Pilota valenciana, literatura

pilota

Juli Capilla

 M’agrada la pilota valenciana. Més encara: em fascina. No he vist mai un esport més elegant i, sobretot, honest. Res a veure amb alguns esports de caràcter massiu, massificats, de ramat. Res comparable. A la pilota, no hi ha trampes, maganxes o icetes possibles, perquè la pilota és un esport d’homes de paraula, de cavallers, de cavallerositat vull dir, honrat i honest, en què els jugadors competeixen sense recórrer a l’enganyifa, sense necessitat de martingales barroeres o estratègies espúries. Hi ha el repte, és clar, i l’afany de guanyar, com en tots els esports, però sempre dins de la norma, dintre els límits que imposen les regles del joc, i de l’ètica. Fins i tot, els jugadors adverteixen, ells mateixos, per iniciativa pròpia, perquè els naix de dintre, sense l’ajuda dels àrbitres, quan l’han tocada fraudulentament, la pilota, quan l’han errada. I encara hi ha la figura de l’home bo, una mena d’àrbitre imparcial, per si hi ha cap dubte, qui determina si una pilota és bona o no. I ningú no li fa retret. Ningú no s’atreveix a contradir-lo.

En altres esports, en canvi, hi ha manotades, travetes, bufetades, patades, colps de puny, escopinades… un contacte agressiu i vulgar –i, si no, mireu l’exemple de Christiano Ronaldo, un model sense parió de prepotència i barroeria. Inclús els àrbitres arriben a ser objecte de vituperis incontrolats i atacs viscerals, també físics, sobretot al futbol –i que conste que com a joc el futbol pot arribar a ser molt bonic, espectacular. Més greu encara: hi ha batalles campals dins i fora de la canxa que arriben a la mort dels aficionats, la qual cosa, a més de molt greu, és molt trista i degradant i desacredita les potencialitats estètiques d’aquest esport. En aquest sentit, l’anomenada “Tragèdia de Heysel”, esdevinguda a Brussel·les el 1985, amb un saldo de 39 aficionats morts, aixafats com a animals, és el cas més bèstia, però dissortadament no n’ha estat l’únic…

En el món de la pilota valenciana tot plegat és impensable, literalment impossible. La pilota és un esport impecable. D’aquest tarannà legal, net, honest, i de les seues característiques estrictament esportives, se’n desprèn l’elegància del joc de la pilota, la seua bellesa, una fruïció estètica sense parió que es remunta als romans, que són, segons els antropòlegs i els historiadors, els que van dur aquest esport antiquíssim a tota la península ibèrica i que, a hores d’ara, es conserva amb excepcional estat de salut a terres basques, i també al País Valencià.

 Pilota i literatura? Són molt poques les referències que els escriptors valencians han dedicat al món de la pilota. I, tanmateix, n’hi ha. Els lletraferits s’hi han referit poc perquè no hi han trobat denominadors, punts d’encontre, llocs comuns… Potser costa d’establir paral·lelismes entre una pràctica esportiva i una de predominantment intel·lectual o estètica. Però, encara que no ho semble, n’hi podem trobar. Perquè és precisament en la dimensió artística, o estètica, en la bellesa que es desprèn de totes dues pràctiques que hi ha línies convergents, un àmbit on literatura i pilota conviuen harmònicament.

A més a més, la pilota ha estat durant segles un espai inviolable per a la nostra llengua, un reducte on arrecerar-se, on protegir-se de persecucions i prohibicions dictatorials. Un símbol, en definitiva, d’un valencianisme immutable i de vocació duradora. Com la literatura en general, i de la poesia més en concret. Durant segles de decadència política i nacional, el valencià va ser la llengua per antonomàsia de la pilota valenciana, i també de la poesia. Els altres àmbits eren patrimoni quasi exclusiu del castellà: l’educació, la política, la justícia, l’administració, l’Església… fins i tot la cultura. Al carrer o al trinquet, però, el valencià era la llengua natural, almenys en les comarques valencianoparlants. El de la pilota valenciana era un àmbit inviolable en què el valencià constituïa la llengua natural. I ni el règim es plantejava entrar-hi amb els seus preceptes doctrinaris, amb la seua política constrenyedora i mutiladora.

Hi ha més concomitàncies encara. I cal buscar-les en l’estètica. Enmig d’una partida pots experimentar una sensació de plaer estètic com quan llegeixes un poema. Quan veus com vola la pilota en l’aire, llançada amb tota la força per un dels jugadors, hi pots arribar a apreciar una bellesa inigualable, única. No exagere gens. L’adrenalina puja i a l’estómac s’hi congrien tot de papallones que et fan tremolar de goig. Hi ha una pulsió literària. Una tensió buscada. Un suspens creat que espera un desenllaç incert, exactament com quan llegeixes un bon poema o arribes al desenllaç d’una novel·la. En una bona partida hi ha força narrativa, pugna entre contraris –protagonistes i antagonistes–; lírica i èpica alhora, dos gèneres íntimament lligats a la poesia. Heus ací la bellesa que es deriva d’una bona partida de pilota, d’un bon poema, d’una narració ben feta.

No són molts els escriptors que han atès literàriament el món de la pilota valenciana. Però n’hi ha hagut de ben significatius, com ara sant Vicent Ferrer, qui recomanava la seua pràctica en els seus sermons. Com també en van parlar els insignes escriptors medievals. Així, el protagonista del Curial e Güelfa “jugava pilota davant lo palau”. Jaume Gassull aprofità l’estira i arronsa d’una partida per al·ludir metafòricament a un debat sobre l’amor recollit a Lo somni de Joan Joan. I fins i tot sor Isabel de Villena en fa esment en un passatge del Vita Christi. I ja al segle XIX Antoni Palanca i Hueso s’hi referia en un poema intitulat “La partida de pilota”: “Cadascú’s posa en son puesto; / y la pilota agarrant / el qu’ha decidit la sort, / y dient vent fort ‘Ahí va’, / la fa botar en seguida, / s’ou l’esclafit contra’l guant , / i a baix bras, fent mitja volta, / la envía… ahon vol ella anar”.

Josep Palàcios, Joan Lluís Vives, Vicent Andrés Estellés… són alguns escriptors que també han lloat aquesta pràctica i l’han recollida als seus escrits. Si m’ho permeteu, també jo vaig intitular un poemari amb el mot ben explícit de Raspall, tot prenent a la manera de sinècdoque simbòlica una de les modalitats més antigues de la pilota valenciana, el raspall, que tant es practica a la Safor i a la Marina, i també en d’altres comarques valencianes. Raspall és un llibre èpic i líric alhora en què hi ha un anhel de bellesa i on reivindique el nostre esport nacional, que és com vindicar el nostre País Valencià. I per molts anys!

 

 

 

 

 

 

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER