La Foia de Castalla. Un clúster industrial d’èxit (2)

(Segona part de “La Foia de Castalla. Un clúster industrial d’èxit”. La primera es va publicar el 20 de desembre 2014).

Nèstor Novell

És simptomàtic que siguen els factors interns aquells que, segons el sector, estiguen més valorats com a impulsors de la innovació
Font: Diagnòstic sobre la gestió de la innovació en les Pimes de la Foia de Castalla. AIJU. 2009

Els inicis de segle XXI mostren un sector industrial molt més diversificat, un teixit en el qual la indústria auxiliar adquireix un gran pes gràcies a les empreses dedicades a la fabricació de peces intermèdies o especialitzades en alguna de les fases del procés productiu.

Indústria del joguet i auxiliar a la Foia de Castalla (% sobre total activitats econòmiques)

Font: Sistema de Análisis de Balances Ibéricos, SABI (2005).

En els darrers anys s’ha diversificat la producció industrial cap a sectors com el plàstic, transformats metàl·lics, matriceria i motlles. La Foia se ha convertit en una àrea especialitzada en la subcontractació de processos industrials. A la Foia el joguet estricte només representa el 11,60% de mitjana, si bé a Onil hi suposa prop del 28% de les activitats econòmiques. Tanmateix, el joguet encara té una gran importància en la base econòmica de l’àrea. Si considerem el joguet i l’empresa auxiliar el percentatge d’activitat econòmica suposa el 53,5%. No debades, la Foia de Castalla significa més del 50% de la producció de joguets de l’estat

El canvi definitiu cap al Districte Industrial es produeix en el moment que el sector auxiliar del joguet comença a produir per a altres empreses alienes al joguet. Com diu Josep-Antoni Ybarra[1]:

“Aparece un proceso nuevo basado en la subcontratación del saber-hacer, al disponer las empresas de la capacidad y del conocimiento técnico para poder ofrecer sus productos «flejes, plásticos, chapa, alambres, etc.» a otros sectores. El desarrollo de este fenómeno va a conducir tanto a la oferta de nuevos productos finales (ceniceros, sillas, expositores, jardineras, pantallas de luz, artículos de baño, artículos de camping, etc.), como a la aparición de una oferta de subproductos, productos intermedios y de procesos industriales para otros sectores de demanda final entre los que se encuentran el calzado, muebles, automóviles, e incluso armas de fuego. Cabe destacar cómo la subcontratación también se da entre las propias empresas que son industrias auxiliares, que van a subcontratar ciertos procesos, como por ejemplo baños de zinc, de plomo o de pintura.”

Segons dades de la cambra de Comerç d’Alacant per al període 1996-2007, mentre el nombre d’empreses de productes intermedis com els de la fabricació de productes metàl·lics, plàstics, química, cautxú i articles de paper i cartró havia augmentat un 25%, el nombre d’empreses de joguet havien disminuït un 22%. El nombre d’empreses pertanyents als nous sectors productius suposen més de 200 empreses. En el següent quadre elaborat a partir de la informació de Josep-Antoni Ybarra[2] podem observar la diversificació soferta en la estructura industrial en la Foia de Castalla

Per la seua banda, el sector del joguet, davant les noves condicions imposades per la globalització, ha modificat la seua estratègia industrial i comercial. Les grans empreses han intentar minimitzar els costos adquirint productes acabats o subcontractant activitats en països on els costos salarials són més baixos, però mantenint el control de la distribució. Les PIMES han optat per la qualitat com estratègia per evitar, tant la competència via preus dels països asiàtics com l’estacionalitat pròpia del mercat del joguet. Així, l’aposta pel disseny i la innovació els ha permés centrar-se en productes de major valor afegit i de mercats més exigents (preescolar, educatiu, joguet vintage, jocs per la rehabilitació, etc.)

Però és evident que l’evolució del sector del joguet no s’haguera pogut produir sense el considerable canvi tecnològic de les industries de processos, especialment el metall-mecànic i del plàstic. Però aquestes innovacions, tant en tècniques com en processos productius, amples i profundes, són inexplicables fora d’una determinada atmosfera[3], d’un intangible atribuïble a la cultura industrial del territori.

Precisament l’estructura de PIMES, amb la seua gran capacitat d’adaptació i el seu saber-fer productiu, és l’avantatge competitiu que permet a les empreses de la Foia de Castalla abordar de manera continuada el desenvolupament de productes amb major valor afegit i en un nombre cada vegada major de sectors (construcció, embalatge i envàs especialitat, automòbil, aeronàutic o energies renovables). Josep- Antoni Ybarra[4], veu ací una gran argument de defensa del districte industrial:

“Ante estos hechos: ¿qué papel juegan las concentraciones industriales de pequeña dimensión como los distritos industriales?; ¿tienen futuro las pequeñas empresas frente a las multinacionales?; ¿pueden ser los distritos industriales una alternativa a los procesos de deslocalización industrial?; ¿en todos los distritos industriales se desarrolla las cosas de un modo semejante? El hecho que se plantea aquí es que la Foia de Castalla, un distrito industrial valenciano, especializado en la producción del juguete en España, puede dar ciertas pautas de cómo el distrito llega a ser una alternativa industrial suficientemente viable y contrastable en el marco de la Globalización económica. Ello no significa, sin embargo, que el desarrollo del distrito de la Foia no esté exento de dificultades.”

La gestió del procés que ha permés arribar al districte industrial d’èxit ha tingut necessàriament uns protagonistes, unes persones i unes institucions que l’han fet possible. Una d’aquestes persones, pot ser la persona clau per la política visionària que va dur a terme, ha estat Vicent Garcia, alcalde socialista d’Ibi des de 1983 a 2003. 20 anys en els que ha tingut de viure una mica de tot. De família d’industrials del llautó, estudià econòmiques i es preparà per treballar a Europa. La crisi dels anys 80 el fa tornar al poble. Només entrar a l’alcaldia es troba amb una vaga general d’empresaris i treballadors. Em conta Vicent:

“A l’any 82, amb la caiguda de Payà, i en el 83, Rico, acceleren el procés de declivi del sector del joguet a Ibi, mentre que a Onil, la pervivència de Famosa feia que la situació fora diferent. El monocultiu del joguet estava caient, la ciutat no estava ben dotada, no hi havia associacions empresarials ni havia un projecte de ciutat. Calia apostar per enfortir i diversificar el teixit industrial d’Ibi i finalitzar el pla estratègic que estava a mig fer. Els punts bàsics sobre els quals actuàrem i que després ratificà el Pla Estratègic eren: Infraestructures, relacions interempresarials, dimensió empresarial, formació i innovació, quatre eixos fonamentals d’actuació.”

Per a fer possibles aquests objectius calia bastir tota una estratègia ben complexa. En el camp de les infraestructures eren imprescindibles dues coses, la construcció de l’A-7, o autopista Central (impulsada pels alcaldes de la Foia per al tram Alacant-Ibi-Alcoi, i amb el suport del Consorci de les CCV per a finalitzar-la amb el d’Alcoi-Xàtiva),  i generar al seu costat, al bell mig de la Foia, una gran àrea industrial de qualitat.

Vicent Garcia planificà i desenvolupà 4 polígons industrials amb gran quantitat de sòl amb parcel·les de diferent grandària, que suposaren una oferta abundant i flexible, i especialment ben dotats (llum, aigua, tractament de residus, depuradores, connexió amb l’A-7), només va faltar la fibra òptica. La iniciativa, coordinada amb el SEPES, va fer possible els prop de 5 milions de m² de sòl industrial, la majoria ocupat, que hi ha actualment en els diversos polígons, especialment en les quatre fases de l’Alfaç

“Evidentment que el treball va ser dur, perquè calia urbanitzar, canalitzar les aigüeres i barrancs d’una gran quantitat de sòl per fer-lo útil per a la indústria, posar totes les infraestructures i, especialment solucionar el tema del tractament de residus i de depuració d’aigües. Encara ara resta per solucionar la dotació de fibra òptica i el tractament de residus amb plasma, coses que permetrien atraure-hi empreses d’altres sectors productius”

Aquesta aposta pel sòl industrial seria copiat pels ajuntament veïns. El polígon d’Ibi ha anat captat les noves empreses locals, algunes empreses dels pobles veïns i empreses estrangeres.

Si les infraestructures eren un primer pas, l’altre era, i molt urgent, generar un pla d’ajudes a la creació d’empreses, dirigit als treballadors del joguet, i la formació d’especialistes en el sector. El pla va anar acompanyat de programes que facilitaren la certificació dels joguets a la legislació europea.

“L’oficina de desenvolupament local dirigida per Victoria Granda, una tècnica d’alta qualificació que fitxarem de l’empresa que desenvolupà el pla estratègic, va fer un gran treball en aquest sentit. Incomprensiblement va ser acomiadada de manera improcedent pel nou ajuntament del PP en desembre de 2010. La Foia no és una comarca improvisada, en tots els camps es va treballar metòdicament. Quan deixarem l’Ajuntament en tecnologia la ciutat estava bé, en medi ambient també bé, en accessibilitat més que bé, en associacionisme regular bé i en formació el projecte va quedar acabat, i qüestionada la seua continuïtat per l’actual govern de la Generalitat. D’aquella crisi total de la indústria dels anys 80 hem passat a una situació on el model s’ha diversificat, així que la crisi ja no és el fracàs d’un monocultiu, sinó que és una crisi general que a Ibi es manifesta mostrant les debilitats que necessàriament té el districte.”

Vicent assenyala que el secret de l’època dels germans Payá varen ser la introducció de la matriceria que els va permetre fabricar en sèrie i la creació de la seua pròpia FP de mecànics. Ells foren els qui aconseguiren els increments de les vendes i després, els nous empresaris del joguet.

“Als anys 80 també la tecnología i l’organització empresarial havia canviat molt i  teníem més ‘industrials’ que ‘empresaris’, ens calien professionals per poder competir amb els xinesos i la resta dels dragons asiàtics… El gran repte era diversificar la indústria i facilitar l’entrada dels sector de metall-mecànica i del plàstic. La demanda a la Generalitat per aconseguir les especialitats de FP superior de metall-mecànica i de plàstic a l’Institut d’Ibi, així com l’especialitat de plàstic a l’Escola d’Enginyers d’Alcoi, vas ser constant. Ara ja s’han aconseguit, però hi ha un altre problema, continuen faltant tècnics i mecànics perquè la gent prefereix anar-se’n a la universitat que no preparar-se per entrar a treballar a la indústria.”

Una altra pota del projecte era la innovació del sector. L’Ajuntament d’Ibi inicià accions a Madrid i a la Generalitat per aconseguir un centre d’innovació, que seria inaugurat en 1985, el primer de tota la xarxa tecnológica. A continuació, l’Associació d’Investigació de la Indústria del Joguet, Connexes i Afins, més coneguda com l’Institut Tecnològic del Joguet (AIJU), es va fundar a iniciativa de l’Associació Espanyola de Fabricants de Joguets (AEFJ), de l’Institut de la Petita i Mitjana Indústria Valenciana (IMPIVA) i del Ministeri d’Indústria, Comerç i Turisme. En 1993, amb l’ajuda dels fons FEDER, s’inaugurà el modern i eficient edifici actual. AIJU està integrat a la xarxa d’instituts tecnològics valencians REDIT i a la federació estatal FEDTI.

El foment de les relacions interempresarials i intermunicipals és va convertir en un instrument bàsic per aconseguir altres finalitats. Des de l’alcaldia d’Ibi es va impulsar la creació de la patronal IBIAE i després, d’ací va nàixer la federació d’associacions empresarials de la Foia de Castalla.

L’Associació d’Empresaris d’Ibi (IBIAE) és una associació multisectorial (fabricants de joguets, transformats plàstics, transformats metalls, motlles i matrius, material elèctric, arts gràfiques, químiques, etc) fundada en 1993 com una reflexió i objectiu del Pla Estratègic d’Ibi. En l’actualitat representa a més de 550 empreses i 6.000 treballadors. IBIAE ha dissenyat i posat en marxa un Pla Estratègic “Ibi, Esperit Emprenedor” amb una ferramenta de difusió del seu potencial industrial www.Ibilonjavirtual. Amb una àrea de negoci que duu per lema Si no ho troba, pregun-te’ns, li ho fabriquem.

La Unió Comarcal d’Empresaris de la Foia (UCEF) associa a totes les associacions empresarials de la comarca, per la qual cosa acull al seu si més de 1,500 empreses integrades en IBIAE, AECAST, Empresaris de Biar (EB), Associació de Turisme Interior de la Foia (ATIF), entre d’altres.

L’impuls d’aquestes associacions revitalitzaren l’Associació Espanyola de Fabricants de Joguets (AEFJ) amb seu a Ibi, que fundada en 1967 és la representant estatal de la indústria del joguet. La conformen 96 fabricants, el 50% del sector i més del 75% del volum total de facturació.

“El fet d’anar junts els ajuntaments de diversos colors polítics, i amb el suport dels empresaris, ens va obrir moltes portes en les diverses administracions. En aquells anys, les relacions amb els ajuntaments de la Foia i amb Biar eren excel·lents i anàvem tots a una, i això valia tant si anàvem a Madrid a negociar projectes innovadors, com si negociàvem amb Iberdrola l’augment de potència o amb la Generalitat per la qüestió de serveis bàsics i d’accessos a la Foia. També haguérem de superar moltes vegades les posicions en contra de Sanus a Alcoi, de Julio de España a la Diputació. Sortosament la comarca va funcionar i el suport de Bevià i de Solbes va ser inestimable, sense ells difícilment tindríem ara a Ibi serveis bàsics fonamentals, de carácter institucional i administratiu, com el jutjat, el registre, notari o corredor de comerç.”

L’Ajuntament d’Ibi i Vicent Garcia van ser dels agents més dinàmics en el projecte de les Comarques Centrals Valencianes:

“Hi havia que pegar el bot per arribar a tindre un potent districte industrial. Nosaltres estàvem molt interessats en el corredor Biar-Ontinyent-la Safor, a la recerca de sinèrgies per a un districte industrial diversificat i potent. Ens varem trobar amb les negatives de Sanus i de Lerma, després el PP no ha anat més que a destruir el projecte. En el marc de les CCV tinguérem la gran col·laboració de Victoria Granda i vam crear la Xarxa Arena de districtes industrials amb nòrdics, francesos, alemanys, anglesos i  italians. El PP ho va tancar i el seu interés s’ha orientat cap a diversos projectes urbanístics comarcals” .

Les 1.170 empreses que integren la Unió Comarcal de Empresaris de la Foia, es distribueixen: 550 en Ibi, 300 en Castalla, 200 en Onil, 100 en Biar i 20 en Tibi. Fa poc José M. Perea[5] feia elogi de la visió territorial de l’Ajuntament d’Ibi:

“La actuación del Ayuntamiento de Ibi, encabezado veinte años (1983-2003) por el socialista Vicente García Pascual (….) y la reflexión en la comarca sobre su futuro industrial. Esta última reflexión se hace (….) en un proyecto que se pretendía común, el de las llamadas “comarcas centrales”, frustrado por la falta de apoyos políticos (…). Pero la reflexión no fue baldía: impulsó la innovación para mantener en lo posible la producción juguetera y encontró nuevas líneas de diversificación a partir del “saber-hacer” de los empresarios y trabajadores (….) El taller que hacía piezas metálicas o de plástico para la industria juguetera de la zona fabrica hoy tubos (silenciadores y catalizadores), embellecedores cromados y salpicaderos de plástico para las más importantes firmas automovilísticas (la Ford de Almusafes, la Volkswagen de Barcelona, Mercedes Benz, Peugeot-Citroen de Vigo, etc.)”.

“La mayoría son microempresas con una decena de trabajadores pero tan especializadas que una empresa de Castalla está presente en la estación española en la Antártida con sus pequeños aerogeneradores. La potente industria aeólica de Navarra también se provee de piezas fabricadas en La Foia. Empresas de fundición trabajan para las constructoras como las empresas de inyección de plástico suministran componentes para el embalaje, utensilios médicos y ortopedia, o envases y tapones de diseño para la alta perfumería y cosmética”.

Però mentre que s’ha aconseguit que les relacions intersectorial siguen extenses i profundes, con correspon a una àrea amb un dens teixit industrial de PIMES i una forta territorialització de les relacions econòmiques i socials, no es pot dir el mateix de les relacions intrasectorials i, especialment les de cooperació empresarial. Una debilitat de l’àrea és la reticència a l’associacionisme i a la creació de xarxes de col·laboració, tot i que aquestes permetrien una millor utilització dels serveis especialitzats externs i aconseguirien economies d’escala de grandària suficient per a segons quins projectes

Les Agències de Desenvolupament Local han insistit en aquesta línia de treball sense massa èxit. A Onil, han intentat crear una central de compres per a augmentar el poder de negociació dels fabricants, mentre que APROIBI i l’Ajuntament posaren en marxa una Llotja de Subcontractació de processos industrials que funciona molt modestament. Vicent Garcia considera que malgrat tot, com a conseqüència d’aquella política global desenvolupada al llarg dels vuitanta i els noranta, va emergir un teixit industrial molt diversificat i més innovador que el precedent que ha anat estenent-se al llarg d’un modern parc empresarial de cinc milions de metres quadrats:

“En aquest espai conviuen renovades empreses dels sectors tradicionals -Joguet i Productes i Subministraments del Gelat- amb modernes indústries de processos industrials metall-mecànic i plàstics. Sense ànim d’ignorar la importancia de la resta, pel que fa al Joguet podríem destacar La Industrial Joguetera, Moltó, Palau i Ghoner, entre altres. Vinculades a la indústria del gelat, tindríem Hobleas Quintin i DICAR. De processos podríem parlar de Flejes Industriales, Bornay, Companyia Levantina de Reductores,  Tallers Pohuer i Induplast. I pel que fa al sector emergent del Packaging, hi ha les molt innovadores ITC Packaging, Plásticos INDEN i la multinacional irlandesa Smurfit&Kappa, recentment instal·lada amb una potent inversió.”

Un efecte colateral de l’A7 ha estat l’aparició d’operacions immobiliàries en diversos pobles de les serres de Mariola, Aitana i Maigmó. De moment, la crisi del sector i els moviments de protesta han aconseguit parar aquestes operacions especulatives que posen en perill llocs d’alt valor mediambiental. La Foia de Castalla és on el nombre d’habitatges projectats és major. Segons Jordi Tormo Santonja[6] les operacions projectades són:

El projecte de major envergadura és Los Campellos, més conegut com Castalla Internacional. Està situada a 3 quilòmetres del poble, en terra de ningú, 980 habitatges unifamiliars, fets en sèrie, sense cap mena de servei. Un producte típic per a anglesos. Actualment s’ha desenvolupat una tercera part del projecte i resta molt d’habitatge en venda. Segons Jordi Santonja:

“Los Campellos I y II están ocupadas desde comienzos del 2008, aunque la empresa promotora todavía estaba pendiente de ampliar la depuradora, construir un depósito de agua y clausurar un vertedero ilegal para su transformación en zona verde”.

Però tornem a l’economia real, al model d’èxit de la Foia, per conèixer més a fons AIJU, un dels organismes capdavanters en aquesta història. Entrem al modern edifici d’AIJU de 3.600 m², inaugurat al polígon d’Ibi el 1993. La conversa amb Manuel Aragonés, Director General, i acompanyat de Josep-Antoni Ybarra, és amable i fluida. Comença Ybarra dient que Ibi és una ciutat activa i de gent seriosa, un lloc on es respira treball i innovació, una illa en comparació amb altres comarques valencianes. La dinàmica d’Ibi transcendeix a la Foia, i en tot això, AIJU-Technological Institute for children’s amb leisure, hi té un molt a veure.

Estem d’acord que un país de PIMES els instituts tecnològics esdevenen una peça clau en la necessària industrialització del País. AIJU defineix la seua missió així: “Centre tecnològic internacional per a la infantesa i l’oci, amb lideratge en el mercat i amb desenvolupaments tecnològics per a la seua transformació i valorització en les empreses; prestant especial atenció a la competitivitat de les empreses associades”. Com es pot observar, el camp d’atenció de l’Institut Tecnològic s’ha obert a molt altres camps que no exclusivament el del joguet. Així, ara inclou els sector de joguets, puericultura, esport i oci, salut i infantesa, arts gràfiques, plàstics en contacte amb aliments, parcs infantils, videojocs, béns de consum i béns d’equip, automoció, educació, promoció, disseny gràfic i industrial, envasos i embalatges, maquinària, matèria primera, matriceria i motlles, químic, recobriments, tèxtil, transformacions metàl·liques, transformacions plàstiques, centres tecnològics i altres (energia solar, publicacions, farmàcia, portes, ventalls…)

Manuel Aragonés ens mostra el recent guanyat Premi Nacional d’Investigació en l’apartat d’Organisme Intermedi de Suport a la Innovació. Aragonés es mostra molt preocupat per la caiguda brutal d’inversió en I+D+i, des de 2007 ençà, a tot l’estat, mentre que, tot i la crisi, el nivell d’inversió en la resta d’Europa ha continuant creixent. Segons Aragonés:

“De fet, el panorama es preocupant. El sector industrial significava el 25% dels sectors productius i ara en representa només el 14%. Aragonés té clar que sense indústria no hi ha país i no hi ha futur i la industria porta aparellada la innovació permanent. Sense agricultura –un altre camp en el que no s’ha fet res- i sense indústria competitiva no es pot mantindre un sector comercial i de serveis. El gran problema quan acabe la crisi és que ens trobarem que hem perdut 10 anys en investigació i innovació dels nostres sistemes productius, i ens adonarem que la nostra situació serà inaguantable”.

Pel que respecta al País Valencià, la inversió en innovació en 2010 era de 47 milions d’euros i en 2014 s’ha reduït a milions, amb el greuge afegit de que la Generalitat fa les aportacions amb 3 anys de retard. Recentment també ho feia palés l’exconseller Garcia Reche[7]

De acuerdo con los indicadores disponibles (sobre innovación regional en el seno de la UE. Comissión Europea 2014), entre 2004 y 2010, la Comunidad Valenciana, ha sido, junto con Murcia, la única que ha tenido crecimientos negativos en su comportamiento innovador, lo que delataría una cierta correlación positiva entre la gestación de la burbuja inmobiliaria, el gasto público orientado a grandes obras, fastos y eventos, y la caída en desgracia, por parte de nuestros dirigentes políticos, de nuestro sistema de innovación al completo.

AIJU té un finançament mixt, públic-privat, el 50% prové de els empreses (facturació), el 30% de la Generalitat (n’han baixat un 40%), 10% de l’estat (ara pràcticament ha desaparegut) i un 10% de fons europeus. Hi treballen 68 persones. El 49% són titulats superiors o doctors, el 41% són titulats mitjans o auxiliars tècnics i el 10% són auxiliars. De la memòria de 2013 és desprèn que 71 empreses participaren en projectes d’I+D+i regionals, estatals i europeus. Aragonés defensa el model d’AIJU:

La Generalitat està per avançar molt en l’autofinançament i la privatització del ingressos dels Instituts Tecnològics. Sembla que es falta informació de la realitat tecnològica de altres regions – com el Pais Basc o de països europeus com Finlandia, Alemania o Holanda, etc… davant dels quals competim en projectes europeus i serveis tecnològics a les empreses. Calen recursos públics, la privatització només et porta a desenvolupar els serveis que ofereixen ja les empreses, fent en alguns casos competència desl·leial. Las innovació la fa l’empresa però si està l’Institut Tecnològic que té la capacitat de fer la transferència. Per altra banda, l’inici a les Pimesquasi sempre n’és públic amb la voluntar d’innovar de l’empresa. Al País Valencià el 50% de l’I+D+i prové dels instituts tecnològics. Ha estat un greu error de l’administració dels darrers anys la sobresaturació d’inversions en obres improductives”.

En l’actualitat, AIJU té més de 580 socis, dels quals el 40% són fabricants de joguets, un 40% pertanyen a la indústria auxiliar, mentre que el 20% restant són empreses d’altres sectors. AIJU és considerat com el Centre Tecnològic de referència per als sectors del joguet, la puericultura, promocions, parcs infantils i articles d’ús infantil. Aquesta estructura aconsella un treball d’atenció a la innovació seguint un model de clúster. Tot i això, segons reflexiona Aragonés :

“La Generalitat proposa un model d’Institut Tecnològic centralitzat, de gran dimensions, que arreplegue verticalment els Instituts existents. Nosaltres defenem el model d’iInstitut de Clúster. És evident que el nostre model no tenim tanta versatilitat i per tant, necessita col·laboradors i aliances amb altres Instituts especialitzats que ens interessen, en Plàstic (AIMPLAS), en Metall-mecànic (AIMME) i en Embalatge, Transport i Logística (ITENE), però té el gran avantatge de la proximitat a l’empresa, especialment la petita, i a les sues necessitats.

És cert, com diu la Generalitat que les ajudes europees van als grans instituts que tenen la capacitat d’apostar per les grans línies estratègiques que marca la Comissió, com la nanotecnologia, però aquestes innovacions estan molt lluny de les necessitats reals de les petites empreses”.

Ybarra opina que atesa la complexitat del Clúster de la Foia caldria que l’Institut tinguera una visió més ampla, encara massa centrada en el joguet i les seus empreses auxiliars, i mirara més les noves empreses emergents, encara que ja és positiu que s’haja produït un canvi de diversificació cap tot tipus de producte infantil

El director d’AIJU aposta per model d’Institut Tecnològic molt connectat a una ampla xarxa d’instituts tecnològics especialitzats. A alguns d’ells s’envien els especialistes de les empreses per formar-los o per a ensenyar-los alguna innovació concreta, en altres casos, són els instituts als que se’ls demana investigacions concretes o informació sobre novetats que poden ser d’aplicació als sector locals. És molt important, imprescindible, per AIJU aquesta connexió, com també ho és veure el que està passant, quines estructures funcionals i en quins camps d’innovació, arreu del món.

“El secret d’AIJU és que som, per pura necessitat, nerviosets a més no poder. Cal veure que està fent-se al món per facilitar la innovació i la transferència de tecnologia. Per exemple Tecnoexplora a París o Start-up a Berlin. En aquest sentit, l’Estat i la Generalitat haurien d’haver estat més actius.

A l’empresari més que donar-li ajudes el que hi ha que fer és llevar-li barreres. Necessiten un bon polígon, organisme i elements intermedis que els ajuden, estalvi energètic, organització empresarial, transferència de tecnologia i serveis avançats

Un tema molt important és l’autosuficiència energètica a costos competitius. La indústria d’Ibi i de la Foia és intensiva en energia, venen a significar el 9% dels costos de les empreses, i el preu de l’energia pràcticament s’ha duplicat, de fet és més cara que la mitjana europea.

En aquest sentit, parlem d’alguns projectes realment capdavanters. El primer és la creació d’una central de compra comarcal d’energia, Compras 58. Ha estat un èxit la idea de posar en competència els subministradors d’energia i inclús poder fer efectiva la compra d’energia a futurs. En aquesta central, cada empresa que llance a la central una compra d’energia ho ha de fer sota obligació contractual de fer-la si s’acompleixen els requisits d’aquesta demanda. La central de compres està gestionant uns 34 milions d’euros i ve a produir un estalvi d’uns dos milions d’euros anuals.

En parlarem d’un altre projecte nou. Aquest va en la línia del projecte Llançadora que ha fet Mercadona per donar suport a les start-up amb 3 milions d’euros anuals. El projecte d’AIJU és amb el CEEI d’Alcoi i és més modest. S’anomenarà Mariola New Talent i la voluntat és de fer viables 8 empreses d’start-up anuals. Mariola New Talent vol ser un lloc de trobada de projectes innovadors, instituts tecnològics i empreses, que ajuden a les starts-up seleccionades a finançar-se, invertint sempre en elles un capital minoritari, però que al mateix temps tinguen els mentors i el suport al desenvolupament del pla de negoci de les noves empreses.

Aragonés ens porta a passejar per les instal·lacions: laboratori, disseny, projectes…. Ens regala la Guia dels Joguets, una publicació destinada a orientar el consumidor sobre l’adequació de cada joguet a l’edat i als objectius de compra, informant de les innovacions en el sector, de la qualitat de les promocions en funció de les normes ISO i del respecte de cada producte a la diversitat racial, religiosa o de gènere

Visitem la Ludoteca, un espai on els xiquets de les escoles poden visitar i jugar amb tota la diversitat de joguets que produeix la Foia. Aquests espai, amb els permisos de pares i docents pertinent, també s’utilitza per analitzar els comportament dels xiquets davant de cada producte nou o al que s’ha li ha introduït alguna innovació.

Ens acomiadem del director d’AIJU i em quede xerrant a la porta amb Ybarra. El polígon és gran i amable. Em diu:

“La demanda de parcel·les no ha parat, ctualment ja en queden poques a la venda Ahir mateixa una nova empresa, aquesta de capital estranger, ha inaugurat una inversió de 28 milions d’euros per a fabricar picking-box (botelles de plàstic amb aixeta). Per altra banda, el tema del trasllat a València de Famosa, una empresa amb vocació internacional, és una molt mala notícia per al clúster. És evident que els ajuntaments i les institucions haurien d’haver fet més. Ara anirem a veure un petit hort d’oliveres, cadascuna de les quals té una placa en honor a alguns dels personatges importants de la localitat i allí en parlem dels reptes de futur”.

En opinió d’Ybarra el clúster en té tres de reptes. El primer és millorar les relacions existents en el districte industrial, tant entre els actors com entre les institucions. Cal tota una nova cultura del “com fer” per a governar el procés de canvi, i n’assenyala tres exemple, les relacions entre el treball i el capital amb especial atenció a la qualificació de la ma d’obra, l’adequació del capital financer a les necessitats que requereixen les empreses del districte, i la relació entre les empreses del districte i la universitat. La finalitat d’aquest major nivell d’interrelació hauria de ser la cooperació formal entre empreses.

Els segon repte és el de l’accessibilitat als serveis reals necessaris per a dinamitzar els canvis. Uns serveis reals al que les PIMES no poden arribar per insuficiència financera o per desconeixement però, sense els quals, les empreses tenen una capacitat limitada i subsidiària.

El darrer repte és de trobar aliances i col·laboracions externes en activitats que en aquesta moment estan fora dels sectors presents al districte, perquè en cas contrari, la innovació i el canvi es generarà només atenent a les particularitats internes i s’ignoraran alternatives modernitzadores.

Però vull dir-te una cosa com a resum, diu Ybarra:

Ara ací, a la Foia, la gent té l’orgull de guanyar-se el jornal amb les seues mans. Són petits empresaris seriosos, reinversors, innovadors i amb la cultura de la flexibilitat. El districte industrial segueix un model diversificat i flexible amb baix atur i on la joguina estacional representa només, que no és poc, el 35% de les empreses. El sector en el seu conjunt ha mantingut la cultura exportadora de la indústria del joguet, tot i tindre el problema de finançament de la banca, la necessitat d’una banca de proximitat”

Acabarem parlant d’Ibi, del poble i de la seua gent. De bon matí he fet una visita ràpida pel cas antic, seguint una guia bàsica. Arribe a la plaça de la Palla, on encara en conserva un dels tres plàtans centenaris, i d’ací, pel carrer Major, a la plaça de les Corts, fins arribar a l’església de façana renaixentista amb dues torres i una cúpula de ceràmica blava. Els carrers estrets i costeruts tenen refet el paviment però arquitectònicament és un batibull d’estils i d’intervencions modernes de no massa bon gust. Pocs comerços, algun bar i gent callada de camí a la feina o l’escola. Només els carrers al voltant de l’església i la plaça de les Corts mantenen el seu encant. Darrere l’església s’hi troba la Casa Gran on es pot visitar el museu fester i, un poc més avall, la Llotja del segle XVII, antic ajuntament i ara arxiu municipal. De tant en tant algun casalot neoclàssic, com els dels Barons de Purroi. Baixem del cas antic fins a l’ermita de sant Vicent que s’utilitza de sala d’exposicions. Ja en ple eixample, de carrers estrets i finques de pisos monotemàtics, arribem on estava l’antiga fàbrica de Payá, on s’hi troba el Museu Valencià del Joguet.

La guia ens recomana visitar els exteriors: el barranc de Molins, l’ermita de sant Pasqual, els masos de Torretes i de Cantó, les Deveses i el castell Vermell –nucli primitiu del poble-. Rutes per la muntanya hi han moltes, però estant a Ibi, és indefugible els camins dels pous de neu.

A banda de les tradicionals festes de moros i cristians, a Ibi celebren, les Festes d’Hivern. Les festes comencen amb les Catalinetes el 25 de novembre. Continuen en la festa de Santa Llúcia i acvaben el dia de reis al gener. Però la festa grossa és el dia dels Innocents, la festa dels Enfarinats, Prèviament, el 27 de desembre, els Amantats, una colla de 13 homes casats, van pel poble fent un ban de crítica local. L’endemà, els Amantats, disfressats amb roba de pedaços i la cara enfarinada és presenten a l’alcalde perquè el atorgue la vara al nou poder que aplicarà La Llei Nova. Els enfarinats apliquen la nova llei fent servir unitats de mesura desproporcionades, detenent a la gent amb l’Aixavegó, i posant multes que són permanentment discutides, l’import de les quals es destinaran a obres benèfiques. Vora mig dia comença una batalla amb l’oposició on es llança als Enfarinats verdures, farina i coets. La batalla acaba amb un dinar de germanor a la plaça, el tradicional Perol de Llegums. A les 5 de la vesprada el Rei i el Virrei de la Dansa li demanen al cap dels Enfarinats permís per ballar, amb aquest acte es traspassa el poder dels Enfarinats al Rei de la Dansa. S’inicia la Dansà a la qual també hi participen els Tapats o persones disfressades. Una cançó de la festa – la Safanoria – diu:

“Si vols sopar no te’n vages

sardines fregides són

safanòries en vinagres

i albercocs de pinyol dolç”

Per finalitzar la visita a la Foia dinem amb Valero Escandell, i vull que ens parle d’Ibi. M’ ho fa telegràficament:

“Ibi és una ciutat taller. El seu problema és la terciarització perquè el ingressos que genera la indústria no es consumeixen en el poble. A Ibi aparentar està molt mal vist. La gent que duu sabata diu coses com: –per a què vull comprar-me un Mercedes si tot el món sap que puc comprar-me’n un?-“

De fet, si mirem l’índex de l’anuari de la Caixa[8] veurem la poca importància que té el comerç al detall, especialment el de tipus tradicional. A més, amb la crisi, Ibi i també el conjunt de la Foia, han perdut un 30% d’aqueta mena d’activitats. Així i tot, el salt quantitatiu i qualitatiu va ser molt mimportant des de principis dels 90 amb l’aparició d’ACI, Associació de Comerç Iberut, i el suport municipal al teixit comercial. La instal·lació de Consum, d’Aldi i Mercadona a Ibi, més nombroses botigues de comerç de proximitat i especialitzat, i la construcció, per part de l’Ajuntament, d’un bon i funcional Mercat Municipal, amb productes de qualitat, a principis de la dècada passada, han dotat d’oferta comercial a la ciutat. Ibi ja quasi triplica la superfície comercial al detall de Castalla.

En general, la Foia no té el nivell d’oferta comercial que li correspondria per la riquesa que genera la seua indústria, la qual cosa genera una fuita permanent de diners produïts a la Foia. El lloc d’oci i compra preferit pels iberuts és Alacant i no Alcoi.

Pel contrari, les xifres mostren que Ibi s’ha anat consolidant com a centre de distribució del començ a l’engròs en tota mena de productes, tot i que destaquen les activitats dedicades al comerç interindustrial. Com ja sabem, Ibi té un al índex d’activitat industrial, 130, -superior al d’Alcoi, 109-, que es recolza en les activitats manufactureres i en les de metall-mecànica. Les activitats dedicades a la construcció no arriben al 25% de les activitats industrials. Per a Valero Escandell:

“Ibi té capacitat de vehicular els projectes, el seu èxit és l’especialització col·laborativa. Tot producte que pugues voler te’l faran, amb certa facilitat s’ajuntaran cadascuna de les empreses especialistes necessàries per completar el procés de fabricació del producte que has sol·licitat”

El moviment sindical ha patit una forta davallada conforme han anat desapareixent les grans empreses. Els salaris són molt justos i només tenen capacitat de negociació efectiva el parell de treballadors claus que té tota PIME i que són buscats per les noves empreses, així que, per evitar que se’n vagen, poden aconseguir bons increments salarials. Diu Valero:

“En general a la Foia el nivell dels moviments social és molt baix, només n’hi algun de cultural o esportiu i, el que és molt fort és el moviment festiu”, A Ibi el paper de la universitat és testimonial, només funciona el tema del museu de la biodiversitat. Per altra banda, la ciutat no s’ha sabut aprofitar les possibilitats del joguet post-industrial, com a passat afectiu i com a objecte d’investigació. Ibi té un bon museu del joguet però no han sabut donar-li imatge de marca ni tampoc fer un projecte museístic que explicara la diversitat de la producció, el procés productiu i la història de la industrialització a la comarca.

A Ibi no existeix el sentiment valencianista d’Alcoi. Mig poble és castellanoparlant pels immigrants que vingueren principalment d’Almería i Tomelloso. El nivell d’integració dels immigrants dels anys 60 és elevat, alguns s’han convertit en empresaris al poble. Els nou immigrants fan els treballs de muntatge en fàbriques i en cuidar malalts”.

A Ibi d’estrangers n’hi han 1.683, el 7,1% de la població, dels quals, 546 són de Romania, 481 d’Equador i 71 de Pakistan.

Finalitzem la xerrada parlant de les qüestions territorial. Per a Valero Escandell la Foia és un comarca perfecta. El tema de l’Alcoià és una mena de poti-poti de la que sempre el beneficiat ha estat Alcoi, tot i ser Alcoi el que necessita de la Foia. Als pobles de la Foia és té clar que duen una dinàmica ben diferent a l’alcoiana i molt més activa.

[1] El distrito de juguete de la Foia de Castalla y su evolución. Josep Antoni Ybarra y María Jesús Santa María Beneyto. Artícle publicat al núm. 13 de la Colección Mediterráneo Económico: “Los distritos industriales” Coordinador: Vicent Soler Edita: CAJAMAR

[2] Tradición e innovación en la industria del juguete. La diversidad como estrategia. Josep-Antoni Ybarra, Antonio Fuster y Rafael Doménech. Revista de Economia Industrial. 2009

[3] La política industrial y la pyme en España: La relevancia del territorio. Josep Antoni Ybarra. Revista de Estudios Empresariales. Segunda época. Número: 1 (2012).

[4] El distrito de juguete de la Foia de Castalla y su evolución. Josep Antoni Ybarra y María Jesús Santa María Beneyto. Artícle publicat al núm. 13 de la Colección Mediterráneo Económico: “Los distritos industriales” Coordinador: Vicent Soler Edita: CAJAMAR Caja Rural, Sociedad Cooperativa de Crédito.

[5] La Foia. modelo de distrito industrial. Alicante Siglo XX!. José Maria Perea. Información 26-4-2009.

[6] La presión urbanística en las comarcas interiores alicantinas. Jordi Tormo i Santonja. Papeles de Geografia 49-50. 2009

[7] Garcia Reche. Valencia Plaza. Desembre 2014.

[8] Anuari econòmic d’Espanya 2013. www.anuarieco.lacaixa.comunicacions.com