Frances Canosa
Si llegiu això és que hem arribat. Si ho llegiu és perquè Pere Ramon I, comte del Pallars Jussà, escriu el 1098, probablement, el primer text en català. Jura pau i treva. I ni les guerres de tots els futurs el van matar. Els catalans “ Son apasionados de su patria, con tal exceso que les hace trastornar el uso de su razón y solamente hablan en su lengua nativa ”, va dir José Patiño, ministre de Felip V, mentre lubricava la serra elèctrica del Decret de Nova Planta (1716). Si ho llegiu és perquè sou immortals. Viviu en un hiperespai de temps confitats. I fent surf a la Via Làctia un rebesavi li explicava al vostre besavi rondalles de gats endiumenjats festejant ratetes escombrant cirerers. I un besavi a la vostra àvia li cantava cançons d’un sol d’ou ferrat i rierols on la lluna es feia la manicura. I en un astre la vostra mare us xiuxiuejava: “La lluna, la pruna, vestida de dol, son pare la crida, sa mare no vol”. I un dia vosaltres crideu a la negror galàctica un “T’estimo” a una xiqueta de trenes preescolars i l’univers va aplaudir de mans fent un Big Bang com una casa de pagès. Si ho llegiu és perquè també sou nens sentint l’explosió de llàgrimes metralladora foradant el paper. Com aquella carta que escriu Manuel Carrasco i Formiguera (1938) un dia abans als seus fills: “No oblideu mai, mai, cada nit, després de les vostres oracions, de cridar ben fort Visca Catalunya lliure!” I l’endemà l’assassinaven. I ell, abans de l’instant suprem, tornar a cridar a l’hiperespai: “Jesús, Jesús, visca Catalunya lliure!”
Si ho llegiu és perquè teniu fe: i és igual si sou espiritistes, musulmans, contorsionistes, o lampistes… Creieu en l’eternitat en vida. Sou terrenalment sobrenaturals. Sou uns anarcoconservadors de la prehistòria de l’endemà. Sou el satèl·lit que orbita entre un rewind i un fast forward : pitgeu el play per avançar com un coet espacial. Sou un adés, un ara, un mentrestant. El rellotge es veu de fora estant. Cervantes escriu (1617): “ Gente enojada, terrible; pacífica, suave; gente que, con facilidad, da la vida por la honra, y por defenderlas entreambas se adelantan a sí mismos, que es como adelantarse a todas las naciones del mundo ”. Sou independentistes siderals, astronautes que no dormiu si no és amb llençols de nits de llibertat. Voleu amb el vostre llit de Peter Pan al país del mai més. Com va il·luminar un Voltaire de neó el segle de 1714: “Catalunya, en fi, pot prescindir de l’univers sencer, i els seus veïns no poden prescindir d’ella”. Però no dimitiu de la vida. Sou ionquis de l’existència. Defenseu una puça, un castell i un iglú amb l’addicció de l’enraonar. Ho heu dit del dret i del revés. I el dret català ho té clar: “ Rex in Cathalonia non utitut absoluta ” (“A Catalunya, el rei no té una potestat absoluta”). I els veïns castellans bufetegen com forats negres: “ ¿Qué es la ley? Lo que manda el rey ”. La nostra llei és la de la magrana: tots per igual. Tenim el poder de les llavors que són el tot. Tothom corria a menjar.
Ho va tastarel grec Hecateu. Viatja per Europa el 510 aC. Veu un bufet lliure de cranis a sepulcres prehistòrics. Tots eren allà. Totes les ètnies, civilitzacions, que havien arribat a la Península: trepitjava la Protocatalunya. La pàtria de l’amanida, la identitat del cigaló: remena anís, cafè… Remena all i oli, caramel, sidral… Mosaic. Trencadís d’un Gaudí homínid. I allà, molt abans, un Stanley Kubrick que pariria el futur filma l’escena clau de 2001: una odissea de l’espai. Un homínid agafa un os i el llança a l’espai. Un salt de 4 milions d’anys. L’os és una nau ballant rock a la galàxia. Nit estelada. L’evolució de la humanitat. Si sou vosaltres els que heu arribat fins aquí haureu de fer el pas. Perquè no teniu dret a decidir, teniu el dret natural i evolutiu d’existir.
Publicat a Ara, dijous, 11 de setembre de 2014
