Nèstor Novell
La millor manera d’arribar a Xixona, per als que residim més al nord del País és agafar l’autovia central, l’única infraestructura que pogué impulsar el projecte de les Comarques Centrals Valencianes Una vegada travessats els ponts de la Carrasqueta, a mà esquerra es pren l’antiga carretera d’Alcoi a Alacant. Des de dalt del port, 1020 metres, i només entrar als turons de les Mamelludes, la vista de la costa de l’Alacantí és fantàstica.
He quedat a dinar amb un contacte que m’ha facilitat el pintor Antoni Miró i que prefereix mantenir-se en l’anonimat, així que, com tinc temps, m’estime més desviar-me de l’autovia central (A7) a l’altura de Concentaina amb direcció Benilloba, anant amb cura de no agafar el desviament a Gorga i la Vall de Seta que em duria, entre l’Almudaina i la Serrella, cap a la Marina Alta.
Els pobles de la Baronia de Planes, la Vall de Perpuxent, La Vall de Seta, la Vall de Travadell, la Vall d’Ebo, la Vall d’Alcalà, Castell de Castells (de la Vall de Pop), la Valleta d’Agres, l’Alqueria d’Asnar, i aquests pobles de l’Aitana septentrional, conformen la Mancomunitat del Xarpolar, en total 26 pobles petits disseminats en un extens territori. La Mancomunitat té competències en cultura, neteja viària, recollida de fem, economia i turisme. La iniciativa va nàixer a l’empara dels projectes europeus d’ajuda als pobles de muntanya però ara no té cap suport institucional.
Em pare a visitar Gorga, una petita població que, com la majoria dels pobles propers, combina una agricultura d’oliveres, ametlers i fruiters, amb la indústria. El tèxtil de Gorga sempre ha tingut fama de producte de qualitat, tot petits tallers i més d’una llar que complementa el seus ingressos amb treball a domicili. De Gorga estic temptat de pujar el port de Confrides (960 m.) i en un no res entrar a la Vall de Guadalest. Aquí les distàncies mentals són molt superiors a les reals. Estic a 35 Km de la costa. Continue en el meu propòsit de visitar els altres pobles de les serres d’Aitana, tots ells dedicats majoritàriament a les oliveres, però Alcoleja i Benasau la comparteixen amb algunes empreses mitjanes dedicades a la fabricació d’envasos de cartró. Hi ha una parada obligada a Penàguila, un poble ben bonic i en un entorn muntanyenc que a la tardor en pren tots els seus colors. No debades n’ofereix diverses cases rurals que donen hostatge als que practiquen turisme de muntanya i turisme rural. Em prenc un cafè i li comente les bondats del poble a un penaguilenc. Em contesta – “És que Penàguila és l’única Vila de tota la contornada i això es nota. Vaja a visitar el Jardí dels Sants, una meravella que feren en mig del terme els antics senyors de la vila i que després regalaren al poble. És una cosa ben feta, amb una gran filera de xipresos a l’entrada i molt apreciada pels forasters”.
De Penàguila a la Vila Joiosa són uns 30 Km i escaig pel port dels Tudons (1024 m). Aquesta carretera passa per Relleu i Sella i si després gire cap a Aigües i Busot puc pegar la volta per arribar a Xixona. Tots aquests són pobles de les Muntanyes, uns a les Marines, d’altres a l’Alacantí i els d’ací al Comptat, que han mantingut intenses relacions històriques. Deixe aquesta ruta per a una altra excursió i decidesc continuar la carretera entre grans bancals d’oliveres i ametllers, antics masos, ara una torre medieval, ara una ermita, ara un pou de neu i visite Benifallim, un poble més pobre que els anteriors i eminentment agrari. Pel port del Rontonar o de Benifallim (1015 m) passe a l’altra vessant de la muntanya, i del Comtat a l’Alacantí. Immediatament a l’esquerra es divisa la Serra de la Grana i el Puig Campana. Baixe per la vall paral·lela a la Carrasqueta, que em durà a la Torre i a Xixona. He entrat a la Foia de Castalla
La Torre de les Maçanes, com el seu nom indica, esta sota la protecció d’una torre almohade dels segles XII-XIII reconstruïda i museïtzada per la Diputació d’Alacant. Entrem a visitar-la. La reforma s’ha fet amb gust i els panells sobre el sistema constructiu són senzills i aclaridors. A la sala del vídeo comença a sonar un música entre pasdoble i copla andalusa, una mena d’himne del poble, que definitivament me’n foragita. Em sorprèn la vitalitat i grandària del mercadet dominical del poble, llauradors i artesans locals i d’altres poblacions amb les seues parades d’embotits, saladures, salmorres, bolets, codonyats i carabassats, panses de raïm i de pruna, tomaques i pebres secs, fruites i verdures de temporada. Productes típics de la gastronomia de les Marines i de les Muntanyes que es barregen amb les parades de la producció industrial de l’àrea, sabates, bosses i roba, la majoria d’aquestes, però, estan ateses per magrebins i subsaharians. La gent de la comarca (estem a l’Alacantí encara que pel caràcter, el paisatge i la llengua ningú no ho diria), ve a comprar i passar el dia. Hi compre bolets, sobrassada, poltrota i tomaques i pebres secs, el torró ja es qüestió de Xixona. Pels camins de muntanya dels voltants, i per la mateixa carretera, mares, avis i xiquets fan excursions. Moltes colles de joves i no tan joves s’agrupen en bicicleta per la carretera cara amunt i cara avall amb la seua vestimenta de colors vius. La muntanya s’imposa.
Partesc cap a Xixona. Tot i l’altura de la vall i dels cims del massís de la Carrasqueta que em rodegen, (Penya Migjorn, 1226 m d’altitud, i la Carrasqueta, 1331 m.) el terreny va fent-se aspre i secallós. Dalt la serra hi ha una urbanització feta per anglesos retornats de la Commonwealth a finals dels anys 60. Ara hi viuen anglesos i també persones de les rodalies que s’hi han fet una segona residència.
Aquesta mena de circ que rodeja Xixona genera un microclima que fa que la pluviositat i la humitat siguen baixes, però històricament ha permès desenvolupar una certa agricultura d’horta, gràcies a les nombroses fonts de muntanya. Així, el minifundi de la producció de secà. L’ametla, té el seu contrapunt en el minifundi de regadiu. Ben apreciats eren els fesols tendres, les creïlles (o patates) i les tomaques xixonenques. Cavanilles[1] ens descriu detalladament els conreus de la Foia de Xixona, a les darreries del XVIII:
“Hay aguas abundantes y seguras; sucesión lenta y continuada de calores; ningun rezelo de escarchas; yelos ni uracanes; y confiado el labrador a condiciones tan ventajosas dispone sus siembras y plantios; no se detiene en gastos, ni en los obstáculos que puedan presentarle lo rápido de las cuestas (…) No pocas veces roza peñas, y trae de otras partes la tierra para formar campos, que regados dan fresas, pimientos y legumbres. Otras convierte en graderias las cuestas rápidas (…) allí planta frutales de toda especie, y siembra trigos maices y hortalizas (…) Construye las murallas de tal modo, que á quatro pies de altura dexen una grada de un pie de ancho, y sucesivamente otras, donde planta las parras que dispone en toldos sostenidos con palos y cañas entretexidas, cuyo conjunto forma vergeles deliciosos (…) Allí crecen amistosamente el almendro y la morera, el naranjo y el olivo, el algarrobo, la palma y todo género de frutales, siendo tan grande la cantidad de sus frutas, que regulan 100 cargas de á ocho arrobas las que de allí salen cada noche para los pueblos de la comarca”
Actualment el terme de Xixona és de 161,29 Km2 dels quals només una tercera part són terres de conreu, és a dir, 4.816 Ha són de secà, 493 Ha d’horta i 9.916 Ha són forestals que han conservat boscos d’alzines i pins, amb exemplars de teixos, aurons i fleixos i una varietat de plantes (timó, espígol, camamil·la, romaní, etc,) perfectes per fer la mel.
Entre a Xixona, situada vora el riu Coscó i en un territori ben escarpat. El riu, quan porta aigua, les aflueix al riu Verd o Montnegre, on s’hi troba l’embassament més antic d’Europa, el de Tibi.
El primer que faig és pujar al castell que domina tot el poble. La visió és magnífica, la fortalesa domina la pujada des de la mar i la plana als ports de muntanya que donen accés a l’interior del País. El poble s’arreplega al llarg de la falda de la muntanya del castell amb més escales que carrerons. L’eixample ha crescut cap el riu a base de finques altes, carrers estrets i ombrívols, bastant uniformes i de baixa qualitat, ací li diuen el Manhattan.
Baixe, del castell, a visitar el centre històric. Aparque a la plaça que en realitat és un carrer ample on s’hi troba l’Ajuntament i el modernisme xixonenc, on destaca l’antiga casa dels Monerris Planelles obra de l’arquitecte Mora. Al final de la plaça comença el casc antic mentre que per l’altra banda el tanca una escola ‘primoriverenca’ sòlida i amb un bon parc que es troba a punt de tancar per la baixada de natalitat. Em dirigesc a l’església i de seguida me n’adone de la complicada accessibilitat al barri històric. Un seguit d’escaletes que donen accés a petits carrers amb més escaletes. L’església tancada, com pràcticament totes les del País a no ser que pilles l’hora de missa, està ofegada entre escales i carrerons. Puge més amunt i em trobe amb un solar, on uns xiquets immigrants juguen a futbol, al qual s’accedeix per una portalada gòtica en bastant mal estat. Un cartell informa que ací es trobava l’antiga mesquita sobre la qual Jaume I va fer construir l’antiga seu. Vaig fent fotos. Encara hi resten raconades i cases amb un cert gust, generalment altes i estretes amb grans balconades, però el conjunt mostra un estat bastant decrèpit. L’ajuntament només s’ha preocupat d’arreglar els carrers. Molta població immigrada, roba estesa als balcons, barreja de llengües i només algun bar, els locals d’algunes filades de moros i minúscules botiguetes de productes de proximitat. Els dos carrers que envolten l’església, el carrer de l’Abadia que es perllonga pel carrer Galera fins el Raval i el Carrer de la Vila que enllaça amb el carrer de la Mare de Déu de l’Orito són els únics que permeten un passeig més amable i menys costerut. Vorejant el cas antic s’hi troba el carrer del Vall, més ample com correspon a l’antiga carretera a Alcoi i on es poden trobar alguns casals senyorials del segle XVIII tristament abandonats, com els dels Rovira, Aracil i Descalç.
Fotografiant unes cases pintades a l’estil de la Vila se m’apropa un home i em pregunta en castellà perquè fotografie unes cases tant lletges. Li responc en valencià que algunes cases tenen molta personalitat però no comprenc perquè un poble ric, industrial i sense problemes en la hisenda municipal no ha fet res per conservar el seu patrimoni arquitectònic. L’home em contesta: Ah, eres d’ací!. Si en convides a una cervesa t’ensenyaré al Raval el forn de la meua germana que continua funcionant intacte des del segle XVII. Julio de la Peñita resulta ser un home de 55 anys molt castigat per la vida de comercial, i les seues servituds, del sector torroner. De fira en fira, de ciutat en ciutat i de mercat en mercat, també l’internacional -especialment el sud-americà-, Julio és la pura essència del xixonenc a la recerca de llocs de venda del torró i de compra de matèries primeres. De camí cap el forn em diu que fins fa uns 30 anys el carrer l’Orito estava ple de botigues i era el centre comercial de Xixona, ara tot està mort, la gent se n’ha anat al Manhattan. Al Raval ha passat una mica el mateix. Encara hi ha gent del poble que viu al casc antic, però cada vegada més les cases s’arrenden a immigrants, la majoria treballadors estrangers que es lloguen de temporada a les fàbriques de torró. Entrem al forn i veig la varietat de dolços de fabricació local que s’amunteguen a l’obrador i m’obrin la porta de la fleca perquè vega l’estructura d’aquest forn tan antic i de pedra picada. Gent tota molt oberta i amable.
Com això de la cervesa no eren badomies i vull que continue contant-me coses de Xixona, decidim que en compte d’anar al casal de la filada de moros anem al Casino dels Treballadors, oficialment Sociedad de Socorros Mutuos El Trabajo. Un local magnífic de dues plantes a la Plaça (la placa del carrer diu avinguda de la Constitució)… amb bar, restaurant, sala de jocs, jardí, oficines, biblioteca, aules d’ensenyament de música i una simbologia filomasònica. Tot construït amb diners dels treballadors. Fins fa uns 25 anys, després de les hores de treball o els caps de setmana el local es trobava sempre ple, de persones i de fum. Era el lloc social de trobada més important de la ciutat, ara només hi pots trobar gent major. Una cosa semblant li ha passat al Casino, el dels rics, un edifici neoclàssic a uns 100 metres plaça amunt i el lloc on m’he de trobar amb el meu interlocutor. De camí cap el Casino dels rics passem per davant del local de torrons Primitivo Rovira, el més antic de la ciutat que va fundar l’empresa en 1850.
Julio em conta el procés de creixement de la ciutat que acompanya el desenvolupament de la indústria torronera. A les darreries del XIX i durant els primers anys del segle XX comença l’eixample de la ciutat amb la construcció de la Plaça. La seua definició actual, com una avinguda no es produirà sinó a partir dels anys 20 quan la plaça es perllongà fins el convent de Loreto i s’edifiquen els principals edificis de la ciutat: Ajuntament, la casa Monerris Planelles, el Banesto, la Sociedad Cultural La Amistad, la Sociedad de Socorros Mutuos El Trabajo, la Sociedad El Casino i el col·legi Eloy Coloma. La indústria, les noves fàbriques mecanitzades que superen l’obrador artesanal, per la seua banda, creixeran cap a l’est de la ciutat i vora la carretera a Alacant – Xàtiva. A partir dels anys 50, el creixement de la indústria torronera necessitarà de mà d’obra forana, molta provinent de Còrdova i Extremadura, que generaran el barri de Sant Sebastià. El darrer creixement de la ciutat es produeix als anys 70, en aquesta anys s’urbanitza el marge dret del riu Coscó, es construeix el barri de la Pau, el barri de la Sagrada Família vora el nou polígon industrial del sud de la ciutat i la construcció del barri de Través a l’altra banda del riu
Julio m’insisteix que Xixona és una ciutat no un poble. I té raó, si bé des de temps no tan llunyans com pensen els xixonencs. La població i el seu castell marcaven el límit meridional del Regne de València des de 1245 i fins a 1304. Durant els segles XV al XVII, Ibi i la Torre de les Maçanes varen estar sota la jurisdicció de Xixona. La seua defensa de la causa felipista, reconquerint la ciutat amb l’ajuda de tropes de Villena, va fer que Felip V li atorgà, en 1708, el títol de ciutat i la capitalitat de la Governació de Xixona que comprenia la Foia de Xixona, la Foia de Castalla, el terme dels Alforins i, a l’altra part de la Governació d’Alacant, els termes d’Elx i de les Salines d’Elda. La Governació de Xixona va desaparèixer en 1833 amb la divisió provincial.
La tradició diu que Constança Miquel, la mare de sant Vicent Ferrer va nàixer a Xixona al segle XIV. També, fa pocs anys un historiador defensa que Cervantes, l’autor del Quixot i autoanomenat “el cigne del Túria”, en realitat era un membre de la família Servent de Xixona.
Amb tanta xerrameca hem arribat al Casino dels rics. Prenent la segona cervesa em pregunta i em parla de fabricants de dolços, de distribuïdors d’alimentació i de transportistes de Gandia, d’Alcoi, d’Alacant, de València… Un gran comercial que coneix qui es qui en cada ciutat del País.
Mentre ens acabem la cervesa entra el meu contacte que ha reservat taula per a dos. M’acomiade de Julio que havia encetat una discussió amb el cambrer criticant que el 80% dels xixonencs eren del Barça –ell és del València. Ens fem una foto tots junts sota uns quadres d’estil naturalista i de caràcter costumista d’un autor local que presideixen el restaurant del Casino i em dispose a dinar amb el meu amfitrió.
Una vegada asseguts a taula comença la conversa advertint-me que ell és un transportista que coneix molt bé la ciutat, però que ideològicament ha passat de l’esquerra independentista a un nacionalisme espanyol de dretes de tota la vida d’inspiració primoriverista i, per això, voldria que parlara amb més gent del poble per tindre una imatge més plural de la ciutat. Tot i les meues prevencions, la conversa és amable i profitosa.
Em conta que un dia un productor de torró es va embarcar per anar a Barcelona i es va equivocar de vaixell i va arribar a Austràlia. L’home va tornar amb el torró venut, però a la família se li quedaria el malnom dels “australencs”. No dubte de la veracitat de la història, però el que històricament ha tingut importància és la conquesta del mercat americà, especialment Cuba. L’empresa de torrons La Colmena, fundada en 1854, una de les més antigues, va obrir una empresa de torrons a Cuba amb molt d’èxit (també se n’obrí una altra a l’Argentina). Per a la majoria del sector el mercat de Cuba, a la postguerra, permetia uns ingressos amb els quals finançar la campanya de Nadal.
L’incipient èxit comercial i l’arribada de les màquines de vapor, i després de l’electricitat, animaren a alçar les primeres fàbriques. Aquestes fàbriques i els obradors de torró artesanal (torró pedra) dels inicis del segle XX utilitzaven molt la fórmula de treball a domicili, era bastant comú que les dones enrotllaren en paper els pastissos, els torrons i els polvorons a casa.
“La mentalitat del xixonenc era alcoiana, les relacions amb Ibi i Alcoi eren molt estretes. D’Ibi ens va arribar el gelat i nosaltres el van superar per la nostra pulcritud i per l’estima al treball ben fet. En Alcoi tinguérem un bon mercat i un bon lloc de formació industrial i de suport de les empreses auxiliars. La gent d’ací admirava i imitava als alcoians. Amb el temps, la capitalitat de província, el decaïment d’Alcoi i, darrerament, la construcció de l’A7 que fa que la carretera Alcoi – Alacant ja no passe per Xixona, han fet que, poc a poc en els darrers 25 anys, Xixona girara la mirada i la seua relació econòmica cap l’Alacantí. Has de tindre en compte que abans es tardava mitja hora en arribar a Alcoi i més de tres quarts a Alacant, ara tot ha canviat. Alacant és la ciutat d’oci i comercial de la Foia de Xixona. A l’hospital, el tanatori de Sant Joan, i a Hisenda són els lloc on ens hi trobem a sovint els xixonencs. També s’han enfortit molt les relacions amb Mutxamel, Sant Vicent i Busot. Ara podem dir que la Foia és més l’Alacantí que no l’Alcoià, encara que a Alacant tots parlen castellà”
La ciutat ara té 7.366 habitants, xifra que és manté bastant estable al llarg dels anys, acull la majoria de les empreses torroneres de l’estat i arriba a facturar el 60% de la producció del sector, i això que la competència amb les multinacionals és molt complicada. És més, la principal competència també té el seu origen en Xixona, puix l’emblemàtica El Almendro la va acabar comprant Delaviuda i fins ara només en fabriquen a Toledo i, Lacasa, comprada per Suchard, fabriquen els torrons de xocolata a Àustria.
El moment de major esplendor del torró varen ser els anys 70-80. L’estructura familiar encara es mantenia forta i els problemes dietètics no havien aparegut, En aquest context, una taula de Nadal sense torró, polvorons i massapans era impensable, tant a l’estat i en alguns mercats sud-americans.
“Ara les famílies són molt més reduïdes, això si no estan divorciats, i les dones no en volen menjar perquè els dolços tenen massa calories i engrossen, encara que no els dol menjar micuit i patés. En els anys 70 Xixona va arribar a ocupar el quart lloc en renda per càpita de l’estat. Els sous del treballadors als anys 80 quadruplicaven els de la indústria tèxtil d’Alcoi o de Banyeres, estem parlant de 300.000 pts. al mes, perquè ací els sindicats eren molt forts.”
Ara la situació ha canviat molt. La contínua mecanització i automatització ha reduït molt les necessitats de personal, per altra banda les grans superfícies obliguen al sector a treballar amb uns marges molt estrets cosa que han fet baixar molt els sous. Avui un 66% de la producció és per a marques blanques i un 33% es ven amb la marca pròpia. Em reafirma el que m’han dit altres, que el torró ara deixa poc de marge de benefici. El gelat o torró líquid en dóna més perquè permet una utilització temporal i gastronòmica més ampla i flexible.
La base de la indústria torronera de Xixona la conformen una vintena d’empreses, entre les que destaquen Sanchis Mira (Antiu Xixona i La Fama), Almendra y Miel (El Lobo i 1880), Enrique Garrigós Monerris (El Abuelo), Mira y Llorens (El Artesano), Turrones Picó i Monerris Planelles El Almendro SA (Delaviuda) que tornarà enguany a fabricar de nou a Xixona. A aquestes cal afegir les dos empreses dedicades a la fabricació de caixes de cartró (la més important COESA), les fàbriques d’envasos de plàstic, tant xerigrafiats com de borses (Plàstics Xixona), l’empresa de processat –closca i pell- de l’ametla (Sirvent Almendras), una exportadora d’ametla (Colefrusa), una fusteria de fabricació de caixetes per al torró artesanal, una altra de maquinària industrial i, per últim, les distribuïdores de mel i sucre, les empreses de serveis a les empreses, i les de transport i de logística. En total la indústria del torró ve a ocupar unes 2.000 persones entre treballs directes i indirectes, segons dades del Consell Regulador del Torró de Xixona.
El nostre interlocutor ens recorda la qualitat i l’èxit comercial dels diversos anuncis televisius de les principals marques torroneres, uns anuncis que han calat en tota la població de l’estat basats en el retrobament familiar de Nadal i la imatge de producte tradicional amb productes naturals de la terra.
Però el que ha salvat la indústria de Xixona els darrers anys han estat les compreses i protectors (Evax i Ausonia), tampons (Tampax) els bolquers i tovalloles (Dodot, Kandoo i Charmin) ipProductes per a la incontinència (Ausonia Evolution, Lindor i Salvacamas). L’empresa Arbora & Ausonia va arribar al poble de la mà de la família Carulla (Agrolimen) a les darreries dels anys 90. El 2012, l’empresa americana Procter & Gamble es va fer amb la totalitat de l’empresa, cosa que a Xixona ha produït cert neguit perquè les condicions laborals han empitjorat i el futur es veu amb més incertesa. Aquesta empresa ara és la més important de la ciutat amb 500 treballadors i una planta de 59.500 metres quadrats.
La població de Xixona el 1981 arribà al seu màxim històric amb 8816 habitants, després va anar baixant, però des de l’any 2000 es manté més o menys estable entre 7300 i 7500 habitants. Ja m’ha comentat el cambrer que “ací sempre som els mateixos, només canvia la gent perquè uns se’n van i altres venen de nou”. La piràmide de població mostra un elevat percentatge, tant d’homes com de dones, entre 30 i 55 anys i un percentatge molt baix entre 0 i 14 anys. Els estrangers en suposen el 8,8%. Per una banda estan els residents estrangers que són principalment anglesos 154, alemanys 46 i italians 24; i per l’altra banda els treballadors estrangers que principalment són marroquins 123, sud-americans 102 (majoritàriament d’Equador, 41), i també d’Europa de l’Est: romanesos 44 i búlgars 10. Els estrangers de Xixona pertanyen a 24 estats diferents.
Un característica de Xixona és la diferència de població de fet i de dret (la ciutat nòmada que diria Josep Sorribes) perquè molts veïns van a viure al lloc de venda del torró o del gelat una part considerable de l’any i a l’hivern viuen a Xixona. Ja ho detectava Joan Fuster[2]:
“Els xixonencs resolen a mitges la seua papereta anant-se’n pel món, arribat desembre, a vendre ells mateixos els seus torrons, o a l’estiu, a vendre gelats: se’n van i, puntuals, tornen, una altra vegada als torrons, o a viure dels seus estalvis fins a la pròxima…”
La representació política municipal és de 8 regidors del PSPV, 3 del PP i 2 d’Esquerra Republicana del País Valencia.
És l’hora del cafè i les persones que el meu amfitrió havia convidat, pròximes a Esquerra Republicana i a Compromís, no apareixen. Ell marxa una hora a un soterrar i em deixa amb un jove que també havia citat. Es tracta de Virgilio Picó, estudiant de segons curs d’administració d’empreses i ben coneixedor del sector en ser membre de la nissaga de torrons Picó, una de les marques més dinàmiques en aquests moments.
Virgilio em comenta que el sector té una problemàtica històrica, que és l’estacionalitat, tot i que la facturació es manté al voltant del 270 milions d’euros (si exceptuem l’any 2012, que la pujada de l’IVA i la retirada de l’extra de Nadal als funcionaris va fer que les vendes baixaren al votant d’un 3%) i amb tendència a pujar gràcies a les exportacions,. Aquestes han passat de significar el 7% fa uns anys, a un 16% actualment, però clar, els productes de Nadal encara signifiquen més del 85% de les vendes del sector.
Aquesta estacionalitat genera diversos problemes i reptes. El primer és el de la contractació de personal, que obliga a tindre unes plantilles fixes i aconseguir els contractes de temporada de setembre a desembre. La proporció ve a ser, de mitjana, el 33% de plantilla fixa i el 66% de temporal. Però les dificultats de la gestió del personal i de les comandes, de manera estacional, obliga a les empreses a anticipar molt les seues decisions amb el corresponent increment del risc empresarial.
Un dels grans avantatges de l’exportació és que permet avançar la producció a mitjan agost i atendre les comandes durant el més d’Octubre, a les portes d’iniciar la campanya a l’estat, amb la qual cosa la temporada es perllonga un poc més d’un mes. Açò també obliga a la importació d’ametla americana, que no només és fa pel preu, sinó perquè l’ametla de Califòrnia arriba abans que no la del País.
Els principals mercats estrangers són, i per aquest ordre d’importància, Cuba, Argentina, Uruguai, Puerto Rico, Perú i Veneçuela, i amb menor intensitat França. Actualment s’han començat a fer els primers passos en el mercats àrabs (la dolçor del torró dificulta la penetració en el mercat anglosaxó), principalment Marroc, Tunísia i Qatar, s’ha anat consolidant el mercat d’Estats Units, Països Baixos i Alemanya i s’ha obert el de Rússia i la Xina. Les exportacions ja han arribat als 40 milions d’euros amb un increment substancial els darrers anys.
Precisament per trencar l’estacionalitat i aconseguir una millor rendibilitat de les plantes industrials, al segle XIX ja es va començar a fer el gelat. Moltes empreses es dedicaren als dos productes, a la primavera-estiu el gelat i a la tardor-hivern el torró. Actualment hi ha empreses que mantenen les dues línies que els permet mantindre tot l’any una cinquena part de la plantilla, però altres es dediquen només al gelat aprofitant que cada vegada té un menor caràcter estacional, tot i que gros de la venda és a l’estiu. Les principals empreses de gelat són, Injihesa de Llorens Baena (La Jijonenca) a Xixona, Helados Alicante amb fàbrica a Xixona i Alacant i La Ibense a Ibi, a banda d’altres més menudes.
La grandària de les empreses es molt variable. Les empreses més grans són empreses mitjanes. Per exemple Antiu Xixona té al voltant de 300 treballadors, El Lobo uns 100, Picó uns 100 i l’Artesano uns 60. Però també n’hi ha moltes de menudes, i és que la flexibilitat d’aquesta indústria ha portat a diverses solucions de producció i comercialització del producte, especialment amb la introducció de les marques blanques per part dels grans distribuïdors i la necessitat del sector de penetrar en el mercat de la venda impulsiva (quioscs, gasolineres, cines, aeroports, autopistes, etc) que controlen absolutament les multinacionals amb productes alternatius. De fet Suchard té un volum de vendes a l’estat de 400 milions mentre que Antiu Xixona està pels 60 milions
El poder que han adquirit les gran distribuïdores i les grans superfícies respecte la indústria ha determinat una reducció important dels marges de benefici. Davant aquest fet les estratègies ha estat ben diferents, però les marques blanques, que competeixen via preu, ja es queden amb els 2/3 parts de la producció. Per exemple, Sanchis Mira (Antiu Xixona i la Fama), és interproveïdor de Mercadona, tant de torró com de tota la línia de productes de xocolata, o el cas de Picó, que ha apostat per Consum, que permet vendre amb la pròpia marca.
Una estratègia bastant estesa entre el productors més menuts i els artesanals és la creació del que ací denominen “falses cooperatives”, és a dir, treballen a “maquila”. El cas més clar és Onza de Oro i el de la Jijonenca. Els clients d’aquestes empreses són els seus socis. Cada soci té els seus particulars punts de venda amb polítiques de venda diferents, fins i tot, en molts casos, només posen en comú la marca amb la denominació d’origen, perquè els productes i els ingredients són propis de cada soci.
Les empreses de torró que tenen més marge comercial són les que fan l’autovenda. Algunes d’elles són ben antigues i famoses: Planelles Donat (torrons, gelats i orxata) a la Porta de l’Àngel de Barcelona. Els Planelles del Vallés, els Xixonencs de Terrassa (torrons i orxata). Orxateria Sirvent al Parlament (torró confitat, dolços, xocalates i orxata), Casa Mira a Madrid (torrons, tortes imperials i massapans), totes elles obertes des de la segona meitat del segle XIX.
Ja s’ha fet de nit i eixim a passejar per conèixer el Manhattan. Ens trobem amb Pasqual Sanchis, de la Colmena, els avis del qual van fer una fàbrica a Cuba i que comercialitza el torró sant Jordi. Li pregunte sobre el futur de la indústria del torró a Xixona. Em contesta que en els temps que estem tot canvia molt de presa i que no hi ha més remei que entrar en el camí del canvi permanent.
“El torró és un producte madur però que funciona i té un bon futur per davant si es saben fer les coses. Tot i que la competència entre les empreses és ferotge també és cert que ací tots es coneixen. Les empreses tenen un llarg recorregut històric i molta experiència en la gestió de la fabricació, l’adquisició de matèries primes, en màrqueting i en canals de distribució. La innovació ha estat constant, moltes vegades transferida per imitació, en aquests moments passa per l’adaptabilitat als nous gustos i noves formes de consum, sense baixar la qualitat d’allò es comercialitza amb marca pròpia, nous mercats i nous productes. (paks, torrons i altres productes de xocolata, torró sense sucre, etc.)”
El gran repte del sector és poder donar-li al torró la característica de producte de consum diari, una cosa que sembla més fàcil en els mercats estrangers on el producte no està associat al Nadal. El torró líquid per a gelats i altres productes gastronòmics va en aquesta línia. La línia de torrons i dolços de xocolata està funcionant-li molt bé a Sanchis Mira i per primera vegada s’està afrontant la internacionalització d’una manera conscient. Un inconvenient dels darrers anys és la pujada del preu de l’ametla deguda a l’augment de la demanda xinesa, la qual cosa s’ha traduït en un increment del preu del torró.
Depenent de la Conselleria d’Agricultura, Pesca i Alimentació, el Consell regulador de les Indicacions Geogràfiques Protegides Xixona i Torró d’Alacant (CRIGPJTA), controla la qualitat i la procedència dels productes utilitzats en la fabricació del torró, i dóna suport a la promoció i propaganda dels productes que empara per facilitar la seua expansió en els mercats. El Consell Regulador ha desenvolupat tot un marc legal sobre l’ús de la marca, àmbit d’aplicació, la certificació del producte, les especificacions tècniques per a l’elaboració de les diverses varietats de torró i les normes de campanya. En aquests moments estan registrades 21 empreses que comercialitzen amb 31 marques principals. Segons Frederic Moncunill[3], secretari general del consell regulador, les industries torroneres de Xixona estan experimentant un augment en la producció de xocolata:
“importants empreses com 1880, Valor o Antiu Xixona han fet moviments de compra per augmentar la seva producció. En aquest sentit, Moncunill assenyala que la producció de xocolata a la demarcació d’Alacant és de 24 milions de quilos a l’any, el doble que la del torró. Al seu entendre, “aquest dinamisme i evolució del torró a la xocolata és natural perquè són productes que utilitzen maquinàries i processos industrials semblants i en plena crisi és un sector que s’està renovant i reforçant amb la xocolata”.
Del consell regulador reproduesc les matèries primeres fonamentals en l’elaboració del Torró de Xixona:
- “Ametles torrades: són ametles del gènere Prunus dulcis repelades –sense pell– però netes, sanes i sense matèries estranyes, de les varietats agronòmiques: i) València (o comuna), ii) Mallorca, iii) Mollar, iv) Marcona, v) Planeta i vi) Llargueta, amb les modificacions varietals de cada zona o localitat, varietats emmarcades en regions caracteritzades per la benignitat del clima mediterrani –poden procedir d’Alacant, Castelló i València–. L’ametla s’incorpora repelada i torrada.
- Clara d’ou o albúmina, en totes les presentacions comercials (fresca, liofilitzada, en pols, etc.).
Altres ingredients i additius autoritzats són:
- Mel pura d’abelles: de les varietats: Milflors, Romer, Tarongina i altres varietats monoflorals característiques de cada zona o regió, poden procedir d’Alacant, Castelló i València, on la benignitat del clima mediterrani caracteritza diferencialment les seues propietats.
- Sucre o sucres en les distintes classes i derivats, o bé edulcorants, en el cas del torró de Xixona / Jijona sense sucres afegits.
- Aigua i · Additius i aromes autoritzats”
Les empreses torroneres també ofereixen una varietat d’altres dolços: pastís de glòria; pastís de rovell d’ou; un diversitat de massapans; en tableta, en figuretes, de xocolata, de coco, de fruites i en pa de Càdis; polvorons; una varietat d’ametlles: farcides, de xocolata, ametles d’Alcalà, peladilles; a més de fruites glacejades, casques de moniato i de rovell, boles de coco, garrapinyats, pinyons i anissos.
Hi han dos moments importants per visitar Xixona, un és durant el pont de la Puríssima, quan s’hi celebra la fira del torró. Un altre n’és al mes d’agost durant la festa de moros i cristians que ací també tenen molta importància.
La ciutat disposa d’un museu del Torró privat de l’empresa Sirvent Selfa SA.. Està dividit en tres àmbits: matèries primes, (sucre, mel, ametla i ous), processos (torró de Xixona, torró d’Alacant i massapans) i comercialització (llocs de venda, publicitat, envasos i història local)
Del plec de condicions de la Indicació Geogràfica Protegida (IGP) Xixona hem obtingut els següents fragments històrics, dels quals es dedueix que si bé el torró és un dolç ben antic, la fórmula d’èxit que coneguem sembla tindre un origen ben local en Xixona:
“els àrabs o els jueus (…) van introduir una pasta que denominaven “halva” o ”al·lajú” a la vila de Sexona, l’actual Xixona (…) hi ha un document, que data de l’any 1484, en què s’ordena a Jaume Doménech l’import de quinze lliures de “torrons d’alegria” (torró negre) i de quinze lliures més de “torrons blancs” (torró d’Alacant). (…) al poema satíric de Jaume Roig Espill o llibre de les dones, escrit pel 1460, hi ha un vers en què parla de “codonys, torrons e llepolies” (….)”
A diferència del torró d’èpoques anteriors, que només incorporava mel en la composició, el torró que s’elaborava a Xixona en el segle XVII ja contenia sucre i clara d’ou. A més, en un moment donat, es va descobrir que, molent en fred el torró d’Alacant, s’obtenia un producte final de textura més blana i de major finesa. Amb la millora dels estris de treball i l’aportació del foc al procés d’elaboració, es descobreix que al moldre i coure simultàniament la pasta base s’obté un producte encara més refinat i cremós. En este sentit, l’historiador Gaspar Escolano, l’any 1610, publica el llibre Historiade la insigne i coronada ciutat i Regne de València, en què afirma que “els torrons de Xixona s’envien als prínceps persingular do, que ficats en caixetes, corren per Europa com a cosa de gran regal”.
Un fet curiós és la nul·la importància que té el turisme a Xixona. És indubtable que sense quasi oferta comercial i amb una reduïda oferta de locals de restauració, el possible atractiu de la ciutat es ressent. Per altra banda, el casc antic és manifestament millorable i l’eixample, si exceptuem la plaça i adjacents, no resulta massa atractiu. Però encara que només fora pels quatre carrers centrals, la compra de dolços i torró, la visita al museu, un tast de la gastronomia local, la passejada pel paratge natural dels Plantadets i la pujada al castell, bé justifiquen una visita a la ciutat. Però a més, les nombroses excursions programades pels massissos de la Penya-roja i la Carrasqueta i les seues fonts mereixen un major aprofitament del que actualment tenen
Hi ha quatre rutes senyalitzades contemplades com una mena de parcs periurbans, de no massa longitud i de diferents graus de dificultat, que tenen com a motiu conductor les fonts, atès que el terme en té documentades més de cent però moltes d’elles han deixat de rajar per l’excessiva explotació dels aqüífers. Les rutes són: Xixona–font de Vivens- alt de la Martina. Dificultat mitjana i 16,5 Km de llargària; Xixona-Penya Migjorn. Dificultat alta i 15 Km de llargària; Xixona–ermita de sant Antoni- Vall de Bugala- Pou de la neu del Surdo. Dificultat alta i 11 Km de llargària; i Xixona–font de Bernat–turons de Silm–ermita de Montnegre. Dificultat mitjana i llargària 8 Km.
La gastronomia també mereix la nostra atenció. Els principals plats locals són: el Llegum, olla de carn de porc fesols i penques; la borreta; espinacs, alls tendres, bacallà dessalat, creïlles i pebres secs; la pericana; pebres secs i bacallà torrats i servits amb un raig d’oli cru; i el plat més exclusiu, el giraboix: que consta de dos plats, el primer és una sopa amb nyora, tomaca, botifarra de carn o blanquet, allioli i pa torrat. El segon plat és l’aixetada, que és un plat que consta de creïlla, bacallà, penques i ou dur, tot fet en una olla, a la qual, una vegada servida, se li pot afegir allioli. (Ja ho diu la cançó local “si la reina sabera què és giraboix, de Madrid se’n vindria, més que fora a coix-coix”). De postres, si no en voleu de torró, podeu tastar les doblades i les iguales.
[1] Observaciones sobre la historia natural, geografía, agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia. Antonio Josef Cavanilles. Albatros ediciones. 1981
[2] Viatge pel País Valencià. Joan Fuster. Obres completes/3.Edicions 62. 1984
[3] Els productors de torrons de Xixona i Alacant preveuen recuperar un 7% les vendes aquest Nadal. EL PUNT AVUI 21/12/13 – XIXONA – ACN
