Torrevella, la saturació

torrevieja

Nèstor Novell

                                                     “Les xiques de Torrevella al cresol diuen candil, a la      finestra, ventana, i al julivert, perejil

                                                                                     (dita popular)

 

Temps ha passat des de la conquesta de Jaume I i des que Ramon Muntaner[1] afirmara en la seua crònica:

“E com la dita ciutat (Múrcia) fou presa, poblà-la tota de catalans. E així mateix Oriola e Elx, e Alacant e Guardamar, e Cartagènia e en los altres llocs, són vers catalans e parlen el bell catalanesc de món”.

Ja sabem que les Germanies, la pesta i el Decret de Nova Planta iniciaren un inexorable procés de substitució lingüística, fomentat després pels nous poders estatals i eclesiàstics que a més, feren dependre aquestes terres valencianes del Segura, en segons quins períodes i conjuntures, de les demarcacions inquisitorials, diocesanes, judicials, militars o provincials de la regió de Múrcia. L’Horta d’Oriola esdevindrà una territori de barreges, sense cohesió, sense personalitat, en mans de grans propietaris i on l’Església, econòmicament, cultural i nacional, hi tindrà un paper essencial. En el parlar torrevellí, i de tot el Baix Segura, encara s’usen paraules d’origen català: bajoca, blea, pésoles, xicón, a recer, estar amagaíco, esclatar, llampo, rache de barcas, calbote, etc.

Torrevella, poble mariner, també té una especial relació amb els italians, particularment amb els genovesos. L’antecedent històric ve de la ma del financer valencià Lluís de Santàngel, el Vell i el seu fill el Jove. Els Santàngel varen tindre el monopoli de l’arrendament de les salines de la Mata, les rendes del qual, entre altres importants capitals aportats per ell i altres jueus mallorquins i genovesos, serviren per finançar el viatge de Cristòfor Colom a la recerca d’una nova terra (un lloc per als jueus?).

Bastants anys després, a finals del segle XVIII quan ja s’havia desenvolupat un regular comerç de la sal, genovesos i sicilians alliberats d’Alger i provinents de Tabarca, i més tard, contrabandistes i refugiats de les guerres napoleòniques, d’origen italià, molts d’ells provinents de Gibraltar, s’establiren a Torrevella. És comú trobar entre el torrevellins cognoms d’origen lígur i frases fetes que tenen aquell origen, com ara piano piano.

Evidentment que les salines, fins dates ben recents, va ser la base de l’economia de Torrevella. La seua explotació es remunta a èpoques prehistòriques. Les restes de la utilització i exportació de la sal de les èpoques romanes i àrabs hi són molt nombroses. Històricament la sal, de reconeguda qualitat,  es treia de les salines de La Mata. Va ser a partir de 1766 quan es començà a explotar la llacuna de Torrevella. La seua proximitat a una badia que permetia fondejar els vaixells amb certa protecció dels vents i bons ancoratges, situa en el mapa aquest lloc que, fins aquell moment, només tenia una petita fortificació de costa. Cavanilles visità les salines a les darreries del segle XVIII:

“Contiguo al cabo Cervér mirando al sudueste se ha ido formando una población llamada Torre vieja, donde 25 años hace habia tres familias, y actualmente 106, ocupadas casi todas en las varias faenas de las salinas que vamos á describir.”

Pasqual Madoz , als anys 40 del segle XIX, ja fa una primera crònica bastant completa de la història del poble:

“Este pueblo comenzó por ser solo una torre de vigía, llamada después Torrevieja…. alrededor de la cual se construyeron después algunas miserables casitas que habitaban los soldados torreros y los palangreros: así permaneció hasta que en virtud de real orden de 21 de octubre de 1802 se dispuso la traslación de las oficinas de la Salinas que estaban en la Mata á Torrevieja, autorizando al administrador concediese licencia para la edificación de casas, bajo la dirección de un mapa que le mandó formar, dentro del territorio perteneciente a los soldados torreros, que era una extensión de 500 pasos vulgares de radio contados desde la torre….

Principiaron luego las obras de las oficinas y con ellas las de la pobl., construyéndose muchas casas de recreo para tomar los baños del mar por varios vec. de Orihuela y pueblos limítrofes, creciendo tan rápidamente el pueblo que á pocos años ya estaba ocupado todo el terreno al E. y N. de la Torre y mucha parte del O. El administrador de Salinas era el juez ordinario de la pobl., y así continuó hasta 1820 que se mandó nombrar alc. y ayunt., correspondiendo entonces, como todo el part. de Orihuela á la prov. de Murcia. En 1811 sufrió la peste ó fiebre amarilla, y en 24 de marzo de 1829 fue destruida completamente la pobl.”

El poble va ser reconstruït, com la resta de pobles de la comarca, sota la tutela del bisbe d’Oriola, administrador dels donatius arreplegats arreu de l’estat, i seguint les directrius constructives i urbanístiques de l’enginyer Larramendi. Pasqual Madoz quasi va ser un testimoni presencial de la reconstrucció:

“Se construyeron 265 casas, generalmente de 15 palmos de altura y de un solo piso, variando su extensión y fondo, distribuyéndolas en 21 manzanas, y estas en 10 calles rectas y muy anchas, y 3 plazas cuadradas, la mayor, en que está la igl. es extraordinariamente grande y las dos restantes regulares. Los estremos de la pobl. lo forman multitud de barracas aglomeradas sin órden alguno cuya circunstancia rebaja mucho la belleza y simetría del casco de la v. …. Los vec. se surten de las aguas de unos pozos que hay en las cercanias del pueblo, las cuales son bastante malas, salobres y ocasionan flatos; algunos particulares recogen en sus aljibes las aguas pluviales, que son preferidas á la de los pozos, y otros las traen de La Mata que son buenas. Carece de term.”

Torrevella es refà gràcies al comerç de la sal. Les dades que ens dóna Madoz de la duana de Torrevella en 1845 són ben explícites. Els vaixells venien amb llast i només carreguen sal. Les exportacions es feren en 386 naus amb 27.622 Tm. El cabotatge en 654 naus amb 25.807 Tm.

Durant el segle XIX la producció de sal s’exportava cap a Suècia i els Països Baixos amb vaixells d’aquestes nacionalitats. La venda peninsular de la sal es centrava en les comarques valencianes i en Galícia. L’increment del comerç impulsarà la creació d’una important flota torrevellina de vaixells de vela, que després canalitzaran també l’exportació agrària de l’horta d’Oriola.

Als anys 20, quan es construeix el port i Alfons XIII li atorga a Torrevella el títol de ciutat, a les salines hi treballaven prop de 1.000 obrers fixes i una quantitat important de treballadors de temporada. La mecanització de les salines a finals de 1956 va suposar una reducció dràstica de treballadors (1.000 persones, entre personal fix i temporal, en una ciutat aleshores de 10.000 habitants quedaren sense feina). L’emigració va ser molt forta, especialment a la Barceloneta, el Grau de València, Màlaga, Eivissa i Mallorca, també n’emigraren a Europa, Sud-Amèrica i Canadà. D’aquesta diàspora va nàixer la Hermandad de Torrevejenses Ausentes.

En 1958 es va construir el moll de Ponent que millorava l’embarcament de la sal i s’obriren diverses empreses de sulfats, bromurs i clorurs de magnesi i potassi per a fer ús de les salmorres o residus per a la fabricació de productes químics. En 1977, però, ja no en restava cap en funcionament.

Altres activitats de menor volum varen ser la pesca, una activitat permanent a la ciutat, i l’elaboració de lli, cànem i cotó. Aquestes manufactures eren merament artesanals per a ús propi o a tot estirar local.

Contraban

Hi ha una darrera activitat que marcarà molt l’economia i el caràcter dels torrevellins, el contraban i el comerç marítim, amb el corresponent desenvolupament dels calafats o fusters de ribera. A partir dels anys 70 del segle XIX, allò que va començar en la construcció de falutxos ràpids amb capacitat de burlar la vigilància de les companyies arrendatàries del monopoli de tabac, que comptaven amb les escampavies a motor, va esdevenir una important indústria. Com diuen Fornés i Gargallo[2]:

“La renascuda Torrevella, de traçat rectilini i cases baixes no va tardar a descobrir la clau del seu futur: el contraban …. No caldrà esperar molt per trobar descendents d’aquells genovesos i sicilians establerts a Torrevella i disposats a aportar els seus coneixements al servei de la nova i lucrativa activitat”

El contraban apareix després de 1730 quan la Corona declara el tabac monopoli de l’estat. L’any 1844 el govern, en un intent liberalitzador, li va llevar l’arrendament del monopoli al marqués de Salamanca, que també era arrendatari de les salines de Torrevella, però en 1887 va restablir el monopoli. El nou titular seria la Companyia Arrendatària de Tabacs, la qual també establiria els mitjans de vigilància i de persecució del contraban. En aquest marc, de dubtes sobre la liberalització del producte i de canvis en les companyies arrendatàries, és quan el contraban es desenvolupa de manera important, especialment amb Orà, on els vaixells torrevellins duien fruites, verdures i sal, i també amb Gibraltar. El contraban va acabar sent una activitat en la que participava tot el poble, i el tabac més preuat era el cubà de la marca “Flor de mayo”.

Francisco Rebollo,[3] autor d’un blog on es pot trobar qualsevol tipus d’informació històrica del poble, arreplega la següent informació que mostra el caràcter popular i quotidià del “negoci”:

“La escampavía ‘Amalia’ del resguado marítimo de Aduanas participó en varias acciones contra faluchos y laúdes contrabandistas de Torrevieja. Según consta en la correspondencia del Ayuntamiento de fecha 19 de agosto de 1874 que se guarda en el Archivo Municipal, esta escampavía avistó a 6 millas de Cabo Cervera a un falucho contrabandista que según todos los indicios venía de la costa argelina. El falucho al ser perseguido por la escampavía puso rumbo a la playa de Torrevieja donde le esperaba gran parte de la población con la intención de facilitar la huida de la tripulación. …- Ante esta situación el Ayudante de Marina pidió ayuda al alcalde que se escudó diciendo que en aquel momento no disponía de fuerzas suficientes para aplacar aquella gente, dando lugar que en aquel tumulto la tripulación del barco contrabandista pudiera escapar”.

Però és clar que en la vida una cosa porta a l’altra, i a recer del contraban apareixeran noves activitats. Tornant a Fornés i Gargallo[4]

“La resta d’actors compareixeran ben aviat, en particular mestres calafats que competeixen en la creació de falutxos de vela llatina cada vegada més fins – els lasticos-, capaços de superar amb èxit aquelles persecucions de les escampavies governamentals. Aquests anys de progressiu descobriment de la mar crearen i reforçaren les drassanes pròpies, van formar i acumular capitals i van permetre a la fi l’adquisició –amb altres ports menys dinàmics de les costes valencianes- de la pràctica totalitat de la marina de vela catalana, quan s’esdevé la crisi del comerç d’ultramar”.

Marina mercant

Fins la creació del port en 1930, que no es va acabar de construir fins el 1954, l’activitat velera es concentrava en cala Cornuda. Uns 211 velers pertanyien a la matricula de Torrevella, però de segur que n’hi havia més perquè, a més de la compra de vaixells, també en fabricarien de propis. El primer pailebot construït a les drassanes de Torrevella fou el Nuestra Señora del Carmen i transportava fins 50 Tm. La construcció dels vaixells era finançada per capitals diversos que també participaven en la compra dels productes a exportar. Els guanys, i de vegades les pèrdues sobretot en cas de naufragi, eren enormes. En la carrera d’Amèrica hom podia guanyar l’equivalent del cost del vaixell en només un viatge. És per això que podem trobar entre els armadors de la marina mercant de Torrevella, famílies de tradició marinera d’altres indrets del País i de les Illes. Francisco Rebollo[5] arreplega en el seu blog el llistat d’armadors de Torrevella. Reproduïm els vaixells pertanyents a la coneguda família Ballester:

Hermanos Ballester: Bergantín redondo “Hermanos Ballester”, bergantínes goleta “Seis de enero” y “Viejero”.

Manuel Ballester, capitán de la Marina Mercante: Bergantines goleta “Ballester”, “Concha Ballester” y “Joven Petita”, polacra “Dos hermanas”.

Pedro Ballester, capitán de la Marina Mercante: Polacra goleta “C.D. Dos hermanos” .

Antonio Ballester, capitán de la Marina Mercante y consignatario de buques en Barcelona: Pailebote “Anastasio Ballester”, Polacra “Ana y Getrudis”, polacra goleta “Dorotea”, bergantín redondo “Lloret”, bergantines goleta “Safo” y “Sirena”, queche “Perico”

Anastasio Ballester, capitán de la Marina Mercante, yerno de Julio Casciaro: “Bergamtín goleta “Sant Mus”, pailebote “Soledad” y motovelero “Julio Casciaro”.

Podem fer un magnífic seguiment dels diferents tipus de vaixells, del procés d’extracció i exportació de la sal, dels personatges de l’època, dels balnearis i de l’incipient creixement turístic de la ciutat, gràcies a les fotografies de Dardable, pare i fill, que ens han deixat un inestimable tresor visual.

En unes fotos de Dardable podem veure el desastre naval del vapor Sirio, que el 6 d’agost de 1906 s’estimbà contra les seques de les Illes Formigues. Hi moriren més de 300 persones i no en moriren més per la decidida actuació dels vaixells de vela eivissencs i valencians. Fornés i Gargallo[6]  recuperen en el seu llibre la gesta arriscada del pailebot Joven Miguel, de Vicent Buïgues, que salvà més de 600 persones i també, els versos finals de la balada que es va compondre anys després:

“Mi da pena, e soffrire mi fa

Che del mare la furia angosciante

Non ha pace e non ha pietà”

L’origen del turisme

Madoz constatava que les cases d’esbarjo per prendre els banys estan presents en el naixement i el creixement urbà de Torrevella. La proximitat a nuclis rurals relativament importants com Oriola, Múrcia, Callosa, Almoradí, està en les bases del desenvolupament turístic de la vila.

El Casino de Torrevella, amb la seua façana neonazarí, també és de finals del XIX. Els prohoms locals amb els diners fets al negoci marítim, legal i il·legal, tindran allí el lloc de trobada i de foment dels negocis, entre altres el turisme. En els primers decennis del segle XX apareixeran els primers “hotelitos” o residències de estiuejants vora la platja del Cura. Es tracta d’un primer turisme caracteritzat pel seu alt nivell de renda.

Però seran els balnearis de mar el veritable atractiu de les platges de Torrevella. El seu èxit, molt ben publicitat a Múrcia i Madrid, va començar als anys 80 del segle XIX i és perllongà fins els anys 60 del segle passat. Segons arreplega Fernando Vera[7], als anys 40 del segle passat, els caps de setmana hi arribaven entre 600 i 700 persones, quantitat que va augmentar a prop de 1.500 durant als anys 60, per la qual cosa calia habilitar trens especials Múrcia-Torrevella. Estan descrits fins a 8 balnearis situats a les platges de l’Arenal, la Marina, el Acequión i del Cura.

A partir dels anys 50 hi ha un creixement important de casetes d’estiueig construïdes de manera anàrquica per la gent dels pobles. Ara la promoció turística de Torrevella ja no es centraria en els balnearis sinó en campanyes orientades a les classes mitjanes de Madrid i Múrcia. Promocionat pels sectors econòmics locals i amb el suport dels estiuejants de la burgesia madrilenya i murciana, en 1955 s’hi va fer el primer festival d’havaneres. El ressó del festival ha estat important i ha convertit una tradició, como era les cançons marineres de treball barrejades amb les cançons apreses dels viatges d’ultramar, en un reclam turístic. És cosa ben sabuda per tothom, a Torrevella, havaneres:

“Es Torrevieja un espejo donde Cuba se mira y al verse suspira y se siente feliz”

 Construcció, turisme de masses  i més construcció

Als anys 60 s’hi comença a moure el mercat del sòl. Per un banda, petits inversors de la comarca, i per l’altra, grans inversors estatals i estrangers, concretament una companyia sueca i una d’alemanya, començaren a comprar terres per a després parcel·lar-les i vendre-les o bé, per a construir-ne una part. Els suecs construïren casetes, els alemanys apartaments per a treballadors. Després arribaren els polonesos nacionalitzats nord-americans. Aquestes colònies d’estrangers, especialment la de suecs, encara és ben present a la ciutat.

El turisme de masses apareix amb força a Torrevella a partir dels anys 70, en el sentit que comença a ser una activitat que arrossega les altres i comença a saturar i a condicionar els usos del sòl. Desapareixen molts dels xalets i les casetes d’estiu, i els camps de conreus són substituïts per grans blocs d’apartaments.

Davant la rendibilitat del negoci especulatiu, a partir d’aquest moment, importants propietaris agrícoles i industrials de la comarca començaren a derivar els seus capitals a la compra de terrenys, però ara no per a parcel·lar-los i vendre’ls, sinó per a construir. Fernando Vera ha estudiat que terrenys que en 1960 valien 100 pts/m2, en 1975 valien 1.000 pts/m2 i en 1980, si era en primera línia de platja, de 10.000 pts/m2 a 20.000 pts/m2.

Al final dels 70 començaren a arribar els madrilenys en massa. Avui hi ha més de 7.000 madrilenys residint a la ciutat. Són els anys que Torrevella es fa famosa pel premi de l’apartament al programa televisiu de màxima audiència Un, dos, tres, responda otra vez. Encara que moltes altres ciutats també n’oferien, d’apartament, Torrevella va saber capitalitzar millor que cap altra la publicitat que li donava el programa.

Perquè ens fem una idea del desenvolupament urbanístic i del creixement de la ciutat a través dels anys, afegirem les dades poblacionals. A Torrevella en 1956 eren 10.000 habitants, en 1972 n’eren 10.158, en 1980 els habitants arriben a 15.970, en 1989 a 20.718, en 1992 a 25.981 i, en 2012, a 106.000 habitants empadronats.

El procés urbanístic de la ciutat es pot dividir en 4 etapes:

La primera, 1965-1974, consisteix en el desenvolupament de petites urbanitzacions vora mar per part de promotores madrilenyes, murcianes i estrangeres.

A la segona, 1975-1979, s’urbanitza a base d’apartaments i es produeix la transformació de terrenys agraris a càrrec de promotors locals, molts d’ells de Bigastro. Els habitatges són de tipus més econòmic tant per a residents espanyols com estrangers.

La tercera, anys 80, es caracteritza per les urbanitzacions tipus bungalows en terres més a l’interior, amb cases de baixa qualitat i amuntegades. Al mateix temps es fan molts apartaments amb un increment de la volumetria, però ara, a més de les constructores de la comarca hi participen també empreses de Madrid. És un període de fort deteriorament paisatgístic i de pèrdua de qualitat de vida. Les vendes són pràcticament totes a espanyols. Una idea del ritme i del volum de la construcció durant la dècada ens la donen les llicències d’obra concedides. A l’any 1985 foren 2.800 llicències, el 1988 en concediren 10.400 i, el 1989, n’arribaren a 10.200. Als anys 90 hi ha un cert alentiment, amb unes 2.000 llicències per any, fins que arribarà el boom immobiliari.

La darrera etapa és des de 1995 fins ara, en aquests anys pràcticament es va saturar tot el terme municipal, es feren construccions en altura en els antics carrers de planta baixa que s’havien dissenyat per minimitzar els danys en cas de terratrèmols. S’han desenvolupat cases adossades i blocs d’apartaments vora mar, centres comercials, hipermercats, àrees d’oci i d’esplai. L’artificialització del sòl en el període 1990-2006 duplica l’existent anteriorment, passant de 1.142,6 Ha a 2.141,4 Ha artificialitzades. Torrevella, a banda del gran creixement del nucli urbà, tant en volum, con en altura, com en densitat, ara té al voltant de 20 urbanitzacions, principalment de bungalows i adossats.

A hores d’ara l’activitat econòmica dels torrevellins es basa principalment en el turisme residencial i els serveis. Encara manté l’activitat de la sal, i també la pesca que, entre els de cèrcol i arrossegadors, no arriben a una desena de vaixells, als quals caldria sumar-ne una vintena dedicada a les arts menors. La importància demogràfica de la ciutat ha afavorit que li siguen traslladats alguns serveis administratius, com és el cas de jutjats

Salines

La llacuna de Torrevella continua sent una de les principals explotacions salineres de l’estat. La seua proximitat al port d’embarcament i el fet que les llacunes faciliten una temporada d’explotació més llarga que no altres salines són els seus actius més importants.

La producció actual de la sal està prop del les 700.000 tones, de les quals, més del 40% son transportades per carretera i venudes a l’estat i, la resta, s’exporta per via marítima principalment a EUA, Canadà i Noruega i, amb quantitats menors, a Dinamarca, Finlàndia, Regne Unit, Itàlia, França, Islàndia, etc.

Actualment la companyia explotadora, NCAST, del grup francés Salins, està fent un esforç per vendre sal envasada i de diferents tipus. Tot i això, encara prop del 80% de les vendes són de sal a granel.

L’economia de Torrevella, i la societat

L’economia de Torrevella s’ha fonamentat el darrers anys en l’especulació urbana, la construcció i els serveis turístics. Hem vist que aquí la construcció massiva és més tardana, i la construcció que es fa fins els anys 70 té un ritme i una dimensió més aviat humana. Encara que les bases del desastre s’hi posen als anys 80, el creixement descomunal i agressiu d’habitatges residencials –l’oferta d’hotels és mínima- s’ha produït en els darrers 15 anys.

He quedat amb Gabriel Estany, professor de Química de la Universitat Alacant, en una cerveseria vora la N-332 en una mena de zona residencial – polígon comercial, a l’entrada de la ciutat. Em perd perquè no trobe l’eixida escaient i arribe una mica tard. Després de les salutacions comencem pel comentari del dia i que ve en primera plana de tots els diaris de la zona. A Fenoll, el rei del fem del Baix Segura, li han caigut 35 anys de presó. Ja era hora! Ara ja, amb una cervesa a la mà, passem a parlar del que ha passat a Torrevella els darrers anys. Gabriel n’aporta unes xifres i un raonament ben significatius:

“En 1986 tenia 20.000 habitantes i en el 2012, 103.720. Ahora tiene, según el ayuntamiento (mayo de 2014) 108.063 habitantes, però el censo está hinchado en más de 15.000 personas que han marchado.

Pues bién, en 1986 el PSOE aprobó el PGOU lògicamente para una ciudad de 20.000 habitantes. En 1988, grácias a una moción de censura entró el PP con Hernández Mateo, peró hasta hoy, que han pasado casi 30 años y la ciudad se ha hecho 5 veces más grande, no se ha elaborado un nuevo PGOU. Què quiere decir esto?, pues que el PP ha hecho un urbanismo a la carta de los constructores aprobando unas 103 modificaciones puntuales del PGOU. El desarrollo urbano se ha hecho a base de aprobar planes parciales sobre un plan general pensado para una ciudad de 20.000 habitantes.

Aquí los principales promotores han sido: PEISA de Torrevieja, los Quesada, Acciona y también otras promotoras ligadas a la CAM y Bancaixa. El dinero de la especulación urbana no se ha quedado el la ciudad.

En la època de la burbuja de la construcción el ayuntamiento llegó a dar 3.000 licencias de obra al año. En esta época, que es también el boom de las inmobiliarias, éstas y los promotores llenaban un avión en el extranjero para venir a Torrevieja y vendían 50 casas. Ahora eso se ha acabado.

Las urbanizaciones programadas se han desarrollado, pero se ha quedado mucho por vender, además, mucha gente quiere vender lo que tiene pero no puede, y eso que en Torrevieja no queda término municipal para construir”.

El municipi té una extensió de 7.144 Ha. La superfície urbana és de 1.510,61, i té artificialitzades 2166,76 Ha. De les 4.852,58 Ha rústiques, més de 3.800 Ha són parcs naturals o tenen alguna mena de protecció. La conclusió és que Torrevella pràcticament ha saturat, i de quina manera, tot el seu terme municipal.

Ell 2011 el parc d’habitatges principals era de 39.855; el de secundàries n’era de 62.585;  i, el de buides, 19.887, és a dir, un total de 82.472 habitatges no principals

Doncs bé, si ens pensàvem que ja no quedava terme per a construir i que l’oferta era enorme, estàvem equivocats. Abans d’aquest estiu del 2014, l’ajuntament ha donat més de mil llicències d’obra per a desenvolupar els pocs espais encara no conquerits per l’ànsia immobiliària. Es tracta de finques i vil·les històriques, com la Hoya, la Cornelita, la Ceñula o la Villa Amàlia, o bé d’alguna retall urbà vora els equipaments urbans o les carreteres. Tot plegat un 15.000 bungalows o adossats més que s’afegiran a l’oferta actual.

Torrevella s’ha convertit en una ciutat on ja no hi cap més ciment i en la qual hom se sent aclaparat per les construccions. Recordem que des del 2009 –tant se val que siga una ciutat sísmica!- s’hi poden fer blocs de pisos de fins 24 plantes i hotels de fins 36. En aquest moments hi ha al voltant de 160.000 habitatges i uns 12 hotels, tots ells de baixa qualitat. En molts llocs la construcció ha estat excessiva, fins arribar pràcticament a la mar, com a la Platja dels Locos, o fins i tot damunt la mar, com a la Marina Internacional del Port (feta pels russos als anys 90). A més, Torrevella té un greu problema de pluvials i la ciutat s’inunda si plou prou.

En moltes de les urbanitzacions s’han construït primer les cases i després s’han anat posant els serveis públics. Hi ha urbanitzacions on les voreres són ridícules i la calçada està per asfaltar o mal asfaltada. En altres s’ha permés construir més cases de les aprovades en el pla, i ningú no diu res. La tipologia constructiva més comuna, és a dir, tret d’algunes urbanitzacions de qualitat amb xalet amb jardí i piscina, és la d’apartaments de 60 m2 i adossats de 80-100 m2.

Llevat de les darreres llicències que s’han donat, ara la construcció ha baixat molt, la majoria de llicències són d’obra menor. El mercat més actiu és el de les immobiliàries, amb la venda de cases, principalment als russos, i també la venda dels pisos que han restat en mans dels bancs.

Saturació

A l’estiu Torrevella està sobresaturada i el trànsit és complicat tot i que té   l’índex de vehicles per habitant (0,524) més baix de la comarca.

Com que l’oferta d’habitatges de vacances és enorme i el negoci de venda i lloguer sempre es fa a la baixa, els preus han caigut molt. A hores d’ara el mercat té un important estoc d’habitatges en mans dels bancs i una oferta major de particulars amb necessitats de vendre, per això, s’hi poden trobar bungalows en urbanitzacions modestes per 36.000 euros. Si mirem l’informe anual sobre el lloguer mitjà en primera línia de platja de la costa valenciana, veurem el destí més barat és el de Torrevella, 240 euros al mes per un pis de 65 m2.

Un altre problema de Torrevella amb les ciutats del País són les comunicacions, encara que té l’autopista AP7, aquesta obliga a fer prop de 25 km més. Les altres connexions són: la N-332, que està desdoblada i passa pel nord per Santa Pola i Guardamar i pel sud per San Pedro del Pinatar, està totalment saturada a l’estiu;  i l’altra, la CV 95 a Oriola, que és també de doble sentit, però a l’estiu també està totalment col·lapsada. Cal entendre que aquestes carreteres passen per llocs d’alta densitat d’habitatges que multipliquen la seua població durant l’estiu per 4 o 5 i, que al mateix temps, serveixen per accedir als centres comercials, hipermercats, restaurants, i polígons d’oci que s’han construït a dojo a les seues vores. Per reblar el clau, el tren va desaparèixer cap als anys 80.

Torrevella, històricament tan escassa d’aigua, té aquest problema totalment solucionat. Fins i tot en anys de sequera no li ha calgut aigua de la gran dessaladora –300 milions d’inversió-, que s’hi va construir fa pocs anys, perquè amb la del transvasament Tajo-Segura ja en té prou. Tota l’aigua que produeix la dessaladora s’exporta.

En 2012 Torrevella tenia 103.720 habitants, amb un espectacular creixement 2001-2012 del 76,3%. El percentatge d’estrangers és del 52,9%. Segons les dades del padró municipal de 2014, la població és de 108.060 habitants. L’INE calcula que el cens està inflat en 15.000 persones (també hi ha molts residents de llargues temporades no inscrits). Segons la nacionalitat d’origen la població es distribueix així: Espanya 50.721; Regne Unit 12.747; Rússia 5.035; Alemanya 3.912; Suècia 3.239; Marroc 3.077; Bulgària 2.971; Romania 2.762; Països Baixos 2.402; Ucraïna 2.230; Bèlgica 1.651; Finlàndia 1.343; Itàlia 1.197; Irlanda 1.000; Colòmbia 999; la Xina 942; Algèria 907; Índia 899….

La densitat de població, si agafem les dades municipals, arriba a l’enorme xifra de 1.521,97 hab./km2. La piràmide de població és, exageradament, la típica d’una ciutat amb residents estrangers que utilitza ma d’obra immigrant, cada vegada més barata, per a la prestació dels serveis. La població major de 60 anys és molt alta. Hi ha una altre pic, aquest no tan acusat, de població entre 30 i 45 anys. La població entre 0 i 20 anys és molt baixa.

A Torrevella hi viuen normalment unes 200.000 persones, quasi el doble de les censades. L’Ajuntament facilita l’augment del cens mitjançant ajudes al transport, beques a estudiants, subvencions de 3.000 euros als nou matrimonis i un complement d’uns 300 euros de mitjana en les dues pagues extres dels jubilats que l’alcalde lliura en mà en un gran acte social. La dèria municipal per inflar el padró és tan gran que l’INI ja l’ha obligat enguany a què, en el 2015, el rebaixe en 15.000 residents que realment no hi viuen, i que per tant no entraran en el càlcul de les aportacions de l’Estat.

El Servei d’Estudis de la Caixa xifra, en el 2012, un atur sobre la població activa del 16% però en aquests darrers dos anys ha augmentat bastant. Molts joves se n’han anat fora i els que hi romanen només troben feina de cambrer o similars. Els jubilats són, pam dalt pam baix, uns 30.000. Els residents jubilats són bàsicament anglesos, russos, nòrdics i alemanys. També venen residents joves a treballar, de Rússia i del Regne Unit, a banda dels treballadors immigrants búlgars, marroquins i sud-americans, etc.

Residents estrangers

Com sempre passa, els anglesos viuen a banda, no aprenen la llengua, aquí és el castellà, ni entren a defendre els reivindicacions socials. Sempre s’acomoden amb el poder local. Els russos són els que més han crescut els darrers anys, sempre busquen les millors parcel·les o xalets, els interessa molt veure el mar. Els més rics prefereixen anar-se’n cap a les platges d’Oriola on la qualitat de les urbanitzacions i la possibilitat de trobar llocs propers a la mar són millors.

Segons ens diu Grabiel Estany, Torrevella té una realitat econòmica diferent a la resta de la comarca perquè aquí no hi ha indústria ni agricultura. Hi ha 3 petits “polígons industrials” bàsicament de logística per al constructor. El 90% de les activitats industrials registrades estan dedicades a la construcció. Hi ha també algunes petites indústries, les més importants són d’uns 15 treballadors, com Torremar de menjars adobats, Valpercan d’oli industrial, Sal de los Lagos Rosa, dedicada a comercialitzar sal gourmet barrejada amb diverses espècies i aromes. Per altra banda, a l’agricultura s’hi dediquen unes 30 persones. La gent jove, especialment la millor formada, marxa del poble. En paraules del mateix Gabriel:

“La ciudad vive de los jubilados y del turismo de temporada. No se adivina otro futuro que el de las immobiliarias, los camareros y los dependientes de comercio, però aunque parezca mentira, uno de los grandes déficits de la ciudad es la baja calidad de la atención en el servicio turístico. La  gran mayoria de los trabajadores en contacto con los turistas ni saben dar la atención debida como profesionales del sector ni saben idiomas.”

Comerç i serveis

Si analitzem les dades econòmiques de l’Anuari Econòmic per a Espanya 2013 de la Caixa veurem que la quota de mercat de Torrevella està molt pròxim a la d’Oriola, encara que la crisi l’ha castigada clarament.

Per al seu pes demogràfic, el nombre d’activitats comercials a l’engròs no hi és massa important i a més ha patit una forta davallada els darrers anys. Aquests comerços es centren en el sector de matèries primeres, begudes i alimentació, i amb menor quantitat, en articles de parament de la llar, drogueria i perfumeria.

Per contra, el nombre d’activitats comercials al detall és el més elevat de tota la comarca, 1.939 establiments. Però tot i que el nombre d’activitats fa que la ciutat tinga un índex de superfície comercial considerable, 2,17 m2 per habitant, encara és inferior als índexs d’Almoradí i de Pilar de la Horadada. La raó la trobem en la diferència de superfície comercial dedicada al comerç tradicional. Així, el total de superfície comercial al detall de Torrevella és de 224.613 m2, un 22% més que Oriola. A l’alimentació n’hi dedica 63.843, menys que Oriola, però les botigues tradicionals arriben a sumar 12.519 m2 comercials,  la resta de la superfície comercial correspon a supermercats (s’han arribat a comptar 7 Mercadonas)

La superfície comercial al detall de productes de no alimentació és de 131.522 m2 i hi destaquen els 62.000 m2 de productes per a la llar.

A banda, la ciutat ofereix tota la resta de formats comercials i de manera abundant: Comerç mixt 29.248 m2, hipermercats 18,000 m2, magatzems populars 3.099 m2, i 2 centres comercials (un d’ells un Carrefour) amb 41.244 m2.

Torrevella també té una oferta molt gran de bars i restaurants de totes les tipologies, grandàries i franquícies, només de restaurants n’hi ha 55. Hi ha alguns restaurants que fan bona cuina com el Barlovento i el Mesón Costa, però en general l’oferta no es distingeix per la seua qualitat i una bona part respon al model bar-casa de menjars de barri o al tipus de restauració que ofereixen els centres comercials i polígons d’oci.

El comerç de la ciutat i la zona de marxa han patit una forta crisi els darrers anys. L’obertura d’altres centres comercials i d’oci més grans i moderns ha reorientat la demanda, no només de la comarca sinó també de la mateixa ciutat, cap a altres indrets i, en concret, cap el centre comercial de La Zenia d’Orihuela costa. Tot i això, Torrevella té l’índex turístic més elevat de la comarca.

L’oferta turística reglada el 2012 era de 12 hotels amb 1.506 places, 2 hostals amb 59 places, 1 càmping de 1.572 places i 391 apartaments amb 1.752 places. Hi ha hotels que han tancat per reconvertir-los en prostíbuls o en residencia de vells. Recentment s’ha inaugurat un hotel de 4 estrelles, però no funciona molt bé.

Les principals activitats turístiques del municipi més enllà de les platges són: el Parque Aquàtico amb 15 activitats d’aigua; Torrevella Nautical Experience per fer esport de vela i submarinisme i cursos de formació nàutica, la Ruta Salinera i la Ruta del Parc Natural de les llacunes de Torrevella i la Mata

La Ruta Salinera en realitat és un recorregut pels diversos recursos turístico-culturals de la ciutat sobre la importància de la sal. Aquests es troben al voltant de l’antiga estació de ferrocarril del segle XIX i són: l’Acequión i el seu Pont de Carreu del S. XV, el Centre d’Interpretació de la Indústria Salinera, l’explotació salinera, el Museu de l’Havanera Ricardo Lafuente, la Sala d’Exposicions i l’inici de la Via Verda.

Un gran patrimoni natural

Però sense cap mena de dubte, el patrimoni natural i mediambiental més important que té Torrevella és el Parc Natural de les Llacunes de Torrevieja i La Mata. El Parc té una superfície de 3.700 Ha., de les quals 2.100 són làmines d’aigua (1.400 Ha. de la Llacuna de Torrevella  i 700 Ha de la de la Mata), mentre que la resta correspon a les redones i muntanyes. La vegetació pertany a dos àmbits, la de saladar, canyissar-jonquera i la de muntanya. La fauna és famosa per les aus, cal destacar el flamenc, el cabussonet collnegre, la cigonyola i l’avoceta. El Parc compta amb un Centre d’Interpretació i recorreguts senyalitzats. Cavanilles ja va descriure les llacunes i els inicis del negoci de la sal a Torrevella:

“Cinco leguas al sueste de Orihuela, y 1684 varas castellanas ántes de llegar al mar hay una laguna de 25.410 varas de periferia, cercada por varios hitos, que forman una línea de 29.946 varas. … No comunicaba antiguamente el mar con la laguna ….. hasta que se descubrió el modo de hacerla útil, introduciendo en aquella hondonada agua de mar que mezclada con la lluvia y cristalizada después por el ardor del sol desde Mayo hasta fines de Julio rinde quantiosas sumas. Para conducir el agua del mar al fondo de la salina se excavó un canal de 1684 varas ….. Hállase este (el embarcadero) en el comedio de la ensenada, y es una plaza espaciosa terminada por un muellecito, todo muy enlosado y limpio: alrededor de la plaza corre un muro, y en aquel recinto van echando la sal desde un como segundo piso, conducida allí en carros desde la salina. Los hombres destinados á cargar las lanchas de sal la trasportan á ellas desde la plaza sirviéndose de espuertas…… La bondad de la sal y el baxo precio en que se vende á los extranjeros ….. trae los navegantes de las naciones europeas, y puebla de buques aquella rada”.

És una veritable llàstima que aquestes llacunes, amb un parc de zones humides que es podria perllongar i connectar amb el Fondo d’Elx, haja de suportar las pressió immobiliària i la destrucció d’un paisatge únic. Les llacunes de la Mata i Torrevella haurien de gaudir d’una major àrea de protecció perimetral i paisatgística, la qual cosa no seria incompatible ni amb el foment d’una indústria lligada a la sal ni amb la promoció decidida d’un turisme de natura i de la salut.

Alguns dels residents alemanys i nòrdics han comentat en diversos mitjans de comunicació que els metges dels seus països els han recomanat llocs com Torrevella per l’efecte beneficiós que les salines tenen respecte de malalties com l’artritis, l’artrosi, el reuma o la psoriasi. Si a més, tenim en compte la tradició de balnearis de la ciutat, no caldria inventar moltes coses més que associar a aquests tot el tema de tractament mèdics i una oferta hotelera escaient

Ara com ara, però, el gran atractiu turístic de Torrevella no és un altre que el sol, 3.300 hores anuals, i el baix preu dels immobles, i pot ser també el fet de ser una ciutat impersonal i d’al·luvió, on hom pot viure sense haver d’explicar res, i ni tan sols parlar, amb ningú. De fet, uns anys per altres, una mitjana de 40 persones son trobades mortes de causa natural, soles, a sa casa.

Equipaments

Torrevella té molt bones infraestructures esportives, la qualitat i neteja de les platges és bona i les activitats culturals són les comunes als ajuntaments governats pel PP, molta festa popular centrada en l’estereotip folklòric espanyol. De tota manera repassarem la resta d’infraestructures culturals i esportives que ofereix la ciutat, però donem una data significativa prèvia, el nombre de línies de banda ampla per habitant, 0,1771, és el més baix de tota la comarca. Els equipaments són:

El Centre Cultural Mare de Déu del Carme que acull les instal·lacions de les escoles municipals de dansa, pintura i fotografia, també és la seu de cursos de postgrau de la Universitat Miguel Hernández. El Palau de la Música, amb el seu auditori, és la seu del Conservatori de Música i de la Unió Musical Torrevejense. El Teatre municipal, que compta amb una sala principal per a 700 persones, programa tot tipus d’espectacles, des de concert a ballet o òpera, tot de qualitat mitjana-baixa. Actualment les obres del teatre han entrat en un procés judicial atès que Els Verds i Esquerra Unida denunciaren sobrecostos no justificats i pagats a Acciona de més de 4 milions d’euros.

Darrerament cal parlar de la Ciutat Esportiva, una dotació de qualitat amb una superfície de més de 300.000 metres quadrats, amb pavelló esportiu, Palau dels Esports, frontons, piscines, pistes d’atletisme, camps d’esports, etc.

Corrupció i crim organitzat: alerta!

Però una de les qüestions que més ha perjudicat la imatge, i la qualitat de vida, de Torrevella és la corrupció i els delictes i agressions de caràcter mafiós. No pot estranyar que alguna gent de la ciutat rebatejaren la comarca amb el nom de la Vega Sicília. I és que la manera com s’ha desenvolupat l’urbanisme local, de grans densitats i urbanitzacions laberíntiques que hi permeten viure i passar totalment desapercebut, són del tot idònies per a certes organitzacions criminals. El president del TSJV ja deia fa uns 10 anys que “algo está pasando en Torrevieja cuando hay 22 muertes violentas al año”.

Els ciutadans de Torrevella són conscients de l’actuació de les màfies, conviuen amb ella i en saben de la violència que exerceixen, però ho veuen com en una pel·lícula, perquè en la seua vida quotidiana no se la troben. La gent sap de la seua existència, però no vol saber-ne res més del tema. Tot i això, amb qualsevol persona que parles de la ciutat et parlarà de la part més visible, la prostitució al carrer, l’augment del nombre de clubs de xiques, el tràfic de drogues i l’ús d‘armes de foc.

Li preguntem a Gabriel Estany sobre la qüestió:

“aunque en los últimos años el fenómeno se ha mitigado, en parte por algunas acciones exitosas de la polícia i de la Interpol, y en parte por que la crisis ha hecho bajar mucho las operaciones de tipo económico, la ciudad padece de graves problemas de seguridad, no solo robos sinó también asesinatos mafiosos. Hay mucha droga y mucha prostitución, pero también mucha hambre, más de 1.000 personas pasan hambre y viven más o menos de la caridad. Para acabarlo de rematar, el ayuntamiento se ha visto involucrado en diferentes casos de corrupción”

Jesús Sanmartín, professor de ciències polítiques de la Universitat d’Alacant, expert en serveis d’intel·ligència i seguretat internacional, va explicar al setmanari El Temps[8], l’any 2008, les raons per les quals les màfies de l’est d’Europa es van instal·lar Torrevella:

“sabien que podrien netejar el seu capital fent servir la corrupció urbanística, i d’aquesta manera, també, finançar el terrorisme internacional … Les principals obres especulatives lligades al món de les màfies i del crim organitzat van tenir la connivència d’empresaris, polítics i funcionaris comprats. I els noms els sabem ….El Baix Segura és “el paradís de la màfia; cada vegada n’hi ha més i d’orígens més diversos. Hi han sorgit grups criminals nous amb elements iranians, nord-africans, italians i llatino-americans que diversifiquen les àrees d’actuació”….” La implantació de les màfies al Baix Segura, i més concretament a Torrevella, és una font de descrèdit amb vista als nostres socis de l’OTAN i de la Unió Europea. Ha generat una vulnerabilitat important en punts sensibles de la seguretat nacional, però per raons òbvies, no puc donar-ne més detalls”

En el mateix magnífic article de Víctor Maceda a El Temps també fa referència a la nul·la professionalitat dels caps de la policia local, avui pendents de judici, uns responsables posats a dit per l’exalcalde Hernández Mateo. En aquest sentit José Manuel Dolón, portaveu de Els s declarava”

“Tenir gent amb aquesta capacitat al capdavant de la policia local és com posar un xiquet a conduir un autobús”.

Tot i que l’ombra de l’exalcalde és allargada i arriba fins l’expresident Camps, una darrera sentència de començament de l’estiu arribava a la conclusió que l’ exalcalde del PP i exdiputat valencià,

“(Pedro Ángel Hernández Mateo) prevaricó de forma continuada al adjudicar el servicio de recogida de basuras en base a un informe con falsedades con el único objetivo de dar a un holding concreto el servicio.”

Per altra banda, està en fase d’instrucció el cas d’una llicència d’obra per la planta de transferència de residus a la UTE Acciona-La Generala, que també té la concessió del servei de recollida de residus sòlids. La llicència s’atorgà amb cinc informes tècnics en contra i sense estudi d’impacte ambiental. En aquest cas estan imputats per prevaricació l’exalcalde, el regidor d’urbanisme i la secretària de l’Ajuntament.

Alguns partits polítics de l’oposició es queixen perquè moltes accions legals contra les decisions urbanístiques del PP, que porta des de l’any 1988 en el poder municipal, no prosperaren. Victor Maceda[9] entrevistà per a El Temps a José Manuel Dolón, regidor des del 1991 per EUPV, i ara en Els Verds.

“¿Quantes denúncies per infraccions urbanístiques hem presentat i el fiscal anterior, Ricard Cabedo, es va fer el sord?”. Ell mateix contesta la pregunta: “En van ser moltes, però la família de la seua dona [la socialista Juana Serna] té una de les immobiliàries més importants de la zona”.

L’empresa Acciona apareix sempre involucrada amb les obres i concessions municipals d’una manera privilegiada, segons ens conten, també és, però, l’empresa que ha contractat, amb la intervenció directa i discrecional de l’Ajuntament, 250 persones per a la recollida de la brossa. Acciona, a més del contracte de residus sòlids i del teatre investigat per sobrecostos milionaris no justificats, també ha estat l’empresa que ha construït un seguit d’obres públiques: per a l’Ajuntament, el palau d’esports, el palau de la música i el conservatori; per a la Generalitat, 2 col·legis i l’auditori internacional; i per a l’estat, la construcció i la gestió de la dessaladora .

L’Ajuntament, que recapta molt per l’IBI, té un pressupost mitjà per habitant de 924,38 euros. Els ingressos, a euros constants, s’han mantingut estables des de 2002, ara són uns 96 milions d’euros. Per contra, les inversions reals han fet una davallada permanent des del 2002, ara venen a ser, en euros constants, la tercera de les inversions d’aquell any. El deute municipal va pujant paulatinament, es situa en 702,06 euros/habitant. Una tercera part del pressupost es destina al pagament de treballadors municipals. Segons Gabriel Estany:

“La deuda municipal va siendo elevada porque deben mucho dinero en expropiaciones y en proyectos municipales fallidos. Por ejemplo: El Balneario Lorito, 1,5 millones de proyecto y finalmente no autorizado por la Generalitat. El proyecto de reforma del Puerto de Calatrava, 100 millones y tampoco se realizará. Además en muchas obras y en otras contrataciones municipales han habido pressupuestos sobredimensionados i después, muchas veces, sobrecostes importantes. Como muestra la web municipal ha sido valorada en 634.000 euros, o el concurss de Habaneras y polifonia que cuesta al municipio 2 millones de euros i prácticamente no se ninguno, además, las corales se han de quedar en hoteles de otros municipios porque aquí no hay plazas para hospedarlos.

Lo peor es el nivel de corrupció de la ciudad. El ex alcalde ahora entrará en la prisión pero tiene muchas más cosas oscuras. La gente se pregunta cómo es posible que entrara de mancebo de farmacia y salga lleno de millones. Hay mucha voces que dicen que es muy sospechosa la compra de terrenos en Almoradí que inmediatanmente después fueron recalificados.”

Clientelisme del PP, debilitat socialista, oposición emergent

El PP en tots els anys de govern ha bastit un sistema de control de la societat molt important. En primer lloc controla bona part dels mitjans de comunicació. Així, els corresponsals de l’ABC i de La Verdad són del PP; Tele Torrevieja, és una TV local privada del PP;  La SER és pro PP  entre altres coses perquè es juga la publicitat; Onda Cero i Informaciones van més al seu aire, procurant traure una mica de tot. Només actua amb independència TorreGuia.

Una altra situació curiosa de Torrevella és la baixa participació electoral, per altra banda, bastant controlada i no només per la premsa. A les eleccions vota el 50% del cens, només unes 22.000 persones. El PP treu uns 11.000 vots, és a dir, aconsegueix la majoria absoluta amb el 25% dels vots de la població. A més ens diu Gabriel Estany:

“El cens electoral en les generals és de 40.000 persones. El cens electoral en les municipals és de 44.000 persones. A més hi ha 27.000 estrangers no inscrits”

El PP ha desenvolupat un eficaç trama clientelar, encara que l’origen dels diners no sempre estiga clar. La majoria dels votants del PP viuen al centre, són els de Torrevella de tota la vida i es coneixen entre ells, venen a ser entre 10.000 i 12.000 persones. Els ajuntaments del PP sempre li han donat un tracte de favor al centre de la ciutat, tenen les millors inversions, les millores urbanes, l’enllumenat de Nadal, les ajudes municipals, les activitats de promoció, etc. Aquestes persones són les que més participen en les eleccions.

A més, l’Ajuntament té 600 funcionaris, la gran majoria hi ha entrat de la mà del PP. Les empreses locals que contracten amb l’Ajuntament tenen unes relacions de caràcter clientelar, ja hem vist el cas d’Acciona. Les associacions locals també estan controlades per l’Ajuntament via subvencions i la promoció de persones del partit, i no parlem de les ajudes als jubilats.

Víctor Maceda a l’article de El Temps que ja hem citat, arreplega molt bé la capacitat de mobilització popular de l’exalcalde. Només caldria afegir-hi que moltes de les associacions no només signen les peticions de suport i d’indult, sinó que són les encarregades d’arreplegar les signatures entre la societat torrevellina. Aquesta manera d’actuar ja es va fer visible en les campanyes per fer fills adoptius de Torrevella a Francisco Camps i a Federico Trillo.

“L’ex-alcalde de Torrevella va fer mans i mànigues per salvar-se de les reixes. El moviment més important va ser una petició d’indult per raons “humanitàries” –un intentin extremis  que va resultar inútil– signada per 31 dels 55 diputats del PP a les Corts i una miscel·lània de la societat torrevellenca: des de capellans, monges i catequistes fins a l’ex-presidenta de l’Asociación contra el Cáncer o la presidenta de Viudas de la Esperanza, des de representants de les colònies sueca i ucraïnesa fins a familiars de malalts d’Alzheimer o de disminuïts físics, des d’ex-regidors socialistes fins a ex-regidors del PP local, com Daniel Plaza, medallista en els Jocs Olímpics de Barcelona que ha hagut de dimitir per haver trucat amb el telèfon mòbil pagat per l’Ajuntament a centenars de línies eròtiques i de contacte amb prostitutes, un cas pel qual hi ha imputats dos regidors populars més. També signaven la petició, és clar, l’intendent de la policia local, Alejandro Morer; l’inspector Carlos Illán, a qui van entrar a robar a casa –cosa que va desencadenar el cas de les tortures–, i, curiosament, una inspectora d’Hisenda, Inmaculada Gómez.”

La tercera pota del control social del ex alcalde era el pagament de sobresous i prebendes als regidors de l’ocupació. Això explica les contínues escissions al PSOE i que a Torrevella, fins temps ben recents, ha estat considerat un partit que no ha actuat amb criteri polític propi sinó acceptant les directrius del PP.

La cosa pot canviar

Però les coses han canviat i sembla que porten camí de canviar encara més. El treball que està fent els darrers anys la regidora Fanny Serrano, experta en urbanisme, destapant les il·legalitats en els diversos expedients urbanístics, està donat els seus fruits. També cal posar en relleu la tasca continuada de Els Verds, que no han aturat la seua acció fiscalitzadora i de denúncia d’irregularitats municipals. Per l’altra banda, en part per la pressió de l’entorn, en part perquè ja no podien aguantar l’ambient putrefacte del PP, encapçalats per Domingo Soler, ex sotsdirector general del Ministeri de Defensa, es van escindir 300 persones del PP i van crear APT. Aquesta llista electoral va aconseguir en les darreres eleccions 4 regidors

Gabriel Estamy ens diu que un dels problemes de Torrevella és l’existència d’un poder endogàmic, d’unes 8 famílies els cognoms de les quals controlen tota la vida local. Són els Patas Negras, els descendents d’aquelles famílies de mariners i contrabandistes que un bon dia es dediquen també a l’especulació urbana. Ens conta que el dia 31 d’agost, el dia de sant Ramon no-nat, és la festa dels Patas Negras i celebren que s’ha acabat els turistes i la ciutat torna a ser d’ells.

I mentre aquesta xarxa caciquil continua controlant els negocis de la ciutat, i pactant negocis amb qui no s’ha de pactar, la ciutat s’ha convertit en un territori de ningú, una ciutat de nouvinguts, sense cohesió social, sense cultura, amb una manca d’esperit i de projecte de futur propi, i sense treball per als seus fills per culpa d’un model erroni i caducat. Una ciutat on la més gran de les sues virtuts és el desarrelament.

I el tema de la llengua

Gabriel Estany, d’idees socialistes, veu que prenc les notes en català. Em diu:

“Yo estoy muy contento aquí porqué llevo mi hija a escuela y allí escucha y convive con muchos idiomas y culturas, però aquí, si quieres que alguien te lea pon Torrevieja y escríbe el artículo en castellano. Desde la guerra de Sucesión que en la Vega Baja nadie habla catalán, por tanto no tiene sentido ni que lo exijan para ser funcionario.”

 

Intento explicar que no entenc aquesta animadversió militant cap a la llengua del País, que es dóna (no només!) en molta gent del Baix Segura. Vull argumentar que aquestes postures són les pròpies d’un nacionalisme excloent i autoritari. Però ell té presa. S’ha fet tard…. He pensat que el més correcte és dir-li-ho al meu editor i ell que faça el que considere més oportú.

 

 

[1] Crònica I. Ramon Muntaner. Edicions 62 i la Caixa. 1979

[2] De mar estant. Tono Fornes i Juan Gargallo. Tàndem. 2007

[3] Historia de Torrevieja por Francisco Rebollo Ortega. http://franciscorebollo.blogspot.com.es/

[4] De mar estant. Tono Fornes i Juan Gargallo. Tàndem. 2007

[5] Historia de Torrevieja por Francisco Rebollo Ortega. http://franciscorebollo.blogspot.com.es/

[6] De mar estant. Tono Fornés i Juan Gargallo. Tàndem. 2007

[7] Mutaciones espaciales producidas por el turismo en el municipio de Torrevieja. José Fernando Vera Rebollo. Investigaciones Geográficas – Nº 02 (1984)

[8] “La capital del delicte”. Víctor Maceda. El Temps 1576, 25-8-2014

 

[9] “L’ex-alcalde empresonat i el regidor alliberat”. Víctor Maceda. El Temps 1576, 25-8-2014

País Valencià, Segle XXI © 2020 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER