Rafel Crespí i Ramis
S’acaba l’estiu. Els arrossars de Sueca ja no cantussegen allò que Raimon va escampar als quatre vents referint-se a Euskadi: tots els colors del verd. El groc de la senectut tenyeix, amb repuntades aleatòries però severes, la immensa planúria on antany la vida es mostrava ubèrrima. No tots els verds són iguals. Pedalejant per la partida, que en diuen ells, em vénen al cap aquells versos de Joan Alcover: “vulles conèixer/ la clapa de verdor si és blat o ordi”, del poema ‘l’ermità qui capta’. També, com ell, m’agradaria conèixer les varietats de l’arròs pel color del verd que desprenen. I saber quina joia, quina alegria, quines tristors s’amaguen rere les mans i els tractors que el fan reverdir cada estiu. Com l’ermità. Pens també amb el groc de mon pare, ell coneixia si la clapa de verdor era ordi o civada. Ara també ho coneix, però no sap si som dimecres o dijous.
El mercat del penúltim divendres d’agost a la pàtria de Fuster és anacorètic, hi ha moltes parades buides. Gairebé tothom s’ha abocat al blau de la mar, com un capellà que diu la missa d’esquena al poble. Si a principis d’estiu el leiv motiv de les converses eren les notes dels néts – o els miracles- ara la gent es queixa o s’alaba -sempre l’agredolç per divisa- de la buidor del carrer. A mitjan matí alguns marxandos comencen a aplegar els filats. Entre tantes clarianes, els pidolaries es destrien amb nitidesa. En descobresc alguns que mai no els havia vist. Em corroboren que no són del poble. La misèria també fa mercat i és ambulant. Reconec que la reflexió és quasi gratuïta. Com que m’agrada llegir els papers a lloure, al casino dit de l’Agricultura, un esquela em crida l’atenció. Es tracta de Roma (sic) Albert Gras, filla de Camil Albert, un anarquista afusellat a Gandia en acabar la Guerra Civil. La filla de Roma va fer un enregistrar un vídeo penjat al you tube on sa mare i sa tia conten la vida del seu pare, un testimoni molt interessant: https://www.youtube.com/watch?v=ubQ_vXmKzqg. Part d’aquesta història que conten forma part del fil argumental de la novel·la Quan truquen de matinada, de l’escriptor assuecanat Salvador Vendrell. Na Roma ha mort a Barcelona però rebrà sepultura a Sueca. He decidit anar al cementeri, encara que sigui a l’hora de l’eclipsi quotidià de l’horeta.
Al cementeri hi arrib gairebé a la mateixa hora que el fèretre. Un ram i una corona de roses roges. No hi ha gaire gent, l’hora i el dia no són els més fervorosos per aitals feines. Mai no és bona hora per morir-se. No vull que sigui cap judici de valor, però haver conservat un trosset de la memòria de la llibertat bé mereix el tribut dels qui ara estan amb la llibertat. L’enterren a un tir de pedra de la tomba de Fuster, que s’ho mira escèptic. No hi ha marbres a la tomba. Una pedra llisa amb el noms del pares. La filla de la finada llegeix un poema de Martí i Pol. Parlen d’una bandera però no aclaresc si la hi han posada a dins o si en alguns moments cobria el fèretre. Devia ser anarquista o republicana? Em qued amb les ganes de saber-ho. La filla agraeix a les dues dotzenes que ens refugiam a l’ombra el detall d’haver-los acompanyat en aquesta hora crepuscular. També diu que a Barcelona va tenir un comiat com es mereixia, però que al poble nadiu també era estimada.
Em passeig una estona pel cementeri de Sueca. Intent resseguir les passes del personatge de l’home manuscrit, de Bauxauli, d’endevinar el lloc per on va davallar del costat del cinturó de circumval·lació. Pens que la remor dels cotxes destorben, si no profanen, els descans dels difunts. Som davant la tomba de Fuster. Està enterrat al costat de Bernat i Baldoví al panteó de l’Ajuntament. Allà, a més d’algunes de les glòries locals, hi ha algun batle, algun prohom, però també algun agutzil. La mort ens iguala a tots. Els don l’esquena i enfil la sortida. Pens amb en Matas, de Mallorca m’arriben les notícies que tots ja intuíem. Si no ho tenia clar abans, ara les notícies corroboren perquè vaig pagar més de 100 € de pàrquing durant l’operació de ma mare. La mort ens iguala a tots, però a la vida no tots som/són iguals. Tampoc els polítics, malgrat els de sempre vulguin que tots s’assemblin i els de sempre cobrin els peatges.
Publicat a Diari de Balears (8 de setembre de 2014)
