Josep Sorribes
Jo ja hi havia anat, a Sagunt, l’any 2001 per tal de fer la versió diríem que primigènia d’aquesta mena estranya de llibre de viatges (J. S., Un país de ciutats o les ciutats d’un país, PUV, 2002). Llavors vaig titular al breu capítol dedicat a la capital del Camp de Morvedre “Els Sagunts”, en plural, perquè primava en el meu esperit la coneguda i cridanera bipolaritat o bicefàlia establerta entre els dos nuclis urbans: Sagunt i el Port de Sagunt. Tretze anys després, amb més hores dedicades a passejar, més informadors i bastant més documentació, convé potser un esforç d’imaginació i canviar el títol perquè no sols la bipolaritat s’ha mantingut inexpugnable sinó que el conjunt de l’aglomeració saguntina s’ha fet més complex i, per tant, a hores d’ara parlar dels Sagunts (en plural) té encara més sentit. Com veurem de seguida, allò (Sagunt) comença a ser un puzzle de complexitat considerable on no hi ha dos elements diferenciats, i prou, sinó uns quants més. Mantindré per tant l’al·lusió al plural en el títol d’aquest article.
Decidit el tema del títol, roman en peu la qüestió punyent del mètode discursiu. Com que no hi ha cap recepta satisfactòria -i la prova és que jo mateix he utilitzat fórmules variades segons les ciutats-, m’he decidir al final per seguir les passes de l’article sobre Sogorb. I no tant per comoditat o per subratllar la pertinència d’ambdues ciutats al mateix eix del Palància (ho sent, soc molt cabut), sinó més bé perquè també a Sagunt hi ha tanta història (que explica sempre, no cal dir-ho, el present) que començar per les referències històriques podria provocar l’avorriment del lector. En canvi si comence pels “Sagunts” d’avui i es plantegen els dubtes de futur pertinents, el recurs posterior a la història en cerca d’explicacions sembla més defensable. I tal vegada captaré millor l’atenció del lector.
Intentaré, per tant, fer còmplice al lector i al llarg d’unes quantes pàgines –avise que açò serà llarg perquè els Sagunts no són qualsevol cosa- explicaré allò que els meus ulls i les meues converses, i les meues lectures, han retingut. Em dispose, doncs, a parlar de les peces del puzzle: el Sagunt del nord del Palància, el Sagunt de tota la vida (el del Castell, el Teatre Romà i el barri jueu), el Sagunt de les terres intermèdies del “Plan Fusión”, el de “los porteños de mis entrañas”, els seus nombrosos barris obrers i la platja al sud del Palància. Pel que fa a la vessant productiva caldrà parlar del polígon del SEPES, d’Asland, de l’esperant a Godot dels terrenys de la IV Planta, pomposament anomenats Parc Sagunt, de l’inefable Port Vell, de l’activitat de l’actual Port amb l’Alt Forn restaurat com a element icònic de la memòria d’allò que fou la siderúrgia saguntina i del fracàs de la “Ciutat del Teatre” adjunta. Travessant el Palància, l’ameba turística de Canet d’en Berenguer es prolonga cap al nord per les platges de d’Almardà, Corinto i Malva-rosa. I no me n’oblidaré –esteu tranquils- dels actius patrimonials encara vigents.Tot això abans de comentar algunes xifres actuals i d’escometre la difícil identificació de l’ADN del Port de Sagunt (conflictes inclosos) i de l’ADN de la resta dels saguntins més arrelats en fets anteriors a la colònia industrial. Caldrà veure, és clar, què en deien Cavanilles i Madoz però també fer una ullada al Sagunt hebreu i al Sagunt medieval i àrab. Al final, comme il faut (i més en aquest cas) parlaré del romans, dels cartaginesos i de les guerres púniques (amb permís de l’ínclit Santiago Postiguillo). Però al remat, tornaré al principi i faré la tombarella perillosa de preguntar-me (i preguntar al lector) què volem de Sagunt -o dels Sagunts. Què volem, i què volen fer-ne sobretot, el seus habitants, d’aquest tros de país per al qual el futur és sempre un país estrany, com diu el títol d’un llibre recent del gran historiador Josep Fontana (que estrafà la coneguda dita “el passat és un país estrany”). De nosaltres, en alguna mesura, depèn.
Aquestes ratlles no són cap altra cosa que un pla de treball que no pretén dissuadir el lector sinó, tot el contrari, vol que s’endinse apassionadament en el silenci antic i molt llarg d’aquesta síndrome d’indefinició que només altera la xerrameca buida. Feina, doncs, n’hi ha a balquena. Per a l’amable lector i per a servidor.
Dit això, el millor es començar, anar per feina, com fem sempre a l’arc mediterrani nord-occidental (per no dir-ho de manera més clara!). D’entrada, les dues excursions didàctiques fetes el 27 de febrer i el 24 d’octubre de 2014 foren –com sempre‒ molt útils. En la primera me’n varen acompanyar els meus alumnes Mario i Ferran i ens va fer de cicerone l’artista, arrelat a Sagunt des de fa de més de 20 anys, Sento Llobell. En la segona m’ajudà –i molt, cal dir-ho‒ un alumne en pràctiques, Àlex Guerrero, que viu fa més de 10 anys a Puçol i es coneix bé tot aquell rodal. La trobada amb Sento Llobell fou tot un descobriment. Jo el coneixia només de referències i fou el meu amic Azcárraga qui me’n facilità el contacte. Conèixer persones tan plenes de seny i bonhomia és tot un plaer. Amb ell visitàrem el barri jueu, el Porxo, el Pla “Fusión”, el port vell… Ens acollí a la seua casa-taller l’Estamperia, tot just fregant el Teatre Romà i ens regalà un simpàtic i il·lustratiu còmic de 1992 sobre el Camp de Morvedre i mostres de la seua producció diària. Parlàrem de tot i de no res, dels problemes del sector on treballa, dels amics comuns, de les fòbies i filies del personal… I tot sense paraules agrejades, sense cap afectació. Un veritable plaer. En el segon viatge primà la contrastació d’hipòtesis, la confirmació de sospites i la reconstrucció de la globalitat. Sort que vaig decidir tornar-hi. Faré un poupourri de les dues passejades perquè hi hagué elements repetitius i diferents en ambdues.
Com que, per fi, Sagunt ha aconseguit urbanitzar la vora esquerra del Palància, Àlex (que conduïa) enfilà per indicació meua cap a aquesta nova àrea urbana. Per a arribar-hi creuàrem per l’esquerra de l’Estació de la Renfe, contemplàrem el popular i degradat barri de l’Estació adjunt i agafàrem el carrer dels Horts que discorre paral·lel al curs del Palància. Només començar ens trobàrem un solar a l’esquerra. Era prou gran d’extensió però sobretot molt profund. Estaven uns obrers excavant i un cartell n’anunciava el motiu: sembla que allà hi havia les restes del circ romà. Sento Llobell ja m’havia avisat de l’existència a Sagunt de solars que no s’edificaven perquè la probabilitat de trobar restes d’interès arqueològic era altíssima i això complicava molt la vida als propietaris. Vam creuar pel primer pont, que du el nom del l’il·lustre cronista de la vila Santiago Bru i Vidal, poeta eximi, de la generació dels 50, que també fou cronista de València en la dècada dels 80. A l’altre costat del pont ens esperava un contundent monòlit on hi ha gravats els noms de Sagunts en quatre modalitats: llatí, àrab, català medieval (Morvedre) i català “modern” (Sagunt). Un monòlit un xic excessiu, tot s’ha de dir, on també estava gravada una poesia del mateix Santiago Bru i Vidal que pregonava:
“Les teues vies
Fan teories
Dels desnivells
Pedres colades
Dornes ferides
D’antics cisells”
Coentor a banda, el monòlit dóna la benvinguda al visitant a un àrea nova, llargament desitjada i pomposament batejada com a “Norte del Palancia”, àrea que no deixa de ser un PAI vulgar amb 4 unitats d’actuació (la UE 4 al nord-oest i la UE 1-2-5 al nord i nord- est). Un àrea nova (de trinca com es sol dir) que s’havia quedat amb la UE 4 a mig fer per culpa de la crisi. La resta, amb un grau d’ocupació baix però difícil d’estimar, bé podria ser una nova zona urbana de València o de qualsevol altre lloc. De tipologies d’edificació variades i insulses és, en qualsevol cas, un “altre” Sagunt, amb l’inevitable Mercadona inclòs. De tota manera, aquesta nova àrea sembla estar “de moda” perquè, segons em digué un alumne que coneix bé el percal, empreses d’oci nocturn ubicades en l´àrea portenya de la fracassada Ciutat del Teatre havien començat a obrir locals al nord del Palància.
Visitàrem la zona sense trobar-hi res d’interès i tornàrem a Sagunt creuant l’altre pont que dóna a l’avinguda dels Agermanats en la UE 4. De nou en el “vell Sagunt”, agafàrem la marginal dreta del Palància (l’avinguda dels Sants de la Pedra) i giràrem per Sant Cristòfol fins arribar a la plaça del Pi i l´ermita del Bon Succés. Malgrat que jo ja l’havia avisat de l’extrema complicació del viari al barri jueu, l’Àlex girà cap al Castell. Un mica més i no eixim de la trampa i in extremis poguérem arribar a la plaça de l´Hospital i agafar una mena de circumval·lació (el cami reial) que és per on discorria la muralla medieval. Com que jo ja havia estat amb Sento Llobell al barri jueu, i en la seua encisadora casa-taller de l’Estamperia a la vora del Teatre Romà (magníficament restaurat per Manolo Portaceli i Giorgio Grassi malgrat les critiques rupestres de la dreta), vaig decidir fer camí cap al Port de Sagunt. Abans però visitàrem la Plaça Major, tota porxada, i en ple camí reial em va sobtar –i tant!- el pastitx de l’edifici que fa d’Oficina d’Urbanisme: un edifici dels anys seixanta amb unes columnes dòrico/jòniques al porxo d’entrada. Molt bonic.
Amb l´ànim encara sencer i amb l´ajuda dels plànols que Àlex havia aconseguit, enfilàrem cap al famós Plan Fusion. Jo ja hi havia estat de passada amb Sento Llobell però volia confirmar que estàvem davant d’una entelèquia Un pla ja antic que pretenia “fondre” (d’il·lusions també es viu) els dos nuclis urbans, tradicionalment enfrontats i fins i tot enemistats, aprofitant els terrenys de la vora dreta del Palància que hi ha entre l’estació i l’històric barri del Baladre, limítrof amb l’anomenada Mini-Fe, al nord dels Polígons de SEPES i d’Asland. En els plànols, com sempre, tot restava lligat i ben lligat: les parcel·les, el parc que separa el Pla Fusió del sud industrial… Ara, allò que el visitant hi troba s’assembla ben poc a allò planejat o planificat. Això si, un viari nou i ben urbanitzat ple de tanques on diu “no passeu”, moltes parcel·les perfectament delimitades i, ací i allà, alguna “realització”: un edifici residència per a la tercera edat, un centre comercial en construcció (el Sagunt Center), el centre d’idiomes, el ja antic “Corte Chino”… Poca roba per tant de sabó. I evidentment, ni a Sagunt ni al Port se n’han assabentat. Al fons a l’esquerra el Baladre (ara ja més integrat en el teixit urbà del Port) contempla el Pla Fusió amb ironia: els “planificadors” no tenen remei.
Deixem els terrenys del país de no mai i ens disposem a rebre una dosi de realitat dura, atapeïda, canviant i conflictiva: el Port de Sagunt, és clar. Un poc abans d’arribar a l´altura del barri del Baladre giràrem a la dreta per agafar l’avinguda del l’Advocat Fausto Caruana, que després rep el nom d’avinguda de la Hispanidad (!) i més endavant –i fins arribar a la mar- del Camp de Morvedre, i ens aturàrem a la vora de la gran rotonda de Ramón de la Sota. Uns centenars de metres abans, a l´esquerra, jo havia vist una filera de cases de baixa densitat, groguenques i en molt mal estat. I a la dreta d’on aparcàrem hi havia un grup ruïnós. Un home major ens informà de la toponímia: els edificis grocs es coneixien com a barri “del Congo” i l’altre grup es deia “Wichita”. Mes enllà dels noms, allò fou el pròleg d’un seguit de d’habitatge obrer, com veurem tot seguit.
A l’altre costat de la rotonda hi ha el parc que alberga el centre cívic amb biblioteca inclosa (molt bona biblioteca) on treballa una bona amiga, Lola Miñarro, a la qual volíem saludar. L’estació següent fou un grup d’habitatges anomenat “la Ciutat adormida” que ocupa diversos carrers i que te també una de les façanes en l’avinguda de la Hispanitat. Tot just darrere esta el conegut com a “Barrio Obrero”, un grup d´habitatges de baixa densitat dels anys 20. Entre la “Ciudad dormida” i el “Barrio Obrero” hi ha una petita plaça presidida per una pancarta on es llegeix: “Plaza Sartén NO”. La cosa és ben senzilla: la petita plaça tenia 7 o 8 arbres (sols en queden 3) i estan fent al bell mig un forat enorme per a posar-hi terra i “trasplantar” els que en resten. Així quedarà una plaça que els veins no volen. Es difícil trobar la raó de la iniciativa municipal…
Abans de continuar cap a la mar i per indicació de Lola Miñarro tornaren una mica enrere en l’avinguda de la Hispanitat perquè se’ns havia passat un altre “grup”: el de Goyoaga. Un grup homogeni amb tots els trets dels grups d’habitatges de postguerra. En acò dels grups Sagunt (el Port) s’assembla molt més a València que a Castelló, on els grups són un altra cosa, com ja vàrem veure en un altre article dedicat a la capital de la Plana. Una vegada vist, agafàrem l’avinguda del Nou d’Octubre per tal d’anar a l’àrea “del Malecón”, on es concentra en un petit cercle bona part de la memòria històrica de Port de Sagunt: l’Alt Forn restaurat (icona per excel·lència del Port, com em digué Sento Llobell), l’edifici en desús dels Tallers Generals, l’espai cultural de la promesa, i finalment frustrada, Ciutat del Teatre i els terrenys de la Gerència (l’Església, l’Economat, les cases o xalets dels directius de l’àrea de ciutat-jardí, les oficines, els xalets blaus, l’àrea social i el Casino), els quals quasi 30 anys després encara resten en una mena de llimbs jurídics.
Parlant de la Ciutat del Teatre, mentre escrivia aquestes ratlles (mirant de trobar forats en l’histèric pre-Nadal ple de reunions, classes i burocràcies diverses) apareguren a la premsa alguns noticies d’interès. Així, al Levante-EMV del 18 de desembre de 2014, J.R.E i M.A. signen una crònica intitulada “ Cultura finiquita la Ciudad del Teatro”. Sembla que amb data 5 de novembre un ofici de la Secretaria Autonòmica d’Educació i Formació deixava sense efecte el Pla Especial de la Ciutat de les Arts Escèniques, un pla made in Zaplana/Camps segons el qual es projectava la rehabilitació de diversos edificis del complex industrial siderúrgic per dedicar-los a centres de formació relacionats amb les arts escèniques, residències d’estudiants i espais escènics. També contemplava la construcció d’un gran teatre a l’aire lliure que es diria Alfa Heliz amb capacitat per a 15.000 persones. El disseny era de l’arquitecte grec Manos Parrakis, amic d’Irene Papas (al seu torn, gran amiga de qui fou secretària de Cultura, la coneguda intel·lectual Consuelo Císcar) a la qual havien nomenat – ai las!- “Ambaixadora” de la iniciativa. La cosa començà amb força el 2001 amb l’estrena de Las Troyanas d’Eurípides representada en la nau principal dels Alts Forns després batejada com La Nau. Era l’inici d’una trilogia, un ambiciós projecte greco-italo-valencià.
El 2002 començà la rehabilitació integral de La Nau a la qual es destinaren més de 30 milions d’euros. Dissolta la Fundació de les Arts Escèniques que gestionava el projecte, el crèdit que finançava el projecte fou assumit per la Generalitat i el projecte continuà amb l’estrena de milionàries produccions com Las Comedias Bárbaras, el Pare Ubu o la Lisístrata de Carles Santos (!). Amb l’arribada d’Esteve González Pons (sí, sí, també…) a la Conselleria de Cultura començà el declivi del macro-projecte i la crisi progressiva del festival Sagunt a Escena que, malgrat tot continua fent-se tots els estius al Teatre Romà. A hores d’ara sembla que l’edifici de La Nau serà retornat al Govern Central. Una altra víctima del glamour -“serà per diners?”- dels anys de la quimera, de la desmesura, del “bufar en caldo gelat” en proporcions astronòmiques.
Una altra ciutat “temàtica” fracassada (n’hi hagué, a més de Sociòpolis, ciutats del Cinema, de la Llum, de les Ciències, del Teatre, dels Llibres, es projectava fins i tot una de la Felicitat…) ‒de les ciutats reals se n’ocupen ben poc‒ per a omplir el cementiri d’Elefants Blancs (així es coneix en l’argot els grans projectes d’inversió que fan abstracció de la demanda, els costos i la viabilitat). A casa casa nostra, després de la magnífica gestió del PP durant 20 anys, són abundants, com bé sabem, i bé que ho paguem
Tot seguit, agafàrem l’avinguda del Mediterrani i férem un tomb de 360 graus a l’esquerra per tal de veure la façana principal d’altres dos grups d’habitatges: el grup Sierra Menera, de 54 vivendes, construït el 1956 i els habitatges que substitueixen l’antic hospital. Definitivament, el Port de Sagunt figura amb dret propi entre les ciutats amb un patrimoni residencial de postguerra rellevant.
Fet aquest incís i arribats a aquest punt calia decidir si anar cap al nord (a les platges) o cap al sud (el port i els terrenys de la IV planta). En realitat en els dos viatges vaig fer les dues coses però per a no marejar massa al lector, parlaré primer de la vessant “turística” del nord i després de la gran assignatura pendent del sud. I pel que fa a platges, el primer que cal dir és que la platja del Port (tot just fins al petit delta del Palància amb les inevitables casetes il·legals) és un bon regal per als portenys, una zona d’esbarjo cuidada i la mar d’animada. Prop del final de la platja giràrem a l’esquerra i agafàrem l’avinguda de l’arquitecte Alfredo Simón Gurumeta i pujarem fent un quatre cap a Canet d’en Berenguer. Els terrenys entre l’esmentada avinguda i el llit del Palància són terrenys urbanitzables (amb la Mini-Fe a l´extrem esquerra) però sols en part urbanitzats. El sumatori d’aquesta àrea i de la del Nord del Palància dóna un marge de creixement gran, tal vegada excessiu.
Abans de travessar el Palància, a la dreta, les muralles d’uralita delaten al “barri gitano” del qual ens havia parlat l´home major entrevistat. I només creuar el Palància i ja en aquesta especie d’ameba incrustada en Sagunt que és Canet d’en Berenguer ens esperava una alta sorpresa visual: l’estructura despullada i sense cap revestiment d’una finca de volum i altura considerables que la crisi ha deixat de testimoni. ¿Què es pot dir de Canet d’en Berenguer? D’entrada que devers el 1980 jo hi anava amb una certa freqüència des de Petrés i encara recorde eixir a la Nacional, i dos o tres kms. al nord agafar una carretera estreta i perillosa, amb tarongers a banda i banda, al final de la qual es trobava la platja i el restaurant Mar Blau. Això era cap el 1980. Ara el vertader pla fusió és el que s’ha produït entre Sagunt i Canet. Només, i esparsos, alguns terrenys plens de canyars testimonien que allà hi ha, a més d’una marjal, dos nuclis diferents. Dit això i malgrat que l’especialització turística de la costa del País no és sant de la meua devoció per raons mil vegada explicades, cal reconèixer que Canet d’en Berenguer és un producte acceptable si u s’oblida de les horribles balaustrades blanques d’alabastre i d’alguna que altra joia arquitectònica. La urbanització es acurada i es respira una certa sensació d’ordre .En general, les cases són de dos o tres altures i , aparentment, d’una certa qualitat. Comptat i debatut per a ser una àrea de “turisme residencial” i haver experimentat un creixement accelerat, el producte es tan avorrit com sempre (absència de carrer, comerç i veïnat) però vist el que s’ha vist en altres indrets del país, tampoc ens posarem massa exigents. Tanmateix, si seguim cap a Almenara i travessem el “límit” de Canet, les platges de Sagunt (Almardà, Corinto i Malva-rosa) són més heterogènies pel que fa a les edificacions i d’inferior qualitat pel que fa a la urbanització. Quan arribarem a la Malva-rosa i giràrem cal al sud per a tornar a dinar a casa Tito, al Port de Sagunt (abans havíem visitat un interessant i prometedor Casal Jove a prop del restaurant), no vaig poder evitar el pensament de quanta gent es podria encabir en el tram de costa que s’estén entre el Port i Almenara… un fum. I això que no estem en una área de marcada especialització turística. El tsunami ha arribat a estendre’s allà on hi havia un metre lineal de platja “explotable” i Sagunt no n’ha estat una excepció.
