Joan del Alcàzar
Anem a entrar en un any electoral. La cita amb les urnes és sempre transcendental en democràcia, i ho és més quan un país està en situació crítica com és el nostre cas. La crisi econòmica, política, social i ètica en la qual portem instal·lats més de set anys no remet; amb prou faenes milloren les xifres macro, la qual cosa sense ser cosa menor no oculta el 25 per cent de treballadors sense ocupació, la corrupció sistèmica, l’eixamplament de la bretxa de la desigualtat, la patètica incapacitat del govern presidit per Don Tancredo Rajoy, l’acarnissament amb el sistema públic sanitari, educacional i assistencial, i un seguit de desgràcies i desastres més que no és necessari referir.
Primer vindran les eleccions locals i autonòmiques, quan la primavera ja estiga en la seua recta final, i quan s’assente la tardor arribarem a les generals. Això si el calendari no pateix modificacions, cosa que no es pot descartar.
En uns i altres comicis són previsibles resultats que faran difícil la constitució de majories de govern fortes i solvents. Els pactes es faran imprescindibles, tant i més si la majoria dels ciutadans es decanta per recolzar opcions partidàries que tinguen com a objectiu apartar al Partit Popular de qualsevol instància de poder, ja siga local, regional o estatal. El PP de Rajoy és per a una majoria dels ciutadans una barreja insuportable d’incapacitat, despotisme i corrupció, i no són pocs en les seues pròpies files els que intueixen el desastre electoral que se’ls hi acosta.
A Espanya no existeix una cultura del pacte polític entre partits. Aquesta és una evidència que demostra que un sistema democràtic de qualitat necessita temps, molt de temps per a que els canvis legislatius permeabilitzen la cultura política d’una societat. No hem tingut suficient temps, malgrat les dècades transcorregudes des que superàrem la dictadura franquista. Particularment la dreta política espanyola, encara que no solament ella, té encara massa regustos autoritaris, sectaris, quasi tribals. La percepció de l’altre més com a enemic que com a adversari és el resultat de moltes coses que es troben en la nostra història, però sens dubte una d’aquestes variables és que la dreta sociopolítica espanyola és incapaç, genèticament, de col·laborar en la construcció de res d’allò que no siga propietària, arquitecta i gerent vitalícia.
L’oposició a aquest govern arbitrari, superb, insolidari i protector de lladres de diversa mena, és plural; molt, massa. Entre els seus variats dèficits, aquesta oposició política té una dificultat quasi insalvable per al pacte, per a la col·laboració lleial entre els seus components. L’experiència recent demostra que l’única solució que eixa oposició troba per a superar la seua fragmentació i constituir majories de govern és establir quotes en el repartiment del poder [dit siga això de poder en la seua accepció més col·loquial, que després resulta que la distància entre govern i poder és ben gran].
Les quotes s’imposen ja des del repartiment dels llocs d’eixida en les llistes electorals; ja siga entre partits en coalició, ja siga entre famílies polítiques quan es tracta de partits que concorren en solitari. I és clar, després aquest repartiment es reprodueix, cas d’aconseguir la victòria, en la constitució dels diversos nivells de govern.
Es dedueix, per tant, que el problema més complex no és el de les eleccions, el de les llistes amb els seus equilibris i els seus repartiments; el problema més important és el del dia després. La pregunta a l’endemà dels comicis previstos per a 2015 ben bé poguera ser: i ara, què fem?
Modestament proposem una resposta: el quoteig de nou, no.
En un passatge d’un llibre que vaig publicar farà amb poc més d’un any, Xile en la pantalla, arreplegue l’experiència de Miguel Littin, el famós cineasta xilè, a propòsit dels seus problemes amb les quotes durant els primers mesos del govern de Salvador Allende, aquells en els quals regnava l’entusiasme i tot semblava possible.
Littin va ser convocat pel President per a oferir-li la direcció de Chile Films. El cineasta, molts anys després, confessava el que li va dir a propòsit Pablo Neruda: “No cometa eixe error. Eixe elefant no l’alça ningú”. No obstant això, desoint el consell del poeta, va acceptar el repte de comandar ―ad honorem― l’empresa pública del cinema xilè. Recorda Littin que va viure moments apassionants, com quan es van constituir els tallers de cinema, en els quals van participar la pràctica totalitat dels actors i actrius del moment, així com cantautors de la talla d’Ángel Parra o Víctor Jara. Es va tractar de tallers de creació dramàtica o documentals, un d’ells dirigit per Patricio Guzmán. També es van fer pel·lícules dirigides per Raúl Ruiz, per Aldo Francia i, recorda Littin, “hi havia un moviment molt fort que ho volia canviar tot i fer pel·lícules diferents”.
Tanmateix, no van tardar a aparèixer els problemes: “…va ser molt apassionant fins que es va produir la burocràcia, fins que es va produir el quoteig, fins que, de sobte en la taula, hi havia un delegat dels diferents partits de la UP i cadascun volia una quota de pel·lícules per al seu partit. Llavors jo els deia: ‘no es poden fer quotes de talent, no es poden fer quotes de pel·lícules. Això no és raonable’. I llavors van començar les lluites molt fortes. Baralles internes perquè jo no vaig cedir. No vaig cedir de cap manera”.
Littin va parlar del tema amb Allende en diverses ocasions, oferint-li la seua renúncia al càrrec. El director explica que en una d’aquelles converses li va dir al President “el que jo vull és fer cinema i que fem un cinema important, un cinema representatiu de Xile, una projecció cap a Amèrica Llatina i no aquesta ximpleria de les quotes”. Conta Littin que Allende coincidia amb ell, “i un dia em va dir —textual― ‘Vaja vostè a fer el seu treball, que jo vaig a arreglar ací a aquests huevones’. Jo em vaig anar allà, però…”.
La situació política interna, no obstant això, no va millorar a Xile Films: “continuàrem lluitant contra la burocràcia fins que jo li vaig plantejar a tota la gent, companys meus, cineastes del MIR, del PS, del PC, ‘mireu, deixem les oficines als buròcrates i nosaltres ens anem a fer cinema’”. Littin va visitar a Allende, era ja en 1972, “i li vaig deixar al President una carta de sis quartilles on vaig plantejar les raons de la meua renúncia. Ell em va dir: ‘Allende no dóna renúncies a ningú’. I se’n va anar. Bé, el President era així. Jo vaig deixar la carta i me’n vaig anar de tota manera”.
Què bo seria, pense, que sabérem aprendre de les experiències d’uns altres. Que aprenguérem una mica d’aquesta història xilena que ens va explicar Miguel Littin. No obstant això, francament, no sóc optimista.
Publicat en el bloc Escriureenlaire
