Joan del Alcàzar
Dècades arrere, des de referents ideològics conservadors, va haver-hi qui va afirmar que havíem arribat a la fi de la història. La idea central es resumia en que el liberalisme finalment vencedor era la millor solució per a l’organització de la societat, i solament ensopegaria d’aleshores en endavant amb enemics menors, com els nacionalismes irredents o els moviments polítics de matriu religiosa. Aquesta democràcia liberal se sustentava, com a clau de volta, en una economia de lliure mercat en la qual l’Estat hauria de jugar un paper mínim encara que, això sí, havia de garantir la major llibertat jurídica possible per al capital en un món globalitzat. Aquella teoria de la fi de la història va ser desmentida pels fets, però no tots van acceptar aquesta evidència.
La teoria política que sustenta a la dreta europea actual és deutora d’aquells postulats que procedeixen de la seua homònima nord-americana de finals dels vuitanta i principis dels noranta del segle passat. I és per això que s’esforcen a potenciar la primacia d’allò privat sobre allò públic, a centrar-se exclusivament en la macroeconomia sense interessar-se per la microeconomia dels ciutadans, etcètera.
Fa tres anys, enmig de la galerna de la crisi, els ciutadans li van donar el govern d’Espanya al partit que se sustenta en aquest corrent ideològic, i van convertir en president al seu màxim dirigent. Durant la campanya de desgast a l’executiu al que finalment va substituir, tot era, deia ell, un problema de credibilitat del govern socialista. Era cosa que ell i els seus prengueren el poder perquè les turbulentes aigües de l’economia tornaren al seu llit. Mentia, i ho sabia. No era tan simple la cosa.
De fet, tres anys després, el quadre socioeconòmic és rematadament dolent, més enllà dels discursos interessats que intenten maquillar-lo. Seguim navegant a la deriva en un mar que passa del quasi estancament a la quasi recessió sense solució de continuïtat, amb núvols negres i espessos d’incertesa, i amb un capità que no solament és un incapaç, sinó que és un home paralitzat pel pànic. És una autèntica pertorbació per a tots.
Mariano Rajoy s’ha convertit en aquest moment de la travessia en un problema, fins i tot per als seus. No n’hi ha més que acostar-se a les enquestes, a les tertúlies d’opinió, als editorials dels mitjans, a escoltar a la gent en l’autobús, el metro o el bar. Per si no fos poc, la taca de la corrupció o, millor dit, del saqueig de les arques públiques que s’ha produït durant el seu mandat des dels nivells nacional, regional i local, desprèn ja una pudor insuportable.
Josep Ramoneda deia aquesta setmana en El País que, en aquest com en altres temes, Rajoy transmet la inquietant impressió de que no sap què fer, ni com, ni quan. Recorda l’analista català que fa quasi dos anys que va parlar d’un pacte contra la corrupció i de mesures legals, i no s’ha aprovat ni una. A més, durant aquest temps, la nòmina de gent del PP amb problemes amb la justícia ha anat creixent de manera exponencial. I, en eixe escenari, rematava Ramoneda, tot el que se li ocorre és demanar feixugament disculpes.
L’endemà passat, des d’aigües ideològiques més properes al PP, José Antonio Zarzalejos escrivia en El Confidencial que és necessari obrir un debat ampli i intens sobre si Mariano Rajoy –a qui acusa d’haver-se carregat el partit- és o no el candidat que garanteix als electors conservadors la solvència necessària per a competir de nou pel poder i, sobretot, sobre si té la credibilitat mínima per a aturar i reparar el càncer sistèmic de la corrupció. Afegim a aquest sever correctiu que des de les pàgines d’El Mundo i, fins i tot, les d’ABC, la premsa afí, s’està criticant el silenci i, fins i tot, la pachorra de Rajoy (Ignacio Camacho dixit). La suposada habilitat del gallec per a controlar els tempos polítics, la seua celebrada per alguns impertorbabilitat, no són sinó disfresses, parapets de la seua incompetència. Senzillament ha sigut un error històric. Mai va haver de convertir-se en president d’un Estat complex com és Espanya.
No sap parlar, no sap expressar idees simples de forma convincent. Ni tan sols sentiments. Fins a per a demanar les disculpes de fa uns dies, a propòsit de la corrupció en el seu partit, va haver de mal llegir tres frases. Fa vergonya aliena escoltar-lo, i en les seues pròpies files creix el descoratjament i augmenta el nerviosisme pensant en el 2015 com a any electoral.
No és capaç d’ordenar i fer funcionar al seu govern, en el qual destaca i predomina la magarrufa que ell mateix practica. Els ministres més incapaços i els dirigents més mediocres, mentre que servils, gaudeixen de la seua protecció. No compareix davant els mitjans ni en el Parlament, ni per a explicar per què ha hagut d’expulsar a Rodrigo Rato, ni el per què del desori de la crisi de l’ébola, ni els comptes il.legals del seu partit, ni com pensa abordar la creixent tensió amb Catalunya. Això per no parlar de com va a depurar els casos de corrupció o de com va a reduir les xifres de la desocupació i l’empobriment de sectors creixents de la població i, particularment, de la que afecta als xiquets.
Serà capaç d’acabar la legislatura? En un partit tan presidencialista, jeràrquic i autoritari com el PP és difícil moure-li la cadira al Cap. Així i tot, els poders financers realment existents, no van a fer res, no van a pressionar-ho perquè es retire a Pontevedra, d’on mai va haver d’eixir? Algú va a proposar que Soraya Sáez o algun tapat ho substituïsca? O que es convoquen eleccions? La selecció negativa dels mediocres ha arribat el seu punt més alt.
Alberto Fabra a València i Rajoy a Espanya són, tal vegada, els paradigmes més evidents d’aquesta realitat. El valencià va heretar de Camps, el seu antecessor, un territori en fallida econòmica i moral. I no ha aconseguit sinó embossar-ho encara més, instal.lant-se en el deliri. No apartar als corruptes que poblen la seua bancada en el parlament regional i a molts governs municipals, inventar-se una llei de protecció de la paella, la pilota i el secessionisme lingüístic, o elaborar uns pressupostos incloent mil cinc-cents milions d’euros que no va a ingressar són les mostres més dramàtiques de la seua incapacitat. Quan apareix en públic és assetjat i esbroncat, així que ha de fugir per on pot als crits de moniato. Aquest és el camí que li espera a Rajoy. En el seu partit ho saben i estan pegant-li voltes a com ixen d’aquesta. El valencià ja va ser abandonat fins i tot per la cúpula central del PP i és un cadàver polític. El gallec presenta símptomes d’estar en situació terminal. No obstant això, encara poden fer molt de mal. La temptació és la de morir matant.
Publicat en bloc Esciureenlaire
