Nèstor Novell
En plena horta del Segura s’aixeca de sobte una massa calcària, repelada i ocre, de 572 m d’altitud que contrasta molt amb al verd intens tipus oasi de l’horta: és la Serra de Callosa, avui foradada pel túnel de l’AVE. Tot i l’aridesa del clima i l’escassa vegetació, al seu vessant sud-est es troba el Paratge Natural Municipal de la Pilarica, d’alt valor paisatgístic i des on es pot tindre una magnífica vista de la comarca. La Serra de Callosa ha estat sempre un dels punts de referència i d’orientació dels mariners, especialment dels pescadors de Santa Pola. També s’hi troba el mil·lenari Castell de Callosa, el Castillico. Segons Madoz[1]:
“Es una sierra muy escarpada, y de difícil acceso generalmente; son frecuentes los repechos, cortes perpendiculares y precipicios que ofrece, siendo estos mucho mas considerables al E. y S. Las peñas son de mármol negruzco, sólido, con vetas espáticas descarnadas, y pocos vegetales. En su cumbre, hacia Levante, hay una suntuosa ermita, dedicada á San Roque….. desde cuyo punto se goza de una vista deliciosa y se descubre un horizonte muy dilatado.”
A les faldes meridionals d’aquesta serra totèmica s’assenta Callosa de Segura, també als seus peus, i acabant-la de rodejar, s’hi troben a un costat Redován, i a l’altre Cox, amb el seu gallard castell. Tots dos pobles d’un marcat caràcter agrícola.
El orígens de Callosa es remunten a la cultura argàrica, després arribaren els grecs: hi ha restes d’un amfiteatre grec i romà. Al segle X ja s’hi troba fixat el nom de Qalyusa, que pot derivar de “castell de la roca”, encara que hi ha qui diu que el nom prové de la família Kal Yusa, que governà la població entre els segles IX i XI des del veí castell de Cox.
Callosa va ser conquerida en 1265 per Jaume I i en 1296 per Jaume II. Quan el tractat d’Elx de 1305 la incorpora definitivament al regne de València, la població era majoritàriament catalano-aragonesa. Al segle XVI tota la demarcació d’Oriola patirà de manera especial la guerra de les Germanies, Callosa no es recuperarà fins a les darreries del segle. En 1579, cansats dels abusos de la ciutat, es segrega del municipi d’Oriola amb el nom de Callosa d’Oriola. La població no va patir directament l’expulsió dels moriscos en ser un lloc de cristians vells, pel contrari, va aprofitar l’ocasió per fer-se amb les millors terres dels municipis veïns. El 1638 se li concedeix el títol de vila amb el nom de Callosa de Segura i, amb aquest nom, va participar en les darreres Corts valencianes de l’època foral el 1645. Al segle XIX Alfons XIII li dóna el títol de ciutat, segons conta la llegenda local, per la impressió que li causà la magnífica església renaixentista de Sant Martí.
Segons David Bernabé Gil l’estructura de la propietat agrària a principis del segle XVII estava molt polaritzada, de manera que el 14,3% dels propietaris acumulava el 71% de les terres de l’horta i un 30% dels propietaris tenien terres de menys d’1Ha., per la qual cosa difícilment podien ser autosuficients.
Les epidèmies de pesta al segle XVII, especialment la de 1648, i amb menys virulència les de 1665, 1682, 1691 i 1694, ocasionaren la mort de més de la meitat de la població. Callosa va restar aïllada per evitar el risc de contagi[2].
“Siendo entonces Pueblo de unos 250 vecinos, había día que morían 30 personas. Murieron en Callosa y su término, en menos de un año, dos mil ochocientas diecinueve personas. Las calles se llenaron de yervas, pues apenas abia quien fuera por ellas; las Huertas se hicieron esteriles, por no haber quien las cultivase.”
Les conseqüències de l’epidèmia, i després amb la pèrdua de la guerra de Successió, va provocar l’arribada d’importants contingents de població murciana i, la consegüent substitució lingüística. Encara a Callosa, però només en alguna de les pedanies, parla valencià un 5% de la població. A banda del poble, els callosins es reparteixen per les pedanies de Lo Cartagena, Callosilla, El Cementerio, Los Dolores, Palmeral, San José i Vereda de los Cubos.
Al final del segle XVIII, concretament en 1783, 1793 i 1797, es produïren un seguit de riuades de gran poder destructiu. La història del Segura està escrita a base de riuades devastadores, les més recents les de 1956, 1982 i 1987. Però també a Callosa les pluges torrencials són perilloses per la proximitat de la muntanya, així que, des d’antic, s’han hagut de fer a la muntanya infraestructures de contenció de l’aigua i de despreniments de roques. Pascual Madoz ja escriu dels elevats costos que va suposar protegir la població de la Rambla de Monroig.
Sortosament, el municipi pràcticament no es va veure afectada pel gran terratrèmol de 1829 que va destruir gran part dels pobles de la comarca.
Els segles XIX i XX són de molta emigració cap a Europa, bàsicament per a fer treballs agraris i treballs domèstics, atesa la baixa qualificació de la població. Entre els anys 50 i 60 del segle passat en van emigrar unes 7.000 persones, d’una població de 12.000.
Callosa té un terme menut, no arriba als 25Km2. El 2013 comptava amb una població de 18.034 habitants, el 16,5% de la qual és estrangera, entre els que destaquen el col·lectiu d’africans, prop de 2.000, i el de sud-americans 455 persones. La piràmide d’edats mostra un elevada proporció d’habitants entre 30 i 40 anys i de menors de 10 anys, tot producte de una immigració de ma d’obra barata que treballa al camp i als serveis. A diferència d’altres indrets de la costa, Callosa presenta una població major de 65 anys reduïda. El 2013, l’atur hi atenyia la important xifra de 2.250 persones.
Encara que per Callosa passava la carretera nacional Alacant-Múrcia, el gran impulsor de l’economia de Callosa va ser el ferrocarril Alacant-Múrcia. El tren va facilitar la mobilitat de persones i dels productes agraris i industrials de Callosa. Cal dir que la producció de productes derivats del cànem: xarxes i espardenyes té una històrica tradició a la població. Cavanilles[3] escrivia en 1797:
“hoy tiene 850 vecinos, todos labradores, excepto los ocupados en 25 telares de lienzo, en 5 calderas de xabon, y como 200 en hacer alpargates. Es lástima no se fomenten estos ramos de industria, cuya materia prima la producen los campos del término: seria entonces mayor el consumo de cañamos y linos…. Estas y el incremento que recibiria la agricultura prestarian fondos para los gastos públicos, tan necesarios como los que actualmente se hacen para contener las aguas de la rambla de Monroig, dirigiéndolas de modo que preserven la villa de todo riesgo…..que sin duda destruirian el pueblo más hermosos de la huerta. Tiene espaciosas calles, casas sólidas, muchas de mármol negro, y edificios magníficos, qual es el pósito y la Iglesia”.
Aquesta indústria, de caràcter familiar, sempre ha estat un conreu de misèria i ha perdurat a base de pagar salaris miserables. El treball del cànem, a més, era el causant de moltes malalties respiratòries entre la població.
Als anys 70 del passat segle, després del boom de la sabata a Elx, es produeix un gran creixement de la indústria de la sabata a Callosa. Amb el temps la població s’especialitzarà en sabata de seguretat i especial: militar, esportives, d’obra, bombers, etc.
Hi ha empreses que complementen la producció de sabates especials amb la producció de xarxes i fil de seguretat, ara ja són de nylon, tant per a pesca com per a diversos usos esportius, incloent-hi les xarxes de porteries de futbol o la corda d’escalada. En realitat a hores d’ara la indústria callosina per excel·lència és la fabricació de cordell i xarxes, fins al punt de convertir-se en un dels primers productors mundials d’arts de pesca.
Gran part dels diners obtinguts de la fabricació de sabates s’han desviat al sector immobiliari de la costa i amb la crisi algunes empreses han desaparegut. D’empreses importants avui només en queden Panter: botes d’aigua i de seguretat i xarxes; i IRC: Xarxes esportives i fil de seguretat.
En general, els salaris en aquestes indústries són baixos, només contracten personal sense formació. El treball més comú és el de cosir xarxes de seguretat. Els treballadors solen tindre entre 40 i 50 anys i cobren de mitjana 800 euros al mes. Per a la gent jove i amb estudis no hi ha feina. El Pla d‘Ocupació del 2010 no va ser altra cosa que tirar a la gent fora i tornar-la a contractar a meitat de preu.
Una altra empresa de la localitat és JZM, coneguda per la seua marca Kiki, la primera empresa de l’estat en fabricació de pinso per a ramat. Hi havia una altra empresa important, aquesta de transport, Transmanolet, però ara ha concentrat tota l’activitat a Almoradí.
Callosa a diferència de molts altres pobles valencians presenta un gran equilibri sectorial. Les contractacions a l’octubre del 2013 foren un 33,6% en agricultura, un 25,4% en indústria, un 36% en serveis i només un 5% en construcció. L’atur (20%) es concentra en el sector serveis 46,5%; indústria 19,2%; construcció –encara que la majoria treballaven fora del municipi- 17%; i en l’agricultura 7%.
Les activitats de la construcció no són especialment rellevants, de totes les activitats industrials el 61,80% són manufactureres. En realitat la construcció i el comerç a Callosa han prosperat en la mesura que ha crescut la ciutat. L’eixample de Callosa és de carrers amples, amb construccions elevades, vertebrats per l’Avinguda de la Diputació. No ha obert noves urbanitzacions i ha tingut un creixement moderat i sempre fent ciutat. Des de l’any 1990 fins al 2010 només n’han construït dues illes noves. La ciutat compta de 6.445 habitatges principals i 405 secundaries, però té un alt nombre de cases deshabitades: 1.598.
La part antiga, ubicada al peu de la serra i presidida pel Santuari de Sant Roc, manté la seua estructura medieval i conserva diversos casalots nobiliaris i un Ajuntament ben mantingut i acurat.
La quantitat d’activitats dedicades al comerç a l’engròs és modesta, principalment són d’alimentació i begudes. S’hi pot trobar tot tipus de comerç al detall per a la ciutat i els pobles veïns, a més, disposa de 6 supermercats i d’un atractiu mercat municipal, ben cuidat i d’èxit comercial. Amb la crisi s’han tancat molts negocis. La ciutat ofereix un significatiu índex de 1,62 m2 de comerç al detall per habitant. En total l’oferta al detall és de 29.159 m2, dels quals el 40% estan dedicats a l’alimentació.
En el tema d’oci i restauració, la gent de Callosa com la de Oriola, prefereix anar-se’n a la costa. L’oferta turística només és de 8 restaurants. No disposa d’hotel, ni de càmping ni d’apartaments turístics.
La seua agricultura, de regadiu, tradicionalment important, es dedica a la carxofa, el blat, el cotó i els cítrics. Ara els principals conreus agrícoles són els cítrics, llimes i taronges. Encara hi ha parcel·les dedicades al conreu del cotó, que històricament va ser molt important.
A Callosa hi ha una extensa xarxa de sèquies per assegurar el regadiu. Pel seu terme passa la sèquia reial de Callosa, que naix a l’assut del Segura construït al centre d’Oriola en 1334, i de la que n’ixen nombrosos ramals. El problema tradicional del regadiu callosí han estat els anys de sequera i les disputes de l’aigua amb Oriola i Cox pels drets de l’aigua de reg a l’estiu.
Ramon Sarmiento, diplomat en Biblioteconomia i Documentació, ens ha fet un lloc en el seu treball final de carrera i ens acompanya i explica amb estima el seu poble. Com tot jove que acaba la carrera la seua preocupació per trobar feina és enorme. Ens diu desolat que a Callosa els joves no tenen altra alternativa que emigrar. No hi ha treball i l’atur es concentra en la gent millor preparada i entre la població de 25 a 35 anys. De fet, cada vegada menys joves van a la Universitat, que en el cas de Callosa, per qüestions d’accessibilitat, prefereixen anar a Múrcia que no a Alacant.
“El Ayuntamiento tampoco está haciendo nada por el pueblo. No tiene ninguna política económica y menos cultural, pero el problema principal es que está muy endeudado. Debe más de 20 millones de euros cuando su presupuesto anual está sobre los 10 millones.”
Mirem les dades disponibles i vegem que certament el pressupost mitjà per habitant s’ha anat reduint de manera important. Ara és de 594,16 €/hab., més o menys el nivell que tenia el 2002, mentre que en 2009 era de 1.332,75€/hab.
Per la seua banda, el deute municipal ha anat creixent considerablement, i el 2012 arribava als 927,92€/hab. A més però, si mirem les inversions reals vegem que aquestes pràcticament han desaparegut: El 2009 n’eren de 6.696.810€ i al 2012 de només 241.850€ .
Hem de concloure que Callosa no ha sabut trobar la fórmula per innovar i fer competitiva la seua tradició industrial, una aptitud, d’altra banda, de la que manquen la majoria dels pobles de la seua comarca.
Parlant del poble li comente a Ramon que als pobles de la comarca diuen que els callosins o són falangistes o són comunistes, no tenen terme mig.
“És una lástima que el archivo histórico de Callosa está repartido entre Orihuela y Benejúzar, cosa que dificulta mucho las investigaciones. Un hecho indudable es que aquí todo lo controlaba la Iglesia que tenia mucho poder. La Vega Baja dependia de la Inquisición de Múrcia. Por ejemplo, uno de los personajes más importantes de nuestra historia reciente es Diego Tribes de Valdivieso, emparentado con los Rafal, estuvo de reserva de diputado liberal para les Cortes de Cádiz, aunque no llegó a asistir, peró al mismo tiempo era inquisidor por Múrcia. Además mira, en Callosa todavía se hacen muchas procesiones y, aparte de la de San Martín hay seis iglesias más.”
Se sap que de Callosa i Rafal va eixir un escamot de centenars de persones disposades a alliberar el líder de la Falange José Antonio Primo de Rivera, tancat a la presó d’Alacant durant la guerra civil. A l’entrada d’Alacant la Guàrdia d’Assalt republicana els va apressar i va afusellar un bon nombre dels revoltats. Per aquest motiu Callosa va ser un dels pobles que més va patir la repressió franquista després de la guerra.
Li preguntem a Ramon sobre el caràcter de la ciutat i ens diu:
“Los de Callosa somos nacionalistas de la ciudad, este es un sentimiento muy arraigado. Los de Valencia nos tienen por gente que nada más vamos a nuestra bola. Hay un cierto sentimiento de Vega Baja, pero son más palabras que realidades. La Vega Baja no integra nada ni a nadie. Un ejemplo, desde Callosa defendimos la Sierra de Callosa cuando nos enteramos del túnel del AVE, pues bien, el resto de la comarca ni tan siquiera se pronunció al respecto, ni una opinión.”
Les relacions de la gent de Callosa són amb Múrcia i amb la pròpia comarca, especialment amb la capital, Oriola. Després la gent sol anar a Elx, perquè Elx és més important que no Alacant (i afegeix Ramon: -“encara que sempre estan barallant-se entre elles”).
Hi ha certs llocs, alguns ja comentats, que paga la pena visitar a Callosa, en parlarem d’alguns d’ells, tot i que, tret de l’església de Sant Martí, són d’una certa modèstia, però en ajudarà a entendre millor la ciutat.
Indubtablement l’església arxiprestal de Sant Martí és de visita obligada. En 1980 fou declarada Monumento Histórico Artístico Nacional per ser un dels millors exemples d’església-saló renaixentista de la Península. Els seus orígens són una mesquita que entre 1281 i 1494 es converteix en un temple gòtic. La construcció que podem visitar és bàsicament del segle XVI, finalitzada el 1553 pel mestre Alonso de Arteaga i és un model absolutament aliè a la tradició valenciana. Al segle XVIII se li dotà d’una gran cúpula central amb decoració rococó, mentre que la sagristia i la capella de la comunió són d’estil neoclàssic.
Com ja hem dit, la ciutat està presidida pel Santuari de Sant Roc, el patró de la ciutat i protector de les epidèmies del segle XVII, entre altres miracles locals. L’ermita actual, d’estil colonial, és la tercera que es construeix al mateix lloc i sobre el corral on es va aparèixer Sant Roc. La primera ermita era de la segona meitat del segle XV, l’actual es va començar a construir en 1761. L’esplanada del santuari es coneguda com el Balcó de la Vega Baixa.
El Reial Pòsit de grans es va construir en 1579, però l’actual edifici i emplaçament és de 1790. La seua funció era proveir la població, però també emmagatzemava ferramentes, estris de llaurar i llavors, per altra banda també comprava excedents de les produccions agràries. En realitat també feia d’una mena de banc agrícola per als llauradors. El Pòsit va finançar gran part de les obres de canalització de la rambla de Monroig.
La capella de l’orde franciscà, d’estil barroc, és l’únic que en resta de l’antic convent dels Pares Alcantarins Descalços. Segons Madoz va ser fundat pel beat Andrés Hibernón de Gandia. Aquest orde va ser l’introductor de la Setmana Santa. A la sagristia encara es conserven els estris de corda, corona i columna per a la representació de “la Corona Mortificada”, una antiga representació religiosa que es feia durant la Passió
L’antic escorxador, construït en 1929, avui és el museu de la ciutat. Hi podem trobar el Museu Arqueològic “Antonio Ballester Ruiz”; el Museu Etnològic del cànem i de l’horta; el Museu de la Setmana Santa i el Museu de les Festes. En parlarem només del museu del cànem.
El cànem va ser el motor de l’economia local durant els segles XVIII i XIX. El museu mostra el cicle complet d’aquesta industria, des del seu conreu fins a la fabricació industrial d’espardenyes, cordes i teixits, passant per la descripció dels nombrosos oficis, tasques i ferramentes necessàries (labradores, segadores, embalsadores, agramaderos, arrieros, carreteros, espadadores, rastrilladores, hiladores, alpargateros, trenzadores, urdidores, costureros, etc. telares o pequeñas fabricas de tejidos sobre los materiales del lino o cáñamo, y herreros y carpinteros de fabricación de herramientas).
Un del apartats més interessants del museu és l’explicació de la “cannabiosis”, una malaltia derivada d’aquesta indústria i que, degut a les deficients condicions higièniques i a la manca d’atenció mèdica va afectar molts treballadors: -“En 1975 existían todavía en Callosa de Segura unos 250 cannabiósicos”. –“ La vida media de uno de estos obreros era de 39’6 años frente a los 67 años de vida media de un agricultor de la misma ciudad”.
A Callosa encara es celebra anualment la Demostración Nacional de los Trabajos del Cáñamo, un festival de record d’aquella indústria tradicional.
I acabarem parlant de tradicions. Per Sant Roc, moros i cristians i la tradició de pujar el “farolico de Venancio” (un altre miracle de sant Roc). La Setmana Santa i la festa de “partir la vieja”, a mitjan quaresma, en la qual ninots de cartó són vestits i exposats a les portes de les cases. I la gastronomia del lloc: arròs amb crosta, putxero amb pilotes i olla gitana; i de postres: mojàvenes (almohabanas), mantecàs, escaldás o relentás.
[1] Diccionario Geográfico-estadístico-histórico de Alicante, Castellón y Valencia. Pascual Madoz. Institució Alfons el Magnànim. 1982
[2] Historia de Callosa de Segura. Alberto López Miralles, Juan Garví Núñez y Jesús Francés Rico. http://blogs.ua.es/historiacallosa/
[3] Observaciones sobre la história natural, geografia, agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia. Antonio Josef Cavanilles.Albatros ediciones. 1981
