Joan Nogué
Ara que ens plantegem l’impacte de les eleccions gregues a casa nostra, potser fóra oportú posar sobre la taula algunes consideracions directament i indirectament relacionades amb el que viu aquest petit país. Per començar, ¿no estem massa obnubilats per si ens treuen o no de la Unió Europea -que no d’Europa, no ens confonguem- per haver gosat decidir el nostre futur com a país? Jo estic segur que, a l’hora de la veritat, això no passarà, o passarà durant un període de temps molt curt. I, si realment succeís, què volen que els digui… Ni aquesta és la Unió Europea que molts havíem imaginat i ens havien promès, ni a fora s’hi està tan malament (Noruega i Suïssa no en formen part), ni és l’única entitat geogràfica i geopolítica a la qual pertanyem. No seria hora de dirigir també la mirada cap a altres conjunts geogràfics i geopolítics com, per exemple, la Mediterrània?
Però què és això que anomenem la Mediterrània? Ras i curt, es tracta, alhora, d’una realitat geogràfica i d’una construcció cultural, com tants altres imaginaris geogràfics que es basen en potents realitats geogràfiques (i cartogràfiques). La regió mediterrània és una realitat tangible, un fet geogràfic singular, amb uns trets físics propis i diferenciats de les regions veïnes. Però és també una construcció cultural que va prendre forma, sobretot, a partir del Grand Tour i del viatge romàntic; una construcció cultural que va generar el seu propi arquetip paisatgístic, conegut internacionalment.
Què és el més intrínsecament mediterrani? Sense cap mena de dubte, el clima, caracteritzat per uns estius càlids i secs, uns hiverns més aviat suaus i unes precipitacions concentrades en les estacions intermèdies, a la primavera i a la tardor. És tal la particularitat del clima mediterrani que els geògrafs han utilitzat tradicionalment aquesta tipologia climàtica per referir-se, també, al clima propi d’altres zones molt allunyades de la Mediterrània pròpiament dita, com Califòrnia, Xile central i extenses àrees de Sud-àfrica i d’Austràlia. Aquesta espècie de deslocalització geogràfica i climàtica és una cosa que als nens i nenes, a l’escola, els deixa una miqueta desorientats. Malgrat les aparences, no és només l’art o la literatura qui ha exportat la mediterraneïtat: també la ciència ha col·laborat en aquest sempre complex procés de creació d’imaginaris geogràfics.
L’accidentat relleu que envolta tota la conca mediterrània confereix a aquesta regió un altre dels seus trets més característics: la seva enrevessada geomorfologia. Aquest és el món de la muntanya. Un embolicat laberint de muntanyes i serralades ha facilitat l’aparició de delicats i fràgils ecosistemes, sempre a un pas de l’erosió. La vegetació ha hagut d’adaptar-se no només a una gran diversitat de microclimes mediterranis, sinó també a una capritxosa i juganera morfologia del relleu. No és d’estranyar que, per a Fernand Braudel, la Mediterrània fos “mil coses alhora; no pas un paisatge, sinó un munt de paisatges”. I jo hi afegiria: un munt de cultures. És ben cert que el contrast cultural (de llengües, de religions, de costums) entre les ribes nord i sud és molt més visible i punyent que les diferències climàtiques o biogeogràfiques corresponents. Però també és ben cert que, malgrat aquests grans contrastos, es té sovint la sensació de compartir moltes coses a banda i banda, sovint subtils, intangibles: una llum, uns colors, unes olors, uns sabors, unes maneres de fer…
A voltes, però, semblaria que la fragmentació del conjunt preval sobre la seva convergència. Com es pot considerar aquest mar com un conjunt quan un observa les tensions geopolítiques i els xocs culturals entre les dues vores?, es pregunta Predrag Matvejevic. I té raó. Sovint, la imatge de la Mediterrània i la Mediterrània real no es corresponen. El gran repte que tenim al davant és precisament aquest: aconseguir que algun dia ambdues coincideixin. Per fer-ho, cal posar en quarantena les nocions convencionals de centre i perifèria, de proximitat i llunyania, de simetria i asimetria al voltant d’aquest vell mar. Només desposseint-nos de les nostres esbiaixades mirades serem capaços de reinventar la Mediterrània i potser de recuperar-la com a l’àmbit prioritari -que no únic- de les nostres relacions socials, culturals i geopolítiques. Qui sap si aquest no fóra un projecte més engrescador que el que ara mateix ens ofereix una Unió Europea que és poca cosa més que una unió d’estats i de mercats, i no pas de pobles i de persones.
Publicat a l’Ara, dilluns, 2 de febrer de 2014
