Xavier Aliaga
A hores d’ara en l’agenda política sols sembla existir un procés electoral a Catalunya -bastant decisiu, això sí- i unes eleccions autonòmiques al maig que semblen plantejades com a “prèvies” de l’hipotètic assalt al poder (estatal) de Pablo Iglesias II. De nou, el País Valencià se situa en un paper irrellevant, en la subsidiarietat més absoluta. Novament, serem un camp de proves, l’apèndix d’un debat de possible regeneració d’àmbit estatal.
I no diré que no és important, però aquella supeditació a un debat més ampli i a un possible canvi de cicle polític a l’Estat espanyol, barra la mirada estrictament valenciana, impedeix que s’articule una proposta regeneradora en clau nacional. Com que Podem ocupa el centre de l’agenda, també al País Valencià, sembla que el que està en joc a les properes eleccions és mesurar la potència electoral real d’aquesta plataforma política de cara a l’assalt a la Moncloa. Conscientment o inconscient, el debat s’ha espanyolitzat (encara més). I aquella centralitat de Podem té conseqüències també en l’agenda i la manera d’actuar de la resta de partits. Un emmirallament que demanaria una exhaustiva anàlisi a banda.
Això és un drama. Perquè, constatat el fracàs total i absolut del PP i la seua supeditació acrítica i servil als interessos d’Espanya, la qual cosa ha tingut unes conseqüències devastadores per als valencians, era l’hora de reprendre una agenda regeneradora i de modernització que l’èxit social i electoral de la dreta i els complexos de l’esquerra havien aparcat. Potser era el moment de reprendre un altre eix relacional que mirara al nord, en direcció a Europa, després del fracàs que ha suposat el marc de referències defensat per la dreta indígena.
Potser era l’hora, aprofitant l’estrepitosa ensorrada de la cosmovisió conservadora, d’anar posant sobre la taula, de manera natural, sense apressaments, sense forçar les màquines, sense espantar la parròquia, un univers simbòlic i polític sense el qual el País Valencià seria un absolut erm, un indret encara més irrellevant. Durant molts anys, reivindicar el llegat modernitzador de Joan Fuster suposava remar en contra d’un tsunami. Però, malgrat tot, les seues idees són presents d’alguna manera en el teixit social i cultural, prova de la potència i vigència de moltes de les seues reflexions. Concepcions, s’ha de dir, susceptibles de ser renovades i adaptades als nous temps. Sense beateries. Amb intel·ligència i rigor, fent veure que en joc hi ha interessos econòmics i socials molt poderosos, no tan sols matèries de consum cultural i simbòlic. Se’ns dirà que la realitat social i identitària del País Valencià és la que és, la qual cosa és certa, però això no pot ser l’excusa per renunciar a una agenda transformadora de veritat. Més encara quan és latent la sensació de fracàs de les apostes del PP, quan la pèrdua de credibilitat d’aquell partit és màxima. I fins i tot quan l’empresariat valencià comença a fer determinades reflexions impensables fa tan sols un parell d’anys.
Tot això està aparcat, laminat. I és una pena. Perquè el País Valencià, els problemes no són únicament amb “la casta”, que sí, sinó també amb “la caspa”. No sé si m’he he explicat.
(El Temps, 18 gener 2015)
