Antoni Prats
El proppassat dimarts, dia 25, el Papa Francesc feia la seua primera entrada –hi haurà encara alguna més?– a l’Assemblea del Parlament Europeu. Amb anterioritat, el 1988, Joan Pau II havia visitat la mateixa seu, a hores d’ara presidida per un membre de l’extensa colla conservadora que ens governa. Esquerra Plural s’hi va absentar adduint que aquell no era el lloc per a un representant d’una confessió religiosa, com no seria propi d’un governant fer discursos des del púlpit d’una catedral. Però generalment, en el context europeu almenys, la dreta de sempre –i sovint també l’esquerra– ha fet la viu-viu amb el clero, en altres èpoques tan poderós i influent en l’opinió popular d’arreu d’Europa.
De tota manera, aquest papa diu que ell mai no ha sigut de dretes, però el seu discurs davant de tots aquells representants polítics de més de 500 milions d’europeus, que l’aplaudiren repetidament, era ben previsible, tot i la denúncia obertament expressada d’alguns dels mals socials més estesos a Europa. Si fa no fa, era el que es podia esperar d’un clergue lúcid de l’“esquerra” catòlica ortodoxa. Així, des de l’inici, fonamentava la seua intervenció “en l’home, no tant com a ciutadà o subjecte econòmic, sinó en l’home com a persona dotada d’una dignitat transcendent”. És a dir, primer, en doctrina teològica (“dignitat transcendent”) i, només a continuació, en valors estrictament cívics (“no tant com a ciutadans”). I explicava la universalitat dels drets humans per la “innata capacitat de distingir el bé del mal, aquesta ‘brúixola’ inscrita als nostres cors, que Déu ha imprès a l’univers creat”.
Segons el seu diagnòstic, Europa ha envellit, i “ja no és fèrtil ni vivaç”; es troba, per tant, en decadència. Un tema, el de la decadència, força insistit el segle passat per la intel·lectualitat més dretana. Però, al seu parer, és la situació en què ens trobem. Com també l’inefable President Reagan, en el seu moment –ja fa uns quants anys–, ens va advertir davant la negativa gairebé general dels països europeus a participar en la guerra de l’Iraq… Ara, l’actual papa, fidel a la teologia més ortodoxa –i a l’obsessió eclesiàstica pel sexe–, ens ha reprovat –sobretot a elles, és clar– els “fills assassinats abans de néixer”, com una xacra de tal decadència… En definitiva, cal retrobar, segons les seues paraules, “l’obertura envers el transcendent, envers Déu, que ha caracteritzat des de sempre l’home europeu.” Sobren els comentaris, oi?
Tot i aquests pressupòsits ideològics, el discurs de Bergoglio censura lúcidament algunes actituds dels governs actuals, com ara la tendència a “una reivindicació més àmplia dels drets individuals” en detriment del bé comú, retret que podria interpretar-se com una denúncia del neoliberalisme. Segons ell, aquest individualisme genera els sentiments de soledat i d’aïllament que sotgen l’home contemporani. I una manifestació especialment crua d’aquest desinterès pels valors socials es fa evident cada dia a les costes del sud d’Europa amb l’allau immigratori, tan mal atès, o, clar i ras, desatès, que el Mediterrani pot esdevenir un “cementeri”. Fins i tot apunta com a remei promoure solucions solidàries als països d’origen atacant les causes del problema.
També interessa al Papa Francesc la qüestió mediambiental, resultat, segons apunta –i ningú gosaria llevar-li la raó–, de l’explotació descurada de la natura, de la qual som, diu, “custodis, però no amos”, i de l’excés depredador (“consumisme exasperant” i “cultura del rebuig”). A més a més, exhorta a la recerca de fonts alternatives d’energia.
En realitat, tot el seu discurs –tics proselitistes de clergue a part– està farcit de propostes incitadores, encara que força genèriques, de la regeneració social i de la qualitat de vida, com quan diu que ara és “l’hora de construir junts l’Europa que no gire entorn de l’economia, sinó de la sacralitat de la persona humana, dels valors inalienables”.
És comprensible que un predicador com el Papa Francesc haja seduït el secretari general de Podemos quan assistí amb la seua colla de diputats a la visita del pontífex a Estrasburg. Pablo Iglesias, que encara no ha hagut d’assumir greus i complexes responsabilitats de govern i diu no ser ni de dretes ni d’esquerres, deu sentir-se força acompanyat i íntimament recolzat pel discurs papal. De fet, va aplaudir-lo repetidament durant la lectura del seu discurs i fins i tot va liderar els aplaudiments en més d’una ocasió. Vet aquí el twitter que va fer públic reproduint les paraules de Francesc I que acabava d’oir: “‘Què dignidad podrá encontrar quien no tiene qué comer o el mínimo necessàrio para vivir o el trabajo que le otorga dignidad’. Bien Bergoglio.”I a l’eixida de l’acte referia als periodistes: “Me encantaría conocer a Jorge Bergoglio y seguro que estaríamos de acuerdo en muchas cosas”.
I és que vivim un temps en què, davant tantes desigualtats i injustícies, sentim la necessitat de discursos alliberadors, de grans paraules engrescadores, encara que desproveïdes de programes concrets i adaptats a la complexa –complexíssima– realitat de cada moment en un món tan intercomunicat, tan interdependent. No pot estranyar, doncs, que Jorge Mario Bergoglio i Pablo Iglesias tinguen tants seguidors; són de la mateixa corda, la dels predicadors.
