Antoni Prats
La història dels fets del darrer dia 7 de gener a París pot començar quan els joves que hi intervingueren entraren en contacte amb el jihadisme internacional, segurament a través d’internet, o quan, havent abandonat definitivament les aules, que segurament han visitat poc, es veieren sense un treball ni cap altre projecte engrescador, com tants altres joves dels nuclis urbans marginals –habitatges degradats, conflictes col·lectius, agressions i incendis– de la banlieue de la mateixa capital. O també la podem contar a partir del desori intervencionista a Iraq, a Afganistan, a Palestina… que comportà de retruc els atemptats a les Torres Bessones (2001), a Atocha (2004) i al metro de Londres (2005). Si més no, el rerefons ideològic dels terroristes coincideix en tots quatre casos. D’altra banda, en els tres anteriors, la reacció oficial fou similar a la que ara hem constatat a l’Estat veí: indignació, consternació i reafirmació oficial dels valors democràtics.
Tanmateix, la reacció popular, ai, no ha sigut de repulsa unànime. El motius, d’un costat i de l’altre, són diversos i confusos. Hi ha un temor generalitzat, però, del costat de la immigració, la ràbia del marginat, així com també les prevencions del nouvingut integrat davant l’eurocentrisme excloent de l’extrema dreta, tan significativa a França. Tot just a Grennevilliers, la localitat d’on eren els dos germans responsables de l’atemptat a la seu de Charlie Hebdo, s’anuncia per al 2 de febrer la presentació d’un llibre sobre la problemàtica. L’autor és el periodista Edwy Plenel, que ha sigut director de Le Monde. El títol, Pour les musulmans, vol recordar un article d’Émile Zola “Pour les Juifs” (1896), per tal com la situació dels musulmans francesos a hores d’ara presenta notables paral·lelismes a la del jueus francesos d’aleshores. Però l’islamofòbia està molt viva –i a hores d’ara creix amb força– a Alemanya i a Grècia si més no. També entre nosaltres hi ha col·lectius organitzats que, considerant-se membres d’una societat avançada i fonamentada en els valors cristians, voldrien evitar aferrissadament intromissions foranes i acabar amb la immigració, la marroquina especialment, convençuts que ens assetja una invasió musulmana.
D’altra banda, si bé el crit dels terroristes assassins, “Hem venjat el profeta Mahoma, hem matat Charlie Hebdo!”, generava una repulsa ferma per part de la immensa majoria després del pànic de primera hora, la por a nous atemptats no compta amb antídots expeditius. No hi són suficients la publicació immediata del número següent del mateix setmanari humorístic sense dimitir de la pròpia línia editorial i la vigilància policial afegida. Fet i fet, la vivència de la llibertat –i no sols la d’expressió– ha restat erosionada. Almenys, per un temps. I a més a més, han sorgit veus previsores, que es volen equànimes, reclamant més prudència als mitjans de comunicació per evitar que ningú no puga sentir-se ofès en les seues conviccions, i culpabilitzant d’alguna manera el propi setmanari humorístic.
Ha començat el papa Francesc, amb aquestes paraules: “No es pot provocar, no es pot insultar la fe dels altres, un no pot burlar-se de la fe, no es pot”. I concloïa, després de condemnar aquests crims perpetrats en nom de Déu, que la llibertat d’expressió “té un límit”. Però quin? Ell, però, no ha estat més explícit, més enllà de “insultar la fe dels altres”. De nou ens trobem amb la indefinició dels predicadors… Sembla clar que el problema es redueix al sentiment negatiu –de menyspreu, d’humiliació, d’ofensa– que s’hi puga experimentar. Depèn, doncs, del criteri de l’ofès, potser del lloc i del moment, o de les formes, o de la intenció de l’emissor del missatge en qüestió. Quin galimaties! Tot queda així en l’ambigüitat del subjectivisme, terreny adobat per al xantatge dels intolerants.
Fet i fet, sembla impossible per tant arbitrar-ne unes normes mínimament concretes, sobretot tractant-se de revistes de fer riure, com Charli Hebdo. Toni Soler, el director i presentador del programa humorístic de la Tv3 Polònia, només hi troba un límit: “el que fa plorar els uns, no hauria de fer riure els altres”. És que l’autèntic humorista es riu mai del dolor de l’altre? Sí satiritza, tanmateix, la impostura de qui fa ostentació de posseir veritats absolutes. O no?
Al capdavall, només en un Estat laic real –que no és el nostre– i amb plena llibertat d’expressió és possible la vida democràtica, o siga, l’exercici dels drets humans. Per suposat. Però, quan ens referim als drets humans, estem assumint certament una opció ètica, que és, com totes, impossible de fonamentar; perquè cal no oblidar que els drets humans són només uns principis ideològics, i, com a tals, controvertibles. En definitiva, un guany històric i contrastat de l’Occident modern per fomentar la convivència.
