Vicent Olaso
El Centre d’Estudis i Investigacions Alfons el Vell complia l’any passat 30 anys des de la seua fundació el 2014. Els actuals responsables han celebrat recentment aquesta efemèride amb la creació d’un documental que repassa les tres dècades d’activitat de la institució, a les portes d’unes noves eleccions als ajuntaments.
El 1984, amb la vigoria aportada per la victòria del PSOE dos anys abans, el País Valencià bullia d’iniciatives que tenien en comú l’objectiu de fomentar el conreu de la llengua pròpia i d’augmentar el corpus d’estudis sobre el territori, la història, la literatura o qualsevol altre aspecte de la nostra cultura. Pertot arreu sorgien entitats i associacions de major o menor volada, més o menys professionalitzades, entre les quals el CEIC Alfons el Vell gaudia de bon començament del patrocini de l’Ajuntament de Gandia. Eren els anys, també, que des de la mateixa Universitat es promovia decididament l’auge de la Història Local, que hauria d’omplir els prestatges de les llibreries almenys fins al final de la dècada.
Gandia comptava des del 1982 amb la precursora Ullal, definida a ella mateixa com una Revista d’Història i Cultura, amb la comarca de la Safor d’observatori gairebé únic. I també amb diversos esdeveniments culturals previs a la creació del centre, que feien veure que l’ambient podia ser propici per a aventures de gran calat, més encara en una ciutat que havia salvat, a espentes i rodolons, alguna porció de cultura de cert nivell durant els anys del franquisme, en forma de fugaces emissores de ràdio o periòdics locals, però sobretot amb els seus famosos premis literaris, que no obstant això llanguien en els anys de la transició, lluny de l’esplendor de les primeres èpoques.
Finida l’existència del Instituto Duque Real Alonso el Viejo, precedent municipal que servia d’aixopluc a les plomes conegudes de la ciutat, autores en castellà d’edicions sovint descurades, un grup de gent més jove, articulada políticament pel nacionalisme d’esquerres i culturalment per la comarca com a vèrtex territorial i el valencià com a vehicle expressiu, es va llançar a construir un edifici de nova planta sobre les engrunes adés esmentades. Al poc de temps, apareixien les primeres publicacions, es creaven les primeres beques d’investigació i el centre s’omplia de propostes. L’estabilitat econòmica i institucional proveïda per l’ajuntament de la capital no oficial de la comarca en garantia la continuïtat, altres consistoris cooperaven de tant en tant, i les noves fornades universitàries hi trobaven el lloc adient per aparellar els primers graons del currículum ansiejat. Els projectes, així, es feien cada vegada més ambiciosos, ultrapassant el marc geogràfic més immediat i establint col·laboracions amb espais lingüístics comuns i amb organismes internacionals.
De portes enfora, les rodes semblaven ben engreixades, tot i que hi ha també una història interna, desconeguda, on s’hi poden trobar idees abandonades per manca de finançament, dissensions entre consellers, desconfiances dels regidors municipals, queixes pel caràcter suposadament exclusivista de la institució (exclusivista valencià, s’entén), dimissions sonores… Al capdavall, res de nou per a qui sàpiga de la realitat del món de la cultura al País Valencià, llastrat per minses perspectives comercials, estrets marges d’actuació i l’amenaça constant de l’anticatalanisme, limitacions que per això mateix no sempre poden arribar a satisfer les expectatives personals dels seus protagonistes.
El centre, no obstant, continua viu malgrat aquests entrebancs i la dramàtica reducció econòmica dels darrers anys de crisi. Ha renovat direcció i part de consellers, incorporat noves cares i mantingut fins on era possible la seua activitat. Batega, que no és poc tenint en compte l’estat general. En la supervivència es reflecteix una solidesa que -cal suposar- li servirà per afrontar els temps que venen. Això no està garantit, però. Almenys, la història de trenta anys és l’exemple de com l’entusiasme i la voluntat no remunerades, la inversió d’innombrables hores al marge dels oficis diaris, un clima polític relativament favorable, i encara més coses, poden donar com a resultat la producció cultural que el CEIC Alfons el Vell ha generat. Si més no, ha estat per damunt de les persones que el componien i de les que el volien descompondre.
