Josep Sorribes
Abans d’endinsar-nos en la curiosa parella formada per les dues principals ciutats del Baix Maestrat (Vinaròs i Benicarló) paga la pena dedicar unes poques ratlles a la singular estructura territorial d’aquesta part del país. Fins fa uns 30 anys, més o menys, qualsevol viatger podia detectar l’existència d’un buit urbà que començava només eixir de Benicàssim i arribava pràcticament a Alcalà de Xivert i Peníscola. Eren més de 70 Km que, viatjant per l’AP-7 es feien llargs i pesats perquè allò era quasi un desert sense poblacions ni ciutats. Per això quan mirant a l’esquerra els ulls divisaven l’esvelt campanar d’Alcalà de Xivert el cor s’alegrava perquè ja estàvem, de nou, prop a la “civilització”. Si s’anava per la nacional aquesta sensació de solitud era una mica menor perquè les incipients urbanitzacions d’Orpesa, Torreblanca i Alcossebre (pedania, ahir i avui, d’Alcalà de Xivert) feien una mica més animat el trànsit. Hi havia per tant un tall brusc i prolongat entre les terres de la Plana i les del Baix Maestrat, terres aquestes darreres que gravitaven clarament sobre l’Ebre i que veien a la capital de província com alguna cosa llunyana i prescindible.
Trenta anys després, o siga ara, les coses han canviat, sí, ma non troppo. La sensació de solitud per l’AP 7 és més o menys semblant. A més, l’il·lògic, absurd i irracional manteniment d’una “excepció” ferroviària entre Castelló i Tarragona allarga innecessàriament la vida de l’Euromed (i les tres hores de viatge entre València i Barcelona) en lloc de gaudir d’un AVE com cal (i un hora de viatge), col·laborant activament amb aquesta percepció (o no sols percepció) de llunyania. Aquesta anomalia “ferroviària” no té cap lectura política ni suposa cap entrebanc a l’“arc mediterrani” (ara de nou de moda). O això diuen.
On si que han canviat prou les coses -i no per a bé, tot cal dir-ho- és en la franja costanera. Orpesa (Marina d’Or inclosa) s’ha convertit en un horrible complex turístic (ja en parlarem, ja), mentre que, com tota pedra fa paret, Cabanes ha aportat les Torres de la Sal i Torreblanca ha seguit el mateix camí amb l’homònima Torrenostra. I totes aquestes aportacions ens duen molt prop de Capicorb i l’expansió bastant més civilitzada d’Alcossebre. Si segons diuen a Sogorb, Déu posà la Serra d’Espadà on està per “alguna raó” (com ara diferenciar-la de la seua competidora Castelló), amb més raó posà la Serra d’Irta allà on està per a evitar la conurbació lineal costera. Per tant, l’àrea més urbanitzada del Baix Maestrat (Peníscola, Benicarló i Vinaròs per aquest ordre) ha crescut molt i no sempre bé, com veurem, però continua, físicament i mental, lluny de Castelló -fins i tot si anem per la costa- i prop, molt a prop, del delta de l’Ebre i de Tortosa. No és cap casualitat el fet que tots els municipis de la comarca depenen de l’Arquebisbat de Tortosa. Les talaies d’Alcalà permeten, és cert, la connexió cap al sud i prop d’Alcalà hi ha un indret on coincideixen l’AP-7, el ferrocarril i la nacional. Un punt fort de l’Arc Mediterrani pel qual ja passà més que probablement Anibal. Però el personal té el costum de mirar més cap al nord, cap a Alcanar, què li anem a fer. L’altra eixida d’aquesta triada urbana és, no cal dir- ho, camí de Morella però tampoc hi ha grans mercats esperant ni hi ha tanta gent animosa.
En aquest context dibuixat per damunt, quan un s’enfronta amb el repte de parlar de Vinaròs i Benicarló -les dues ciutats més importants del Baixa Maestrat- és impossible fugir de la qüestió de si és més adient parlar de les dos de forma conjunta o fer-ne un tractament separat. Si preguntarem als interessats la resposta seria contundent i immediata. Per separat, és clar! Però ja es coneix la resistència numantina a fer grup i més si es tracta de ciutats veïnes i confrontades, com és el cas. Al final faré cas a la voluntat popular però no per desdir-me de l’anacronisme que suposa aquest vici general sinó perquè amb Vinaròs i Benicarló passa com en moltes famílies: la mare es “sorprèn” de com són de diferents els fills i això que s’han criat en la mateixa família i se’ls vol i se’ls tracta per igual (una mentida tan pietosa com evident, per cert). Malgrat que sols els separe el modest Barranc d’Aiguaoliva, Vinaròs i Benicarló son dues ciutats ben diferents i el lector tindrà oportunitat de comprovar-ho en les pàgines següents. Això sí, les hem agregat en un mateix capítol per tal de subratllar, precisament, la llunyania de la proximitat. Us convidem a acompanyar-nos en aquesta petita excursió física i mental.
Vinaròs
El mateix 20 d’agost, després de gaudir de la grata companyia de Andreu Ferrer a Morella i de l’esmorzar (el típic esmorzar valencià de mig matí), més aviat excessiu, a què ens invità férem cap a Vinaròs. Eren ja quasi les dues i mitja, feia calor i encara no se’ns havia baixat del tot l’aiguardent. Però el deure és el deure i férem els 64 Km que separen Morella de Vinaròs comprovant que el port de Querol és un senyor port i que baixar i pujar tots els dies tenia mèrit i això que la carretera nacional està en bon estat. L’aïllament de Morella, doncs, no és cap broma.
Al cap d’una hora estàvem a Vinarós i provarem sort al Potxo, un restaurant en segona línia de platja que Nèstor coneixia la mar de bé. Optàrem per la racionalitat de “perdonar” l’arròs. No feia encara un parell d’hores que havíem esmorzat com a bisbes. Així i tot no perdonàrem les “entrades” i donarem compte dels justament afamats llagostins al rom, d’uns calamarsets i unes cloïsses. Tot per xuplar-se els dits. Després un plat de fruita variada amb meló de tot l’any, meló d’Alger i altres delícies i el necessari i benvingut cafè.
Estàvem amb la fruita quan aparegué per la porta Joan Antoni Beltran, el meu contacte a Vinaròs via Daniel Gozalbo, ex alcalde de Castelló. Jo havia contactat amb Beltran dies enrere i el mateix matí havíem quedat que ens trobaríem a l’hora del cafè en el restaurant. Si no el cridàvem és que havíem tingut sort –com fou el cas‒ i encara estava obert.
L’entrada de Joan Antoni Beltran (estatura mitjana, cabell blanc, molt paregut d’aspecte a Daniel Gozalbo –bé podien haver estat cosins- i que quan parlava, com Daniel, semblava recitar, tant remarcava les paraules d’inici i el “natros”) no fou massa tranquil·litzadora. Per a començar em preguntà qui m’havia donat el seu telèfon i vaig comprendre de seguida que Daniel Gozalbo no li havia explicat res d’aquesta petita aventura de Nèstor i un servidor. Quan conegué l’origen de la “filtració” es tranquil·litzà amb un “Ah, molt bé!” Però em tocà explicar-li el llibret de falla en 10 minuts: què estàvem fent, com ho fèiem, què perseguíem… Hi hagué sort i de seguida comprovàrem que l’havíem guanyat per a la causa com ho varen demostrar les cinc hores que ens dedicà, perquè fins a les 9 i mitja tocades no iniciàvem el camí de tornada.
Després d’un breu intercanvi al voltant de la ciutat, Joan Antoni proposà i nosaltres acceptàrem agafar el seu cotxe i fer una ronda de reconeixement pel terme. Una ronda que al remat resultà tan enriquidora com depriment, i de seguida entendrà el lector el perquè. Joan Antoni s’abocà a fons a la seua funció de mestre-cicerone i el primer que férem fou recórrer l’espai comprés entre la carretera nacional i el nucli consolidat de Vinaròs. Per cert que el terme municipal de Vinaròs és molt gran i arriba per l’oest molt més enllà de la carretera nacional.
Joan Antoni s’afanyà en comunicar-nos que el nucli de Vinaròs està envoltant per… 46 PAIs (!) que havien estat dissenyats i aprovats pel govern del PP que manà a Vinaròs fins al 2002, abans que Joan Antoni fora regidor d’Hisenda pel PSPV-PSOE entre 2003 i 2011. Vam passar per un pont sobre el riu Cèrvol i vam recórrer una llarga i estreta carretera a l’esquerra i dreta de la qual hi ha xalets de població estrangera en una barreja considerable d’estils i graus de conservació. Un assentament que s’havia produït a poc a poc a partir del 1960. Al final giràrem a l’esquerra per un vial que duia perpendicular a la nacional. El quadrilàter resultant entre el riu i el vial és una part dels nous PAI’s aprovats que ara són encara terrenys erms amb matolls com a vegetació dominant. Beltran ens explicà que l’única forma que se’ls va ocórrer per a frenar l’allau que se’ls venia damunt fou exigir als promotors que executaren un viari nord sud de gran capacitat que costava 18 milions d’euros. En no posar-se d’acord els interessats, els PAI’s d’aquest quadrilàter no es dugueren a terme finalment.
Però n’hi havia més. En acabar la recta agafàrem la nacional en direcció a València i vam recórrer un tram considerable on a l’esquerra hi ha més PAI’s aprovats i més matolls i a dreta i esquerra de la carretera un vertader cementiri industrial de fàbriques (sobretot fàbriques de mobles) tancades. En arribar al barranc d’Aiguaoliva giràrem de nou a l’esquerra en direcció a la mar i en aquest nou tram hi havia alguns PAI’s semi-executats i més matolls i fàbriques tancades. L’únic que ens cridà l’atenció és que a prop de la nacional hi havia un sector on s’havien construït alguns equipaments públics encara que entre aquests equipaments i el nucli consolidat hi ha una mena de polígon industrial. En aquella illa d’equipaments s’hi troben l’hospital, el centre de dia, VINALAB -un centre de coneixement semblant al INNOVA de Gandia, que està pràcticament sense activitat- i els camps de futbol. Tot això, ens digué amb orgull Beltran ho vàrem fer “natros”. A Nèstor i a mi ens semblà que no havien escollit bona localització tot i que Beltran argumentà que l’expansió lògica de Vinaròs era cap a la nacional i no als terrenys dels PAI’s i que els equipaments preveien aquesta evolució. El que no sabem és quan es produirà la “fusió” i quan i on es desplaçarien les naus que separen els equipaments del nucli urbà. En qualsevol cas, més de 2 milions de metres quadrats ocupats (si s’executen) per 46 PAI’s és una herència enverinada que li tocarà resoldre a la pròxima generació. I si no s’executen, què fer amb els terrenys?
Quan arribàrem a la mar, ens vam trobar a la riba esquerra del barranc d’Aiguaoliva que “separa” Vinarós i Benicarló. Vam agafar direcció nord i travessàrem un teixit ja urbanitzat i habitat fins arribar al Port. Aparcàrem. Ens va sorprendre comprovar com havien convertit un dels ports més importants de l’antiga Corona d’Aragó – amb drassanes incloses- en un miniport ridícul on tan sols en queden uns quants vaixells de pesca i uns pocs iots i velers de port esportiu. Quina regressió!
L’antecedent del Port de Vinaròs és el Carregador que ja apareix en la cartografia al segle XVI, però per les platges de Vinaròs ja eren utilitzades anteriorment:
- En 1420 Alfons el Magnànim salpà de Vinaròs amb destinació Mallorca i Sicília
- En 1565 eixiren 19 galeres amb l’almirall Álvaro de Bazan per a socórrer Malta
- En 1571 salparen 11 galeres per a incorporar-se a la batalla de Lepant
- En 1599 desembarcà Margarida d’Àustria per casar-se, a València, amb Felip III
- En 1509 va ser un del ports per on es va expulsar els moriscos
Mentre contemplàvem amb perplexitat aquest simulacre de port, va eixir a conversa el tema CASTOR, del qual Beltran semblava prou ben informat però en relació al qual mantenia una opinió diguem-ne “heterodoxa”. Defensava que tots els informes eren correctes (“els tinc a casa”), que la llicència estava per tant ben donada, que aquest tipus d’instal·lacions son necessàries per raons estratègiques i que totes les mobilitzacions en contra havien estat provocades i manipulades pels mitjans locals de comunicació, pel PP (que encapçalà totes les propostes però després es va abstenir a la votació) i per l’esquerra del PSPV- PSOE. En la seua opinió les sacsades eren degudes a què s’havia augmentat massa de presa la pressió i que el que anava a passar es que el tema es quedaria en suspens fins a que interessara políticament. En el viatge de tornada, Nèstor i jo estàvem d’acord que el tema era confús, que alguna cosa no quadrava. De moment, el govern ha decidit (El País4 d’octubre 2014), abonar una indemnització a l’empresa de 1.350 milions d’euros i deixar “hivernar” el tema. Les 500 tremolors registrades sembla que es deuen a una falla no cartografiada prèviament (batejada ja com la falla Castor). Hi ha altres veus amb opinions força diferents de les mostrades per Joan Antoni i que, si més no, tenim el deure ètic de reflectir. Cal deixar-ne constància per tal que cada u es faça la seua pròpia composició. Llegiu, per exemple, els següents comentaris:
Desconfianza y corrupción
Josep Ramoneda (7 octubre 2014)
El caso Castor es el proyecto de almacén de gas frente a las costas de Castellón que el Gobierno ha retirado, indemnizando a la empresa adjudicataria, al mando de la cual está Florentino Pérez, con 1.400 millones de euros, que pagarán los ciudadanos. Alguien en la Administración hizo el proyecto, alguien lo validó, alguien aprobó las normas del concurso y alguien decidió cancelarlo. Y esto ocurrió gobernando el PSOE y gobernando el PP. Nadie ha asumido la más mínima responsabilidad por un fracaso que repercute en el bolsillo de los ciudadanos. Si el proyecto era inviable, ¿quién se equivocó en ponerlo en marcha? Y si era viable, ¿por qué el Gobierno no lo mantuvo? De principio a fin, la práctica es sospechosa. Y la única que sale ganando es la compañía que se adjudicó la obra.>>
El cas Castor o el pelotazo de Florentino Pérez
Xavier Dilla. Barcelona, 12.05.2014
L’Instituto Geográfico Nacional (IGN) va confirmar fa uns mesos que hi ha una relació directa entre els sismes que s’han produït a la zona del Delta de l’Ebre i les injeccions subterrànies de gas que s’han realitzat des de la plataforma Castor. Ara el Govern Central ha decidit posar en ‘hibernació’ el magatzem de gas i haurà de pagar una indemnització de 1.350 € a ASC, empresa de Florentino Pérez. Els consumidors pagaran durant trenta anys la retirada del projecte Castor. El periodista Jordi Marsal desvela interessos ocults en el magatzem submarí en el llibre Castor: la bombolla sísmica.
El Castor és una nova versió del conte de la vaca lletera, un conte per sortir de la bombolla del totxo que acaba generant una nova bombolla. Amb polítics disposats a picar l’esquer o que baden. Amb empresaris que se salten totes les normes que es poden saltar i que van encarint els pressupostos exponencialment. Amb personatges com l’enginyer Recaredo del Potro, president d’Escal UGS, l’empresa impulsora del Castor, que és capaç de vendre projectes de fracking i presidir alhora una fundació “mediambientalista” anomenada Prevención y Recuperación de Desastres Naturales (quina clarividència!) i que ara diu que el Castor no ha provocat els terratrèmols, sinó que “només” els ha avançat. I el repartiment el completa un altre individu sospitós: Jesús Gómez de las Heras, el tècnic de l’Instituto Geològico y Minero que ha firmat l’únic estudi d’impacte geològic i sismològic del Castor (estudi naturalment positiu) i que va estar imputat pel vessament de la bassa il·legal de residus tòxics d’Aznalcóllar, a Huelva.>>
Acabada l’estada en el Port i les explicacions de l’embolic de Castor, vam fer cap al nucli urbà consolidat on poguérem gaudir d’un passeig marítim molt civilitzat (amb els cotxes aparcats al soterrani) i amb molta marxa, una àrea de vianants agradable per a passejar executada pel primer govern socialista, un mercat completament rehabilitat i una plaça nova de dimensions considerables i disseny més que acceptable (això ho vam fer natros, digué Beltran referint-se al passeig, el mercat i la plaça). La veritat es que el nucli consolidat de Vinaròs té molta vida, és molt agradable de passejar i recorda prou a Gandia.
Joan Antoni Beltran no és massa diplomàtic en termes de relacions exteriors i això va eixir en diferents moments de la conversa. Primer, les dures converses amb Foment en relació a l’autovia Vinaròs- Vitòria i la responsabilitat en aquest tema dels veïns del nord. Després, la seua opinió favorable sobre el treball fet a la Taula de la Sènia que contrastava amb la negativa quasi radical a entendre’s amb Benicarló i fer alguna mena de gestió conjunta, encara que reconegué els majors costos derivats de la no cooperació. Tingué molt d’interès en subratllar que a Vinaròs són més aventurers i els agrada més la festa i que a Benicarló són molt treballadors però més avorrits. Ell ho relacionava evidentment amb el fet que Vinaròs ha estat sempre una ciutat marinera (que no de pescadors) i això confereix caràcter. Ens va parlar d’un personatge que s’asseia tots els dies a la porta de les finques roges on estaven les drassanes i contava als xiquets mil històries d’aventures. Supose que eren records de la seua infantesa. Aquest contrast amb Benicarló, com veurem després, té una base real però també molt de clixé.
Vam acabar la nostra estada al centre cultural de la Caixa de Vinaròs on Nati Romeu, molt simpàtica i amiga de Nèstor, ens obsequià amb un disc de Carles Santos, el músic més important que ha donat el País en els darrers anys, no debades és Premi Nacional (d’Espanya) de Música i té un gran reconeixement internacional, però passa massa desapercebut per als valencians, entre altres coses perquè el nostre País culturalment no ha superat a Sorrolla ni al mestre Serrano, i Santos és massa creatiu, massa heterodox i massa modern per a la pobra societat valenciana. A les 9,30 agafàvem el cotxe de tornada a València després d’un dia alhora plaent i esgotador en què afegirem no pocs coneixements i percepcions al nostre bagatge.
Fins ací el resum de la nostra excursió a Vinaròs, de les opinions del nostre cicerone i de les nostres pròpies percepcions. Òbviament aquestes breus anotacions no esgoten ni de lluny el tema i haurem d’escorcollar una mica més. Començaré, com ve sent el costum per veure què deien de Vinaròs els nostres il·lustres antecessors Cavanilles i Madoz. Diu el primer:
“Quando se baxa de los montes áridos i destemplados de Benifazá, o después de atravesar la multitud de montes y barrancos que ocupan lo más septentrional del Reyno, causa recreo el ver llanuras bien plantadas de algarobos y viñas…. muy cerca de la playa está Vinaróz, la mayor y más hermosa villa de esta parte del reyno; sus vecinos no llegaban a 700 después de las guerras de sucesión, sin pasar de 2.904 personas en 1714.… hoy el número de personas es de 9.075… La industria y la aplicación de los naturales ha sabido convertir en jardines útiles un suelo que hubiera quedado estéril en otras manos… El mucho trabajo que emplean los de Vinaróz en beneficiar las huertas y los muchos brazos que ocupa la marina y comercio dexan un vacío que se descubre en lo inculto del término hacia Traiguera… En el término de Vinaróz se cogen 180Á cántaros de vino, que en 1792 se vendió a doce reales de vellón, 90Á arrobas de algarrobas, 1200 cahices de trigo, 300 de cebada, 160 de maíz, 100 de judías, 1200 arrobas de cáñamo y una cantidad enorme de frutas y hortalizas… Si se compara esta suma de frutos con el crecido número de vecinos, lejos de ser felices se verían muchos en la miseria; pero tienen otros recursos los de Vinaróz que son la marina y el comercio. ¡Oxalá que el luxo no hubiese penetrado hasta la clase inferior del pueblo!… Se puede dividir en dos ramos la marina, el uno dedicado al transporte de frutos e importación de varios artículos, y el otro a la pesca… Hay también otros géneros de pesca muy útiles, que producen continuos beneficios; pero lo más lucrativo es el transporte de frutos; sólo los vinos que en Noviembre, Diciembre y Enero se transportan al norte les producen de fletes más de 240@ reales, sin contgar los retornos. El acareo de la sal que desde la Mata se trae para más de ochenta pueblos que deben surtirse del depósito de Vinaróz… los Aragoneses de 39 pueblos que baxan a Vinaróz para tomar la sal de sus encabezamientos, por no venir vacíos traen trigo, harinas, aceyte y otros frutos que escasean en la villa, aumentando así las subsistencias…..”
Una bona descripció de l’estructura econòmica i de les fonts de renda de Vinaròs amb un significatiu judici moral sobre el “luxo”. Cinquanta anys més tard serà Madoz qui completarà aquesta interessant descripció que nos sols es refereix a l’economia sinó també a algunes característiques de la ciutat que convé rescatar de l’oblit:
“Esta v. se halla fortificada con buena muralla, foso y 7 torreones o fuertes: durante la última guerra civil estuvo guarnecida la igl., la torre campanario y otra torre aislada que hay en la marina con más de 30 piezas de artillería; forman la población 2133 casas, por lo general de 3 pisos…. las casas grandes pertenecientes a personas nobles o fuertes hacendados tienen espaciosos huertos o jardines de recreo, entre las cuales se encuentra la llamada Palacio, sit. en la calle del Socorro…. PRODUCCIONES: vino trigo maíz,aceite,algarrobas, legumbres, cáñamo.. y toda clase de frutas y hortalizas…. y abundantísima pesca de mar. INDUSTRIA: .. su industria dominante es la navegación, la pesca y la construcción de buques en su famoso astillero. COMERCIO:exportación de vino, maderas de construcción, aguardiente e importación de cereales, bacalao, sardinas, duelas…”
Als estats de duana que Madoz ofereix per a il·lustrar el text es pot comprovar que, en efecte, en el bienni 1844 – 1845, les exportacions de vi assoliren les 55.938 arroves, sent, amb diferència, el primer producte d’exportació mentre que “duelas” (taulons de fusta amb els quals es fabriquen els tonells), és a dir, dogues (primer producte d’importació) fou en aquests dos mateixos anys de 406.678. La intensa activitat de port queda reflectida en el nombre de vaixells, la càrrega transportada i la tripulació emprada en els dos anys de referència: 1.203 vaixells, 30.286 tones i 7.868 tripulants. A tota la comarca (és a dir també a Benicarló com veurem després) paga la pena insistir en el fet que les terres baixes de Castelló han estat des de sempre una àrea privilegiada per al conreu de la vinya, sobretot als amplis camps assolellats del Baix Maestrat, tots ells, sembla ser, tocats per la vareta màgica de la Mediterrània. És història sabuda que en acabar el segle XVII, els vins de Benicarló i Vinaròs van començar la seua projecció a gran escala, fins i tot internacional: és quan se’ls va començar a conèixer com Benicarló o carló. La seua repercussió al segle XVIII anava aparellada a la qualitat, doncs es tractava de negres de garnatxa –raïm que aportava vigor i força alcohòlica– i embolicaire –ideal per a l’aroma i el color–. De la barreja naixeria el carló, un vi d’elevada graduació que va ser molt emprat per a millorar els de Bordeus, a l’oest de França, i ben sovint per imitar-los quan sobrevenien períodes d’escassetat (HISTÒRIA DEL CARLÓ. UN VI CASTELLONENC DE FAMA INTERNACIONAL. http://castellon-en-ruta-cultural.es/la-historia-del-carlo-un-vi-castellonenc-de-fama-internacional)
Vinaròs (actual cap del partit judicial dels Ports, l’Alt i el Baix Maestrat). nasqué com una petita alqueria àrab (Beni-Alaròs) que fou a l’igual que Benicarló, nucli depenent del Castell de Peníscola fins l’edat mitjana. El 1881 va rebre d’Alfons XII el títol de ciutat probablement per la seua lleialtat en les guerres carlines. El 15 d’abril de 1938 fou la primera ciutat del Mediterrani ocupada per les tropes franquistes després de la desfeta republicana a la batalla de Terol. A partir d’aquest moment fou una posició estratègica que dividí en dos el front republicà i entorpí tots els moviments republicans militars en la zona.
A més de les activitats referides per Cavanilles i Madoz, Vinaròs tenia una important indústria del moble i fou àrea d’especialització en aquest sector després de l’Horta Sud. Una indústria que, com ja hem dit, està avui quasi desapareguda. Les estadístiques disponibles mostren un creixement demogràfic sostingut (de 20.940 hab. en 1996 a 28.615 hab. en 2012) amb un increment del 36’65%. També és rellevant l’augment de població estrangera (del 4’85% en 1996 a 19’74% en 2012). El comportament demogràfic no es correspon amb una hisenda local clarament en regressió. El pressupost liquidat per habitant en euros constants passa de 747 euros l’any 2002 (any base) a 563 euros l’any 2012 i les inversions en euros constants experimenten una caiguda del 90% (de 7.860.008 el 2002, a 752.426) Una hisenda regressiva que difícilment pot fer front a les necessitats d’una població que creix i d’una ciutat que accelera el seu procés d’urbanització en un context de bombolla especulativa: els habitatges passen (i això que els PAI’s sols s’han executat molt parcialment) de 12.077 a 19.819 i el sòl artificialitzat augmenta un 50% entre 1990 i 2006 però continua augmentat en contra de la tendència general entre 2005 i 2011: 269 Ha. afegides en el primer període i 183 ha. afegides en el segon. No són bones noticies.
Comptat i debatut, Vinaròs és sense dubte una ciutat dinàmica i important en la història més recent però que ara mateix té greus problemes derivats de la desindustrialització, de la feblesa de la hisenda local i de la dèria turística-immobiliària que té poc a veure amb la seua tradició marinera i el caràcter aventurer que forma part de l’ànima de la ciutat. ¿En què fonamentar una represa del creixement? ¿Com fer-li front a la hipoteca del PAI’s no executats i l’extensió dels matolls? ¿Com tornar a taxes d’inversió raonables? Són preguntes de difícil resposta però que tal vegada siga inevitable plantejar i respondre. El turisme no té suficient capacitat d’arrossegament i els vinarossencs es mereixen una mica més d’imaginació.
Per no ser massa esgarriacries caldrà reconèixer que Vinaròs, almenys la Vinaròs consolidada, té història, patrimoni i cultura des on reconstruir una narrativa pròpia i retrobar-se. Sols cal posar-se a la feina. De la història ja n’hem parlat una mica i és al comerç i a la navegació on cal cercar-hi les arrels, a més d’activar amb urgència VINALAB i convocar a la creativitat als grups socials més adients. De patrimoni civil i eclesiàstic Vinaròs va ben servida: monuments civils com l’Ajuntament, l’antiga casa de la Vila o la Plaça de Bous o religiosos con el temple – fortalesa renaixentista (l’església arxiprestal de l’Assumpció), l’Església de Sant Agustí dessacralitzada i reconvertida a auditori; l’ermita dels patrons de la ciutat, la Mare de Déu de la Misericòrdia i Sant Sebastià etc.
Vinaròs té un ric teixit associatiu d’activitats culturals i esportives (música, futbol i natació). Cal posar de relleu la Fundació Caixa Vinaròs, que programa i subvenciona activitats culturals que ja voldrien tndre la majoria de les capitals de comarca i arreplega un fons de més de 3.500 publicacions relacionades amb Vinaròs. També hi conserva els llegats artístics d’Agustín Delgado, Joaquín Simó, Alfred Giner Sorolla o Paco Batiste entre altres.
La ciutat també té un ventall de festes conegudes i reconegudes (les festes de Sant Antoni, Sant Sebastià i Carnestoltes) i fins i tot un producte –marca com el llagostí. Per no parlar del tall de personatges il·lustres (incloent a Carles Santos), necessaris en qualsevol història col·lectiva. Massa actius per a desaprofitar-los en lloc de posar-los a treballar. Vinaròs ha de regenerar-se. No li queda una altra.
… I BENICARLÓ
Cosins-germans, mal avinguts … i massa clixés. Com que vaig visitar primer Vinaròs, quan aní uns dies més tard (el 18 de setembre de 2014) a Benicarló acompanyat pel meu bon amic Evarist Caselles (que es coneix el país pam a pam) ja duia jo al cap els “prejudicis” que havia constatat el primer viatge. Prejudicis que en bona mesura es desferen tant en el viatge amb Evarist com en la fantàstica i divertida conversa que vaig tindre dies més tard amb Ximo Solano, benicarlí de pro i home de món que m’acabà d’arrodonir un retrat de Benicarló que s’ajusta amb prou dificultat al clixé.
Però, quin és aquest clixé?. Doncs, en poques paraules, un clixé de gent molt treballadora, que es dediquen principalment al conreu de la terra i que són avorrits i poc aventurers en contrast, és clar, amb l’autopercepció positiva dels vinarossencs que es veuen a ells mateixos com a amants de la festa, vividors i aventurers. En aquest sentit les referències fetes por Joan Antoni Beltran foren molt explícites. Al principi, com que la meua informació sobre Benicarló era quasi nul·la, i Benicarló és famosa i coneguda per la “festa de la carxofa” i per la denominació d’origen de la carxofa de Benicarló, he de reconèixer que anava predisposat. També vaig comprovar a Vinaròs que es donava per impossible qualsevol joint-venture oficial, de gestió supramunicipal pactada. Pel que vaig detectar el barranc d’Aiguaoliva és alguna cosa més que una separació física. Es també una frontera mental però el sentiment és mutu, la sang no arriba al riu i en qualsevol cas la manca de simpaties mútues entre veïns és normal en aquest país i no té res a veure amb el tema del clixé.
Pot ser que la imatge del llaurador esforçat tinga prou que veure amb l’auto-representació oficial perquè a l’avinguda principal de Benicarló hi ha una escultura de bronze prominent formada per una parella (home i dona) de llauradors. Es possible també que hi haja una part de veritat en aquesta imatge col·lectiva i que a Benicarló s’hagen guanyat a pols la fama de llauradors eficients i austers. Però el clixé comença a fer aigua precisament perquè Benicarló no es cap “agrociutat” on la indústria estiga absent o siga irrellevant. Tot just el contrari. Ja m’ho havia advertit Evarist, m’ho confirmà el jove i disposat funcionari de la Oficina d’Informació Turística que m’atengué a Vinaròs i m’ho acabà de confirmar posteriorment Ximo Solano. Anem a pams.
En primer lloc, la meua entrevista amb el funcionari esmentat fou curta però realment profitosa. Un xic jove d’uns 40 anys que fou especialment amable i que, plànol en mà, em contestà a totes les meues preguntes, fetes a porta freda sense cap mediació. A més, aficionat com era segons em digué a la cartografia històrica, em regalà una magnífica reproducció d’un plànol de Benicarló de 1848. Fou per ell que vaig saber que el creixement de Benicarló s’havia localitzat en l’espai que hi havia entre el nucli antic i el port (cosa normal) però que (i això ja no es tan normal) el creixement s’havia fet en terrenys ocupats prèviament per la indústria. I això era un bon grapat de hectàrees! Seguint el fil de la indústria m’informà que a Benicarló encara n’hi havia algunes indústries químiques -que em senyalà al plànol- i algunes indústries de mobles (malgrat la fallida del vaixell insígnia Mobles Palau SA del qual només n’ha restat la casa del propietari) ubicades al polígon situat al nord de la carretera nacional, anomenat Polígon Industrial Collet i que fou inaugurat en la seua primera fase el 30 d´octubre de 1998, tot just abans de la formació de la bombolla immobiliària. Fou, rara avis, un polígon planificat, consensuat i executat de comú acord entre l´Ajuntament de Benicarló i el SEPIVA. A més a Benicarló també hi té la seu l’AIDMA (l’Institut Tecnològic de la Fusta i afins ) i això tampoc és una casualitat.
Benicarló tenia doncs –i havia conservat en certa mesura malgrat la crisi− més indústria que Vinaròs i el clixé agrícola trontollava. El meu informador també m’assenyalà les àrees d’explotació agrícola i la seua especialització relativa en taronges (en regressió), horta i carxofes.
Pel que fa al municipi, en els 20 minuts que durà la conversa es queixà vàries vegades de la mala sort que tenia Benicarló perquè no tenia platja com les veïnes Peníscola i Vinaròs que havien augmentat els Kms. lineals de platja amb sorra transportada d’altres llocs en el cas de Peníscola i fent espigons en el cas de Vinaròs. És clar que el xic estava a l’Oficina de Turisme i influït, per tant, pel treball però no vaig poder fer- li comprendre que l’especialització turística no era la panacea i que a Vinaròs tenien seriosos problemes de futur mentre que jo havia passejat per Benicarló i l’havia trobada ordenada, amigable i passejable. No tenien res que envejar. Però en tota la conversa surava en l’ambient un cert complex d’inferioritat respecte a Vinaròs. També es queixà que hi havia molta immigració atreta per les feines del camp i que aquesta població immigrada era una càrrega per a l’Ajuntament. Per últim vaig localitzar amb la seua ajuda les àrees d’expansió immobiliària (estaven a punt d’aprovar un nou Pla General). S’havia executat algun PAI de forma dispersa però l’àrea d’expansió prevista era al Nord de l’avinguda del Papa Luna, en direcció a Peníscola (no se si pretenen “fusionar” els dos municipis) i en règim de baixa densitat. No em sembla una gran idea de futur però …
Per finalitzar amb aquest apartat d’informacions disperses farem referència a la divertida i molt interessant trobada que vaig tenir uns dies després del viatge amb Ximo Solano, que en no havia pogut venir amb nosaltres, però que amablement es prestà a una conversa en profunditat.
Resumiré la conversa “ordenar-la”. Després de la constatació de la poca sintonia entre Vinaròs i Benicarló passàrem de seguida al vi carló que ja hem esmentat. Hi havia algunes “peculiaritats”. La primera és que abans de la construcció del Port, els benicarlandos (també coneguts com caduferos) deixaven que els tonells plens de vi anaren redolant pel carrer principal que tenia una mica de pendent i que en arribar al final els carregaven en barques fins a dur-los als vaixells fondejats aigües endins (una cosa semblant passava a Dènia amb la pansa). La segona és que la construcció del Port (que es finalitzà quan ja s’havia acabat el negoci del vi degut a la fil·loxera) sols fou possible per la intercessió directa davant d’Alfons XII del primer marqués de Benicarló Juan Pérez Sanmillan i Miquel que li va treure la llicència malgrat que hi havia una prohibició de construir un port a Benicarló per la seua gran proximitat amb el port de Vinaròs. El 1883 es creà La Companyia del Port i les obres començaren el 1886 però el port s’acabà quan la fil·loxera ja havia anorreat el principal producte d´exportació de Benicarló, el tan preuat i rendible vi carló (http://www.ajuntamentdebenicarlo.org/pdo/ppdoshostd.php3?i_pdo=10449&g_idioma=v&i_url=/mcb/pmcb-mmar-his.php3w).
Avui el Port ha quedat reduït a un petit port de pesca que tanmateix amb més de 50 embarcacions és una de les fonts de renda. Estem parlant de més d’un milió i mig de Kg. anual de tota mena d’espècies marines entre les quals destaquen el polp, el rap, la palada i, especialment, el llagostí. Hi ha un també petit port esportiu. La tercera “curiositat” rau en el fet que el vi carló no era qualsevol cosa; es consumia a la cort austrohongaresa, el consumia Napoleó i fins i tot hi ha un tango de Carlos Gardel dedicat al vi “Carlon”. El poeta, periodista, autor teatral i escriptor Nicolás Olivari (nom artístic de Diego Arzeno) deixà alguns tangos escrits, el més famós dels quals du per títol La Violeta on la dura vida de l´immigrant té el vi Carlon com a companyia. Amb música de Cátulo Castillo, Carlos Gardel el gravà el 19 de setembre de 1930.
La fi de la producció vinícola fou abrupta i no deixa de ser estrany i sorprenent el tall tan brusc que es produí amb el negoci del vi com a conseqüència de la fil·loxera. No en quedà ni rastre i caldria investigar una mica més els detalls de tot l’afer.
Del vi passàrem a la indústria i fou tal vegada en aquest capítol on més sorpreses vaig endur-me’n. Jo ja sabia del creixement de Benicarló “a costa” dels terrenys industrials, però això feia pensar en l’existència prèvia de moltes indústries i les coses no eren així. Segons m’informà Ximo, l’espai comprés entre el nucli urbà i la mar, i que serví per a l’ampliació, estava ocupat per dos grans empreses: una gran conservera de pimentó (o pebrera) anomenada “El Morrongo” i que ha donat nom a la platja adjacent i, sobretot, una gran empresa tèxtil que ocupava un gran espai, que donava feina a més d’un miler de treballadors i que pertanyia a un d’aquests “capitans d’empresa” de nom Salvador Fontcuberta, la qual no tenia res a envejar a les colònies tèxtils catalanes. Així ja s’entenia millor el procés de “substitució”.
Però, a més d’aquestes duess empreses Ximo Solano m’informà d’un fet per a mi desconegut, la presència al Benicarló dels anys quaranta del segle XX d’alguns alemanys refugiats que eren també homes d’empresa i que són a l’origen de la important industria química de Benicarló. Els dos més importants foren Adrian Klein i Karl Ganzenmüller.Adrià Klein fundà Destilerias Adrian Klein (DAKSA) que passà després a ser ITF (Indústries, Flavours and Frangances), mentre que Ganzenmüller fundà Lacas y Pinturas que passà després a ser Dupont. Les dues fàbriques s’instal·laren una enfront de l’altra, a dreta i esquerra de l’actual Passeig d’En Josep Ferrer i Soriano, en l’eixida oest de Benicarló. Una altra gran empresa amb seu a Benicarló, a la vora del riu Sec, és la SIER, actualment en mans de ASLAND. Ximo també m’informà de l’existència, en un passat recent, d’un empresari “singular”, Orero, un mariner que començà comprant i venent motors, esdevingué constructor de vaixells de fibra que construïa en dues noves drassanes fetes ad hoc, i que finalment s’embarcà en una història de biocombustibles. Com a complement d’aquest dibuix de l’activitat industrial a Benicarló cal dir que durant el viatge, Evarist m’informà de l’existència d’una fàbrica de pintures de capital nord-americà que restava mig amagada per la vegetació a la dreta de la carretera tornant cap a València. Ell havia entrat a la fàbrica no feia molts anys en un dels seus viatges per a recaptar fons per al projecte de INFO-TV i m’assegurà que no es tractava de cap petita indústria, sinó més bé de tot el contrari. A tot això caldria afegir-hi les empreses que romanen al polígon industrial del Collet i que pertanyen a la indústria del moble (que a Benicarló encara sura malgrat la desfeta de Mobles Palau) i també al sector químic. Moble i indústria química semblen ser les potes d’una activitat industrial que en els temps que vivim no és massa freqüent trobar i que reforcen la tesi que el clixé de agrociutat de Benicarló és això, un clixé, malgrat la considerable importància que ha assolit la cooperativa Beni Hort.
La conversa amb Ximo Solano continuà per altres camins com ara la producció d´oli. Ximo, que posa molta passió en tot el que fa, també s’ha ficat en una aventura francament apassionant: produir oli de gran qualitat i col·locar-lo directament en places escollides i a tot arreu, quasi sempre fora d’Espanya. Té “contractades” més de 400 oliveres i paga al productor un preu prou més alt de l’habitual amb la condició, és clar, que seguesca al peu de la lletra les instruccions que li dóna sobre com ha de tractar l’arbre. La cosa va bé i Ximo creu que se’n sortirà en un sector on, la desconfiança (oli per a casa), l’excés de producció, els baixos preus de compra imperants i la irrupció de grecs i italians que compren oli aquí a baix preu i després el col·loquen en els seus mercats, són trets habituals. No m’estendré més per raons de confidencialitat però si hi ha llum al final del túnel haurà de ser per la suma d’iniciatives com aquesta. L’agradable conversa finalitzà amb alguns comentaris sobre “l’ambient” cultural de Benicarló i de nou, les coses són com són i no com semblen. A banda de l’anècdota de les “Veladas en Benicarló”, escrites per Manuel Alvar sobre l’estada d’Azaña, Ximo m’assegurà -i coneixent-lo tinc clar que no hi ha lloc al sectarisme- que tradicionalment a Benicarló s’ha concentrat més que no a Vinaròs el “pensament”: el Centre d’Estudis del Maestrat, la llibreria Grèvol, l’editorial Alambor…
Com pot observar el lector, la idea inicial sobre Benicarló, la “pre-concepció”, ha sofert canvis importants, de la qual cosa estic sincerament satisfet. Comptat i debatut i malgrat tots els problemes, Benicarló és probablement una de les poques ciutats del país que a l’altura del 2014 transmet una mica d’optimisme.
Però, fidels a una manera de fer, vegem què en varen dir Cavanilles i Madoz, i què ens diuen avui les estadístiques i altres informacions complementàries. Cavanilles li dedicà a Benicarló un llarg i entusiasta paràgraf (el 55) que mereix ser reproduït en part. Diu Cavanilles:
“Benicarló cae al mediodía de Vinaróz, y dista cinco quartos de hora por un camino llano y divertido… Menor es el término de Benicarló y el número de vecinos; pero en agricultura, frutos y riqueza lleva a Vinaróz una ventaja conocida . No hay tantos marineros pero hay más operarios, mas huertas y menos luxo, y todos se ocupan de adelantar sus haciendas, y en multiplicar los frutos. Quatrocientos vecinos tenia Benicarló a principio de siglo, y en el dia tiene mil trescientos, de los cuales habrá como unos sesenta marineros. Los campos son la verdadefra riqueza de este pueblo laborioso. Limitados por el corto término , de tres quartos de hora entre los de Peñíscola y Vinaróz y poco más de una hora hasta los confines de Calig,.lo tienen todo cultivado…Sacar copiosos frutos de un suelo fértil y abundante de aguas es fácil y común en el reyno,pero competir con los terrenos más favorecidos de la naturaleza sin los poderosos auxilios que ella suministra, es digno de admiración y de elogios.Todos lo merecen en Benicarló si se examina y pesa el ímprobo trabajo que les cuestan las huertas…Después de las fatigas del campo caminan seis y más horas a llevar la hortaliza y frutas a San Mateo, Morella y otros pueblos vecinos…; contribuyen infinito a este pasmo de industria las mugeres: compañeras de satisfacciones lo son también de las fatigas; y cuidan del campo mientras los hombres viajan ; cogiendo frutos para disponer otras cargas….No hay sitios pantanosos ni marjales en los términos de Vinaróz y Benicarló y por eso se cultivan los árboles hasta la misma orilla del mar sin que los árboles padezcan como veremos en Benicássim y Xábea….¡¡ que pasmo de industria!! ¡¡Cómo recompensa el suelo las fatigas y sudores de los hombres!!¡¡Qué exemplo presenta Benicarló a la España entera!!
Mig segle més tarde Madoz ens complementa la visió sempre una mica fisiocràtica de Cavanilles:
“tiene 1.480 casas por lo común de 12 varas de altura con tres pisos, incluso el bajo, excepto las de los jornaleros y gente del campo que tiene uno sólo …es pueblo cerrado con cuatro puertas o entradas denominadas de la Iglesia, de la Abadía, de Vinaroz y del Mar o Pozo Nuevo…También corresponden en propiedad a terratenientes de Benicarló cuasi la mitad de las tierras de Peñíscola…la mayor parte de la exportación se hace con los buques de Vinarós y de otros puntos porque en la matrícula de Benicarló , que tiene inscritos 211 hombres dxe mar, apenas hay uno que otro buque de poca carga…”
Un perfil en ambdós casos marcadament agrícola que haurà contribuït a què l´imaginari col·lectiu identifique Benicarló amb el treball del camp. A hores d’ara l’estadística disponible ens informa d’alguns extrems d’interès. La població ha crescut a ritme semblant al de Vinaròs passant dels 19.229 hab. en 1996 a 26.677 hab. en 2012 amb un increment del 38´73%. Cal dir que en una perspectiva de més llarga durada l’èxit demogràfic de Benicarló és un fet indubtable perquè no debades passa dels 7911 habitants de 1877 als 10.767 el 1960 i 26.491 el 2013. Un tret diferencial és el fort increment de la població estrangera que passà de 460 (2´39%) en 1996 a 6.254 en 2012 (el 23´44%) i aquest és un fet vinculat a la demanda de mà d’obra agrícola. La hisenda local de Benicarló gaudeix de millor salut que la de Vinaròs: el pressupost per habitant en termes constants s’ha mantingut estable entorn als 600 euros i el municipi té un deute molt moderat. Tanmateix també les inversions han caigut dels 6 milions d’euros el 2002 als 800.000 euros el 2012. Des del punt de vista urbanístic Benicarló presenta un perfil més moderat. Un increment d’habitatges entre 1991 i 2011 de 10.000 a 17.000 (aprox.) i un increment del sòl artificialitzat inferior al de Vinaròs entre 1990 i 2006 i prou més moderat en el darrer període 2005- 2012 (només 56 Ha. noves). Dades per tant que confirmen la diagnosi en una perspectiva comparativa amb Vinaròs de major moderació i menys problemes de futur, tot i que no hi ha diferències massa cridaneres.
La història del Benicarló actual comença amb l’alqueria àrab Beni-Gazló o Beni-Gazlum depenent del Castell de Peníscola des de la conquesta catalana fins al 1370 quan obtingué el dret reial a embarcar i desembarcar mercaderies a les seues platges sense pagar contribució. Després es succeeixen les fites comunes a tantes altres ciutats del país: La guerra de les Germanies de principi del XVI, la pesta del XVII, la guerra de Successió, la guerra del Francès, les guerres carlines… El 1926 Alfons XIII li atorgà a Benicarló el títol de ciutat i la ciutat patí amb intensitat els bombardejos de l’aviació franquista, que volia castigar la resistència i obrir camí cap a Vinaròs.
En les darreres dècades Benicarló ha anat compaginant la seua relativa especialització agrícola amb la pesca i una indústria a la qual ja hem fet adés esment i un turisme més limitat i menys agressiu que el de les poblacions veïnes Vinaròs i Peníscola però que, per altre costat, li ha generat menys hipoteques de futur. La instal·lació als terrenys de la fallida Mobles Palau d’un gran centre comercial, a més de complicar la vida a les botigues tradicionals de l’àrea, equival a donar suport a la vigència del model territorial de tipus anglosaxó que té molts detractors. Igual com passa amb les propostes de “fusió” amb Peníscola, la idea del gran centre comercial no fou una bona idea. Aquest és un model déja vû. El Portal de la Marina o Ikea són ja realitats experimentades i no són precisament elements de dinamització d’un territori que el que demanaria són xarxes i integració i no colonització.
Benicarló té, és clar, els seus propis elements de valorització patrimonial com l’Esglèsia de Sant Bertomeu, el Convent de Sant Francesc o l’Ermita de Sant Gregori, sense oblidar alguns bons exemples d’arquitectura civil com ara la Casa de Marqués de Benicarló, l’Antic Ajuntament, la casa que encara es conserva de Mobles Palau SA , la de Salvador Fontcuberta ubicada tot just en l’encreuament de la nacional desviada fa uns anys i la carretera de Sant Mateu, la Casa de la Baronessa, la modernista Casa Bosch etc. Els poblats ibers de la Tossa i del Puig de la Nau, completen un interessant catàleg monumental. I pel que fa a l’activitat cultural, no es queda enrere: a l’edifici de la Presó trobem la seu de l’Antic Museu Històric i Arqueològic Municipal a més del Centre d’Estudis del Maestrat i el convent de Sant Francesc ha esdevingut un centre cultural (MUCBE) molt actiu. Si la Fundació Caixa Vinarós és un actiu cultural de valor, la Sala d´Exposicions de la Caixa Rural de Bernicarló fa funcions semblants.
Capítol a banda per als Gegants i Cabuts de Benicarló. Tota una colla que ha anat creixent des del 1991 (Tolo, Mar, Gori, Pau, Tossa i Puig…) que li ha valgut a Benicarló una merescuda fama. Com a Vinaròs l’esport hi té una considerable importància civil destacant el futbol i, sobretot, el futbol sala. Per últim, pel que fa a les festes, Benicarló no és tan “avorrida” com diria el tòpic. A les festes grosses de Gener (la Festa de la Carxofa i Sant Antoni ), cal afegir la singularitat de ser la població més al nord del país que celebra les Falles sense que tampoc manquen a l’estiu els bous al carrer i “a la mar”.
Si aquestes ratlles permeten copsar la vitalitat econòmica, social i cultural de Benicarló, el que no poden amagar és la irracionalitat que representa la incomunicació actual. Dues ciutats que plegades quasi arriben als 60.000 habitants passen olímpicament de qualsevol raonament sobre eficiència i economies d’escala a l’hora de fer front als reptes de futur. Si hi hagués una mínima estratègia de col·laboració en els àmbits de la promoció econòmica de tots els sectors, la gestió territorial i la gestió local, les sinèrgies que es produirien serien sorprenents. Ben probablement, quasi segur, un més un no serien dos, sinó tres o quatre. Deia un bon amic meu que lluitar per allò evident és molt esgotador. I tenia raó. Són tan evidents els avantatges d’una gestió mancomunada (identitat de cada u a banda) que resulta una mica cansat reiterar el que ja hem dit tantes vegades. Tanmateix, farem encara un esforç per cridar: ajunteu-vos!
