Quin Torra
A Prada, s’han aplegat una cinquantena d’exiliats. Les famílies de Josep Maria de Sagarra (que ha fet un petit pessebre amb la seva dona), de Joan Alavedra i Pau Casals amb la seva companya, Frasquita Vidal, són entre ells. Després de dinar, el mestre despenja el cello. I El cant dels ocells sembla que surti de l’estança i voli fins al cim nevat del Canigó.
A Londres, la família del doctor Trueta es disposa a dinar. Hi són els Bosch Gimpera (amb qui comparteixen la casa on viuen) i en J.M. Batista i Roca, l’oncle Tista per les filles Trueta. La II Guerra Mundial ha esclatat fa uns mesos i el dinar es viu entre rumors de bombardejos i la sort dels exiliats.
Les famílies de Francesc Trabal, Joan Oliver, Xavier Benguerel, Cèsar A. Jordana i Domènec Guansé, després que fructifiquessin les gestions que va fer Josep Maria Trias i Peitx, secretari general d’Unió Democràtica durant la Guerra Civil i un dels homes clau en els primers mesos d’exili, havien triat anar a Xile. La nit de Nadal, Trabal la va viure així: “Una gran pau ajudà el pas del vaixell aquella nit en ruta vers Rio de Janeiro: l’aigua no es movia. Cap llum no revelava el nostre pas cap a la immensitat. Érem una volva que el vent d’Europa gronxava cap a aquesta banda del món i que un clergue patriota basc beneïa a mitjanit entonant a boca tancada l’hosanna de pau i de fe en una transfiguració que ens donava coratge. Alçàrem els ulls a l’infinit, en l’hora dolça nocturna, i encara descobrírem l’àngel de Nadal que ens assenyalava la ruta, i poc després vèiem les primeres llums d’Amèrica, fent-nos bolcar el cor.” Poques setmanes abans, en el Massília, viatjava Pere Coromines amb sis dels seus fills rumb a Buenos Aires. Però aquest 25 de desembre ja és mort.
Lluís Companys és a París. I Tarradellas i tants d’altres. Tot s’ha perdut. I de l’enfonsament total, amb prou feines queden uns pocs recursos per atendre tota la misèria de l’exili. A prop de Layetana Office, la família de Carrasco i Formiguera, la vídua del polític democratacristià, amb els seus vuit fills, tracta de passar com pot el segon Nadal més trist de la seva vida. Els camps de concentració de la Catalunya Nord, aquest primer Nadal d’exili, són encara plens. El drama s’abat sobre centenars de famílies catalanes, que depenen d’un permís de treball per sortir-ne. Els encalçarà la II Guerra Mundial. Molts reprendran la lluita.
A Catalunya, la repressió s’abat despietada. El desembre de 1939 han mort afusellats desenes d’alcaldes republicans (fins a 45 seran assassinats), i Carles Rahola i Domènec Latorre i Lluís Escaler (en el Sant Jordi més sagnant) i Josep Sunyol, el president del FC Barcelona, i el doctor Vivancos. Les presons són plenes de milers de demòcrates. Totes les institucions del país són “depurades”; la llengua, prohibida; els noms dels carrers, dels llocs, de les coses, canviats. Es tracta d’esborrar una memòria, la de la Catalunya republicana i autònoma. El feixisme es veu i es talla en l’aire que es respira. El general Franco acaba el seu discurs de Nadal dient: “Sintamos hoy más que nunca el orgullo de nuestra hispanidad civilitzadora de pueblos y defensora de la Fe que da impulso y contenido a nuestro grito de: Arriba España!!”
En aquell Nadal de 1939 tot va aturar-se i per primer cop en aquell país partit en dos, l’exili i l’interior. Va ser l’instant de prendre consciència de la certesa de la pàtria perduda, esquivada fins aleshores en la rutina de la supervivència. Un Nadal de descoratjament i nostàlgia, però un Nadal d’esperança i de ganes de continuar lluitant, també, com va escriure Xavier Benguerel a la seva mare, que va restar a Barcelona: “No perdis la força dels teus braços, que jo sento que aviat hauràs d’aixecar-los molt enlaire per saludar el nostre retorn. Quan em sentis arribar, surt al teu balcó i aleshores mira les muntanyes, el castell, el mar i la gent: veuràs que tot somriu i que s’està realitzant un miracle com en el temps feliç del nostre pessebre. Surt aleshores al balcó i canta, que et faran companyia els nostres cants i l’aire, generós de tantes banderes –de les nostres banderes– que pujaran al cel amunt a voliors! Canta les teves cançons, para la taula amb tot el bo i millor de casa nostra i no temis.”
Fa setanta-cinc anys. Bon Nadal.
Publicat a El Punt Avui, dilluns, 29 de desembre de 2104
