El món d’ahir de Joan Estelrich

joan estelrich

Xavier Pla

A finals de l’any 2012, es va publicar, a l’editorial Quaderns Crema,  a cura de Manuel Jorba, una àmplia mostra del esperats dietaris inèdits de l’intel·lectual mallorquí, promotor cultural i assagista Joan Estelrich (Felanitx, 1896 – París, 1958). La publicació d’aquest volum, que conté textos des de l’any 1914 fins a 1949, constitueix un veritable esdeveniment cultural tant per als amants del gènere diarístic i memorialístic com per a tots aquells lectors que s’interessin per les turbulentes relacions entre els intel·lectuals, la cultura i la política catalanes.

Director de la Fundació Bernat Metge, activista cultural i polític, promotor i director de diaris i revistes, Estelrich desplega al llarg dels seus dietaris un impactant autoretrat d’un singular intel·lectual català, deixeble d’Eugeni d’Ors (i després un dels actors de la seva defenestració),  lector profund de Kierkegaard, que es cartejava amb autors europeus dels any vint i trenta del segle passat tan rellevants com Paul Valéry, Jules Romains, Jacques Maritain, Emil Ludwig, Thomas Mann o Stefan Zweig. Les reflexions que travessen els dietaris mereixerien per elles soles una detinguda anàlisi: “¿Escriure?, ¿treballar?, ¿fer-se un nom? ¿deixar uns llibres? Per què, si hom pot viure allà baix nodrint-se de la recança d’un temps en què la bellesa fou realitat i presència!” (Madrid, 7 febrer 1940).

Els dietaris també constitueixen una immersió en la complexíssima mentalitat del catalanisme conservador per part d’un membre de la Lliga, que va ser diputat a Corts per Girona als anys trenta. Immers en les seves innombrables contradiccions polítiques, culturals i lingüístiques, que van portar, finalment, Estelrich a ser l’intel·lectual català que va col·laborar i obtenir les més altes responsabilitats polítiques de la dictadura franquista, com a representant d’Espanya a la UNESCO, l’autor dels dietaris es mou ambíguament entre la fielitat als seus principis i un desmesurat afany de glòria i poder. Vegem-ne només alguna frase: “Jo, com a català, he de desitjar el triomf del Govern i, com a espanyol, el dels sublevats” (Barcelona, 20 juliol 1936). Només deu dies després, anota, parlant de Francesc Cambó: “Tant ell com jo tenim la impressió que s’ha ensorrat el nostre país i que en tornar-hi, si hi tornem, només trobarem ruïnes” (30 juliol 1936). De vegades, ben poques vegades, dubta: “”A l’oficina de premsa s’ha rebut un exemplar del primer número de la Revista de Catalunya, que fan els emigrats catalans a França. M’ha transtornat. En la llista dels col·laboradors, només hi manco jo. ¿Hauria d’estar amb ells?” (Madrid, 29 gener 1940). O aquesta altra confessió, resignada: “Fa un any, el dia de la lliberació, tota Catalunya unànime estava per Franco i pel Moviment; era el moment per a emprendre una política de conciliació moral, d’integració espanyola. Després, han vingut les decepcions; tota Catalunya es sent, amb raó o sense, hostilitzada” (Madrid, 31 gener 1940).

Erudit, egòlatra, “vedette” intel·lectual, eròtoman, extremadament ambiciós, basculant, fascinat, entre el mite de Don Juan i la figura de Faust, però també alhora dispers, impúdic i frívol, Estelrich va viure al llarg de la seva vida en un món dominat pels valors de l’epicureisme, fet d’alta cultura i diplomàcia, luxes, salons literaris, relacions amoroses, balls, màscares i miralls, un veritable “món d’ahir” a la manera de Zweig, que constitueix un dels millors retrats de l’auge i el declivi de la cultura europea d’entreguerres: “Quines són les actituds naturals, quines les teatrals o fictícies? Tinc un retrat de fa vint-i-dos anys, jo escrivint (era a Sant Gervasi), una mà a la ploma, l’altra a la barbeta i l’esguard fixo d’atenció concentrada. Res no s’assembla més a una pose, en què tots els gesto són volguts. I bé. De fet, res no m’és tan natural, espontani, instintiu, com aquesta pose: sovint, ara mateix, em descobreixo en ella” (Tànger, 1 novembre 1949).

Per tots aquests motiu, la Càtedra Josep Pla de la Universitat de Girona va organitzar el passat mes d’abril una jornada d’estudi a l’entorn de Joan Estelrich que va reunir lectors, estudioso i experts destacats en l’anàlisi de la seva obra per reflexionar i discutir la vigència de la seva figura en la cultura catalana. Hi van participar Valentí Puig, Sílvia Coll-Vinent, Josefina Salord, Jesús Revelles, Jordi Amat, Antoni Martí Monterde, Arnau Gonzàlez i Vilalta, Andreu Manresa i Manuel Jorba. Per a aquest dossier de L’Espill, hem seleccionat algunes de les intervencions d’aquell dia. La totalitat de les ponències presentades, amb un altíssim interès de noves interpretacions i d’aportacions documentals de tota mena, es publicarà en els pròxims mesos en un volum de la col·lecció “Assaig” de Publicacions de la Universitat de València.

 

[Aquesta presentació, lleugerament escurçada, del dossier “El món d’ahir de Joan Estelrich”, a cura de Xavier Pla, ha estat publicada a la revista L’Espill 47, tardor 2014]

www.uv.es/lespill

 

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER