Sal·lus Herrero
A finals d’octubre, al Culture/s de La Vanguardia, Javier Gomá Lanzón [jove filòsof espanyol ascendent, director de la Fundación Juan March] escrivia l’article “Visió culta i cor educat. Lliçons de la crisi”. La publicació en sintetitzava el contingut ‒telegràficament− dient que “la complicada conjuntura socioeconòmica dels darrers anys ha afavorit respostes intel·lectuals ‘derrotistes’. L’autor d’aquest text [referit a Javier Gomá] aposta per una proposta ‘constructiva’ que tinga en compte el ‘valor’ d’allò assolit i afronte el futur sense triomfalismes però amb esperança”. No sabem si pretén la síntesi dels contraris, la quadratura del cercle, sobretot quan es refereix a “el valor d’allò assolit” i quan diu això de “sense triomfalismes, però amb esperança”. Tot molt bonic, molt “tranquil·litzador”, i sobretot tot molt constructiu.
Gomá comença l’article amb una diferenciació clara entre autoritarisme i democràcia, que d’altres només la veiem en el terreny de la definició ideal, però no en la pràctica, que és més barrejada. Diu Gomá, “la diferència entre un sistema autoritari i un de democràtic és que en el primer els súbdits obeeixen al senyor, que espera d’ells cega docilitat, mentre que en el segon, els ciutadans s’obeeixen només a si mateixos. Per tal com, a través dels seus representants, aquests ciutadans aproven les lleis que els obliguen, assumeixen una responsabilitat política determinant. Al senyor pot fins i tot convenir-li la ignorància i la superstició dels súbdits, si això, com sol passar sovint, propicia la servitud. En canvi, el bon funcionament de la democràcia requereix que els ciutadans siguen il·lustrats perquè els necessita capaços d’obrar amb plena autonomia i de deliberar racionalment, sobre els assumptes d’interès comú.”
És aquesta de Gomá una diferència de manual que no es correspon amb la realitat perquè a l’estat espanyol en el pas de l’autoritarisme al sistema democràtic (i posteriorment), s’ha fomentat la desafecció política, la ignorància, l’esperit acrític, la superstició, la manca de debat als mitjans i als parlaments, en una democràcia de baixíssima qualitat que es confon amb el règim autoritari anterior en aspectes importants. S’ha fomentat el gregarisme, no s’ha apostat per la il·lustració ni per la racionalitat, ni per la crítica i la participació, ni per la pluralitat, ni per la llibertat sense restriccions (vegeu el tema Monarquia, o la separació Església-Estat).
Com tampoc s’ha optat –i això és del tot significatiu, en aquest terreny- pel reconeixement de la diversitat de llengües i cultures, sinó tot el contrari, s’ha consagrat legalment, com en la dictadura anterior, el monolingüisme castellà a quasi tots els àmbits, l’ofec contra les altres llengües, cultures i nacions distintes a la castellana o espanyola. Només s’ha ‘reconegut’ a contracor, un cert bilingüisme a Catalunya, el País Basc i Galícia, sempre limitat, subordinat i atorgat per Madrid, però a la resta de comunitats catalanoparlants s’intenta la marginació i al capdavall la desaparició del català, per tots els mitjans. A més, s’ha promogut l’anticatalanisme, un odi a Catalunya i a tot allò català tan ferotge o més que durant la dictadura. A partir de la “transició” , per exemple, al País Valencia es va atiar la violència anticatalanista amb grups d’extrema dreta subvencionats, formats i ensinistrats, amb impunitat, per a posar bombes, agredir i enverinar la convivència. I ben aviat el nou establishment, prou que s’ha vist, no va tindre cap problema per saquejar la hisenda pública, alhora que considerava la ciutadania menor d’edat i súbdita, malgrat que es diga que hi ha democràcia. Una democràcia, en tot cas, autoritària, monolítica i antidemocràtica, que vulnera les lleis en vigor, els drets humans, lingüístics, socials i culturals de la ‘ciutadania’ de les nacions no castellanes de l’estat espanyol.
Diu Gomà que des de la vessant cognitiva (visió culta) i la sentimental (cor educat), “la gran crisi que acaba de fuetejar el món ha posat a prova les democràcies occidentals […] i el grau d’il·lustració real dels seus ciutadans”. Ell defineix què és ser culte i ens diu que “Ser culte no consisteix en saber història sinó en tenir ‘consciència històrica’. És a dir, en comprendre que allò humà es troba en permanent esdevenir”. Li podríem respondre que la definició de “consciència històrica” com a “comprendre que allò humà es troba en permanent esdevenir”, ens deixa sense saber orientar-nos i potser sense conèixer si anem avant o enrere, si anem a pitjor o a millor, ni saber què podem esperar als pròxims anys sobre el rumb de l’espècie humana a la Terra, posem per cas, davant el canvi climàtic, l’escassetat de recursos, la desertització, la crisi alimentària, la crisi demogràfica, etc. Per això, fer metafísica filosòfica, sense dades ni xifres, ni una anàlisi acurada de la situació socioecològica al món i afirmar que només hem de “comprendre que som esdevenir”, no deixa de ser un brindis al sol davant el que hi ha en joc en aquests moments a les xarxes biològiques i eco-sistèmiques que sostenen l’espècie humana.
Fa Gomá, a les consideracions sobre la crisi, un joc de simplificacions entre l’ordre político-cultural basat en principis de legitimació immutables, que indueixen a l’acatament, com la llei de la gravetat i les lleis de la natura… “Aixó és així, sempre ha sigut així i sempre ho será”, diu Gomà que semblen dir. En canvi, “qui és ‘culte’ sap, pel contrari, que el que es presenta com a natura és ‘en realitat’ història” i que “aquest ordre ara constituït així podria ser avui mateix d’una altra manera, igual com ahir fou distint i demà tornarà a canviar”. Assenyala Gomà que “res escapa a aquesta matèria contingent de què est feta allò humà, ni tan sols la democràcia mateixa, una conquesta tan precària, temptativa i reversible com totes les altres”.
Evidentment, és una “relativització de les coses” a fi de bé perquè així s’obri l’espai per a la “deliberació racional”, perquè -adverteix- “només en la mesura en què les idees són relatives les fem susceptibles de discussió, crítica, revisió i en el seu cas, d’abandonament, en tant que els integrismes i fonamentalismes aspiren sempre a sostreure algunes d’aqueixes idees a la conversació cívica pel procediment de sacralitzar-les”. Només diré que a la natura hi ha “història”, vista des dels humans, però el problema més greu al qual s’enfronta la natura és un excés de control i de domini humà, lligat a les tecnologies més mortíferes i a desitjos il·limitats de transformació de la natura per banda dels humans, en creure que tot és possible i no passa res perquè podem fer com si la Terra fos infinita. I així a hores d’ara s’estan posant en qüestió la biodiversitat, ecosistemes bàsics per a la supervivència i la mateixa continuïtat de les societats humanes i d’altres espècies animals i vegetals, imprescindibles per garantir la vida humana al planeta Terra. No podem pensar que natura i societat és el mateix, perquè sense natura no hi ha cap societat ni sostenible ni viable.
Sobre la relativització: òbviament, hi ha coses que cal relativitzar i d’altres que cal sacralitzar, el problema és que el “civilitzat” i “culte” sol autoqualificar-se de “cívic” i posar-se tots els ornaments i etiquetar a l’altre de “salvatge”, ”inculte”, “incívic”, inclús, sovint, de “fonamentalista” o ”integrista” en funció dels interessos que defense o ataque, en funció de si la globalització va a favor del nord o del sud, si del centres o de les perifèries, si del model socioeconòmic de creixement o del decreixement… No obstant això –em pregunte jo- mirant la crisi ecològica, amb Joseba Sarrionaindia (a “Som com moros dins la boira?”), qui és qui en aquesta situació de crisi eco-sistèmica: qui és “l’educat” i qui el “salvatge”? És civilitzat el nord-americà o europeu que fa servir, per viure, un impacte ambiental de petjada ecològica, despesa energètica, balafiament i contaminació insostenibles o la gent de les comunitats americanes, africanes, asiàtiques o europees que viuen, sense tant d’impacte ambiental, amb menys contaminació, molt més estalvi, lligat a l’entorn natural i la seua cura?
Després, Gomà, fa un cant a la ‘tradició cultural’, que afirma que “està formada per la decantació de molts assaigs de solucions a problemes reals de convivència que un grup humà ha provat durant segles, de vegades, mil·lennis”. I parla de la saviesa atresorada i corroborada per l’experiència, de l’aprenentatge col·lectiu, etc, que seria estúpid ignorar. Si contrastem les bones intencions de Gomà amb la realitat de l’estat espanyol, observem que ben a sovint quan es parla de tradició cultural és per legitimar coses com les corregudes de bous i el maltractament d’animals, com una tradició inqüestionable, com ho fan fins i tot la majoria o quasi tots els intel·lectuals espanyols… La tradició cultural a l‘estat espanyol preserva el tradicional masclisme ibèric, les supersticions i pràctiques religioses atàviques, les pràctiques caciquils, els rituals de corrupció, el clientelisme, el suborn, l’estafa, la picaresca, el frau, el primacisme castellà (que no entén l’alteritat), etc.
D’ “aprenentatge col·lectiu” dins la tradició cultural espanyola, per a no repetir les mateixes errades que en el passat, de manca de reconeixement de la diversitat cultural dels altres, n’hem vist més aviat poc… per no dir que no gens. Reproducció dels tòpics i clixés tradicionals contra el marxisme, el “separatisme”, etc., tot i que en aquest cas, Javier Gomá no diu res explícit sobre aquesta qüestió més que “valorem el que tenim”, sense analitzar si la protecció de les llengües i cultures minorades a l’estat espanyol, l’estat de les autonomies i allò de “l’especial protecció a les altres llengües”, no és sinó una presa de pèl excelsa en un procés progressiu d’anorreament, per banda d’un Madrid -un poder central- impermeable al reconeixement dels altres.
A la pregunta inicial sobre què significa ser culte, Gomá diu: “és culte qui pràctica una reapropiació crítica de la tradició heretada”. En l’àmbit cultural, ecològic, social, de redistribució de riquesa, de model d’estat, de mitjans de comunicació, etc., els humans que habiten l’estat espanyol han fet una reapropiació crítica de la tradició heretada? No han repetit els mateixos tòpics de sempre sobre l’Espanya eterna i tantes altres coses? Hi ha una superació de l’holocaust espanyol o hi ha una reproducció dels mecanismes d’exclusió i de tarannà totalitari d’un estat i d’una tradició cultural espanyola al·lèrgica al reconeixement dels altres?
Afirma Gomá que els “cultes” saben que “les democràcies occidentals representen el millor període de la història universal”, tot i que ens preguntem si ho ha sigut a costa del medi ambient i de la pobresa dels habitants dels països del sud. Gomá sense massa interrogants, ni cap matís, ni contrast, ni demostració afirma -contundent- que “nosaltres, els contemporanis, som els millors (el subratllat és seu) i ens fem creditors d’aquest títol tant en l’aspecte moral com en el material”. Però recordem Michel Foucault impugnant la perspectiva històrica hegeliana del progrés continu, com una escala lineal i ascendent, derivada de la secularització de la visió teleològica cristiana de la salvació. En canvi, alegrement, Gomá afirma que “res inventat per la humanitat al passat resisteix la comparança amb aquestes democràcies contemporànies que combinen, en feliç equilibri (el subratllat és meu) sobirania popular a través de les eleccions periòdiques, drets individuals garantits en la norma suprema, lliure mercat, resolució pacífica de conflictes en el marc de l’estat de dret, redistribució de rendes, prestacions directes per l’estat social i protecció de les minories tradicionalment marginades”…
Tot plegat, no importa que el segle XX haja sigut el segle més mortífer, amb bomba atòmica i tot inclosa, ni que la fi del segle XX i el principi del segle XXI, amb els guerres als Balcans, el genocidi de Sbrenica o del tutsis i els hutus, la guerra Iraq-Iran, les guerres d’Occident contra Iraq, l’extrema pobresa a l’Àfrica, els milions d’infants i dones esclavitzades i en situacions molt precàries, els immigrants ofegats, morts, ferits, maltractats a les tanques de Ceuta o a Rio Grande, etc., trenquen la imatge d’emmirallament i d’idil·li, com si visquérem als millors dels móns possibles, al Càndid de Voltaire, tot i que Gomá aclareix que no és el millor dels possibles sinó “només el millor de tots quants hi hagut a la història”, a pesar del nostre exquisit sentiment de la dignitat personal, de l’angoixa, segons Gomá, provocada pel “sentit de la dignitat incondicional, però abocat a la indignitat de la mort” i per la sospita de l’alienació i de la cultura com una eina de dominació de la cultura liberal. Tot plegat “una broma pesada”, diu, les critiques a la cultura política liberal o neoliberal; continua dient Gomá que “a molta gent li resulta més reconfortant pensar que el món el governen uns pocs, tot i que siguen vilans, que acceptar la nua realitat: ningú governa. La teoria de la conspiració universal ignora que les societats democràtiques són tan obertes i plurals que, per la seua pròpia complexitat, no es deixen sotmetre a un sol amo. No hi ha un Poder, sinó molts, dividits, atomitzats i fragmentats, que persegueixen finalitats en conflicte i que rivalitzen entre si més sovint que no cooperen”.
Fa una barreja de Rawls i Foucault, sense esmentar aquest darrer, per a dir que el poder és difús, en xarxa, i afirma que “no hi ha cap pla previ sinó que s’ha produït atzarosament a impulsos de la lluita d’interessos, de la por a les catàstrofes i la improvisació més barroera”. Però el que veiem, cada vegada més clarament, és una improvisació permanent, uns sectors molt influents a escala mundial que s’organitzen i es coordinen per a la millor defensa dels seus propis interessos a escala mundial, els privilegis dels més rics i privilegiats i no observem la por a les catàstrofes ni l’aplicació del principi de precaució mínima davant les centrals atòmiques, els míssils i arsenals nuclears acumulats i l’aplicació de la química i els transgènics, posem per cas, que assenyalava Ulrich Beck a La societat del risc.
Per acabar de convèncer els escèptics de tant de progrés material i moral al món actual, Gomá pregunta qui triaria una altra època distinta per a viure si fóra pobre, malalt, discapacitat, estranger, obrer, pres o dissident polític i fa servir el famós llibre sobre la Teoria de la justícia de John Rawls, allò del vel de la ignorància per organitzar la manera de construir una societat el més igualitària i justa possible, perquè inclús en el cas de caure en la pitjor situació fóra digna i suportable. Sentencia Gomá que el vel de la ignorància de Rawls cal aplicar-lo a la història universal: no hi hauria ningú “raonable” que escolliria una altra època més que aquesta que ens ha tocat viure tan meravellosa, aquests cinquanta darrers anys… Més encara afirma que “la superioritat d’aquest progrés moral d’Occident és tan palesa, que sense necessitat de coacció, per la pura persuasió d’allò excel·lent, la resta del món s’esforça per imitar-la, de manera que no és exagerat dir que l’anomenada globalització equival en una altíssima proporció a una occidentalització imparable del món”. Aquestes afirmacions em recorden a les paraules de l’ex monarca, quan deia “Nunca fue la nuestra lengua de imposición”. Els imperialistes no es veuen mai la pròpia gepa, ni les ombres ni els terrors que generen amb la seua hegemònica dominació.
Insisteix Gomá en distingir entre, per una banda, “les veritats penúltimes” (“mundanes”), que són les pròpies del mercat i l’assemblea pública, i de l’altra, l’anhel que nia al cor humà d’eixes altres “veritats últimes” (“escatològiques”) que afecten a la qüestió sobre el sentit de la vida. Si, ací aprofita per dir la seua: “si madurar té sempre a veure amb una transició des del principi de plaer al principi de realitat, fer-ho com a ciutadà consisteix en reconciliar-se amb la intrínseca imperfecció d’allò polític”. Repeteix, que, des de les institucions polítiques, ha d’esperar-se, no la felicitat ni la salvació individuals, sinó només els acords que propicien la convivència i l’amistat cívica. La democràcia no pot pretendre subministrar a la ciutadania veritats últimes que donen sentit a les seues vides; la democràcia, s’edifica sobre veritats penúltimes adoptades entre iguals i confina l’escatologia al regne íntim del cor. Fet i fet, combinar l’anhel escatològic per les veritats últimes i un saludable relativisme de les coses mundanes.
I tanmateix qüestionant el seu esquema, millor dit el de Rawls que és d’on el treu, preguntem: la necessitat de garantir recursos per menjar, habitatge, educació, sanitat, etc, a tot el món, això seria un “anhel escatològic” o una “cosa mundana” a realitzar? Caldria relativitzar l’aconseguiment, d’aquestes finalitats, d’uns mínims vitals per a tots, o almenys prioritzar-los com a objectius de referència irrenunciable?
Afirma que davant la crisi, “l’educació del cor s’ha manifestat, en l’absència de violència al carrer, l’estoïcisme crític davant els retalls socials, el perfecte (subratllat meu) funcionament de les denses xarxes de solidaritat amb els perjudicats o l’admirable ‘superació’ empresarial”…
Cal preguntar-se si Gomà viu en un món de fantasia yuppie perquè sembla cofoi que s’hagen substituït els serveis socials per la beneficència i la precarietat; i a la domesticació i la resignació política l’anomena “estoïcisme”… La violència que no s’ha vist al carrer, l’hem vista als desnonaments, en els habitatges buit o a mig construir i abandonats (milers i milers), en l’augment de la pobresa extrema, en el luxe desaforat dels més rics i dels governants còmplices de l’estafa i el balafiament d’una orgia festiva interminable; s’ha vist en el sofriment de la gent a sa casa, en els xiquets que només mengen de calent a l’escola, en gent sense calefacció, sense aigua calenta, sense poder menjar, amb els suïcidis que han augmentat, en l’increment de les desigualtats socials, etc. El ‘bon intel·lectual’ seria, segons Gomá, el que davant les situacions de prosperitat advertiria dels perills, i davant les de depressió, donaria una “raonada esperança”. L’intel·lectual vàlium que calma, tranquil·litza, relaxa, “per a no augmentar l’angoixa de la desconcertada ciutadania ni cercar bocs expiatoris”, diu ell. Afirma hi ha intel·lectuals que han intentat culpabilitzar “els altres”, primer les institucions, partits, sindicats, autonomies, la UE, el mercat o Alemanya, i sempre que s’ha pogut, s’ha atiat l’odi a la casa del rei, els funcionaris, els polítics, els banquers…
I conclou que “la crisi ha excitat fins al caramull la crítica marxista a la ideologia, i ha fet tornar a les teories metafísiques sobre el ser i el no-res d’Espanya, el capitalisme, la democràcia liberal, Europa o el món occidental, tot plegat, creacions de la cultura burgesa a la vora del col·lapse civilitzatori”. I curiosament, esmenta el “col·lapse civilitzatori” i fa una broma amb el més tòpic de la tradició cultural espanyola: “metafísico estás, li diu Babieca a Rocinante, en un sonet preliminar del Quixot: “Es que no he comido”, li contesta aquest. I al remat, fa una proclama a “tenir cura del present” com a millor manera de fer un camí per a tenir un futur “encara millor”. Només diré, per acabar, que sense una concreció cultural, política i socioecològica del “tenir cura del present”, per altra banda, tan metafísic i existencial, el problema que ens podem trobar és que no hi haja cap camí ni cap avenir possible. Per això, no s’hauria de fer broma amb això del “col·lapse civilitzatori”, perquè totes les dades que s’observen apunten en aquesta direcció si no es canvien les formes, la depredació destructiva i el model d’organització, producció i consum de les societats humanes.
Javier Gomá Lanzón és un intel·lectual madrileny (nascut a Bilbao, el 1965) educat i allunyat del tremendisme hispànic, que no s’ha sumat al desficaci i a la impostura “no nacionalista” (però nacionalista visceral) dels Savater i companyia, protagonistes de la més gran trahison des clercs de l’Europa actual. Però sembla que viu en un altre planeta. Com es diria aquest planeta? Ah, sí! Es diria el planeta del Conformisme, a la galàxia de la Bona Consciència, secció Legitimació dels Discursos Dominants. En clau filosòfica, sí, amb bones paraules, també. Educades. En el temps que corren no sembla poca cosa, malgrat tot.
