Juli Capilla
El 20 de febrer de 2012 els estudiants valencians de Secundària es van manifestar davant de l’institut Lluís Vives de València, en protesta per les retallades en educació. La policia va carregar contra ells, els va perseguir pel centre de la ciutat i els va colpejar amb acarnissament i de manera arbitrària; fins i tot va carregar contra ciutadans que no en formaven part, de la protesta, i que passejaven casualment pel carrer. El resultat de tota aquella actuació policial desproporcionada es va saldar amb la detenció de catorze persones, incloent-hi quatre menors. Aquells dies de protesta estudiantil a València van transcendir l’àmbit valencià per la seua cruesa, van ressonar a tot l’Estat, i fins i tot van arribar a Europa. Va nàixer el que s’anomena “la primavera valenciana”, un moviment de conscienciació social que es projecta encara fins als nostres dies.
Aquest ha estat el filó a partir del qual Vicent Borràs ha confeccionat Primavera encesa, la versió novel·lada de les protestes estudiantils esdevingudes a la ciutat de València durant el mes de febrer d’ara fa tres anys. És el marc principal en el qual situa els personatges –a més d’Algemesí, el poble de l’autor. Personatges diversos que podrien ser ciutadans valencians de hui dia. Ciutadans especialment afectats per problemes econòmics. Gent frustrada per la realitat que els ha tocat viure, permanentment en l’atur o ocupada en feines precàries, mal pagades; infravalorats, explotats, tristos. Gent que, a pesar de tot, conserva els anhels i l’esperança d’uns temps millors… Com ara l’Albert, un cantautor que, tot i que sobrepassa la cinquantena, continua arrancant-li a la guitarra acords i anhels de llibertat. O Nada, la seua filla, que coneix l’Àngel a les portes del Lluís Vives. Segarra, pare de l’Àngel, el poli que es debat entre l’obligació de complir ordres i la desafecció ideològica –i sentimental– del fill. Gregori Sanç, que acaba de quedar-se sense feina i no sap com dir-li-ho a la família. Fran, afectat per la xenofòbia contra els immigrants…
Primavera encesa apunta en aquesta línia doblement testimonial i novel·lística, amb un estil que beu d’una realitat a la qual mira d’adaptar-se en tot moment. A més, el fet d’inserir a la novel·la declaracions literals d’aquesta realitat, n’afavoreix la versemblança, la fa més creïble i pròxima, com ara les del cap superior de Policia: “No és prudent, des del punt de vista de la tàctica i la tècnica policial que jo diga a l’enemic quines són les meues forces”. O quan fa una anàlisi en clau política i històrica de les mobilitzacions recents: “Abans ells, els nostres pares, lluitaven per uns drets que no tenien, i nosaltres ho estem fent més o menys pels mateixos drets que ells van aconseguir, i que ara ens estan furtant dia a dia”. Cal destacar l’agilitat del llenguatge, els diàlegs tallants, el dinamisme de la trama, configurada a partir d’un mosaic divers de personatges que s’expressen en un registre predominantment col·loquial, fins i tot vulgar, fent ús de l’argot quan cal (no s’entén, però, per què s’hi empra alguna vegada una grafia insòlita, barreja de castellà i valencià: coñ, lleña, cañes…). Primavera encesa es fa de bon llegir. El lector –sobretot el lector valencià–, s’hi reconeixerà amb naturalitat, fins i tot com a coprotagonista coetani d’una realitat política i social ben coneguda.
No és fàcil confeccionar una novel·la sobre una realitat tan propera. Així, en calent, de manera immediata. No és la primera vegada, però, que un escriptor valencià ho fa. En tenim exemples, de novel·les que han literaturitzat la realitat valenciana més recent. El més semblant, perquè també va ser escrit poc temps després de produir-se un fet històric concret, i de ben sonat, és el de Vertigen (Sembra Llibres), escrit a quatre mans per les periodistes Esperança Camps i Empar Marco, sobre el tancament –definitiu?– de RTVV. El valor de crònica d’aquestes obres –també de Primavera encesa– és indubtable. I també literari. Perquè, més enllà de la voluntat periodística i històrica que atresoren, són novel·les escrites amb una voluntat d’estil, amb decisió literària.
Vertigen ens remet a les 12.19 h de la matinada del 29 de novembre de 2013, quan el Govern valencià va fusionar en negre el senyal de RTVV, la ràdio i la televisió públiques valencianes, inaugurada el 4 de setembre de 1989. Arrere, quedaven vint-i-quatre anys d’informació i producció audiovisual pròximes, en clau valenciana i, sobretot, en la llengua pròpia. És un fet molt més transcendent que no ens pensem, el del tancament de RTVV, a pesar de la nefasta gestió lingüística, periodística i econòmica de l’ens. Perquè mai els valencians havíem tingut un mitjà tan representatiu i tan influent en la societat, de prestigi de la cultura i la llengua del país; a pesar –hi insistisc– que la degradació de la ràdio i la televisió pública valencianes havia estat progressiva i vergonyant. Va ser, fins i tot, “un colp d’estat”, com deien els treballadors i les treballadores en un plató de Burjassot abans que s’esvaís del tot el senyal. Un “colp d’estat” perpetrat directament pel govern “regional”, amb la connivència del de Madrid. Una passa més que reblava el clau en favor de la uniformitat estatal i contra la pluralitat nacional. De tot plegat, calia deixar-ne testimoni, constància. I què millor que aquest testimoni fóra expressat per dues periodistes de llarga trajectòria i solvència professional, com ara Esperança Camps i Empar Marco, que s’hi van posar de seguida i, en un temps rècord –de l’11 de novembre del 2013 fins al 29 de gener d’enguany–, van confegir la novel·la que va publicar la novençana editorial valenciana Sembra Llibres, que ara to just acaba de fer un any de singladura bibliogràfica.
No és fàcil fer la crònica del tancament de RTVV. No és fàcil contar-ho des de dins i procurant distanciar-se’n al mateix temps, sense caure en el pamflet polític o el panegíric acrític, sense avorrir el lector amb una història força sabuda i coneguda, les conseqüències de la qual encara les patim i les patirem fins que “algú” en reprenga les emissions. Camps i Marco broden la crònica del tancament de RTVV amb una professionalitat periodística impecable. Ens conten els darrers dies abans de la desaparició de la ràdio i la televisió valencianes, tot incidint en el drama personal de centenars de treballadors que es van veure al carrer, a pesar d’una sentència que anul·lava l’ERO; deixant-hi entreveure també la gravetat que suposava per a la societat valenciana que desapareguera un dels pocs mitjans de comunicació en valencià que encara teníem, després que Camps –em referisc a Franscisco– censurara la TV3 en nom d’una al·legalitat espúria que responia, en realitat, al seu tarannà totalitari, xenòfob i antidemocràtic. En aquest sentit, són especialment lúcids i eloqüents els retrats que es fan a la novel·la dels presidents Alberto Fabra i Franscisco Camps… Però calia anar més enllà del fet concret contat, i destacar també de quina manera ens han governat als valencians des de fa unes dècades, com han balafiat el país en nom d’una prosperitat fictícia i per què hi ha hagut tantes actuacions perverses vinculades o perpetrades directament pel Govern valencià de torn a propòsit de la RTVV: “I continua Joanmi amb la tirallonga de pecats mortals que Andreas intenta anotar en una llibreta minúscula on pretén encabir els desficacis de les contractacions a dit; dels encàrrecs de programes infames i caríssims a productores propietat de persones pròximes al partit del Govern; dels sobrecostos difícilment justificables com ara els deu milions, o més, que podria haver costat la retransmissió de la visita del papa l’any 2006; de les subvencions milionàries als equips de futbol locals; i molts altres disbarats que dia sí i l’altre també omplin les pàgines de la premsa valenciana i els milers de toms que ocupen els sumaris judicials”.
La crònica, a més a més, és valenta en un dels punts més sensibles i delicats, quan al·ludeix sense embuts al fet evident que no tots els treballadors i treballadores de RTVV van alçar la veu quan pertocava contra una gestió econòmica i periodística inadmissible que es va perllongar durant massa temps i que, sens dubte, va contribuir a agreujar la situació econòmica, política, cultural, lingüística i fins i tot democràtica no només de l’ens, sinó de tot el País Valencià. La inclusió d’una trama novel·lística i intrigant, amb una història sentimental pel mig i uns pocs personatges de ficció –Nora, Jonlenon, Andreas, Joan Miquel, Cristina i Paco…– que es barregen de manera natural amb els personatges reals, que en són majoria, acaben perfilant una història tan llegidora com necessària.
I encara n’hi ha una altra, de novel·la podríem dir-ne periodística, perquè al·ludeix també a la crònica d’una realitat històrica propera. Em referisc a Totes les cançons parlen de tu, del mediàtic cantant del grup Obrint pas, i ara també escriptor, Xavi Sarrià. La novel·la constitueix una mena de repàs dels anys noranta, en clau valenciana, i més en concret del cap i casal, però també des de la perspectiva estatal i europea. I és que la història que s’hi narra es remunta al sumptuós any 1992. L’any de l’Expo de Sevilla i les Olimpíades de Barcelona. L’any en què tot just s’acabava d’estrenar Rita Barberà com a alcaldessa de València (i encara dura…). L’any en què el barri del Carme de València s’esllavissava com un terròs de sucre, i al mateix temps aixoplugava tribus urbanes de variat pelatge: ionquis, camells, pasmes, punks, heavys, skins, pijos… i en alguns instituts de València –Abastos, Lluís Vives, Clot i Benlliure– s’hi implantaven les anomenades “línies d’ensenyament en valencià”.
Aquest és el context on insereix el narrador una història d’iniciació protagonitzada per un xicot de barri, l’Ivan, que veu en la música una vàlvula d’escapament per als seus problemes personals, i també un mitjà d’expressió de les seues emocions i idees de compromís social. L’Ivan i els seus amics, l’Eskorbutín, el Nelson, la Marta…, són d’un barri d’extraradi de València assetjat per la deixadesa. Gent deixada de la mà de Déu, com se sol dir, o gent sense més déu que el de la supervivència i que, de tant en tant, ofega les penes en l’alcohol, o, pitjor encara, en l’haixix, les pastilles i l’speed, tan habituals en aquella època, i que tants estralls personals van causar en aquella gernació de joves dels anys huitanta i noranta. L’Ivan i els seus col·legues, però, no hi cauen, en aquell parany, i no ho fan perquè la música constitueix la seua “droga”, allò que els salva de la destrucció i del nihilisme.
A banda el component memorialístic i generacional, Totes les cançons parlen de tu és una novel·la que té també d’altres virtuts que la fan eficaç i atractiva per al lector. I és que l’autor narra la història des de la perspectiva del protagonista, i per això fa servir bàsicament dos registres lingüístics: l’estàndard, per a la narració en tercera persona, i el col·loquial i directe dels diàlegs.
No cal dir que els elements autobiogràfics i de memòria personal i col·lectiva s’escolen en la trama ràpidament (els episodis situats al Kasal són entranyables, com també ho és l’esment de la Blanquita, un personatge carismàtic del barri del Carme). Xavi aconsegueix escriure una història que agradarà els lectors, independentment que hi puguen establir, o no, paral·lelismes entre el protagonista i l’autor real. És en aquesta peripècia narrativa, no gens fàcil d’assolir, on hi ha la gràcia i l’encert de l’escriptor, el que fa que la seua història siga vàlida i interessant per als lectors, sobretot per aquells que van nàixer amb una Llei d’Ús ja implantada, com si mai no hi haguera hagut el desert lingüístic, com si el valencià existira en un país normal, com si res del que ens envolta ens afectara, o com si ens afectara poc i haguérem decidit de fer la nostra: fer “un poble en moviment”, sense complexos. Perquè, com els protagonistes de Totes les cançons parlen de tu, “Nosaltres volíem anar més lluny. Ens sentíem hereus d’un estatut trampa. Supervivents de les renúncies de la mal anomenada Batalla de València. No, nosaltres no abaratiríem els somnis. Érem brigadistes de la ingenuïtat. I des d’aquella gosadia construíem, a colp d’encerts i errors, la nostra pròpia manera de veure el món”.
Vertigen, d’Esperança Camps i Empar Marco, Totes les cançons parlen de tu, de Xavi Sarrià, i Primavera encesa, de Vicent Borràs, ens ofereixen històries de plena actualitat, creades per autors que s’abeuren en temes de la realitat històrica més pròxima. Novel·les de qualitat que interessen –o haurien d’interessar– a tots els lectors valencians, i encara més enllà. Tots tres autors evidencien que es poden novel·lar els fets històrics més propers, i fer-ne bona literatura, més enllà dels temes o dels leitmotivs recurrents de sempre, tan vàlids com els de la realitat històrica més recent.
El dubte, però, rau a saber si aguantaran literàriament amb el pas del temps, aquesta mena d’històries que es basen en la crònica de la realitat més immediata, o per contra prescriuran amb certa rapidesa. Temps al temps. Sia com sia, estem d’enhorabona. La qualitat literària hi és. El valor testimonial, també. Potser estem a un pas (electoral) que la realitat valenciana canvie d’una vegada per totes. La primavera valenciana és una realitat que ha impregnat una part importantíssima de la nostra societat. I ja eren hores…
