Joan del Alcàzar
Catalunya comparteix amb la resta de les regions peninsulars la crisis econòmica que ha provocat una duríssima crisi social i una davallada dels serveis públics i del paper assistencial de l’Estat. La resposta a la crisi econòmica ha anat per la via de la devaluació interna, la qual cosa ha generat una rebaixa salarial que ha reduït el consum i ha provocat més atur, menys ingressos fiscals i més dèficit públic que força a retallar més i més els pressupostos. La política del Partit Popular que governa Espanya des de l’ensorrament del socialista Rodríguez Zapatero en 2011 no ha estat altra que seguir les directrius de l’Alemanya de Merkel i del FMI de reduir el dèficit a qualsevol preu, així que fa anys que estem dins un cercle infernal del que no es veu l’eixida. Al Principat, està per delimitar quina ha estat la responsabilitat del govern de Mas i de Convergència i Unió, amb el suport des dels marges d’Esquerra Republicana, però aquesta és una altra història.
Com a Espanya, també a Catalunya va sorgir i creix sense descans el Partit dels Indignats [o dels Encabronats o el Partit de la Ira, com ha escrit Enric Juliana]. Arreu l’Estat, l’escenari en el que ara estem s’inicià amb el 15M [de 2011] i les acampades a les places de les ciutats espanyoles i ha començat a cristal·litzar, parlant electoralment, en eixe fenomen imprevisible avui que se’n diu Podemos. Els partits majoritaris estan desarborats davant la nova situació: el PP no obstant creu, estúpidament, que és un monstre que el beneficia en la mesura que està devorant al PSOE i a Esquerra Unida, per la qual cosa no fa altra cosa que publicitar-lo amb intensitat. L’esquerra clàssica, que els de Podemos desqualifiquen de forma irresponsable amb arguments en blanc i negre, no sap cap on anar, ni com respondre al desafiament permanent d’un grup que practica un discurs populista que connecta de meravella amb milions de persones que se senten membres del Partit dels Encabronats.
Catalunya, no obstant, presenta una diferència substancial amb altres regions peninsulars: és un territori amb molts ciutadans que se senten nacionalment catalans [i no tant espanyols]. La conjuntura de crisi i la dura devaluació interna han provocat al Principat una resposta coincident i diferenciada alhora a la de la resta d’Espanya: a més d’indignació ha potenciat el sentiment nacional de milions de persones i l’encabronament ha pres una consistència i una capacitat mobilitzadora insospitada i insospitable. I és que el Govern de CiU ha aconseguit convèncer a molts que, pel que fa als efectes de la crisi, tot és culpa de Madrid. No els ha resultat massa difícil.
El Partit Popular, des del segon govern d’Aznar entre 2000 i 2004, durant els anys que va passar a l’oposició entre 2004 i 2011, i en el darrer període de Rajoy, des de 2011, ha volgut fer la re espanyolització d’Espanya [com va dir, bocamoll com és, el ministre Wert], és a dir refer Espanya com a ells els agradaria: uniforme i castellanitzada, tot i que respectant las sanas particularidades regionales que a todos nos enriquecen. El Partit Popular, amb els seus analistes de FAES al front, fa temps que estan entestats en posar ordre [especialment, però no sols] a les regions basca i catalana.
Particularment a aquesta darrera, la política del PP ha generat exactament el contrari del que es proposava, i el partit de la dreta espanyola s’ha convertit en un motor de generació d’independentisme. Costa de creure tanta estupidesa, tanta arrogància i tanta incapacitat política. Ni els més radicals catalanistes donen crèdit al que veuen.
L’operació españolizadora ha estat dirigida més amb els budells que amb el cap. Espanya és un país de molt baix fervor nacional convencional. El nacionalisme espanyol enveja l’entusiasme nacional de –singularment- bascos i catalans, amb la seua devoció per la bandera, pel seu himne i per la solemnitat davant les efemèrides nacionals. Espanya té un himne sense lletra que impedeix cantar-lo, per exemple, com fan els brasilers, els xilens, els francesos o els italians. A més, a Espanya, la bandera és aquella que per a molts resulta impossible deslliurar de la guerra civil i de la dictadura franquista, i així no és fàcil sentir estima real per aquests símbols. Comptat i debatut, el resultat és que els nacionalistes espanyols –incloent-hi els més moderats i també les del nacionalisme banal– suporten amb dificultat i de vegades amb ràbia les demostracions de consistència nacional dels separatistes.
Mariano Rajoy i el PP han volgut aprofitar-se d’eixa enveja. El líder del PP, un home que combina la indolència i la manca de preparació amb una singular capacitat per a romandre immòbil, ha fet servir des de sempre aquesta característica per a arribar fins on ha arribat. Deixar podrir-se els problemes, deixar que el temps acabe amb els adversaris i els esgote en la lluita contra el seu mur de silenci, no dir ni sí ni no, esperar i esperar. I això és el que està fent amb la situació a Catalunya.
Rajoy espera que els empresaris i els banquers de Barcelona li expliquen a Artur Mas on està la ratlla roja; i que l’amenaça d’aplicar rigorosament la legislació vigent tinga efectes disuasoris. Potser confiava que la confessió de Pujol afectaria el fervor nacional, però tot i que ha sigut una bomba i de les grans, bona part de la societat catalana no s’ha desmobilitzat. I és que en la seua desídia suïcida la situació està fora de control. Encara no és l’hora d’abandonar la paràlisi i plantar cara a la situació? No veurà el calvari que està passant el seu col.lega Cameron amb Escòcia?
Publicat a http://escriureenlaire.blogspot.com.es/
