La Foia de Castalla. Un clúster industrial d’èxit (1)

Nèstor Novell

“From the Toy Valley to the Mariola New Talent”

Em dirigesc a la Foia de Castalla travessant la Canal d‘Alcoi. A un costat els contraforts de la Carrasqueta a l’altre els del Menejador amb el seu Jardí Etnobotànic dedicat al saforenc Joan Pellicer. L’autopista va seguint les infraestructures d’allò que havia d’haver estat el ferrocarril Alcoi-Alacant i que mai no van arribar a posar les vies. Magnífics masos a un costat i a l’altre, camps de blat, oliveres i conreus fruitals de secà. Una llarga vall on les nits de tardor ja són ben fredes. És indefugible que et sobte a la memòria alguna rondalla d’Enric Valor. Passe pel costat del mas de Sopalmo, l’antic hostal on paraven els traginers que feien el camí des de les valls i foies veïnes cap a la Vila Joiosa o cap a Xàtiva. Fa anys, l’artista Antoni Miró, incansable treballador nocturn, el va recuperar amb gust per a convertir-lo en la seua llar i en el seu taller i museu permanent. Un magnífic mas que Sofia Bofill sempre ha mantingut obert a mig País, entenent per País tot el domini lingüístic, com espai de cultura, amistat i conxorxa. A l’altra part de l’autovia el restaurant Els Serafins, un bon restaurant -l’austeritat intrínseca de la gent de la Foia fa que els locals de restauració, consum i esplai siguen ben escassos- on s’hi pot menjar l’olla, el gaspatxo, la pericana, la borreta o els “ronyons de masover”, entre una ampla diversitat de plats

És evident, clar i indiscutible, que si al País hi ha una comarca natural perfectament delimitada aquesta és la Foia de Castalla, i és recomanable no voler discutir-ho amb els veïns. També de manera rotunda ho afirmava Enric Valor i Vives[1], castellut, valencianista, escriptor, dedicat a la recuperació lexicogràfica i gran literaturitzador de les Rondalles Valencianes.

“La Foia de Castalla és una de les comarques més ben definides de la regió muntanyenca meridional del regne de València, perquè la tanca i l’aïlla de les contrades veïnes un cercle d’altes i majestuoses serres, enmig del qual s’estén una peniplanura de sis hores llargues de travessa.

Aquesta dilatada cadena de muntanyes és anomenada pels habitants de la Foia «les Quatre Serres», puix que així apareixen tallades pels quatre ports principals que donen accés a la contrada.

Al racó septentrional, arrimat a la serra del seu nom, trobem el poble d’Onil, industriós i assolellat; cap a llevant, al peu de dos turons de la part oriental del Carrascal d’Alcoi, Ibi, amb les seues famoses fàbriques de joguines, net, clar i singularment lluminós; allà anant cap a la mar, a la vora de xaloc de la Foia, dins d’ella, pintorescament encavallat en un terreny trencat i delitós que hi ha al peu de la Penya Roja —un immens cap de Ileó de mil tres-cents metres d’altitud—, veiem el petit poble de Tibi, agricultor, llenyataire i ramader; i al costat de ponent, reclinat en un crestall de penya viva que corona un castell mig en ruïnes, el poble major de la Foia, el que li dóna nom: Castalla, nou i vell, camperol i senyorívol. Del crestall on s’assenta, mou cap a l’oest la serra de Castalla, barbuda i selvàtica, que, en grandiós amfiteatre, es detura per fi bruscament en el pic del Maigmó, acerat, esmolat com un blavenc ganivet, ple de boscos mil·lenaris i precipicis de malson, allà passat el punt cardinal de migjorn.

L’altitud de l’altiplà de Castalla és d’uns set-cents metres. Els termes dels quatre pobles arriben a tenir terres fins als mil tres-cents.

Entre Castalla i Onil hi ha un vast pla blader, antiga llacuna dessecada, segons diuen, per orde de Pere el Gran. Durant les fresques primaveres, un mar de verd oneja sota el ventijol de llebeig en aqueix pla, i d’allí ix una de les millors llavors —el blat «xarrell»— d’aquelles comarques. Les nits fresques de l’estiu impedixen un accelerament de la grana; rosseja el blat, però no acaba d’assecar-se, i va posant farina fortament carregada de gluten, i els grans són d’un fi daurat i durs com el vidre”.

Els alts cims de mes de mil metres que rodegen la Foia, li confereixen un caràcter eminentment muntanyós i agrest que, junt amb la seua ubicació interior, han condicionat l’activitat econòmica. L’altitud mitjana és de 722m, amb durs hiverns i secallosos estius. Castalla, la capital històrica amb el renovat castell que presideix la vall, ha cedit la capitalitat econòmica a Ibi, tot i que va ser Onil qui començà el procés d’industrialització.

Els pobles de Foia de Castalla foren conquerits per Sayd Abu-Zaid, antic rei de València i que, convertit al cristianisme, és declarà vassall de Jaume I, així esdevingué el primer senyor d’aquestes terres. Pel matrimoni de la seua filla amb Ximén Pérez d’Arenós el senyoriu passa a mans d’aquest cavaller qui, en 1251, el lliurà a Jaume I a canvi de Xest i Vilamarxant. El senyoriu , inclòs en la Governació de Xàtiva, va ser enlairat a Baronia per Pere el Cerimoniós. Després de passar per diversos senyors la Baronia arribà a mans del Marqués de Dosaigües. Els pobles de la Foia es varen adherir a Felip d’Anjou i el borbó els atorgà el reconeixement de viles fidels. A partir de 1707 formaren part de la Governació de Xixona.

Castalla, Ibi, Onil i Tibi, els pobles La Foia de Castalla, pertanyen a la comarca de l’Alcoià –“més perquè els alcoians ho volen que no pas per nosaltres”, et diuen a Ibi-. També parlarem de Biar, poble fronterer i jogueter que administrativament pertany a l’Alt Vinalopó i culturalment a l’Alcoià. Un poble pivot separat de la Foia per un suau portet, i que es debat, per això el va aconseguir i va reforçar el seu castell Jaume I, entre la Foia de Castalla, la Vall del Vinalopó i la Vall de Biar.

Font: INE

Des de començaments del segle XX i fins el 1920 la població de la Foia de Castalla va romandre estable, com correspon a una societat agrària tancada. “El que lluny se’n va a casar, va enganyat o va a enganyar”. Durant els anys 20 s’inicià un creixement que arribà fins a la guerra d’Espanya. Entre els anys 60 i 80 es va produir una forta expansió demogràfica, en gran part deguda al flux migratori de treballadors de Castella i Andalusia. El major creixement poblacional es va produir a Ibi, el 300% en 20 anys. L’enorme progressió demogràfica es desaccelerà a partir dels anys vuitanta. A 1-1-2013 resideixen en la comarca 47.203 persones. Ibi té la major densitat de població amb 378 hab./km² iconcentra la meitat de la població comarcal, 50,07%. Castalla en suposa el 22,4%.

La Foia de Castalla ha patit d’unes deficients infraestructures. En l’actualitat, la Vall del Joguet es troba perfectament comunicada per carretera. L’autovia Sax-Castalla de 18 Km., antiga CV-80, travessa la Foia i permet unir les dos principals vies de comunicació, l’A-7, més coneguda com l’autovia del mediterrani, i l’A-31. La comunicació per ferrocarril és inexistent. Les estacions de ferrocarril més pròximes estan a Villena i Alcoi, un recorregut d’uns 20km. La demanda del corredor mediterrani per part de la indústria local ha estat una reivindicació històrica i mai no atesa. A l’Estratègia Territorial de la Comunitat València 2010-2030 es contempla encomanar estudis de viabilitat (un altre més!) per a la línia ferroviària Alcoi – Alacant per la Foia de Castalla, així com per a la d’Alcoi – Foia de Castalla – Villena. L’estructuració radial de l’estat ha convertit Villena, amb parada d’AVE de complicat accés, en un punt nodal de transport entre Madrid -València i Madrid-Alacant, i ha oblidat la vertebració interior del país

Sense cap mena de dubte, la infraestructura més important que ha desenvolupat la Foia ha estat els polígons industrials. Amb la col·laboració del SEPES, els municipis han generat una gran oferta de sòl industrial que ha permés agrupar fàbriques i aconseguir sinergies i economies d’escala. La taxa d’ocupació és superior al 90% en tots ells. Ibi és el principal nucli productiu i el millor dotat amb cinc polígons industrials vora l’A-7. Quatre se n’han omplit totalment, mentre que el cinquè, amb una superfície d’1.100.000m², encara en disposa d’espai. Al seu si es localitzen les associacions empresarials AEFJ i IBIAE, i el centre d’innovació AIJU. Onil i Castalla en tenen dos de polígons, amb pràcticament tota la seua superfície adjudicada. Al de Biar encara li resten parcel·les per vendre.

Per introduir-me en el procés industrial de la Foia he quedat amb Josep-Antoni Ybarra que pujarà des d’Elx. Ell és l’economista que millor coneix la problemàtica dels districtes industrials del País i, concretament, el de la Foia de Castalla. Treballàrem junts al si del projecte Concercost de les Comarques Centrals Valencianes i de les Jornades que donaren pas a l’informe de l’OCDE sobre les CCV, i que tant olímpicament varen menystenir l’administració de l’estat i la valenciana. Sense cap mena de dubte, un valor afegit d’aquest viatge pel País és el plaer de retrobar-me amb persones que el temps havia allunyat, símptoma clar, no només de l’edat, sinó també de la creixent atomització del País. Puntualment m’espera a la porta d’AIJU, l’Institut Tecnològic del joguet, al bell mig d’un polígon industrial ben dissenyat, de carrers amples i amables, d’activitat permanent. Ens saludem afectuosament i li dic: -açò sembla allò que pensàvem que arribaria ser el País, una societat industrialitzada, activa i moderna. Ell em contesta amb total coneixement de causa:

“A mi em resulta especialment reconfortant respirar l’ambient d’Ibi, aquí hi ha vocació pel treball, per la cultura de l’esforç i per la innovació. Aquí el miracle és el territori i la seua cultura, tot naix de persones sense recursos financers, que entén l’economia com a risc, com a competència i competitivitat, com a inversió, com a treball, com a crèdit, com a esforç, com a hores extres, com una assistència continua a les fires internacionals per a vendre el producte. Són gent per a les quals el capital fundacional per a iniciar una activitat no és altre que, en primer lloc, el seu saber-fer, és a dir, el coneixement productiu, i en segon lloc, la reputació que es tinga davant de la seua ampla base de relacions socio-professionals. En aquest sistema de PIMES adscrites a un territori molt concret, la cultura i la confiança en el treball resulten essencials, i això és extensible a tots els nivells de la vida quotidiana i de les relacions socials. Aquest és un mon de petits empresaris que han reixit a partir d’activitats tradicionals i a base de molt de treball, de posar les màquines a treballar les 24 hores al dia quan cal, de negociar sous a destall lligats a la productivitat, i de demanar crèdits on la garantia no és altra que les expectatives de guany que es puga derivar del nou mostrari que es presenta a la propera fira…”

Ybarra, efectiu i amable, en 24 hores m’ha concertat una entrevista amb el director d’AIJU, una altra amb Vicent Garcia, l’alcalde visionari d’Ibi dels anys 80 i 90, i una tercera amb el geògraf José Ramón Valero Escandell.

Paga la pena que comencem per fer un recorregut històric del procés d’industrialització de la Foia, una història econòmica ben interessant, la del gelat i la del joguet. De literatura als respecte n’hi ha molta. Particularment recomane els treballs de José Ramon Valero Escandell[2] professor de la UA, i també el treball fi de carrera per a la UPV de Jorge Martí Lorenzo[3]

La història de la indústria del joguet a la Foia de Castalla es remunta a finals del segle XIX., però la tradició industrial i comercial de la Foia té antecedents importants. Segons Cavanilles[4]:

“Allí repartió el criador con abundancia quanto puede desear un labrador instruido y laborioso: llanuras con suficiente riego, cuestas de diferents tierras y posición para variar las producciones, montes donde hay yeso, cal, alabastro, sillares, mármoles y madera, fuentes copiosas y cristalinas que amenizan y fertilizan el suelo. Conociéron los naturales el privilegio de su país, y agradecidos á la Providencia se esforzáron en cultivarlo: plantáron multitud de almendros en las cuestas de yeso, infinitos olivos y viñas en las arcillosas, trigos y maices en las llanuras pingües ….

Débese este aumento (de población) á tres medios principales de que se han aprovechado aquellos victoriosos vecinos; la agricultura, las fábricas y la nieve, que cubre las montañas del término. En invierno, cuando la agricultura no necesita tantos brazos, se ocupan muchos en recoger la nieve, depositarla en pozos, y arrancar matas, con que la cubren y conservan para llevarla en verano á Alicante, Elche, Xixona, Alcoy y otros pueblos de la comarca. Durante quatro meses, empezando en Junio, salen directamente de Ibi 50 cargas, y unas 25 en Abril, Mayo y Octubre, cuyo tragino ocupa igual número de caballerias, y muchos hombres, y dexa á los abastecedores, que son de la misma villa, de 600 á 700 reales diarios de beneficio líquido. Mayor sin comparación es el que resulta del hilado y otras operaciones con que los de Ibi preparan lanas para las fábricas de Alcoy y Bocayrént”

Pascual Madoz, en 1845, manté la visió positiva de la Foia i descriu que, a més d’una agricultura autosuficient, hi existeix una clara vocació industrial i comercial. Una contrada de gent sòbria i treballadora.

“En su radio se encuentran una 50 casas de campo con varias canteras de yeso y buena tierra para la fabricación de cántaros y otras vasijas. El Terreno es montuo, y auque árido, la porción conocida con el nombre de marjal es muy feraz y productiva por las acequias que reunen las aguas para su riego (…) PROD: toda clase de de cereales y caldo, que exceden en mucho al consumo de los hab.; muy buena almendra y aceitunas, con toda clase de frutos menores suficientes para el abasto de la Hoya… se cria en ella todo todo lo necesario para su alimento y para objetos de comodidad y lujo, debido no tanto a lo suave y templado de su clima, como a la laboriosidad de sus vec. que han llevado al mas alto grado de perfección la agricultura. Pero no es esta la única IND. que ocupa á aquellos hab.; ejercitándose otros en el servicio de muchos molinos harineros, y 5 fábricas de papel; pero á pesar de todo esto, bien podemos decir que solo Onil es el que en esta parte ha seguido el impulso ind. y mercantil del siglo, pues tiene una fáb. completa de paños, com máquina movida por el agua, 4 alfarerias, y sus vec. se dedican con preferencia al ejercicio de traficantes y arrieros, cruzando la Península en todas direcciones para espender mercancias indígenas y coloniales, y sobre todo géneros de drogueria en lo que son muy inteligentes (….) Los hab. de la Hoya son en general pacíficos, bien morijerados, ejercen la hospitalidad hasta por instinto, son sóbrios, de temperamento fuerte y sobre todo muy laboriosos”.

A finals del segle XIX l’agricultura, on la majoria eren jornalers i la propietat s’hi trobava molt concentrada, ja no bastava per mantindre la població de la comarca. La crisi agrícola s’aguditzà amb la fil·loxera. De fet, la població de la Foia de Castalla, de la Foia de Xixona i de la Vall de Biar, per pal·liar els escassos jornals aconseguits al seus termes, durant el segle XIX i part del XX, emigraven temporalment a fer la sega a Aragó, a fer l’esporgada a Orà, arreplegar la grana a Andalusia o a fabricar la teula (castellers) a Aragó i Navarra. També moltes fadrines havien de “posar-se en amo” a les ciutats. Així que la indústria esdevingué una activitat econòmica alternativa a les dures condicions agràries.

L’artesania i la indústria incipient s’hi trobà amb una ma d’obra barata, provinent del camp i relativament abundant, especialment de dones i xiquets disposats a fer un treball complementari a domicili. Les fàbriques, ben aviat, majoritàriament contractarien treball femení.

Les activitats industrials presents a la Foia de ben antuvi seguiran camins ben diferents. Així, conforme s’aproximava el segle XX el tèxtil, especialment el treball a domicili, començà a desaparèixer de la comarca per la creixent mecanització de la indústria alcoiana i, cap el 1900, la principal indústria local d’Ibi era un molí paperer, especialitzat en paper de fumar, una fàbrica de necessers, que emprava quasi exclusivament dones, i dues fàbriques de farina.

Però el naixement de la indústria del joguet no es pot explicar sense les altres activitats tradicionals com l’argila, els molins de blat, el gel, el treball amb el llautó i el transport arrier. La fabricació d’estris de fang i de teules era una indústria tradicional de la comarca, així com la construcció de pous de neu per aconseguir gel. La indústria del gel i el seu transport a les ciutats eren activitats molt rendibles fins l’aparició de les fàbriques de gel cap a mitjans dels passats anys 20. I del gel al gelat, una altra indústria característica de la Foia, especialment a Ibi, que després s’escamparia a la Foia de Xixona per complementar a l’estiu la fabricació de torró a l’hivern. A recer de la indústria gelatera nasqué una especialització farinera de fabricació de pastes per a gelats per part “d’aquells que a l’estiu marxen fora el poble a la venda de gelats”

Des d’abans de Pasqua fins a les Festes Majors a setembre, cada vegada més iberuts s’escampaven per les ciutats de la Península i per l’Alger, allà on hagueren fàbriques de gel, per a fer gelats artesanals. Amb els anys la campanya gelatera va anar adquirint consistència, així com la necessitat de contractar ajudants de les poblacions veïnes.

I de la fabricació dels estris i vaixelles de llauna per als gelats, a la fabricació de joguets. El caràcter estacional de l’emigració gelatera, lluny de restar braços a la indústria del joguet, es va convertir en el seu complement, en coincidir el període de màxim treball en les fàbriques amb l’època de desocupació en la gelateria.

De tradició en la fabricació de joguets a la Foia no n’havia altra que la producció artesanal de joguets de fusta, però saberen aprofitar els materials d’altres activitats per iniciar la seua producció. És per això que el procés d’especialització seguit en cada poble ha estat bastant autònom fins la constitució del clúster industrial actual.

Onil és conegut per la seua especialització en la fabricació de nines. L’origen de la fabricació està relacionat amb els contactes exteriors establerts pel transportista local Ramon Mira Vidal “Tomata”, que és considerat com el fundador de la indústria a Onil en 1860. Uns anys després, en els inicis del segle, els germans Ferchen a Dénia i els germans Payá a Ibi, començarien a produir joguets,.

La indústria de Mira aprofità la tradició terrissera d’Onil. El 1878 Ramon Mira fundà a sa casa el primer taller de nines on treballaven la seua esposa, els seus fills i vint-i-cinc dones més. Feia nines de terrissa, el pintat i el vestit. Les primeres Pepones de fang les venien pels pobles a les fires. La manca de maquinària la suplia esqueletant les nines perquè adoptaren la forma requerida. A més, fabricava el seus propis tints de decoració i patentà, en 1895, el vernís de nina.

La conversió de producte artesanal a industrial va durar uns vint anys, tot a base d’incorporar millores tècniques: el canvi del ús del fang al de pastes d’algeps o de serradura mesclada amb cola, i ben aviat la gatxa, una barreja de farines amb paper i cartó mullat i coles. També introduí les nines de cap de porcellana, importades d’Alemanya i, incorporà el moviment gràcies a uns cordons elàstics, el ulls movibles i la veu i el ploriqueig.

En 1898 s’associà amb Eduard Juan Sempere i Agustina Mora Payá, matrimoni també d’Onil i fabricants de soldadets de plom i quincalles. Prompte se separarien i Onil comptaria amb dos fàbriques. En 1906 i durant la visita d’uns clients d’Eduard Juan a la seua fàbrica li proposaren fabricar una xicoteta tartana de joguet, la qual finalment seria produïda pels Germans Payá i donaria origen a la indústria del joguet d’Ibi.

Abans de la guerra d’Espanya ja hi havia una quinzena de fàbriques de nines a Onil. Durant la guerra confeccionaren roba militar i molts homes treballaren en el muntatge d’avions de caça, els mosques russos, en traslladar-se Construccions Aeronàutiques S.A. (CASA) al camp d’aviació d’Onil. L’any 1938, Eleonor Coello es desplaça de Madrid a Onil i dissenyà una nina diferent, d’alta gama, la Mariquita Pérez.

L’any 1952 el teixit industrial d’Onil havia augmentat a vint fàbriques de nines que ocupaven a uns 800 treballadors, la majoria dones. Durant els anys seixanta va nàixer un conglomerat de diferents indústries: proveïdors de matèries plàstiques, tallers d’injecció, implantació de pèl, decoració, confecció, embalatges, impressió, serigrafia, dissenyadors, modelistes, matricers, etc, imprescindibles per a la nova tècnica de fabricació basada en el plàstic, les precursores del clúster d’empreses auxiliars del joguet.

La quantitat de nines produïdes són ben conegudes al mercat: Gisela, Mariquita Pérez, Cayetana (duquessa d’Alba), Maricela, Loretín, Carolina (princesa de Mònaco), Bebé Universal, Tulsa, Vicky… i oferien una oferta de diverses qualitats i preus. El 1957, amb la fusió de 24 empreses del ram, es constitueix F.A.M.O.S.A (Fàbriques Agrupades de Nines d’Onil S. A.).

Famosa aprofità el boom econòmic dels seixanta, que coincideix amb la consolidació del plàstic, la incorporació de la producció en cadena i la planificació d’una estructura basada en la incorporació d’innovacions i de dissenys acurats. Les importants campanyes de publicitat televisiva convertiran cada novetat de Famosa en un producte de gran consum. La primera nina, Guendolina, ja va ser un èxit de vendes, però després la Nancy, seria el major èxit comercial de la indústria del joguet. Onil té, des de 1983, un monument a la Nancy, obra d’Eusebi Sempere.

La gran crisi vindrà als anys vuitanta. Moltes empreses van tancar les seues fàbriques, especialment amb l’entrada a la CEE. Tanmateix, Famosa continuà el seu èxit fent complements per a la Nancy, com vestidets, sabates, casa, el nuvi Lucas i la cosina Lesly. L’èxit de la Nancy li va obrir els mercats de Portugal, França i algú de Llatinoamericà. Famosa descobrí la importància de tindre una marca i de comercialitzar nous productes sota el seu paraigües: Nenuco, Barriguitas, els PinyPon i els clics de Famobil.

Amb l’entrada de les grans multinacionals, i la Barbie, Famosa diversificà la producció i passà d’importar components de Xina, a fer a Hong-Kong i Xina gran part de la seua producció. Va crear plantes pròpies a Portugal i Argentina i apostà per Famoplay (vehicles amb bateria), els Micromachines i els Jaggets. El 2003 Famosa fusionà totes les seus empreses i, el 2006, adquirí Feber i l’empresa de joguets de pelfa Play by Play, convertint-se en la líder del mercat espanyol en segments com l’outdoor i els vehicles a bateries. També reforçà la seua presència internacional. En 2010, inicià una nova etapa sota el control de l’empresa nord-americana Sun Capital.

Famosa comercialitza 2.300 referències en el mercat i fabrica tres categories de joguets. Les nines, que es fabriquen a Xina i a Monterrey (Mèxic), suposen el 65% de la producció; la d’esport, joguets de jardí i vehicles amb bateria, representen el 25%; i els peluixos són l’altre 10%. Famosa manté a Onil tant el disseny com la logística i els controls de qualitat de tota la seua producció.

Tot i els greus problemes de refinançament que havia patit en el darrers anys, l’aposta per la internacionalització i la política de marques, ha permés a l’empresa generar 21,13 milions de beneficis en el 2012. Manté en tota la península Ibèrica una quota de mercat superior al 10% i una gran presencia en França, Itàlia i Mèxic. Segons la revista econòmica 5 dias[5]:

“La compañía, que exporta a 95 países, tiene proyectos para Reino Unido y Estados Unidos, donde abrió en 2011 una filial comercial, y cuenta con 650 empleados: 400 en Alicante, 50 en Madrid y el resto, en México, Francia, Italia y China”.

L’entrada a Famosa d’empreses de capital risc i diverses disputes entre els accionistes va generar els trasllat de la part de fabricació que mantenia a Ibi i Onil a una gran nau –inaugurada el 2013- a Alacant, on ara fabrica els cotxes de bateria i els joguets de jardí. Darrerament sembla decidit el trasllat de la logística, el disseny i la gestió de l’empresa a València. Fernado Casado[6], president de la xarxa empresarial de les CCV (RECCCV) publicava recentment un dur article d’opinió al respecte.

“La Foia bull de ira y de indignación, (…) de la posibilidad del traslado de la empresa Famosa, Fabrica de Muñecas de Onil, S.A. (…) fuera de la Foia de Castalla. (…)

La razón (…) no está motivada por la cuenta de resultados de la prestigiosa firma internacional;  (…) (sinó) por la falta de entendimiento y dialogo, entre personas que no tienen en cuenta las características y el valor, que la palabra “Famosa” tiene para la Foia Industrial (…)

Cada vez más, estamos descubriendo que, los intangibles, lo inmaterial, las señas de identidad, el conocimiento de las personas, lo que llamamos capital relacional, las facilidades del entorno, la historia, su memoria, la formación, hasta las comunicaciones;  conforman un bien  que en su conjunto está por encima de nuestra propiedad, y que podemos llamar propiedad colectiva intangible. Esta propiedad colectiva, ese bien común, está por encima de las máquinas y de los locales. Si bién, siendo intangible determina que Famosa nazca y este en la Foia de Castalla y no en el Polo norte. (…) los territorios, los países que dejan de ser industriales, pierden su tradición, mal venden su conocimiento colectivo de muchas generaciones, y crean paro. (…) solicitamos a las partes que se pongan de acuerdo para que Famosa siga en The Toys Walley (…)

Estoy constatando que bastantes fábricas industriales, están volviendo su producción a las comarcas centrales del interior de la Comunidad Valenciana, con mejor tecnología y conocimiento que cuando se fueron. De la deslocalización, estamos pasando a la vuelta a Casa. Razón demás para que Famosa se quede en la Foia de Castalla, su Casa.

Onil, fa anys, va fer una cosa molt raonable, el museu de la nina. Es troba en un palauet del XIX, la Casa de l’Hort, i que va pertànyer al nebot del cardenal Miguel Payá, l’advocat José Maria Payá i Alonso de Medina, el gran terratinent local des de finals del segle XIX fins la II república. Malauradament està atapeït de nines i no és gens didàctic.

M’acomiade d’Onil amb un curt recorregut urbà. El poble, a les faldes de la serra d’Onil, es de costeres importants i d’aspecte no massa amable, de ciutat obrera i sòbria. Els carrers al voltant de l’Ajuntament, antic palau del Marqués de Dosaigües- s’han millorat, però tant al casc antic com a l’eixample els carrers són estrets i s’ha permés la construcció de finques noves amb excessives altures. A la part més alta del poble es troben les runes del monestir de la mare de Déu de Montserrat.

La vila no ha fet cap desenvolupament urbanístics per a residents i el cens d’estrangers és de 570 persones, el 7,5% de la població. Entre els d’origen europeu destaquen 56 anglesos i 97 romanesos, d’africans destaquen els 80 marroquins i d’americans 41 uruguaians, 35 argentins i 32 equatorians.

A banda dels industrials del joguet i del velocista Josep Xavier Arqués, la vila té dos personatges ben il·lustres, el reconegut pintor del moviment òptic i cinètic Eusebi Sempere i, el poeta en castellà Carlos Sahagún.

Les festes són en honor de la mare de Déu de la Salut, que salvà el poble de la pesta l’any 1648. La festa comença amb la nit de les fogueres i es celebren la darrera setmana d’abril, amb moros i cristians. La nit de Nadal, és la Nit dels Fatxos. Els onilencs, popularment dits colivencs, han mantingut la tradició de sortir al carrer a fer rodar totxes d’espart o fatxos.

A Castalla els pioners de la indústria del joguet varen ser el matrimoni onilenc Santiago Sempere i Camila Matarredonda en 1917. Després de tancar una empresa tèxtil d’enagos a Onil i, amb els seus fills que ja treballaven a una joguetera, decidiren crear una fàbrica de nines a Castalla. El 1924, el fill major, Santiago Sempere, s’independitzà i creà la seua empresa. El 1927, Enrique Durá Amorós, fabricant de “clecks” i de joguets de fusta, hi fundà la tercera.

Cada fàbrica va desenvolupar la seua pròpia gamma de productes. Santiago Sempere es va mostrar el més innovador amb el seu sistema Baby núm.1 de producció seriada: inventà una nova matèria prima a base de serradura i coles, fabricà motlles múltiples i adquirí premses per produir milers de peces. També va introduir l’aerografia en l’acabat de les peces amb la qual cosa obtenia una major qualitat i un secat més ràpid.

Actualment a Castalla hi ha una dotzena d’empreses dedicades tant a la fabricació com a la venda del joguet a l’engròs, però la inversió industrial més important és Actiu, de l’empresa de mobles d’oficina Berbegal Roque. L’empresa ha construït un polígon-parc tecnològic de 190.000 m² de superfície. En la seua construcció ha unificat les accions d’aprofitament energètic i de recuperació i emmagatzematge de l’aigua. El seus 60.000 m² de mòduls solars fotovoltaics pot abastir el 80% de l’energia que consumeix el municipi. La instal·lació energètica ha estat a càrrec de l’empresa Maigmó amb seu a Tibi, Elx i la Nucia,

A Castalla hi han dos industries energètiques. Enersol de fabricació i instal·lacions fotovoltaiques que ha realitzat diversos projectes a l’estranger, clau en ma; i l’empresa d’autogeneradors per a ús industrial o particular Enair. El sector les energies renovables ara s’ha de buscar la vida fora davant la nova legislació del PP al servei dels monopolis energètics de l’estat. El sobrecost que ha de pagar la indústria per l’energia, molt per damunt del cost de producció, és una mena d’espoli a la indústria productiva –en molts casos l’energia suposa el 10% dels costos de producció- en favor de les grans empreses elèctriques. Altres empreses rellevants a Castalla són les plàstic expandit i la de fusta Portes Castalla.

Castalla manté un cert caràcter agrícola i una oferta comercial i de restauració, reduïda però diversificada, com correspon a la seua capitalitat.

El problema de Castalla ha estat el laissez fair urbanístic. El polígon públic és deficient i poc desenvolupat i no han sabut acordar amb Ibi el desenvolupament dels 2 milions de m² entre Castalla i Ibi una vegada feta l’autovia. Amb Castalla Internacional, una inexplicable i decadent operació immobiliària en mig del no res, ha introduït al poble la problemàtica dels residents. La urbanització, a mig desenvolupar, està sobre un femer, no té cap mena de servei i les vendes d’unifamiliars s’ha estancat. Els residents són bàsicament estrangers i poc a poc se’n van a viure al poble. A Castalla els estrangers són 1.937 persones, el 18,3% de la població, dels quals 1.108 són angleses. A banda dels residents són de destacar els 202 marroquins, els 111 equatorians i els 22 xinesos.

El poble és agradós de passejar, especialment el carrer major ple de casals mobiliaris dels segles XVII, XVIII i XIX, com la Casa Reial i la casa natalícia d’Enric Valor. El passeig es pot completar amb l’església de l’Assumpció de 1572; l’Ajuntament d’estil renaixentista i l’ermita de la Sang, gòtica i antiga església de Castalla fins el segle XVI

La visita al restaurat castell dels segles XI i XVI és obligada. Destaca la torre Grossa i el conjunt gòtic del Palau amb la Torre Prima. Durant la guerra del Francés, Castalla fou escenari de dues importants batalles: el juliol de 1812 el general Josep O’Donnell va ser derrotat pel general Suchet. L’abril de 1813, el general Elio guanyà a les tropes napoleòniques.

Al terme municipal hi ha moltes possibilitats per a practicar el muntanyisme i gaudir de paratges com el Xorret de Catí, el Clot de les Manyes o l’Avaiol.

Als de Castalla els agrada dir que són el bressol del gaspatxo. També solen preparar la borreta de bacallà, l’arròs amb conill i el putxero de fassedures.

La Vila manté un nivell d’associacionisme cultural superior a la resta de la Foia. Des de 1977 el Centre Cultural Castellut[7] ha estat l’instrument que ha permés vehicular les inquietuds, les ganes de treballar per la cultura, la curiositat i la creativitat de molta gent. Són els grans recuperadors de la figura d’Enric Valor i tenen una clara vocació pel medi natural i el senderisme. També organitzen cursos, conferencies, exposicions i presentacions de llibres sobre temes socio-culturals relatius a la Foia. Tenen el repte de recuperar l’antiga revista del centre, la Finestreta

Tots els pobles de la Foia, com a dignes pobles de les Muntanyes, celebren els moros i cristians. També tots tenens grups de dances. Ballar la dançà i altres balls populars, amb les particularitats de cada poble, és una activitat plenament integrada a les festes respectives, així que aprofitaré l’avinentesa i m’acomiadaré de la vila amb la Jota del Castellut:

“El dia que jo et vaig vore

em vaig quedar admirat

pensant si series xica,

castelluda meua,

o àngel del cel baixat”.

La participació de Tibi en la indústria joguetera té molt a veure en el treball a domicili. Molts emigraren a Ibi perquè treballaven a Payá. Rl ppoble té un petit polígon industrial amb una vintena llarga d’empreses de sectors molt diversos: energia, plàstics, injecció, joguets, marbre, oci, etc.

El poble està situat entre el Maigmó i la penya de Migjorn, darrere del balcó que dóna a l’Alacantí. A 3 Km. del poble, al llit del riu Verd, està el pantà més antic d’Europa. Tibi també ha conservat el costum de fer rodar les Aixames la nit de Nadal

La industria del joguet a Biar està plena de petites fàbriques de durada efímera. En 1976 s’estableix al poble Playmobil per a comercialitzar les seues figuretes amb una llicència de Famosa (Famobil). El 2004 la matriu alemanya recupera la producció i distribució a l’estat creant la filial Playmobil Ibèrica en una nova planta a Onil. Biar manté la seua importància industrial, repartida entre el plàstic i el conegut joguet de la Foia de Castalla, el calcer típic de l’Alta Vinalopó i el tèxtil tradicional de l’Alcoià.

A Ibi, la capital industrial de la Foia i del districte industrial, els inicis de la indústria del joguet està molt relacionada amb l’ús del llautó. Els pioners, la família Payá, eren llanterners, feien servir el plom i el llautó per a la fabricació d’estris per a la llar, cresols, lleteres, etc. que venien en els mercats ambulants. També feren la instal·lació de la xarxa d’aigua del poble entre 1894 i 1889 i fabricaven ganivets i recipients per a la indústria del gel. Així que la seua dedicació al joguet vindria d’una transformació gradual i que va impulsar el fet de conèixer joguets d’importació fabricats sense soldadures (engafats). Més tard, introduirien la fabricació en sèrie mitjançant l’ús de motlles i planxes senzilles de colors vius sobre les quals obtenien les peces a engafar. En pocs anys, el xicotet negoci familiar va aconseguir convertir-se en la primera empresa joguetera de l’estat.

La primera empresa Payá es va constituir en 1905, amb el pare la mare i els tres fills. En 1909 ja guanyà una medalla d’or a l’Exposició Regional de València amb seu cotxet amb ressort. -el primer de l’estat-. Tingam en compte que el fill major entenia de rellotges i els seus germans eren especialistes en reparacions d’instruments de música. Als anys 10 l’empresa ja es dedicava només als joguets i als ganivets, els darrers constituïren el producte predominant durant el anys de la Gran Guerra. Si fins aquells moments fabricaven joguets molt senzills, durant els anys 20 realitzaren nombroses inversions en maquinària que els permeté la fabricació de joguets més sofisticats i obrir-se als mercats europeus.

Entre 1912 i 1936 es consolida definitivament a Ibi la indústria del joguet. Cap a 1910, antics treballadors de Payá crearen A.B. Verdú i Cia, la qual acabaria convertint-se en Rico, S.A. En 1929 va nàixer Sanjuán i Cia., i en 1934 la Fàbrica nova, de Claudio Reig, amb caràcter d’empresa auxiliar. Als anys de la República el joguet ja ocupava més iberuts que no l’agricultura. En aquests anys apareixen les sucursals de Payá Hnos., a Alacant i a València, i les de Rico S.A, de nines, a Onil i Castalla.

Els anys 20 es coneixen com l’edat d’or del joguet de llauna: El Bugatti de Payá, motos amb sidecar, l’home amb la maleta i el Tio Gori de Juguetes Picó. També el joguet modern com les Construccions RAI, que seguien l’estela del Meccano, el Cine RAI i, sobretot, en 1931, el llançament al mercat del primer trenet elèctric.

El desenvolupament del joguet d’Ibi es caracteritzà per una notable evolució tècnica dels productes i un baix endeutament bancari aconseguit reinvertint els beneficis. La maquinària, principalment motors alemanys de 25 HP, els estris i els materials més sofisticats, eren adquirits a representants de cases estrangeres a Barcelona, però també a Alcoi, Alacant, València o Madrid. Moltes empreses imitaren els joguets estrangers, principalment els de la alemanya Lehman. La xapa litografiada era adquirida per Payá a A Corunya de les proveïdores de la indústria conservera, mentre que Rico, S.A. la comprava a Badalona a una casa italiana. Payá també va invertir en Reig, una empresa auxiliar, i en una empresa de transports. La guerra d’Espanya va interrompre el procés de creixement industrial. Les empreses serien socialitzades i s’orientarien a la fabricació de material bèl·lic.

A la postguerra, sense matèries primeres ni mercat, es sobrevisqué fent ús del reciclatge i produint models antics. Les grans empreses van veure la necessitat de formar els seus tècnics. L’Escola d’Aprenents i de Formació Professional de Payá en 1942 va ser seguida, el curs 1944-1945, pel Centre Sindical de Formació Professional, impulsat per les empreses Rico, S.A. D’aquestes escoles van eixir els millors professionals de les fàbriques de joguets, incorporats a les noves seccions tècniques; però també van ser el bressol de la majoria de nous empresaris del sector. En 1949 Payá instal·la la primera màquina d’injecció de plàstics. La introducció del polietilè acabarà amb l’ús de la llauna i la resta de materials tradicionals. Com veiem en el quadre següent per al cas de Payá.

Font: Jorge Martí Lorenzo. Evolució històrica de la indústria joguetera de la Foia de Castalla.

Payá sempre va mantindre les característiques d’una empresa familiar, Quan en 1924 es converteix en S.A. ho fa per salvaguardar l’estructura familiar de funcionament.

A partir dels anys 60 es tornà a la importació de maquinària i hi ha una important recuperació dels mercats, interiors i exteriors, impulsats per la demografia i la recuperació econòmica. La indústria, especialitzada en l’ús del plàstic, gaudí d’un fort creixement fins als anys 80, fins que la crisi del petroli i l’entrada a la CEE, -que obrí les portes a la competència europea-, provocaren el tancament d’empreses tan importants com Payá i Rico. D’altres se’n deslocalitzaren cap a països del sud-est asiàtic.

Amb el procés de globalització les empreses de joguets hagueren d’afrontar les massives importacions del sud-est asiàtic en anys de forta baixada de natalitat i de significatius canvis culturals.

El joguet ha anat adquirint el valor social d’article educatiu. Amb l’entrada dels joguets electrònics i els videojocs les empreses aconseguirien que la tendència al consum estiga molt influenciada per la marca i la publicitat. Així que les empreses del joguet es van veure obligades a redefinir les seues estratègies en un moment que estava produint-se la pèrdua de mercats estatals i internacionals.

La reestructuració del sector es va saldar amb una major atomització empresarial, amb el naixement de noves petites empreses especialitzades en la producció d’allò en el que eren expertes i, al mateix temps, el manteniment d’unes poques grans empreses.

Segons arreplega Valero Escandell[8], en 1989 la tercera part de la producció joguetera ja corresponia a treballs externs: 3.775 llocs de treball. Segons APROIBI, en 1996 als polígons d‘Ibi hi havia 28 empreses de joguets, 55 de matriceria i 70 d’injecció de plàstic. El 1997, amb l’obertura del polígon Alfaç II, s’instal·len 3 industries de joguet (una d’elles Injusa), 22 de matriceria i motlles i 16 d’injecció de plàstics.

El treball a domicili, que havia estat una pràctica històrica i molt estesa, des quan les dones anaven a la fàbrica a arreplegar els encàrrecs, o després, quan intermediaris subcontractistes repartien el treball a domicili, a partir d’aquests anys, amb la introducció de l’IVA i amb l’especialització de l’empresa auxiliar, el fenomen s’hi redueix molt. A hores d’ara només subsisteix en algunes activitats concretes ,com el cosit del vestits.

Altre aspecte important ha estat el canvi en els models d’accés al consum.

La canalització de les vendes pels grans magatzems, grans superfícies i hipermercats han fet perdre el control de la distribució al fabricant i com a conseqüència, l’oferta del producte ha quedat reduida a moments molt estacionals , és a dir, quan és clar el benefici per als distribuidors.

És per tant, a partir de la crisi dels anys 80 quan hi ha una canvi profund en l’organització productiva de la indústria del joguet. Determinades empreses, moltes de noves creades pels tècnics de les antigues grans empreses, s’especialitzen en la prestació de serveis que requereixen un major grau de qualificació, com són la distribució i el disseny, o en la subcontractació de part del procés productiu a altres empreses. Aquestes empreses auxiliars subcontractades, al seu temps, col·laboraran i assessoraran, com a especialistes, a les empreses a les que presten els serveis. Són els inicis del districte industrial de la Foia de Castalla.

El procés farà que els avantatges que s’associen a les economies d’aglomeració i especialització també es donen en aquest nou entorn industrial i, a més, facilitarà que les empreses auxiliars, atés l’alt grau tecnològic que han anat adquirint, acaben treballant per a empreses de fora l’entorn, estatals i estrangeres, fugint de l’estacionalitat i de la concentració del risc en el joguet. Josep-Antoni Ybarra[9], ho resumeix així:

“En concreto, la existencia de empresas auxiliares especializadas en determinadas fases productivas, posibilita la obtención de economías de escala, junto a una elevada diferenciación del producto final y una gran flexibilidad productiva.

Además, la concentración de numerosas empresas genera economías de especialización al reducirse los costes de los aprovisionamientos necesarios para hacer frente a los cambios de la demanda, así como el tiempo necesario para abastecerse. Asimismo va a permitir obtener mayores niveles de calidad y diseño, al tener acceso a profesionales bien formados. Se trata, en este caso, de los efectos producidos por las economías externas ligadas a la «atmósfera industrial».

Esta atmósfera derivada de la existencia del ambiente industrial, la cultura tecnológica, la profesionalidad del trabajador de tipo endógeno, propicia la creación de un mercado de trabajo local especializado, capaz de absorber con celeridad los cambios tecnológicos y adaptarse con rapidez a las nuevas situaciones provocadas por las constantes variaciones en la demanda. (…) haciendo que el ambiente sea propicio para la creatividad industrial y el surgimiento de nuevas ideas, manteniendo la capacidad de adaptación y de innovación que existe en la Foia.”

És simptomàtic que siguen els factors interns aquells que, segons el sector, estiguen més valorats com a impulsors de la innovació
Font: Diagnòstic sobre la gestió de la innovació en les Pimes de la Foia de Castalla. AIJU. 2009

[1] Narracions de la Foia de Castalla. Prefaci. Enric Valor. Editorial Barcino. 1953

[2] Origen y desarrollo de la industria del juguete en Ibi (1900-1942). José Ramón Valero Escandell. Publicaciones de la Universidad de Alicante, 1997

[3] Evolució històrica de la indústria joguetera de la Foia de Castalla. Reptes i problemes de la globalització per a la competitivitat del sector del joguet. Jorge Martí Lorenzo. UPV. 2011 Treball fi de carrera

[4] Observaciones sobre la história natural, geografia, agricultura y frutos del reyno de Valencia. Antonio Josef Cavanilles, Albatros ediciones. 1981

[5] Erase una vez una fábrica de muñuecas. Carmen Monforte. 5Dias 30-7-2013

[6] La Foia bull. Fernando Casado, ex-president d’IBIAE i de la UCE de la Foia, i actual Presidente de la Red Empresarial de las Comarcas Centrales de la Comunidad Valenciana (RECCCV). IBIAE 14/11/2012

[7] http://www.centreculturalcastellut.cat

[8] La indústria joguetera de la Foia de Castalla 1984-1996. José Ramon Valero Escandell, Investigació realitzada dins del Projecte G.V. 2401/94

[9] El distrito de juguete de la Foia de Castalla y su evolución. Josep Antoni Ybarra y María Jesús Santa María Beneyto. Artícle publicat al núm. 13 de la Colección Mediterráneo Económico: “Los distritos industriales” CAJAMAR Caja Rural, Sociedad Cooperativa de Crédito