Referenciar l´arquitectura d´interés dels primers 50 anys del segle XX desbordaria la paciència del lector. Per això he optat per indicar algunes localitzacions preferents remetent el lector interessat a la Guia i sols nomenar aquí alguns edificis de coneixement general (4).
Pel que fa a les localitzacions preferents de la “nova arquitectura” la concentració és prou significativa: la plaça de l´Ajuntament i el seu entorn, l´avinguda de l´Oest, Sant Vicent (fins la plaça d´Espanya), Barques, Pintor Sorolla, Poeta Querol, carrer de la Pau, carrer del Mar, Ppaça de Tetuan i , ja en l´Eixample, preferentment, els carrers de Sorní, Jordi Juan, Ciril Amorós i la Gran Via Marqués del Túria. Cal afegir-hi, és clar, l´àrea de l´Exposició Regional de 1909. La bona arquitectura residencial es localitza òbviament – tret d’algunes excepcions- allà on fixa la seua residència la classe benestant i això val també per a les èpoques anteriors i per als palaus o edificis ja esmentats. N’hi ha prou de recordar la concentració de palaus al carrer de Cavallers, plaça de Nules, plaça de Cisneros, Comte d´Almodòvar , Poeta Querol o Pintor Sorolla, per esmentar-ne només alguns exemples.
Amb posterioritat al 1950 (als anys 40 hi ha projectes que provenen d’abans o que configuren l´avinguda de l´Oest), l´arquitectura civil o residencial d´interés experimenta una davallada significativa (5), paral·lela a la proliferació de “los grupos” i l´expansió de la perifèria, fenòmens dels quals en parlaré després.
( 4) les Facultats de Ciències i Medicina, l´Asil de la Lactància, l´Escorxador del Cabanyal, la central elèctrica de Nou Moles, el Mercat Central, l´Estació del Nord , els cines Caro, l´Hotel Reina Victòria, els Tinglats del Port, la Tabacalera, la Llanera, el Palau de l´Exposició, el Varadero, el Mercat de Colom, el Jardí i Palauet d´Aiora, l´Escorxador , el Palau de Fuentehermosa, la Llotja del Peix al Cabanyal, el grup escolar Cervantes, l´edifici del Rellotge del Port, la Telefònica, Correus, La Finca Roja, el cinema Capitol, l´Ateneu Mercantil, la piscina de les Arenes, l´Hotel Londres, el Banc de València, l´edifici Rialto i el Mercat d´Abastos.
(5) Seguint la Guia i amb caràcter selectiu paga la pena citar la Finca Ferca, el Col·legi Jesús i Maria, els edificis Bacharach i Trènor (ambdós de Luis Gutierrez Soto), el Col·legi Guadalaviar, l´edifici St. Tomàs de Villanueva, el complex de Sta. Maria Micaela, el Col·legi Alemany (estil Bauhaus), les Facultats de Dret i Geografia i Història, l´edifici Moroder Gómez en Tetuan, la Confederació Hidrogràfica del Xúquer, els edificis Alameda, la Torre de Ripalda, la Fira València, el grup Virgen de los Llanos, el grup Malva-rosa, els edificis Siena, el grup Torres de la Universitat (dels mateixos arquitectes de la Torre de Ripalda), el Palau de la Música, l´IVAM , la Biblioteca Gregori Maians a Tarongers , el complex de la Ciutat de les Arts i les Ciències, l´edifici d´oficines de FGV , el Palau de Congressos, Institut de Formació Professional Ausiàs March, l´edifici del Centre de Desenvolupament Turístic (CDT), l´Escola tècnica Superior d’Enginyeria de Disseny, l´edifici Nexus (també a la Politècnica), el MUVIM, l´edifici d´habitatges de l´Avinguda de França 6-14, el Centre Cultural El Musical, l´Institut El Grau, la Ciutat Politècnica de la Innovació i l´edifici Veles e Vents
Trenta quatre exemples de bona arquitectura contemporània- prou d´ells d´arquitectura civil no residencial- que es deuen a arquitectes com Luis Gutierrez Soto, Miguel Colomina, Fernado M. García Ordoñez, Juanjo Estellés, Emili Giménez, Manuel Portaceli, Fernando Moreno Barberá, Camilo Grau, Rafael Contel, Miguel Fisac, Antonio Escario, Jose Antonio Vidal Beneyto, José Vives, Roman Jiménez, Jose María Tomás Llavador, Rafael Tamarit Pitarch, Alberto Sanchis Pérez, Ramón Esteve Cambra, Jose Mª García de Paredes, Carles Salvadores, Juan Añón, Carlos Campos, Rafa Martínez, el col·lectiu Vetges Tú i Mediterrània, Guillermo Vazquez Consuegra, Òscar Tusquets, Norman Foster o Santiago Calatrava. Trenta-quatre edificis que són una selecció del centenar d´edificis referenciats a la Guia. 34 edificis (o 100, tant se val) que són una excel·lent però petita part del nou parc immobiliari construït a la ciutat del 1950 ençà, on els interessos de la promoció immobiliària i la permissivitat interessada del gremi d´arquitectes (amb les excepcions esmentades) ha generat prou de “barraquisme” vertical a la perifèria i nous edificis insípids i sense massa interés en la resta d´àrees. (I caldria parlar, per exemple, d’arquitectes ad hoc, com Salvador Pascual, molt important als anys 50 i 60, que deixaren una empremta realment funesta).
Fins aquí el relat del nostre patrimoni arquitectònic, aclaparadorament menystingut, insistesc. Tot i que és possible i sens dubte útil, proposar una visita a tots o la major part dels edificis referenciats a la guia no és tal vegada la millor forma de fruir de la ciutat. Un passeig ben orientat té l´avantatge de poder copsar els millors entorns de la ciutat. L´entorn no és el sumatori d´edificis i té un valor afegit propi i relativament independent i permet fixar l´atenció (amb la Guia en la mà, és clar) en una mostra representativa de tot allò que hem tractat de ressaltar. Com que les rutes són un recurs habitual però complex d´elaborar, he preferit suggerir al lector que no es perda un determinat nombre de carrers, limitant-me a organitzar per barris els carrers “recomanats” carrers que tenen, independentment del nombre d’edificis d´interés que hom pot trobar un encant indubtable i que conformen una quasi- ruta.
Com que a l´actual centre històric rau un elevat percentatge de la història de la ciutat fins a principis de segle (1900 anys dels 2000 de la ciutat) sembla raonable començar per passejar sense cap pressa per l´espai delimitat per l´antiga muralla cristiana amb l´ajuda no sols de la guia sinó també del llibre, ben estimable, de Trinitat Simó i Francesc Jarque (Valencia. Centro histórico. Guía urbana y de arquitectura, Institució Alfons el Magnànim, 1983). Això, però, no resol del tot el problema. Molts carrers (alguns d´indiscutible bellesa) i alguns edificis o monuments interessants hauran de ser víctimes: cal seleccionar i això és tan difícil com de vegades dolorós.
Comencem per un dels cinc barris del Centre Històric. El Carme. Un espai amb un excés de solars i alguns espais degradats però que cal passejar. Per on? Jo suggeriria al nostre improvisat vianant que no deixara de transitar per un reduït però indispensable grup de carrers: Salines (per a visitar el que queda de la muralla àrab), Quart i Cavallers, plaça de Manises, plaça de la Verge, Serrans, Mare Vella, Portal de la Valldigna, carrer de Dalt, carrer de Baix, Sant Tomàs, plaça de l´Arbre, Mossèn Sorell, Soguers, Plaça del Carme, Museu, Na Jordana, Ripalda i Corona.
En sentit de les agulles del rellotge, el Carme limita amb La Seu i Serrans fa de divisòria. La Seu és tal vegada el barri del Centre històric millor conservat, més residencial sense, això sí, l´atractiu de l’“ambient” de El Carme. Passejar per la Seu es gaudir de carrers com Nàquera, plaça de Cisneros, plaça de Nules, Comte d´Almodòvar, plaça de l´Almoina, plaça de l´Arquebisbat, l´Almodí, plaça de Sant Lluís Beltran, plaça de Sant Esteve, Almirall, Maestres, Trinitaris, plaça Sta. Margarida, plaça de Comte del Real, Salvador, plaça del Comte de Carlet, Pintor López, Governador Vell, Aparisi i Guijarro, plaça de Nàpols i Sicília, Trinquet de Cavallers, plaça de Sant Vicent (o dels “patos”), Mar i , tancant el cercle , Avellanes.
Seguint l´ordre circular, l´històric carrer del Mar serveix de divisòria entre La Seu i el més renovat Sant Francesc, el centre de negocis de la ciutat que, tanmateix, és molt variat i passejable. Podem anar de la Glorieta a la plaça de la Reina (una no-plaça de les vàries que té la ciutat) passejant l´encisador carrer de la Pau. En arribar a la dita plaça girem a esquerra i gaudim de Sant Vicent fins Sant Agustí i la Ronda, girem per Xàtiva i Colom fins arribar a la plaça d´Alfons el Magnànim i baixem per Pintor Sorolla fins a Barques. A esquerra, Pasqual i Genis, a la dreta Poeta Querol, plaça del Patriarca, La Nau, i el barri de la Universitat (Tertúlia, Barcelona, la Nau…). Si continuem per Barques, estem a la plaça de l´Ajuntament i anant a Maria Cristina per la vora dreta podem agafar Barcelonina, plaça de Rodrigo Botet, Ambaixador Vich, l´Abadia de Sant Martí i la plaça de Marià Benlliure (o de la Pilota) que ens du de nou a Sant Vicent. Tornem a la plaça de l´Ajuntament i passegem pels carrers que la separen de la Ronda: Marqués de Sotelo, Convent de Sta. Clara, Ribera, Passeig de Russafa, Martínez Cubells, Mossèn Femades, Roger de Llúria, Correus, Sagasta i Pérez Bayer. Tornem a baixar a la plaça per D. Joan d´Àustria i Barques i visitem la part de darrere de l´Ajuntament: Sant Pau, Convent de Sant Francesc, Periodista Azzati, Arquebisbe Mayoral, Sang, en Llop i Cotanda.
Si tornem a la ronda per San Vicent i en Sant Agustí girem a la dreta estem al barri de Velluters, un barri que estava fins fa no molts anys molt degradat per l´ubicació del xino i que ha reviscolat prou per una operació de cirurgia urbana que li ha costat en part la personalitat. L´Avinguda de l´Oest (afortunadament interrompuda en arribar a l’altura del Mercat Central) és l´ avinguda principal que, d´alguna manera separa el Velluters de sempre (el que està entre la Ronda i l´Avinguda), d´un altre teixit que és terra de conquesta perquè està a cavall entre Sant Francesc, el Mercat i Velluters (Padilla, En Sanç, Garrigues, Adressadors, Mestre Clavé, Rimbau i Llanterna, que ja limita amb El Mercat). Del Velluters de sempre, a banda de la pròpia Avinguda de l´Oest paga la pena passejar per l´Hospital, plaça del Pilar , Roger de Flor, Editor Cabrerizo i Maldonado per a enllaçar en una de les corbes més aconseguides de la ciutat: Peu de la Creu, Santa Teresa i Moro Zeit. Sense passar de llarg, a la dreta de la corba, dels carrers d´Eixarcs (“sols tres” palaus), Valeriola i Carda. Si pugem pel carrer de Quart fins a les Torres i girem a l´ esquerra ens esperen Murillo, Lope de Rueda, Teixidors, Pintor Domingo, Carnissers i Balmes.
Ens queda el pinyol del nyespre, el barri del Mercat, presidit i dirigit per una plaça on el Mercat, la Llotja i Sants Joans fan trilogia sense parió. Darrere del Mercat, el teixit compartit: Liñan, Ramellets, la plaça de la Mercé i el seu apèndix Músic Peydró (la de les cistelles de vímet), Carabasses, Pòpul, Poeta Llombart. Però la teranyina amb més encant de la ciutat aguaita tot just davant del Mercat i a esquenes de la Llotja. La densitat urbana assoleix nivells sorprenents i perdre-s’hi és la millor opció. Tanmateix, i per esmentar alguns indrets, el vianant haurà de conèixer la plaça del Dr. Collado, carrer del Trench, la plaça Lope de Vega, la (inevitable i magnífica) Plaça Rodona, la Llotja, Danses, Sant Nicolau, Marqués de Busianos, Correu Vell, Cadirers, Bany dels Pavesos, Corretgeria, Calatrava, Catalans, Rellotge Vell, Juristes… i tot el que s´aparega a dreta o esquerra.
Fora de l´antic recinte emmurallat ja he dit adés alguns carrers especials de l’Eixample de l´est tot i que recomane vivament l’extensió del llistat agafant el polígon Colom, Navarro Reverter, Jacinto Benavente, Mestre Racional, Maties Perelló, Els Centelles, Filipines, Gibraltar i Alacant, agafant per tant també la vora esquerra d’Antic Regne i , com no, el revitalitzat i històric barri de Russafa. Pel que fa a l´àrea de l´Exposició Regional, el carrer Amadeu de Savoia entre l´Avinguda d´Aragó i Dr. Moliner és l´opció més aconsellable. Com aconsellable i recomanable es passejar pels carrers de Vilanova del Grau i el Cabanyal: un escenari diferent, insòlit i engrescador malgrat la barbàrie perpetrada al Cabanyal. Més enllà del que ací he tractat de descriure, s´escau una visita específica a alguns elements més “perifèrics” coma ara, per posar sols tres exemples, el Monestir de Sant Miquel dels Reis, la Finca Roja o el palauet i els Jardins d´Aiora.
He deixat per al final d´aquesta València agradable el Passeig Marítim, els 8 Km. del Jardí del Túria (per baix i per les marginals) que és element identitari bàsic i reeixit, l´Horta que encara envolta la ciutat i El Saler i la Devesa de l´Albufera. Al llibre de València 1940-2014: Construcción y destrucción de la ciudad (2015) hi ha una àmplia referència a aquests tres importants ítems. Aquí em limitaré a constatar que recuperar in extremis el Saler i la Devesa fou un encert en tota regla com ho fou acomplir l´exigència popular d´un Jardí al Túria, un Jardí de més de 8 km de llarg i 100 metres d´amplada que nos sols estructura la ciutat sinó que és element bàsic de benestar social com ho acredita el seu ús intens. Un Jardí del Túria que es complementa amb el Parc Natural de les Riberes del Túria que ja comença a ser un èxit malgrat la insuficient inversió pública des que es declarà, ja fa un anys, parc natural. Pel que fa al Passeig Marítim (vinculat al previ soterrament de les víes de ferrocarril) aquest és un altre element bàsic molt usat i volgut per la ciutadania i que sols el manteniment del conflicte al Cabanyal i la manca d´una estratègia coherent nord- sud de la façana marítima li resta part de la seua potencialitat. Per últim, l´Horta té un indubtable valor cultural, paisatgístic i antropològic però té seriosos problema de supervivència (cosa que no permetrien en qualsevol país civilitzat) i l´ únic intent seriós de resoldre el futur de l´horta amb solvència (el Pla Territorial de l´Horta de València ) dorm a un calaix quan estigué a punt de ser aprovat per la Generalitat. Ha mancat evidentment voluntat política i el futur és tan indeterminat com negres els núvols que es poden albirar.
Com que després d´aquest programa d´actes el nostre viatger/ vianant estarà esgotat, sembla oportú fer un descans, deixant-lo, per exemple, amb la grata companyia de La Ciutat de València de Sanchis Guarner. Sols després se li pot invitar a conèixer l´altra cara de la moneda que també és ciutat de València, activitat per a la qual es pot tirar mà del vehicle motoritzat. La millor forma de començar aquest segon periple es seguir els 37 “grupos” recollits en el magnífic llibre de Jose Mª Azkàrraga i Juan Peiró (Renta limitada, UPV, 2008), grups d´habitatges de promoció pública construïts en la postguerra entre 1945 i 1964, alguns dels quals figuren a la Guía per la seua originalitat de disseny malgrat que anaren destinats a minvar el greu problema de l´habitatge de les classes populars. A aquests “grupos” caldria afegir el d’Antonio Rueda (carrer Tres Forques) i el polígon de la Font de Sant Lluís. De localització netament perifèrica, la visita d´aquests grups i dels teixits urbans pròxims dóna una imatge prou fidel d’on i com habiten els valencians de segona. Imatge que es pot completar amb la visita ‘alguns barris perifèrics com Malilla que no compten amb cap “grup” i amb un recorregut pels “espais buits” de la ciutat utilitzant per a tal fi el plànol incorporat a la comunicació del II Congrés d’Història de la Ciutat de València (Marta Esteban i Josep Sorribes, Del no lugar a la ciudad vacía. En curs d’edició).
Si de cas, per tal de rematar la jugada, podem informar al nostre visitant d’aquelles “substitucions doloroses”, d’aquell patrimoni col·lectiu que s´ha quedat pel camí de la història de la ciutat i sobre el qual hi ha referència en els ja abundants llibres i webs de fotografia històrica: José Lázaro Bayarri, reportero en la ciudad (Valencia, 1929-1940), Pentagraf Impresores http://remembervalenciaelblog.blogspot.com.es/ http://valenciablancoynegro.blogspot.com.es) http://valenciadesaparecida.blogspot.com.es/
Completada la tasca, podem respirar a fons i dir allò de feina feta.
