Una segona oportunitat?

RTVV

Toni Mollà

Des de la brutal apagada de RTVV fa just un any –uns dels moments més emotius i taquicàrdics de la meua vida–, he tingut diverses ocasions d’enraonar sobre la grandesa i misèria de RTVV en nombrosos fòrums i mitjans. Sempre ho he fet des d’un punt de vista periodístic i sociològic, que són les meues ocupacions professional i acadèmica, vorejant l’impacte sentimental i laboral d’una decisió política tan transcendental com errònia. RTVV va iniciar les emissions el 9 d’octubre del 1989, en plena eclosió de televisions privades i autonòmiques que van redefinir el mapa audiovisual de l’Estat. Van ser uns inicis plens d’esperança en molts sentits. En l’aspecte informatiu, en la producció de continguts o en la recepció de la producció aliena, per primera vegada en la llengua del país. No debades la llei de creació de RTVV establia com a objectius operatius el pluralisme informatiu, la promoció lingüística i la incentivació del sector audiovisual privat, ja que la Generalitat Valenciana concebia RTVV com un factor d’arrossegament de l’estructura productiva del país, caracteritzada per una petita i mitjana empresa sense demanda sostinguda. Especialment en les indústries culturals i l’economia creativa. Si als primers anys ja van sorgir veus –com la meua mateix– que qüestionaven el compliment dels objectius marcats, l’arribada del PP al Govern valencià el 1995 va significar la sentència de mort de la credibilitat de RTVV. Un punt de no-retorn. El Partit Popular no va limitar-ne la política de control informatiu a les empreses públiques. L’arbitrarietat, l’afany de reclutar mitjans afins i de silenciar veus crítiques han deixat un panorama mediàtic desolador. El 2006, per exemple, el conseller Esteban González Pons va concedir sengles llicències autonòmiques de TDT a COPE i Vocento i vora una vintena de locals-comarcals a empreses conservadores i alienes al país. Unes adjudicacions que el Tribunal Suprem va anul·lar el setembre de 2012 –sentència que no ha estat executada.

El febrer del 2011 van prohibir la recepció de TV-3. I ara fa un any, les Corts Valencianes, gràcies a la majoria absoluta del PP, van decretar la liquidació de RTVV amb una proposició de llei tramitada pel procediment de lectura única, que no admet esmenes. Un tancament executat a la grega per la policia judicial: una fita en la història de la infàmia. Encara faltava la cirereta de la desconnexió final, el 21 de gener de 2014, amb el tall de Catalunya Ràdio. El domini absolut del Partit Popular des del 95 i la seua complicitat amb les empreses de comunicació–com ara amb la Unión de Televisiones Comerciales Asociadas (UTECA)– ha estat devastador per a la pluralitat i la qualitat informatives, però també per a l’estructura econòmica del país. En una societat postindustrial, el sector audiovisual (amb els subsectors culturals connexos) és peça clau del model productiu. La modernització econòmica exigia un impuls públic tal com va fer RTVV als seus inicis –insistisc: als inicis–. El seu tancament ha comportat, com a conseqüència, el desmantellament del sector privat que en depenia, que assoleix vora un 90 per cent d’atur. Com a conseqüència de tot plegat, el País Valencià presenta a hores d’ara un sistema informatiu arcaic i localista, amb xifres de consum premodernes i sense cap diari, ràdio ni televisió pública ni privada autòctona. Al meu entendre, només la intervenció política pot governar aquesta realitat perversa.

La possibilitat d’un canvi polític a la Generalitat Valenciana el mes de maig vinent ha obert un debat sobre la importància d’una nova política comunicativa i, especialment, d’una (nova) radiotelevisió independent en la línia informativa (que no són només els programes informatius) i en les decisions empresarials. La crisi –la general i la del sector audiovisual– reclama una RTVV que complisca les funcions identitàries, de legitimació democràtica i de corrector dels interessos comercials. Però exigeix alhora una visió estratègica del sector per al desenvolupament econòmic país, doble perifèria quant als centres productius en matèria audiovisual –i cultural, en general–. Per això, la reflexió sobre una hipotètica RTVV exigeix una anàlisi de l’activitat informativa, però també empresarial. La primera no s’entén sense la segona. Ben mirat, la nova RTVV hauria de ser un punt de consens de les forces polítiques i cíviques, viable econòmicament i independent en la seua gestió. Una radiotelevisió que fomente els valors que no garanteix el mercat i, per descomptat, un centre de producció de programes que ha de ser, alhora, el principal client de la indústria creativa en productes i serveis. Només així la (nova) RTVV trobarà legitimació democràtica i civil que en reforçarà la funció dins l’engranatge sociocultural i econòmic del país.

País Valencià, Segle XXI © 2018 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER