Juli Capilla
Durant l’any 2014 que acabem de tancar vam commemorar –que no celebrar– una efemèride de gran transcendència per a Catalunya, en particular, i també per al País Valencià i les Illes: el tricentenari de la caiguda de Barcelona, l’11 de setembre de 1714. Com és sabut, després de la derrota definitiva de l’exèrcit austriacista en la guerra de Successió, en què varen participar força valencians –i alguns de gran rellevància i protagonisme, com fou el cas del general Basset–, s’implantà sense dilacions el Decret de Nova Planta, amb la consegüent pèrdua dels furs i dels costums del País Valencià, Catalunya i les Illes, i la prohibició taxativa de la llengua pròpia arreu del país. Amb la caiguda de Barcelona, la dinastia dels Borbons –tot just acabada de renovar amb l’abdicació de Joan Carles I i l’entronització de Felip VI, precisament, miren vostès quina casualitat– reblava el clau d’una guerra que ja havia guanyat als valencians set anys abans, en la batalla d’Almansa, i hi implantava un model d’estat centralista i homogeneïtzador, amb l’objectiu ferm d’esborrar les realitats identitàries no castellanes, com ara la catalana.
Tres-cents (set) anys després de la desfeta, però, la nostra realitat no s’ha esvaït, ni de bon tros. Ans al contrari, i a pesar dels embats constants que hem hagut de patir durant aquest temps d’obscurantisme i repressió cultural, lingüística i política, els valencians, els illencs i els catalans mantenim una idiosincràsia, uns costums i, sobretot, una llengua diferenciats, i ens hi aferrem de manera incondicional en nom de la llibertat, del dret dels pobles a l’autodeterminació; en pro d’un sentit democràtic pur, sense cotilles ni limitacions, més que les pròpies o intrínseques de la democràcia. I bona prova d’això n’ha estat la consulta sobre la independència del Principat de Catalunya que va tenir lloc el passat 9 de novembre. Tres-cents anys després de la caiguda de Barcelona i la consegüent rendició al regne de Castella, el poble català branda encara per alliberar-se’n, per encetar un camí propi i emancipador, lliure i en plenitud.
Aprofitant l’efemèride esmentada, el número 42 de la revista L’Aiguadolç, que acaba de veure la llum editorial, se n’ha volgut fer ressò amb un dossier sobre “Literatura i Història”. I vostès es preguntaran què té a veure tot plegat amb L’Aiguadolç, una revista essencialment literària… I els hem de dir que molt! Tot!, de fet. Perquè la història condiciona la literatura molt més que no ens pensem. No només marca unes temàtiques més o menys sovintejades, uns leitmotivs o motius argumentals, sinó també un estil, un dir, l’escriptura dels lletraferits de cada període. Per això el dossier del número en qüestió, intitulat precisament “Literatura i Història”. Calia aprofitar l’avinentesa històrica de la commemoració de la caiguda de Barcelona en mans de Felip V per fer-ne balanç, des del punt de vista literari, d’aquella guerra de gran transcendència per a nosaltres.
Al dossier s’hi recullen reflexions i anàlisis sobre algunes novel·les recents que han tractat la Guerra de Successió, com ara Victus, d’Albert Sánchez Piñol, i Cicatrius de 1714, d’Andreu Martín. Reflexions embastades per Josep Bertomeu Moll, bibliotecari i lector d’excepció. El dossier, però, va molt més enllà d’aquella efemèride clau i abasta d’altres fets històrics que han nodrit la nostra literatura, i que ens han marcat com a poble. És el cas de les explicacions de Josep Lozano a propòsit de la gestació de Crim de Germania, una obra cabdal de la literatura valenciana contemporània. Com també les reflexions de Silvestre Vilaplana, un altre narrador fonamental, sobre el joc entre la ficció i la realitat en la novel·la històrica. Vilaplana és un dels autors valencians que més s’ha abeurat del filó històric a l’hora de confeccionar les seues novel·les. No debades, ha publicat, entre altres, La mirada d’Al-Azraq, Les cendres del cavaller o L’estany de foc. Jovi Lozano-Seser, un jove narrador amb un futur més que prometedor, també fa interessantíssimes reflexions sobre la història com a matèria primera dels best-sellers, un “subgènere literari” que cal considerar més enllà de la fórmula comercial en què es basa i de la seua projecció estrictament venal.
Per arrodonir el dossier, hi ha tres peces assagístiques que paguen molt la pena. La primera, a cura de Simona Škrabec. La prestigiosa assagista i traductora eslovena fa una diatriba especialment suggeridora sobre el paper de la història en la configuració de la idiosincràsia europea i la seua incidència en la literatura, testimoni fefaent de l’anomenat “segle dels horrors”. “La invenció d’Amèrica”, de Tomás Hernández, poeta, historiador i professor de reconegut prestigi, és un article molt adient sobre com s’inventen les realitats en els discursos històrics en funció dels interessos polítics i de la imaginació més netament novel·lesca, i com es reflecteixen aquests tòpics i estereotips en les obres literàries. Hernández fa una anàlisi perspicaç sobre la invenció interessada d’Amèrica que és una veritable delícia, tot sustentant-se en textos de l’època, i també posteriors.
No ens en podem estar, igualment, de subratllar i destacar com es mereix el nom de l’autor de les il·lustracions del dossier. Ens referim al pintor alcoià Antoni Miró. Tractant-se del dossier en qüestió, no podia haver-hi unes imatges més adients que les seues. I això és així perquè precisament ha estat l’obra d’Antoni Miró –i al seu torn la seua persona– la que ha estat objecte d’un atac gratuït per part d’un mandatari local que ha fet un ús esbiaixat del poder, amb excuses i pretextos inversemblants, en un clar gest maldestre i d’allò més desafortunat. A Gandia, l’any passat, el batle va gosar “desubicar” l’escultura “25 d’Abril 1707” simplement perquè commemora la derrota de tots els valencians a la Batalla d’Almansa…Esperem que aquest número de L’Aiguadolç contribuïsca a rescabalar i a engrandir com cal la talla i la vàlua de l’artista d’Alcoi.
Com d’habitud, el lector hi trobarà, també en aquest número, les seccions habituals de ressenyes i comentaris amb les novetats bibliogràfiques més reeixides del darrer curs. Així, hi ha ressenyes de la darrera obra de Joan Francesc Mira, El tramvia groc; de la novel·la de Ferran Garcia-Oliver La melodia del desig; de l’assaig sobre literatura universal d’Enric Iborra, Un son profund; de l’últim recull de contes de Rafa Gomar, i sobre la poètica de Josep Lluís Roig.
En l’apartat de creació, s’hi recullen alguns versos inèdits de Salvador Ortells Miralles, i també d’Els mots ferits, amb el qual l’autor de Sueca ha estat guardonat amb el Premi Alfons el Magnànim València de poesia. I, per últim, es publica el primer capítol de The Bondwoman’s narrative / La novel·la d’una esclava”, de Hannah Crafts (Hannah Bond), les primeres memòries escrites per una esclava nord-americana. La traducció ha anat a càrrec de Maite Insa, professora i traductora.
Alguns dels articles recollits al dossier són la translació al paper de les corresponents conferències amb què els autors van nodrir el cicle Encontres a Beniarbeig, que tingueren lloc en aquesta localitat de la comarca de la Marina Alta l’hivern i primavera passats. L’Aiguadolç contribueix així a enaltir i considerar com pertoca una iniciativa cultual, ideada per l’escriptor i activista cultural Tomàs Llopis, que mereix tots els elogis i la màxima difusió.
Juli Capilla
