Julià Álvaro
Jo també opine com el PSOE, el PP i, fins i tot, Podemos que el discurs del rei Felip estava carregat de realisme.
El que passa és que, potser, no parlem del mateix realisme. Jo, a diferència dels partits esmentats, no em referisc a realisme en el sentit de connectar amb la realitat del carrer, ja que si del que es tractava és de dir que hi ha corrupció, dificultats econòmiques i un “el que està passant” a Catalunya, amb un notari haguera estat suficient. El meu realisme es refereix a la segona accepció que el diccionari li reserva a la paraula, és a dir, “opinió favorable a la monarquia que, en Espanya, s’ha aplicat a la pura i absoluta”. El discurs del rei, i tota l’expectació a priori, i la majoria dels comentaris a posteriori, són simple propaganda monàrquica.
El rei Felip no té cap legitimitat per parlar de corrupció donat que és un Cap d’Estat que no ha passat per les urnes. No hi pot haver major corrupció que ser la màxima autoritat d’un país pel pur accident biològic de ser fill de la persona escollida pel dictador Franco. A més, res va dir de la seua germana, la Infanta Cristina, ni ens va donar cap pista de la fortuna de son pare, de la qual ell ha viscut tota la vida.
Igual que és una burla dir que a Espanya els corruptes paguen, és ofensiu acompanyar el diagnòstic evident de la crisi econòmica de constants frases conformistes o esperançadores: “les nostres empreses són punteres… Les magnituds macroeconòmiques estan millorant… Resoldre de manera definitiva aquests desequilibris… Base per a la nova esperança… Seguir garantint l’Estat del Benestar…”. La Constitució de 1978 parla del paper del rei “d’arbitrar i moderar” però res diu que s’haja d’entendre arbitrar com un exercici d’encadenar obvietats, ni que moderar siga sinònim d’intentar narcotitzar la ciutadania.
Quant a la qüestió catalana, jo, que encara tinc present quan la meva filla mirava els “teletubbies”, em va semblar veure com el rei es transmutava en un dels personatges de la sèrie i, carregat de bones intencions, pretenia solucionar allò que ell va anomenar com “la situació que s’està vivint actualment a Catalunya” amb “una abraçaaaaaaaaaada!!”.
Igual d’absent que la Infanta Cristina, la paraula “independència” tampoc va eixir en el discurs i, segons el rei, la qüestió catalana el preocupa perquè pot causar “fractures emocionals o desafectes entre famílies, amics o ciutadans”. No, el problema no és sentimental, el problema és polític i l’actitud del Borbó és, com a mínim, irresponsable.
El seu remat de “fem un esforç lleial i sincer, retrobem-nos en els afectes mutus i els sentiments compartits, respectem la Constitució que és a garantia d’una convivència democràtica ordenada, en pau i llibertat” ve a ser com el cartell de Dante a les portes de l’infern, “abandoneu tota esperança”. De quina convivència ordenada parla en el país de la corrupció sistèmica? De quina pau si un terç de la població està per sota del llindar de la pobresa? De quina llibertat si els catalans no poden ni posar urnes per expressar una opinió?
És comprensible que el rei Felip defense el respecte de l’actual Constitució donat que en el seu manteniment intocable va la continuïtat del seu càrrec. El dia que la Constitució postfranquista que patim salte pels aires per buscar una democràcia un poc més ordenada, més pacífica i més lliure, la monarquia serà de les primeres coses que no aguantarà. Com va quedar clar després d’escoltar al rei, el paper de la corona és el de mantenidor d’un text constitucional que s’usa com espantall d’un sistema econòmic i polític antidemocràtic, injust i opressor.
Està clar que no es pot esperar que el rei diga totes aquestes coses en el seu discurs nadalenc, ja sé que el seu guió sempre serà una suma de llocs comuns, doncs precisament per això, i recuperant aquella frase de son pare, tocaria demanar-li: “Felip, rei, per què no calles?”. Encara que només siga perquè estem en temps d’austeritat, estalviem-nos el discurset. És un episodi inútil i prescindible… Tant com la mateixa institució.
Publicat a eldiario.es (26 de desembre de 2014)
