Rubén Garrido
El passat 14 de desembre va ocórrer un esdeveniment que aquesta part del món ens ha passat desapercebuda. A la ciutat de l’Havana va esdevenir una cimera commemorativa pel desé aniversari de l’ALBA (Alianza Bolivariana para los pueblos de Nuestra América), amb la participació dels governs de Nicaragua, Veneçuela, Cuba Equador i Bolívia entre d’altres[1]. Formant part d’una Europa replegada sobre si, incapaç de comprendre el món més enllà de les seues fronteres sense paternalismes o dicotomies moralistes, no ens hauria d’estranyar un esperpèntic exercici periodístic o, per contrari, una anàlisi freda i inerta.
L’ALBA va nàixer al caliu del nou mil·lenni, després de la derrota política d’aquells que es disposaven a frenar l’expansió global del lliure mercat, especialment de la desfeta del bloc del socialisme real. Un moment que sembla proper en el temps però del que ens separa més d’una vintena d’anys. Aquesta derrota obria el camí a la difusió triomfalista d’uns principis que Francis Fukuyama havia anomenat com “el final de la història”. És a dir, una visió amb un cert aire hegelià que s’aventurava a assegurar el final de tota adversitat humana amb la implantació del sistema capitalista i la difusió de la democràcia liberal com a màxima expressió d’un sistema triomfant. Així es proclama com “la evoluciónideológica de la humanidad y la universalización de la democracia liberaloccidental como la forma final de gobierno humano.”[2] I que ademés afegeix: “pero al término de la historia no es necesario que todos los países se transformen en sociedades liberales exitosas, sólo basta que abandonen sus pretensiones ideológicas de representar formas diferentes y más elevadas de sociedad humana.[3]“Aquesta línia argumental va ser industrialment reproduïda i comercialitzada (qui no ha escoltat mai la famosa frase de “vivim en el millor dels sistemes possibles”) preparant el nou camí per a l’imparable i totalitzant món del lliure mercat que es veia valedor, lliure d’adversari o competidor, de ser el qui marcara el rumb en un nou mil·lenni marcat per eixa “globalització” del poder neoliberal.
Serà en aquest moment, on el panorama neoliberal expandit des dels 80, agafarà la implicació més gran directa en el tipus de polítiques dominants. Així, aquest capitalisme, proposarà nous projectes d’integració financera seguint els fluxos internacionals de capital davant d’un nou sistema financer lliure i global. És ací on comença la utopia neoliberal la qual “supone un mundo con movilidad perfecta de capitales, donde la integración financiera aportaría al aumento de liquidez y profundidad de los mercados locales, creando economías de escala e incrementando la oferta de recursos financieros hacia la inversión, intensificando la competencia, que a su vez permitiría una reducción de costes de intermediación, una asignación más eficiente de los capitales.[4]” Sota aquest marc ideològic i econòmic s’expandirien les polítiques del TLC (Tractats de lliure comerç) que presentarien aquesta imminent lògica en les relacions internacionals, apressant la desregularització i liberalització del capital i de la subordinació internacional al projecte hegemònic nord americà. Entre aquests tractats és important recalcar per una banda el Tractat de lliure comerç d’Amèrica del Nord (TLCAN) que agrupava Canada, EUA i Mèxic. Per altra banda, ALCA (Area de Libre comercio de las Américas), que sense cap mena dubtes va significar un dels projectes “panamericanistes[5]” més actuals, contant amb la inclusió de 34 països (amb l’excepció de Cuba).
Aquesta situació xocarà les últimes dècades de ple amb la aparició de nous actors geopolítics (com el innegable paper de Xina o de noves potències en ascens, el cas de Brasil o Índia) que conjuntament amb la consciència i l’aparició de nous governs antagonistes al domini neoliberal, com el cas de Veneçuela, Equador, Bolívia o Nicaragua fomentaran un nou viratge sobre aquesta visió de la derrota neoliberal. Són aquests autors quan comencen a veure una escletxa davant de la presència d’un món multipolar, cada vegada més pragmàtic i real. En aquesta situació, es torna vital una necessitat de reescriure’s com a pobles descolonitzats i avançar en un projecte integrador més enllà de les mires de la derrota neoliberal.
En aquesta necessitat de reapropiació de l’espai econòmic i polític és on trobarem la iniciativa de l’ALBA, com a una perceptiva d’integració regional basada en la complementarietat i la compensació equilibrada. Associada aquesta aliança va unit el “Tratado de comercio de los pueblos” que aposta per un intercanvi complementari just, el cooperativisme i la solidaritat. En aquests trets ja comencem a veure que l’ALBA contempla dimensions més enllà que els altres casos liberals d’integració regional, com per exemple, l’educació, la salut o la cultura. Per altra part, es busca una inversió financera i regional articulada entorn del SUCRE (Sistema Único de Compensación Regional) i a altra banca independent de circuit internacional. Per altra part, presentades multituds de projectes i operacions entre agents estatals i per no estatals (com són els projectes de les missions o les grannacionals[6]). Tota aquesta amalgama de propostes va anar cristal·litzant en la direcció de la recuperació de sobirania dels estats llatinoamericans, a la vegada que l’articulació democràtica al voltant d’ells[7].
Si fem una comparació dels processos d’integració (ALCA i l’ALBA) veurem com el primer deixa els programes i polítiques socials a la iniciativa privada i el mercat, sense existir polítiques estatals en aquest àmbit. En canvi, l’ALBA presenta uns programes socials dirigits a les grans masses socials, aportant la participació popular en elles, de cara a afavorir als sectors més oprimits de la societat. Per altra part, els TLC presenten els equips de negociadors que treballen baix clàusules no públiques i transparents, sense control popular. Això en l’ALBA es presenta contraposada per la introducció organitzacions populars, la cooperació intergovernamental i el caràcter públic de les negociacions. Si bé en aquests aspectes podem veure uns avanços totalment positius: “En el caso del ALCA, el estan- camiento y fracaso de las negociaciones multilaterales por la oposi- ción de numerosos movimientos y organizaciones sociales en todo el hemisferio y de un significativo número de países y gobiernos latinoa- mericanos (principalmente de Mercosur y CARICOM), lo que ha con- ducido a la imposibilidad de implementación de los Acuerdos multi- laterales, quedando solo la posibilidad de Acuerdos bilaterales con un determinado número de países: Chile, Perú, Colombia (en proceso de negociación), República Dominicana-Centroamérica. Es la denomi- nada ALCA light o mínima. En el caso del ALBA, sus resultados han sido significativos, en- tre ellos, el aumento del número de miembros, la erradicación del analfabetismo en Venezuela y Bolivia y parcialmente en Ecuador, creación de comercio, empresas mixtas e inversiones conjuntas, tra- 306 Eugenio Espinosa to especial y diferenciado como el que otorga Petro Caribe, crea- ción del Banco ALBA, aumento de los índices de salud, educación y empleo, avance tecnológico que se expresa en TeleSur, el Satélite Bolívar, y en la esfera de la Biotecnología, diseño de mecanismos de compensación comercial multilateral con moneda propia en el caso del SUCRE, consolidación institucional con dos Cumbres anuales Presidenciales y Cumbres de los Movimientos Sociales incorpora- dos. Puede afirmarse que el ALBA exhibe resultados en el aumento de los intercambios e interacciones económicos, políticos, culturales y tecnológicos entre sus países miembros, en la construcción de va- lores compartidos y en el aumento del bienestar de sus respectivas poblaciones”[8].
En conclusió, davant d’aquesta commemoració no ens deu faltar la visió crítica i la capacitat d’aprenentatge davant d’un panorama com l’europeu, on l’aparició del nostre d’un TLC a la nostra mesura, entés com el TTIP (Transatlantic Trade and Investment Partnership), condicionarà la forma en què la polèmica integració Europea intenta assentar-se. Si podem ser conscients de l’existència d’altres panorames, que a més a més proposen un paradigma molt més humà, on la societat civil organitzada és la que ostenta el poder i la centralitat. Per què no ser part d’aquell canvi? Si bé, la resposta és llarga i contundent, dècades de derrota i de postulacions, anys de por al canvi i a la democràcia radical. Sense cap mena de dubte, ara que veiem amb consciència les tàctiques del neoliberalisme i on ens porten, no ens deurà costar avançar cap a un nou referent d’integració, organitzats i conscients de tornar a valorar el treball en lloc del capital.
[1] http://www.14ymedio.com/internacional/ALBA-celebrara-aniversario-diciembre-Cuba_0_1673832611.html
[2] FuKuyama, Francis. “¿El Fin de la Historia?”.The National
Interest . 1988. Pp 6-7.
[3] Op. Cit. p 23
[4] Lara Cortés, Claudio. “La integración financiera global: una mirada desde el sur y desde abajo”. Nuevos Escenarios para la integración latinoamericana. CLACSO. 2013 p.15
[5] El terme panamericanista és usat en multitud d’ocasions, especialment pels crítics dependentistes, com un mot per anomenar un projecte hegemònic de EUA, garantitza la seua intervenció i la primacia de la seua economia.
[6] Empreses regionals mixtes que compateixen la propietat i s’enfoquen en el comerç dins de l’ALBA.
[7] Aponte, Maribel. “El nuevo regionalismo estratégico en el ALBA-TCP: Alternativas a las crisis alimentaria y energética”. Nuevos Escenarios para la integración latinoamericana. CLACSO. 2013 p. 248
[8] Espinosa, Eugenio E. Espinosa El ALBA: un
camino de desarrollo, http://www.flacso.uh.cu revista digital Flacso Cuba, 2009.
