Julià Álvaro
Rodejat de corrupció i amb la por al cos davant la possibilitat de perdre el poder polític hegemònic que, des de fa més de 20 anys, manté al País Valencià, el Partit Popular ja no es preocupa ni de dissimular la seua manca de vergonya, sentit democràtic, honradesa i respecte als ciutadans. El nomenament ahir per part del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), és a dir, el nomenament fet pel PP, que per això controla la majoria de membres de l’esmentat Consell, de Fernando de Rosa com a president de l’Audiència Provincial de València és una burla. Si el currículum de l’escollit el tinguera un jutge col·locat pel govern de Veneçuela ja estaríem buscant-li reforços a Felipe González per fer front a la situació.
A de Rosa, el PP l’ha posat ni més ni menys que en la presidència de l’Audiència que jutjarà els principals casos de corrupció que afecten els dirigents valencians del propi partit, des de Gürtel a Emarsa o a Terra Mítica. De Rosa presidirà l’Audiència que ha de jutjar molts dels que van ser companys seus en els governs de Francisco Camps; amics, còmplices de mil batalles, companys seus de partit, perquè de Rosa era un vell militant d’Aliança Popular. El carnet el va penjar quan va agafar la toga però la seva trajectòria indica que mai ha deixat de servir el partit. El PP posa al davant de l’òrgan que ha de jutjar Gürtel a la persona que, quan era vicepresident del Consell General del Poder Judicial, va acusar el jutge Baltasar Garzón d’estar al límit de la prevaricació per haver encetat la instrucció del mateix “cas Gürtel”. Tot perquè va gosar acusar de suborn Francisco Camps; “un gran president i una persona honorable”, va afegir el jutge de Rosa. Quin ull el del flamant nou president de l’Audiència, d’on ell no veia cas ha acabat eixint el sumari més gran de corrupció de tot l’Estat espanyol. El Consell General del Poder Judicial ha cregut que el seu expresident era el més adequat per dirigir l’Audiència valenciana que s’encarrega de Gürtel malgrat que es va descobrir que de Rosa, estant també en el CGPJ, es va reunir dos vegades amb Camps per assessorar-lo quan l’expresident de la Generalitat estava imputat en el cas. De Rosa es va negar a donar explicacions sobre les reunions perquè va dir que ell no parlava de la seva vida privada. Va arribar a negar haver estat un determinat dia (el 21 de febrer de 2009) de visita al Palau de la Generalitat i, quan es va demostrar que sí que hi havia estat, va assegurar que tan sols havia anat a recollir uns teletips.
En un principi, en la majoria d’aquests casos de corrupció, hi havia dirigents del PP aforats i, per tant, els sumaris estaven en mans del Tribunal Superior de Justícia però, a poc a poc, els imputats han anat deixant els seus càrrecs i la competència ha passat a l’Audiència Provincial… Oh casualitat, justament on ara desembarca Fernando de Rosa. Ens podríem creure que tota aquesta història respon als capricis de l’atzar, que res està preparat, que estem davant un cúmul de coincidències, però no. Venint d’un partit que compta per centenars els seus imputats judicials, que ha treballat sempre amb una part de les seues finances en B, que ha pagat als seus dirigents (Rajoy inclòs, en negre), que ha usat diners il·legals per a reformar la seu, que ha fet les campanyes electorals pagades a base de comissions… no hi ha casualitats possibles. Totes les màfies es preocupen, d’una manera o altra, d’esquivar l’entrada en presó. Primer intenten fer lleis a la seva mida, igual que fa el PP, i, quan aquesta via s’esgota, es busquen jutges “comprensius”, tant com Fernando de Rosa ho ha sigut sempre amb els problemes del PP.
Publicat a eldiario.es (27 de març de 2015)
