Joan del Alcàzar
La situació a Catalunya està cada vegada més complicada i preocupant. Recorda aquelles pel·lícules de submarins que pateixen una avaria greu o danys en acció de guerra, se’n van al fons i la temperatura dels reactors puja sense fre perquè no n’hi ha forma de refrigerar-los. De tant en tant, el mariner encarregat de mirar l’agulla de la temperatura diu allò de – “Tres cents quaranta i pujant”. L’agulla catalana ja fa estona que està en la zona roja del medidor i els protagonistes intercanvien mirades com les dels tripulants del submarí.
La confrontació entre el que en diuen bloc sobiranista i el que podríem dir bloc unionista, encapçalat pel Partit Popular, és cada cop més explícita. La vicepresidenta del govern de Madrid ha reconegut que estem davant el pitjor escenari possible. Sáez de Santamaria que, -tot i tindre el vici de parlar com aquell que explica obvietats a persones de pocs recursos intel·lectuals-, és l’única ministra políticament solvent del govern Rajoy, pensava que Mas no faria res al marge de la legalitat. Sembla que de les converses mantingudes a La Moncloa, el PP havia arribat a concloure que només calia deixar que Artur Mas es penjara amb la seua pròpia corda i que, quan això passara, l’aparició en escena del Tribunal Constitucional faria el que faltava per a desinflar el souflé català. Quins estrategues de via estreta, els del Govern de Madrid! Fan feredat.
La bona qüestió és que el bescuit no s’ha desinflat, entre altres raons perquè la situació ja no és un assumpte estrictament partidari ni, per suposat, està sota el control dels seus aparells, i menys encara del de Convergència Democràtica de Catalunya. Caldrà apuntar de passada que això de Convergència i Unió està ja in articulo mortis: la conjunció i que els unia és cosa del passat, atés que ni les formes mínimes es mantenen.
El PP voldria –o hauria volgut- que Artur Mas reculara, que es fera arrere i que això haguera desfet la [relativa] unitat d’acció dels partidaris de la consulta prevista per al 9 de novembre. El problema, però, és que el president Mas està dins d’un laberint del que li resultarà difícil d’eixir. No recorda la situació del President cap submarí, sinó la novel.la en la que García Márquez narra les darreres setmanes de vida del Libertador, Simón Bolívar. El general ja no tenia on anar, ni què fer, i la decadència física d’una vida d’excessos l’havia deixat convertit en una mena d’espectre d’ell mateix. Tret d’un molt reduït grup de fidels, Bolívar no tenia ni tan sols on retirar-se; destorbava els antics amics, i els enemics no volien sinó acabar definitivament amb ell.
No és visible, afortunadament, cap deteriorament físic en el president Mas; ans al contrari, sembla gaudir d’un excel.lent estat de forma. El paral·lelisme del que parlem rau en què potser aviat començarà a ser un destorb per a uns i per a d’altres. Mas ha entrat a un laberint (si som optimistes) o a un carreró sense eixida (si ens deixem arrossegar pel pessimisme), tot fugint dels silencis i de les [impresentables] formes polítiques de Mariano Rajoy.
Fa molt de temps que Mas va perdre el control de la situació, i només mou les seues peces a les caselles del tauler que els adversaris (que en són uns quants) li permeten o l’obliguen. El Molt Honorable català va tirar-la llarga en 2012, i va convocar eleccions. El resultat va ser dels que fan època: va perdre 12 escons al Parlament de Catalunya, en passar del 38.4 al 30.7 dels vots vàlids. Contràriament, Esquerra Republicana va més que duplicar els seus resultats de 2010 quant a escons (de 10 a 21) i quasi va doblar els vots (del 7.0 al 13.7 per cent). El Partit dels Socialistes també va patir una bona derrota, tot passant de 28 a 20 escons i perdent quasi un 4 per cent dels vots (del 18.3 al 14.4 per cent). A més, al Parlament van obtindre representació fins a set forces polítiques, en entrar també les CUP.
D’aleshores ençà, Artur Mas és un líder amb els peus de fang. Tard o d’hora el front sobiranista es trencarà o canviarà tant la correlació de forces que Convergència i Mas passaran a un segon esglaó quant al procés. Les enquestes diuen que ERC ja supera a Convergència, encara amb més marge del que va obtindre a les darreres eleccions europees; que el PSC està a la vora de l’extinció, i que el PP pot ser donat per desaparegut a Catalunya. Tot i amb això, les previsions parlen d’una forta inestabilitat d’un futur govern amb vuit organitzacions representades, atesa la irrupció amb força de Podemos, que encara fa valdre el seu discurs contra la Casta. Una mena de profecia que va acomplint-se dia rere dia, com hem vist aquesta setmana amb la corrupció de les targetes en diners negres de la cúpula de Bankia, precisament l’entitat del major desastre bancari espanyol de tots els temps.
Què farà Artur Mas el dia 9 i, sobretot, que farà després? Sabrem si està en un laberint o en un carreró sense eixida. El més important, però, és que cada dia que passa queda menys temps per a la política amb majúscula, i a més a més els qui haurien de dirigir-la no donen la talla. És difícil creure que Rajoy siga un interlocutor vàlid per a una política de negociació i de pacte; difícil per no dir impossible. Tot i que les enquestes diuen que tres quartes parts dels electors catalans volen votar, des de Madrid no saben més que parlar del deure sacrosant de complir la llei i de demanar iniciatives als altres. Per a quan les iniciatives de Rajoy? És clar que la llei s’ha d’acomplir. Però, quan la distància entre la llei i segments majoritaris de la societat es demostra tan gran, cau pel seu pes que ha arribat l’hora de revisar la llei per actualitzar-la i posar-la en sintonia amb la nova realitat social.
No és senzill fer això. I demana temps, compromís i lleialtat entre els negociadors. Ara per ara tot són exigències innegociables, preses i falta de lleialtat per totes dues bandes. Pel que fa a Artur Mas, si es deixa arrossegar pel clima polític que ell i d’altres han contribuït a crear entre bona part de la ciutadania de Catalunya i vol immolar-se política i personalment, tots ho lamentarem. Tal vegada rellegir García Márquez i El general en su laberinto li ajudaria a veure un poc més clar entre tanta boira.
Publicat al bloc Escriure en l’aire
