Joan del Alcàzar
Comença el nou any i els republicans practicants no tenim reis mags a qui demanar-los que atenguen les nostres il·lusions. Però sí les tenim, quin dubte cap, per al cicle que acaba d’obrir-se. Aquests dies inicials són el temps propici per als balanços, per a reflexionar sobre el fet i el no fet durant l’any que ha acabat. I, clar, també, per a afrontar l’entrant amb la força que l’assumpte mereix.
2014 no ha sigut un any fàcil, dit siga des de la ciutadania a peu de carrer. La multicrisi que a tants està deixant en la cuneta no ha finalitzat, diga el que diga eixe ciutadà president [del govern] que no sé catalogar si com estult o com a pervers. Em pregunte com rebran les seues paraules, insistisc, entre estúpides i malvades, aquelles persones que estan patint les serpentines més esmolades d’aquesta maleïda política d’acontentar als poderosos oferint sacrificis humans en l’altar dels maleïts mercats. Tampoc sé com digereixen les paraules del ciutadà ministre [d’economia] aquells que veuen el seu lloc de treball penjant d’un fil, quan li senten dir que ja ningú té por de perdre l’ocupació. Ignore com encaixen els malalts d’hepatitis sense la medicació adequada les paraules del ciutadà ministre [de sanitat] quan diu que el fàrmac que necessiten és molt car, però que no es preocupen, que estan sobre l’assumpte.
L’any 2015 que ara comença es presenta per a qui no es conformen amb el mal govern actual com un temps carregat d’expectatives i, també, d’il·lusions. No obstant això, em pregunte com ho encaren aquells als quals els han fet perdre la confiança en la reversibilitat de la seua situació. Em referisc, clar, als empobrits, als desocupats, als precaris, als espantats, als emmudits, als desnonats, als agredits, als indignats. Els tenim a milers, a milions.
Si els republicans practicants creguérem en els Mags d’Orient els podríem demanar per a ells algun ungüent màgic, alguna fórmula magistral d’ampli espectre, que els aportara clarividència per a reconèixer als engalipadors i als venedors de fum, i que els insuflara capacitat de resistència i de rebel·lia democràtica.
Resistència perquè cal seguir i rebel·lia perquè no queda una altra que revoltar-se pacíficament contra un govern que tracta als ciutadans com a mercaderia; un govern que és un portanoves servil de gent molt principal i molt poderosa que viu lluny i que solament atén als seus interessos concrets, a les grans variables econòmiques, als dictats dels mercats i a maximitzar els beneficis dels que més tenen, sense que els importe un rave si de les seues grans i egoistes decisions es deriva dolor, sofriment, llàgrimes i espant per a tants.
Aquella plaga bíblica que va caure sobre aquesta terra i altres properes, a la qual anomenen crisi, encara no remiteix. El capatàs al que ací se li va encomanar el govern va resultar ser més fals que un duro sevillà. Alguns estàvem convençuts que no era de fiar, però molts li van donar crèdit a ell i als seus companys de militància. Tot era mentida, tot va ser un engany; una estafa immensa i cruel de la que ara molts dels qui el promocionaren es lamenten. Que bé vindria que un bon carregament d’aquella poció que aclarira les idees, que il.luminara l’intel·lecte dels qui ja van ser enganyats amb tanta vilesa. Que no tornen a engalipar-los.
Els que han perdut el treball, els que van ser desnonats de les seues cases, els que no aconsegueixen recobrar la salut, els vells que sobreviuen amb pensions insuficients que a més reparteixen amb els seus fills i néts, els que han perdut bona part dels seus drets laborals, els que han hagut d’emigrar i els que pensen a fer-ho, els que abominen dels corruptes, els que s’estan portant la pitjor part de la crisi, tots aquests, han de considerar seriosament la necessitat de rebel·lar-se democràticament, de dir prou. En 2015 cal canviar els governs indignes, cal canviar de política econòmica i de política social.
No faltarà qui diga que faig demagògia i −està de moda fer-ho− que faig populisme. Està en el seu dret. Servidor, en contrapartida, pensarà que qui així em catalogue és un aliat complaent d’aquells que repeteixen any rere any que al pròxim vindrà la recuperació i que de nou serem feliços fins a dir prou; un còmplice dels qui han desenvolupat una immensa capacitat per a aïllar-se de la realitat de la gran majoria de la gent, per a tancar-se en la seua bambolla de poder i supèrbia, i per a mentir sense que la cara se’ls faça vermella, sense que els facen mal les vísceres.
Mentir i ignorar els efectes de les seues mentides no els provoca ni vòmits ni febres. Res denota, a simple vista, que saben que estan enganyant a qui l’escolta. Bé, sí, rectifique: quan les mentides són de les grosses, un inamagable tic ocular els delata. Per poc que un es fixe, eixe espasme involuntari és clarament perceptible.
Els ciutadans haurem de desemmascarar-los del tot, posar-los enfront de l’espill de la realitat. I expulsar-los per molts anys de qualsevol instància de govern. Ja han demostrat amb escreix que no són ni honests, ni bons gestors de la cosa pública.
Publicat en el bloc Escriureenlaire
