Joan del Alcàzar
Les declaracions sincronitzades de Raúl Castro i Barak Obama han obert una nova i esperançadora etapa no solament en la tortuosa relació entre Cuba i els Estats Units d’Amèrica, sinó, fonamentalment, una nova era per a la petita república del Carib. És oportú, donades les circumstàncies, fer un breu balanç del procés viscut a Cuba durant l’últim mig segle.
Han passat cinquanta-cinc anys des que un aguerrit i cinematogràfic contingent de joves barbuts va irrompre en la història, particularment encara que no solament en la d’Amèrica Llatina. Van enlluernar al món en plena Guerra Freda, tant i més en la mesura que oferien una imatge entre desenfadada i heterodoxa, amb els seus puros sempre fumejants, els seus uniformes verd oliva sense medalles ni condecoracions, i la seua aparent bonhomia.
Malgrat que en els seus inicis aparentaven ser simplement uns nacionalistes quasi romàntics, prompte va canviar l’escenari. Fidel Castro afirmava rotund a l’abril de 1959: “No sóc comunista, no estic d’acord amb el comunisme”; però això no li va impedir declarar amb idèntica convicció al desembre de 1961: “Sóc marxista-leninista, i seré marxista-leninista fins a l’últim dia de la meua vida”. Potser tot obeïa a una tàctica de camuflatge per a burlar la vigilància del Departament d’Estat nord-americà, però la veritat és que el poderós veí del nord no va poder sinó sorprendre’s amb estupor quan els soviètics van aparèixer per L’Havana, primer comprant sucre i poc després instal·lant míssils que apuntaven cap als Estats Units.
Transcorregut més de mig segle des d’aquella victòria dels barbuts, una part de la seua cúpula ha mort i els que queden són ancians que donen mostres de no entendre com ha canviat el món, i a quina velocitat, des que ells van prendre el poder en la petita illa del Carib. Apartat i semi ocult el gran líder, el seu germà Raúl ostenta la direcció del procés revolucionari. Des d’un realisme tan descarnat com poc conseqüent, el Primer Secretari del Partit Comunista de Cuba reconeixia el 26 de juliol de 2009 que, malgrat ser un país agrícola, la terra no produeix i que es veuen obligats a importar el 80 per cent dels aliments que consumeixen, mentre es manté sense conrear més de la meitat de les terres que són propietat de l’Estat. En la seua intervenció davant la multitud congregada en data tan assenyalada, el dirigent va endurir el to i va afirmar: “No és qüestió de cridar Pàtria o Mort, abaix l’imperialisme, el bloqueig ens colpeja… i la terra ací, esperant per la nostra suor”.
La historiadora cubana Marifeli Pérez-Stable va escriure fa ja quinze anys que la revolució social havia finalitzat a Cuba, fins al punt que el socialisme autòcton havia marcit l’efervescència popular.
Moltes havien sigut les provatures i no pocs els obstacles a superar. Després del col.lapse de 1970, van recórrer al model del socialisme real per a organitzar l’economia. Aquesta pauta política va donar alguns resultats durant la dècada dels 70 i els 80, però la direcció del PCC va rebutjar tot el que contradeia els principis d’igualtat social i de justícia, imprescindibles per a mantenir la coherència estratègica i la unitat nacional front els Estats Units. El Procés de Rectificació d’Errors de finals dels 80 i el Període Especial en Temps de Pau dels 90 van ser esforços per reverdir, en un món que poca cosa tenia a veure amb l’originari. Aquesta obstinació, condemnada al fracàs per definició, es va enfonsar irremissiblement per la necessitat de captar capital estranger i crèdits internacionals, així com per la urgència de dinamitzar una xarxa comercial efectiva, tremendament dificultada per l’embargament nord-americà. La veritat és que, desaparegudes les subvencions soviètiques, l’economia de l’illa va ensorrar-se.
En matèria econòmica, Cuba és un altre planeta, i no solament perquè els seus ciutadans usen dues monedes segons l’escenari econòmic en el qual es troben, el pes i el CUC, equivalent al dòlar nord-americà. Segons dades de l’Oficina Nacional d’Estadístiques de Veneçuela, el salari mitjà mensual és d’uns 18 dòlars (13 €), contra els 143 de Bolívia o els 89 d’Haití, per citar dos casos. I això mentre que un quilo de llet en pols costa 5.25 (3.77€), i un litre d’oli de gira-sol 2.40 (1.72€). La cartilla de racionament només cobreix dues setmanes d’alimentació de productes bàsics de la canastra individual. Una dada més per a perfilar aquest panorama de misèria generalitzada: el cost d’una canastra bàsica individual [la ideal, la que seria necessària] oscil.la entre 79 i 108 dòlars; és a dir que serien necessaris cinc salaris mitjans per a aconseguir-la.
Des dels anys 90, els preus dels aliments en les tendes en divisa són superiors als dels països europeus. Es dóna una política extractiva per part de l’Estat, en relació amb les remeses de diners que els cubans reben de familiars de l’exterior; i una política de súper explotació de la força de treball major que en els països occidentals. Es ven al capital estranger un avantatge comparatiu centrat en la força de treball més barata de l’hemisferi occidental, que està cada vegada més endarrerida en els seus nivells d’instrucció, en bona part per les carències materials i també per la restrictiva política del Govern contra Internet i la seua permanent síndrome de fortalesa assetjada.
Malgrat tot, el règim es manté a l’interior i encara gaudeix d’una certa aurèola reconeguda des de l’exterior, la de ser un país menut i valerós que resisteix amb dignitat l’assetjament imperialista. Com podem explicar-nos-ho?
Si el règim cubà resisteix és, a parer nostre, per tres raons: a) El control ferri, propi del sistema, que impedeix quasi qualsevol possibilitat de dissidència interna efectiva; b) La col·laboració inestimable de Washington que, per raons de política interna, ha mantingut un embargament tan injust i tan anacrònic que, en última i paradoxal instància, justifica el discurs de resistència a ultrança del règim castrista; i, c) En l’exterior de la illa, fonamentalment a Amèrica Llatina, el règim segueix comptant amb el segell d’anti imperialista canònic, i açò li genera respecte, tant i més si la situació cubana es valora des dels segments més populars de les grans urbs llatinoamericanes.
A l’exterior, tanmateix, no es coneix la realitat diària de la qualitat de vida cubana. Ni la realitat econòmica ni la vulneració permanent dels Drets Humans bàsics. El règim ha aconseguit que molts el valoren des de fora més pel que el propi sistema diu ser, abans de pel que realment és. Un èxit que no se’ls pot negar.
En la Cimera de la CELAC celebrada en 2014 a L’Havana, l’únic punt de gran consens entre els membres de la comunitat ―malgrat la seua diferent adscripció ideològica― va ser la seua oposició a les polítiques de Washington d’aïllar i castigar a Cuba, vistes com a injustes, anacròniques i improductives. En tota la regió, Cuba és tractada com un país normal, precisament perquè els Estats Units l’han tractat durant dècades com a un pària.
La malaptesa (i la injustícia) nord-americana quant a l’embargament, que encara avui perjudica més als segments socials més vulnerables que al propi règim (al que proporciona dosi de legitimitat), solament pot ser explicada en la mesura en què el govern de Washington està preocupat per Cuba exclusivament mentre que problema intern pels efectes fonamentalment electorals en l’estat de La Florida.
Era impossible no condemnar aquesta històrica agressió dels Estats Units, de la mateixa manera que és obligat elogiar el colp de timó que ha donat Obama.
L’obsessió anti cubana dels Estats Units [injustificable des de la desaparició del bloc socialista], no obstant això, no haguera de ser obstacle per a comprendre ―almenys des de fora de Cuba― quant d’obsolet, inviable i injust és el sistema polític castrista. Ja sabem que, des de dins de la illa, les coses es poden veure diferents per la identificació Pàtria igual a Revolució que el règim de la fortalesa assetjada va inocular en vena als naturals. Amb tot, serà necessari que els diferents actors polítics implicats aprofiten la nova etapa per a millorar de forma efectiva tant la vida material dels ciutadans com els drets humans bàsics. Tant de bo es puga repetir aviat aquell eslògan xilè dels inicis de la tornada a la democràcia, allà per 1988: “la alegria ya viene”!
