Jesús Moncho
Una volta aprovat el pressupost de l’Ajuntament d’Alacant 2015, resulta que el 20% del total eren (són) contractes amb empreses d’Enrique Ortiz. No està gens malament. No està malament, volem dir, per a l’empresari, que, a més a més, posseeix el 70% de tot el sòl edificable de la ciutat, situació monopolística gens beneficiosa per als usuaris i que paradoxalment està tímidament qüestionada per la competència. -¿Tengo que sacar el dinero que me dijiste o no (60.000 E)? -Ah, sí, sí, hostia!…, madre mía…, hoy lo tienes que encargar y sacar y llevárselo. -Mañana se lo llevaré. -Sí…, al gordo (Alperi). Així conversen l’empresari Ortiz i la seua esposa Maleles. “Menos el tamaño de tu polla, me lo sé casi todo de tí”, (l’exalcalde Alperi a Ortiz, gravacions policials). Clars i directes sí que ho són. “Oye, puedes conseguir un avión de Santiago a Alicante o Valencia?”, Alperi a Ortiz. Sense problemes… Les relacions entre l’empresari i l’Administració són fluïdes.
La gran jugada, el Pla Rabassa (12.500 vivendes de VPO fora del PGOU i fortament qüestionat pels moviments ciutadans), ara, amb motiu de la crisi, es reconverteix en la implantació del gegant IKEA, embolcallat este en un gran macrocentre comercial annex que representa la insistència en un model ja saturat i fracassat en anteriors cassos a la ciutat, i que ataca els interessos de la vida comercial i relacional de la ciutat (Ikea, sí; macrocentre annex, no: és la contestació social). «Joder, míralo y cámbiale lo que le tengas que cambiar, pero que… llévalo al próximo (pleno), porque si no me van a matar todos, ellos y los bancos», Ortiz a l’alcaldessa Castedo. Esta és la casta politicoempresarial que dirigeix Alacant. Constantment a la percaça de requalificacions i oportunitats de negoci. Que mantenen la ciutat en els límits de la terciarització (comerç, immobiliària, servicis), de baixa productivitat i per tant de baixos salaris, procliu a la precarietat, sense endinsar-se a buscar els camins de la indústria i la innovació, necessaris per equilibrar i compensar l’economia de la ciutat amb mires d’augmentar els nivells de renda ciutadana i propulsar tota l’estructura econòmica de la ciutat. Basar la creació de riquesa en el treball i la mà d’obra poc qualificada, no en la inversió de capital i la innovació, porta com a conseqüència, a més de la precarietat, la clandestinitat galopant de l’economia d’Alacant: el 27’6% del PIB provincial és economia submergida, una de les més altes de l’Estat. Indefectiblement, l’absència d’horitzó ciutadà es vorà reflectida en l’alt índex d’abandó escolar de la ciutat: només el 55% dels alumnes acaben ESO i un magre 36% accedeixen al batxillerat.
I, si cal, s’hi apliquen amb tot el lleu cap als seus objectius. Ortiz, accionista del diari gratuït “Metro”, va ordenar al seu director investigar i desprestigiar el conegut catedràtic de Dret Constitucional, Manuel Alcaraz, aleshores president de la Plataforma d’Iniciatives Ciutadanes, opositora al Pla Rabassa. Fins i tot, Ortiz i dos col·laboradors seus van ser absolts d’un delicte de tinença d’armes perquè “no ha quedado acreditado que tuvieran conocimiento de la existencia del mencionado revolver en la caja fuerte de su despacho” segons resolució judicial… Tant les al·legacions al PGOU de la ciutat (finalment retirat i suspés per unanimitat del Plenari municipal el 6-2-2015), com les resolucions d’estes mateixes, eren portades a cap per bufets aparentment distints però vinculats al despatx on treballava el germà de l’alcaldessa Castedo: en fi, tot encarrilat i ben encarrilat…
“Oye, estos (los de Ikea) son unos cutres,… yo los llevo a comer gambas y cuando voy a Madrid me llevan a comer albóndigas en un esto que te sirves de pie”, (Alperi a Ortiz). Estos són els valors i la ideologia d’estos nous reis Mides de la misèria. Esta és la diferència entre els uns i els altres. Mentre els suecs ens doblen en renda per càpita i els holandesos (pobles creadors d’IKEA) quasi quasi, ací alguns encara estan, dissortadament, per actituds autocràtiques clientel·listes, pel col·lapse econòmic i la democràcia segrestada.
