Juli Capilla
Alacant és el País Valencià. Alacant ciutat, i la “província” homònima. Totes les comarques que la integren, sense excepció: de la Marina Alta al Baix Segura; de les Valls del Vinalopó a l’Alacantí; l’Alcoià, el Comtat i la Marina Baixa. Sembla una obvietat, però cal dir-ho en veu alta i subratllar-ho perquè més d’una vegada hi ha hagut intents d’escindir-la del país dels valencians. L’intent més estrafolari, en aquest sentit, es va produir en ple franquisme, quan hom va intentar integrar-la en l’anomenat Sureste español, format de manera variable per les circumscripcions provincials de Múrcia, Albacete, Almeria i la mateixa Alacant. Aquests intents, per sort, han estat fallits, i Alacant continua pertanyent al País Valencià. I és el que pertoca perquè, per història, cultura, llengua i costums, Alacant és valenciana.
Hom pot argüir que no totes les comarques alacantines són tan valencianes, que n’hi ha algunes on això és evident i, en canvi, n’hi ha que el valencianisme –o, si ho prefereixen, la valencianitat– es dilueix com un terròs de sucre. Es tracta, però, d’un criteri que té en compte només la llengua majoritària que es parla en cada comarca com a tret identitari definitori, com si aquest fos l’únic i exclusiu, tot bandejant-ne els altres, igualment importants. És de veres que a Oriola ja no es parla valencià. Però aquest ja no és important, perquè marca una diferència substancial. I és que el valencià va ser la llengua habitual del Baix Segura des que es va integrar definitivament al Regne de València a finals del segle XIII, de la mà del rei Jaume II el Just, i fins ben entrat el segle XVIII. N’hi ha qui ho oblida això, sistemàticament i interessada. Era, i és, present als arxius, i per descomptat també estava present al carrer, abans, tot i que ara només en algunes pedanies d’Oriola. Les vicissituds històriques van fer que el valencià es veiés substituït pel castellà en aquesta comarca, a partir de l’expulsió dels moriscos, el 1609, i sobretot arran d’unes pestes que van delmar la població nadiua pels volts del segle XVII i que gent procedent majoritàriament de Múrcia ocupara les terres més meridionals d’Alacant, consumant-se la substitució total del valencià pel castellà a primeries del segle xix –tret del llogaret anomenat Barba-roja, que pertany a Oriola, i de la població de Guardamar del Segura, on encara es parla valencià. Sia com sia, el castellà d’aquesta comarca és farcit de valencianismes que encara perduren en el parlar col·loquial… La història profunda d’Oriola, la simbologia, les quatre barres, l’Oriol, tot parla d’un passat que no es pot obviar fàcilment.
També és veritat que la llengua originària dels valencians subsisteix amb penes i treballs a d’altres comarques del sud històricament catalanòfones, com ara les Valls del Vinalopó i l’Alacantí, i fins i tot a la Marina Baixa, on l’allau migratòria i l’esclat del turisme han impedit d’assimilar aquesta gent a la llengua del país. Aquest fenomen de castellanització es palesa sobretot a les grans ciutats i el seu radi d’influència, com ara a Alacant i, en menor mesura, a Elx, i a les poblacions costaneres, on el turisme esdevé un factor despersonalitzador de gran magnitud. Però la valencianitat encara hi és! Cal dir en aquest sentit que l’Estat no ha contribuït gens ni mica a normalitzar la situació, ans al contrari ha estat còmplice quan no un promotor clar de la castellanització. Aquest fenomen substitutori es va agreujar, com a la resta del territori, amb el franquisme, un impulsor a ultrança de l’homogeneïtzació cultural i lingüística en favor del castellà.
Però com es trobava el valencià abans de la dictadura del general Franco? Costa de creure però Alacant era una ciutat on el valencià era molt i molt present. Pensem que als anys trenta el setmanari satíric alacantí El Tio Cuc, fundat el 1914 per Josep Coloma i Pellicer, venia milers d’exemplars, la qual cosa és un indicador de fins a quin punt el valencià era llengua habitual als carrers de la capital.
Alacant és valenciana perquè encara es parla el valencià, i perquè els costums dels seus habitants són també valencians. És de veres que la situació és delicada –el gel sempre es desfà per les vores, deia Fuster–, però no irreversible. Ni de bon tros! Fins i tot a la ciutat d’Alacant les coses poden millorar. I, de fet, han millorat. N’hi ha qui ho creu fermament i ho posa en pràctica (mireu, si no, el reportatge “El valencià a Alacant. Una història amagada”, penjat a la xarxa: https://www.youtube.com/watch?v=KWh1vnm_AKI). A hores d’ara, és des de la Universitat d’Alacant -factor clau de modernitat- que s’esperona en favor de la presència de la nostra llengua als carrers de la ciutat, amb tot d’actes culturals i campanyes en favor de la normalització de la llengua. I també des de la seu de l’IEC, i des del Casal Jaume I, i gràcies també a la gent anònima que aposta per la nostra llengua. Personalitats com ara Carles Cortés, Joan Borja, Enric Balaguer, Joaquim Espinós, Brauli Montoya, Faust Ripoll, Lliris Picó… per esmentar-ne només alguns noms il·lustres –n’hi ha moltíssims més, per sort!– estan contribuint ara com ara a recuperar, per al valencià, l’espai que li pertoca a la ciutat d’Alacant. Com han contribuït a dignificar-la i enaltir-la dels anys seixanta ençà noms insignes, com ara el professor i poeta Lluís Alpera, el metge i també poeta Emili Rodríguez-Bernabeu i l’assagista, llatinista i catedràtic Antoni Seva. Noms cabdals de la cultura alacantina, valenciana, catalana. I si parlàrem del conjunt de les comarques alacantines, la quantitat de noms destacats d’homes i dones actius i compromesos amb la nostra llengua i cultura seria enorme, no cabria en aquestes pàgines. Un fet sense precedents de presa de consciència social, que esperona i ens fa mirar esperançats vers els futur.
Aquest és el camí, doncs. Cal foragitar els complexos, deixar de lamentar-se contínuament i eixir al carrer amb confiança. D’exemples històrics de capgiraments en condicions encara més difícils, molt pitjors, n’hi ha un munt. La llengua i la cultura que hi va lligada són realitat viva, als pobles i als carrers de les comarques d’Alacant, de Biar a Dénia, d’Alcoi a Guardamar, de Mutxamel a Beneixama, Monòver, Confrides, Petrer o el Pinós!! El valencià, eina de relació social, de retrobament amb una identitat profunda, de coneixement, de projecció, de modernitat, instrument d’inserció en una cultura europea importantíssima -la cultura catalana, més d’11 milions de parlants- i amb molt de futur. Fer present sense complexos ni inhibicions el valencià als carrers de totes les ciutats i els pobles del País Valencià, també d’Alacant, i en tots els àmbits possibles. Amb respecte pels altres, pels castellanoparlants i els residents estrangers que al capdavall s’integraran -ells o els seus fills i néts- ací, amb sensibilitat i pedagogia. Però amb les idees clares.
Perquè Alacant és valenciana. I perquè, com deia l’eslògan d’una manifestació dels anys noranta a la ciutat, “Alacant és important”.
