Joan del Alcàzar
Una setmana després de les eleccions municipals i autonòmiques de 2011, celebrades el 22 de maig, vaig escriure un post sota el títol “Després del 22M: blau fosc, quasi negre”. Llegit ara, pràcticament quatre anys després, pense que encara té vigència, que és un text que ha envellit bastant bé. Allò que m’he preguntat, però, és si després del 24 de maig hauré d’escriure una reflexió semblant. Crec que en cap cas els resultats de la propera cita electoral seran els de 2011… excepte alguna cosa, que diria l’ex amic de Bárcenas.
Deixe per a un segon lliurament allò de desenvolupar què i com serà de diferent després del 24 de maig, i passe a reproduir els fragments que trobe més significatius d’aquelles ratlles escrites fa quatre anys. A parer meu podríem fer-les servir per a preguntar-nos què hem aprés els valencians progressistes durant els darrers quatre anys.
Allò que vaig escriure en 2011. Una setmana d’anàlisis postelectorals portem, i sembla que els valencians tenim motius per a deprimir-nos, però, segons i com, també podem trobar-los per a alegrar-nos. Pot provocar-nos el desig de tallar-nos algunes venes el fet d’haver constatat que el Partit Popular ha renovat les seues majories absolutes tant a bona part de les ciutats valencianes com a les Corts. Pot alegrar-nos l’entrada d’Esquerra Unida i de Compromís al Parlament valencià i, molt especialment, que el valencianisme polític estiga present a la capital del País després d’entrar amb força a l’Ajuntament de València. Allò de l’ampolla mig plena o mig buida?
Al negre-negre de la victòria del PP (amb la qual comptava), afegisc l’enfonsament socialista i, el que és encara més preocupant: les excuses de mal pagador de la seua dirigència (la crisi, la culpa ha estat de la crisi, repeteixen com un mantra). Conec un socialista notable (que potser ho serà més encara en el futur) que diu que el pitjor que es pot fer en política és creure’t les teues pròpies mentides. Aquesta tesi és per a mi, en certa mesura, un consol: no és que els cínics són majoria absoluta en l’escenari partidari, és que hi ha molts que es creuen les mentides que diuen.
El color blau esperançador me’l provoca el que Esquerra Unida haja arreplegat suports de gent que davant la política del Govern Zapatero i front a l’antipolítica de Rajoy ha girat la vista a l’esquerra, en compte d’anar-se’n a l’abstenció. I molt especialment m’alegra que el valencianisme progressista de Morera, Oltra i Ribó va a donar molta, molta guerra a les institucions a les que han accedit amb el suport dels ciutadans. És un fet més que destacable que s’hagen obert amples finestrals als salons de la política valenciana, que va a entrar aire fresc, formes noves, llenguatges i qüestions pròxims als de la gent del carrer.
Aquesta, però, és la resposta resultant d’una anàlisi inicial. N’hi ha més coses a dir, i vaig a apuntar algunes sobre les que, crec, caldrà seguir raonant.
1) Aquest País nostre està trencat, fracturat quasi pel mig; i allò que és més greu, els promotors principals de la fractura han renovat, han validat a les urnes, el seu control polític. I són conscients que perseverar en les raons que mantenen el país en la fractura continuarà donant-los rèdits electorals; és a dir: Poder.
2) Un contingent impressionant de ciutadans ha donat prova inequívoca que les imputacions judicials per pressumpta corrupció no són motiu suficient com per a castigar electoralment als dirigents popularistes.
3) La crisi del socialisme valencià no és sols de persones, de dirigents. Que també (…) El problema no és, ha de quedar clar, de persones. És de projecte, és de desconnexió de la societat valenciana, és d’inexistència com a agrupació política en qualsevol àmbit de la cosa pública. Ni són ni estan, els socialistes. Ni ningú els espera, ara per ara. D’acord amb la dura factura de la crisi econòmica, d’acord amb la crisi de la socialdemocràcia, d’acord amb la crisi del socialisme espanyol, d’acord amb tots els atenuants imaginables. Així i tot, la lluita entre famílies, la necessitat de mantindre llocs de treball, les componendes intrapartidàries de tot tipus, poden convertir el PSPV-PSOE en una organització políticament irrellevant. És cosa de perseverar: si volen aconseguir-ho, sols han de continuar pel camí i a la velocitat que van.
4) Esquerra Unida continua sent un calader de disconformes, de gent que no es resigna, que encara manté uns ideals honorables (i alguns anacronismes que haurien de revisar), que ha recuperat terreny electoral. Però continua sent una evidència que pateixen dificultats insuperables per a passar del discurs a la contra al de les propostes a favor. En una conjuntura com l’actual és relativament fàcil acumular forces a favor del que no es vol, però aquestes mateixes forces es desintegren, s’esmicolen en el moment que cal articular una proposta efectiva en positiu.
5) El Compromís ha resultat la sorpresa agradable per als progressistes i valencianistes, molts dels quals han fugit de votar les candidatures socialistes i no es reconeixen en l’esquerra neoclàssica de Marga Sanz. El Compromís, convé recordar-ho, és una coalició que ara ha de gestionar el seu important ascens electoral. L’historial de gestió de pactes no és, precissament, brillant; així que haurem d’esperar per veure si les alegries d’avui no són problemes de convivència demà. Seran conscients que han arreplegat uns milers de vots que no necessàriament han vingut del valencianisme tradicional del Bloc, i per això hauran de consolidar-los amb més del que han oferit darrerament; és a dir: radicalisme ma non troppo, bandera de combat a les institucions, atreviment en les formes, un bon ús de les xarxes socials i una acció decidida per eixamplar el recolzament de joves i no tan joves irritats per la inoperància dels polítics més tradicionals. Si el trio Morera-Oltra-Ribó funciona, crec, tindran molt guanyat. Tots guanyarem, llavors.
6) El PP ja està en campanya per a les legislatives que, segons sembla, la designació de Rubalcaba permetrà no haver d’avançar-les. I no va a deixar de colpejar amb l’atur, l’atur, l’atur i la insolvència de Zapatero. Veurem com s’ho fan quan hagen de gestionar dèficits i retalls pressupostaris i problemes amb els tribunals. Està clar que arreu Espanya compten amb la benevolència del respectable (amb les excepcions de Catalunya i Euskadi, però ull amb Badalona i amb Vitòria), tot i que aquesta no va a ser indefinida.
7) Què passarà amb el 15M? Ahir els van pegar de valent, i la cosa no quedarà així. Produeix calfreds veure les imatges de la càrrega a Plaça de Catalunya. La Guàrdia Urbana de Jordi Hereu (PSC) i els Mossos d’Esquadra de Felip Puig (CiU), en un pacte indecent han apallissat als indignats però pacífics concentrats. Això és tot el que sap fer la policia, amb els seus agents especials, amb els seus psicòlegs, amb els seus negociadors? Només repartir llenya? Baixa qualitat democràtica, una vegada més.
Set línies de reflexió que, ho lamente molt, no em permeten ser gens optimista respecte allò que ens va a passar en el temps que anem a viure en el futur immediat i pròxim. El veig blau fosc, quasi negre.
Fins ací l’escrit de 2011. Llavors el futur era penós, negre color telèfon. Ara, quatre anys més tard, l’escenari ha canviat de debò. Des del maig que ja s’acosta la possibilitat de treure aquest país del pou de corrupció i empobriment provocat pel Partit Popular és tangible, real. Falta saber si durant aquest calvari que hem patit durant el govern del tàndem Camps-Fabra els valencians hem aprés alguna lliçó, algunes lliçons. D’això, tanmateix, parlarem en un proper lliurament.
Publicat en el bloc Escriureenlaire
