Joan del Alcàzar
Van irrompre amb força en les eleccions europees i des de llavors no han fet més que pujar i pujar en la intenció de vot. Fins al punt que hi ha enquestes que els situen primers en alguna demarcació electoral regional i segons o tercers en el total del territori espanyol. I segueixen pujant.
Ho han fet amb descaradura, amb supèrbia fins i tot. Es presenten com una esmena a la totalitat d’allò existent, i es postulen com l’antídot contra el que anomenen la Casta. Com a tal defineixen al món polític en general, excepte alguna cosa que diria aquell. Els seus dirigents, fonamentalment el triumvirat Iglesias, Monedero i Errejón, porten setmanes compareixent davant els mitjans, pontificant sobre el diví i l’humà.
I clar, han ficat la pota quasi sense atenuants. No en això o allò, sinó en moltes coses. Fonamentalment en censurar quasi tot a quasi tots, i pel que fa a d’ells mateixos per parlar i parlar sense dir gairebé res. En altres ocasions han apuntat idees que han alçat butllofes, sospites o dubtes. I, per descomptat, en molta gent també esperances, il·lusions i ganes de recolzar-los.
Semblen sorpresos per les crítiques, però què esperaven? Els estan sotmetent a un bombardeig amb napalm. Des dels partits majoritaris els estan escrutant fins al color de la roba interior, i des dels mitjans de comunicació els estan aplicant un tercer grau implacable. No diguem ja la premsa brossa, aquesta està fent el seu paper de difamar-los i d’acusar-los pràcticament de tots els delictes del Codi Penal. Ningú, cap dirigent polític s’exposa als focus com aquests xicots estan fent. Però ells ho han volgut. Feixugament, ingènuament. Un exemple de com l’extrema superba pot convertir-te en un pardillo de campionat.
Les xarxes socials bramen a favor i en contra de Podemos. Detractors i partidaris s’acusen mútuament de tot. I tots tenen part de raó. Els primers s’han esquinçat les vestidures amb el contracte d’Errejón en la Universitat de Màlaga. Els segons es queixen que hi ha deslligada una campanya brutal contra ells.
Allò d’Errejón sembla de traca. En un país en el qual els milions van que volen, en el qual les dietes i els viatges, les comissions, el frau a Hisenda i els sobresous, són cosa corrent i freqüent, es crucifica a un jove sobradament preparat per haver mantingut durant sis mesos un treball precari incompatible amb la seua activitat política. És escandalós. Però, d’altra banda, què podien esperar d’aquells als quals han denigrat anomenant-los Casta de l’obsolet i corrupte Règim del 78? Doncs això, que quan han trobat munició han disparat sense pietat contra ells. Ara ja saben com van a anar les coses: que no perden ni el bonobús, que van a haver d’aguantar el ser escrutats amb lupa, amb microscopi pel Poder realment existent.
Podemos ha sigut un terratrèmol polític que ha tingut, i pot seguir tenint, efectes benèfics per a una actualització del sistema polític espanyol. Han posat l’existent, el que efectivament procedeix del 78, potes per amunt. I això és magnífic perquè la podridura del mateix ens arriba més amunt de la barbeta. Urgeix aquesta actualització del sistema, i urgeix que s’instal·le un antivirus [de la corrupció i d’altres vicis públics] que siga molt, molt potent. La gent de Podemos pot facilitar que aquest procés es produïsca.
Seria convenient abans, això sí, que definiren millor els seus objectius i que la seua anàlisi de la situació tinguera més finor. No poden, no haurien de censurar i desqualificar tot i a tots. Ni és intel.ligent, ni és just. No haurien de prometre coses que dubten que puguen complir, almenys mentre no estiguen en condicions d’explicar el com ho faran amb pèls i senyals. Haurien de tenir molta cura amb alguns objectius particularment sensibles: els mitjans de comunicació privats, l’OTAN, el patriotisme [concepte que caldria definir, que grinyola entre l’esquerra] i la idea d’Espanya, l’ensenyament concertat, la renda bàsica… etc.
Que Iglesias li diguera a Ana Pastor quatre vegades que abans de saber què van a fer s’asseuran a parlar amb els actors implicats [els autònoms, els bancs de les hipoteques, l’ensenyament, la sanitat] va denotar manca de perícia i ingenuïtat. És veritat que no se li pot demanar un programa detallat a un partit que acaba de nàixer i, menys, a mig any de les eleccions. No ho és menys que, com es presenten com uns sabuts setciències, donen a entendre que ho tenen tot clar i definit.
Cal donar-los temps als de Podemos, i ells han d’auto concedir-se’l. Mentrimentres, una mica menys d’arrogància i un molt més de modèstia els vindrien de perles. Tenen molt que aportar. Han despertat l’esperança política de moltíssima gent, de milions de persones [electors fastiguejats molts d’ells, abstencionistes confessos altres] i han acumulat un impressionant capital polític. Tant de bo no ho perden estúpidament per errors com els de les últimes setmanes.
Molts dels que no sintonitzen amb ells, ni amb els seus excessos o les seues indefinicions, simpatitzen amb la seua frescor i la seua descaradura. I amb les seues ganes d’actualitzar veritablement el sistema. Quan els llops de la caverna mediàtica udolen en les tertúlies, quan els polítics professionals del poder bramen en els seus mítings, molta gent del carrer reacciona de forma semblant a com quasi cent anys arrere ho van fer dos dirigents catalans de la CNT [Congrés de 1919], Manuel Buenacasa i Eusebio Carbó, a propòsit de la Revolució Russa. Tots dos centraven llavors la seua crítica en els socialistes, mentre que ara ha d’obrir-se molt més el ventall. Deia el primer: “ja que els socialistes no ho han fet, nosaltres que no som socialistes, hem d’estar unànimement d’acord per a recolzar la Revolució Russa, però no amb paraules, sinó amb fets”. Carbó, per la seua banda, insistia en la idea: “Una altra nota simpàtica que arreplegue del moviment rus en la seua relació amb el nostre país. Sabeu quina és? […] És una cosa que sorgeix espontània de les meues entranyes, que m’ha revoltat moltes vegades; una de les coses que m’han dit a mi que el moviment rus valia molt, encara sense tenir documents on apreciar-ho exactament, ha sigut la circumstància d’haver vist als socialistes espanyols cobrir-ho, per espai de tres anys, d’ignomínia, de vergonya i de descrèdit”.
Alguna cosa així li està passant a molta gent. Solament pels atacs, insults i desqualificacions, Podemos segueix i segueix sumant simpaties i, potser, vots i vots en les pròximes eleccions.
Publicat en el bloc Escriureenlaire
