Carles Boix
L’ascens fulgurant de Podem a les enquestes és comprensible. La bombolla immobiliària va amagar (i, de fet, reforçar) durant molts anys la incapacitat estructural de l’economia productiva espanyola per competir a nivell internacional i per oferir feines de qualitat a una bona part de la seva força de treball. La crisi econòmica ha deixat tots aquells (tant empreses com treballadors) que vivien de la construcció a la intempèrie: sense feina i, sobretot, sense les capacitats organitzatives i les qualificacions laborals per reconvertir-se amb la rapidesa i flexibilitat que exigeixen les economies obertes d’avui en dia. Espanya ha passat a ser molt més desigual. Les dificultats dels més joves per entrar al mercat de treball, una dada constant de les últimes tres dècades, s’han intensificat. L’únic que ha quedat de la febre de la construcció ha estat la corrupció, que feia de sistema de bombeig o reg de l’economia immobiliària, i que ara ha deixat de ser eficaç o almenys permissible als ulls dels votants.
Davant de tots aquests reptes, la gestió econòmica del PP ha estat un fracàs. Després de gairebé dues dècades perdudes en termes de competitivitat econòmica, l’ajust salarial era, més enllà del que diguessin o volguessin Alemanya i la Comissió Europea, inevitable. Aquest ajust, però, no ha anat acompanyat d’un programa de reformes dirigit a modernitzar res. A nivell estatal el PP ha mantingut una política pressupostària absolutament laxa, gairebé descordada: l’any 2011 el deute públic era el 70 per cent del PIB espanyol; aquest any tancarà al voltant del 100 per cent. Aquesta absència de disciplina fiscal ha vingut de la mà d’un repartiment de l’esforç fiscal irracional: exigint contenció a les autonomies amb sectors econòmics més dinàmics; retallant la despesa en educació i R+D; i mimant, en canvi, els clients del govern, tant sectorials (vegeu el desplegament de més AVEs) com regionals (no controlant les comunitats autònomes del PP) i funcionarials. Una crisi que hauria d’haver actuat de revulsiu per desmantellar el sistema de transferències permanents i absurdes cap a l’arc sud-occidental espanyol, aquest gran invent de la Transició que beneficia PP i PSOE per igual, ha quedat completament desaprofitada.
L’estat espanyol (i tot el sud d’Europa, inclosa França) necessita un paquet de reformes econòmiques i polítiques profundes que combinin les dosis adequades de flexibilitat regulatòria, reforçament de les oportunitats individuals i manteniment d’un sistema de garanties socials bàsiques per als més febles i que permetin a aquests països enfrontar-se amb èxit als dos grans reptes globals del moment: l’emergència de grans competidors asiàtics i un procés inexorable d’automatització i robotització de l’economia. Aquest programa social-liberal (liberal en l’aposta pel mercat com a agent d’assignació de recursos; i social o socialdemòcrata en la creació i manteniment de la igualtat d’oportunitats) no és altra cosa que la refundació del gran consens polític que va governar Europa durant la postguerra.
El drama d’Espanya és que l’estatisme i el desprestigi del PP i del PSOE fan impossible la posada en marxa d’aquell programa. I que la seva gran alternativa ara per ara, Podem, no beu tampoc de les fonts filosòfiques i polítiques de l’Europa nòrdica i central. Els dirigents de Podem defineixen les arrels de la crisi com un conflicte entre elit o “casta” i poble -on la “casta” ha conduït el bon poble a la catàstrofe actual-. Aquest llenguatge genera rèdits polítics innegables. Substitueix (sense negar-la) l’antiga (i, en termes de màrqueting, més tronada) oposició entre capital i treball. Construeix un discurs supraclassista (que no és el mateix que interclassista) que permet arrencar vots d’arreu: fa pocs dies Pablo Iglesias trencava l’eix esquerres-dretes clàssic a Espanya defensant l’Església i l’exèrcit com a institucions fonamentals de la nació. Simplifica l’esquema de la lluita política (i de classes) per maximitzar el seu impacte entre els sectors políticament més passius: els consumidors de política (o pseudopolítica) via televisió. En una paraula, la seva inspiració directa és el populisme llatinoamericà: el kirchnerisme argentí i el bolivarisme veneçolà.
No hi ha cap dubte que cal acabar amb l’estructura oligopolística espanyola (l’entramat de la llotja del Bernabéu; els lligams entre alts funcionaris, bancs i grans empreses) sotmetent-la al control regulador de Brussel•les o d’una gran agència anti- monopolis europea. La narrativa casta-poble no explica, però, la crisi: la crisi ve d’un país amb greus insuficiències en capital humà i en teixit industrial, procliu a l’intervencionisme i gens calvinista a l’hora de pagar l’IVA. El regulacionisme de Podem (amb les seves crides al “control públic de sectors estratègics”) i el seu socialisme gal (renda bàsica, 35 hores setmanals, jubilació als 60 anys) no trauran l’estat espanyol de l’atzucac estructural en què es troba.
Publicat a l’Ara, dimarts, 4 de novembre de 2014
