Publiquem tot seguir el darrer lliurament de l’extens treball que ha deidcat Josep Sorribes a la ciutat de Sogorb, la seua historia i problemática actual.
Josep Sorribes
Fins ací la nostra modesta incursió en la història de Sogorb que sols caldria completar amb una breu referència al ric patrimoni de Sogorb, al qual ja hem fet esment. En parlar del patrimoni de Sogorb tothom sap que en la vessant arquitectònica o monumental (molt posada en valor els darrers anys, com hem vist), el viatger no ha de passar per alt (http://www.turismo.segorbe.es/turismo_es/) les rehabilitades muralles amb les dues torres de la Presó i del Botxí (sic), sortosament convertides en centres d’interpretació històrica, connectades ambdues pel pas de ronda i sobre les quals descansa el també rehabilitat Aqüeducte (segles XI, XII i XIV) que al llarg dels segles duia a la ciutat l’aigua des de la font o brollador de la Esperanza. En aquesta mateixa línia cal visitar l’Arc de la Verònica, porta d’accés a la ciutat que s’obre en l’antiga muralla. S’anomena així perquè en la part interior conserva una imatge de la Santa Faç (denominada pels sogorbins la cabecica de Nuestro Señor). Pel que fa al patrimoni eclesiàstic, Sogorb pot vantar-se de tindre uns dels millors: el complex de la Catedral gòtica de Santa Maria on a més de la pròpia catedral i les seues capelles plenes d’obres d’art cal visitar les criptes que hi ha sota la capella del Claustre i el museu catedralici i la torre campanar (o de l’arxiu). Però, a més Sogorb compta amb el potent i renaixentista Seminari, amb l’església barroca de Sant Martí i Santa Anna, amb l’església de reconquesta de Sant Pere del 1247. Tornant al patrimoni “civil”, el Museu d’Arqueologia i Etnologia ocupa el vistós edifici construït el 1792 sota el regnat de Carles IV mentre que el Palau Ducal dels Medinaceli (traslladat al raval d’Agualimpia des de l’original Palau o Alcàsser de l´Estrella) és seu de l’Ajuntament des del segle XIX. La reformada Glorieta és un altre punt de referència valuós com ho és també el Museu de l’Oli instal·lat a l’almàssera de l’edifici Belluga. Un patrimoni civil i eclesiàstic del qual es gaudeix millor passejant tranquil·lament pel centre històric, per carrers i placetes, bona part de les quals reformades en temps recents. No, no me n’oblide de la famosa font dels 50 “caños”, ni del passeig de Sopeña (l’únic que queda de l’Estrella) ni tampoc de la bassa de reg de grans dimensions, la “Cisterna la Leonera” d’origen medieval que als peus de Sopeña recollia les escorrenties i també l’aigua sobrant de l’aqüeducte. Tampoc me n’oblide de l’espectacular festa de l’Entrada de Bous i Cavalls, sant i senya de Sogorb, que té a l’edifici de l’Infotourist un atractiu centre d’interpretació. Els darrers anys la festa s’acompanya d’activitats gastronòmiques ubicades a la Glorieta. Malauradament, com passa sempre i a tot arreu, Sogorb ha perdut també al llarg de la seua història les dues fortificacions de San Blas (on ara hi ha el complex aquàtic de… Segóbriga!) i de la Estrella però també la valuosa Cartoixa de Vall de Crist, desamortitzada el XIX i deixada perdre, abandonada, de la qual tan sols en resten alguns elements de gran valor “traslladats” a altres monuments. Així i tot, els sogorbins poden estar prou satisfets de gaudir i poder oferir al visitant tants elements i indrets de vertader interès.
Resta encara, per posar el punt i final a aquestes ratlles, fer alguns comentaris breus relatius al conjunt format per les llegendes, els acudits, les tradicions, els malnoms, etc… Sempre va bé acabar la feina amb un somriure i, ja posats en aquest terreny sempre més gratificant, em permetrà el lector que sol·licite la seua atenció. Sogorb ha estat, almenys des de finals del XIX, una ciutat políticament inquieta. Republicans i tradicionalistes, sense que la sang arribés al riu, cosa que finalment succeí per obra del colp d’Estat de Franco, es disputaven l’espai urbà. La tradicional denominació “els de dalt i els de baix” atribuïda als habitants dels voltants de la plaça de la Cova Santa reflectia una divisió social i política que cristal·litzaria en dues Penyes lligades a la festa de Bous i Cavalls: la Penya de la Pellorfa (més d´esquerres i vestits a ratlles) i la Penya del Desacato (vestits de negre). Tanmateix les penyes s’han multiplicat i a hores d’ara aquesta distinció està una mica oblidada. D’anècdotes, llegendes i curiositats lingüístiques n’hi ha, com sol passar, un fum. Així, “los abogados” és el nom que a Sogorb es dóna als de Soneja, per la seua manera rodona i circumspecta de parlar. O el malnom d’algunes famílies de llauradors benestants com ara els Chonos o els Tomasinos, mentre que la majoria es considera “labradorcicos de media maná”. Sovintegen, com ja vaig constatar en l’article dedicat a la Vall del Palància, els valencianismes castellanitzats com ara la legona, per a anar a treballar al camp o el capel de la indústria de la seda. I, és clar, les terminacions d’estirp aragonesa en “ico”.
A l’entrada de la vila hi ha algunes propietats de certa importància com el Huerto del Orero (del vivers del qual en parle després) o el Huerto de la Gitana, que és dels Durba. I en la memòria col·lectiva roman encara el respecte popular pel bisbe Aguilar per l’ajuda prestada a la població en una de les epidèmies de còlera. La ferida de la guerra dels bombardeigs i de la “gran evacuació” de 1938 encara està molt present i als veïns d’Altura encara se’ls acusa (veritat o llegenda?) d’haver aprofitat l’ocasió per a practicar el saqueig i endur-se eines, queviures, mobles i roba. Conten que Segarra va voler instal·lar-se a Sogorb en el millor hort de la vila (La Gallega) però que l’oposició de l’alcalde franquista del moment, el tio Pito, ho impedí. Veritat o llegenda? El que sí que és una llegenda com cal és, sens dubte, la del “Forn dels Cabrera”. L’ínclit Cabrera, Tigre del Maestrat i cabdill carlí solia “visitar” Sogorb amb freqüència i en una d’aquestes incursions diu la llegenda que en veure una xicona de bona presència, la féu pujar a la gropa del seu cavall i se l’endugué al campament. D’aleshores ençà, hi ha una coneguda família a Sogorb, molt respectada i volguda que es diuen de malnom els Cabrera, encara que els seus cognoms inicials són uns altres. Més que un malnom és un reconeixement a la història i la família en qüestió duu amb orgull el fet de ser coneguda com els Cabrera. Fins i tot s’han vist forçats a posar al forn familiar (que fa uns pastissets d’anís excel·lents) “Horno Cabrera”.
A aquesta llegenda ben curiosa i simpàtica li fa ombra una altra més “tradicional” i de caire eclesial: la Verge de la Cova Santa. La tradició prové, com gairebé sempre, del descobriment per uns pastors d’una imatge de la Verge deixada en una cova des (diuen) 1503. El cas és que la primera visita “oficial ” a la Cova és el 1632 i el motiu (l´habitual) fou pregar perquè s’acabara la sequera que es patia. Amb el mateix motiu es tenen noticies de rogatives el 1662 , el 1821… Al final, una devoció i també un conflicte entre Sogorb i Altura sobre la “propietat” de la tradició. Coses que passen.
El recurs a la melangia i a l’elegia hiperbòlica no és precisament una bona pràctica per a fer front als reptes del futur. Si damunt, la cosa va de l’horta de Sogorb, la més dolça i coenta Renaixença és molt millor. Més com a exemple del que no cal fer que com a cap mena de curiositat, paga la pena reproduir el “Epílogo Poético” signat per Luis Calpe Aparicio i inclòs en l’obra La Plaza de las Monjas. El lector ja se’n farà el seu propi judici:
Hay una vega en Segorbe
debajo de un palio rosado
que vistió su manto verde
por hortalizas formado.
Hoy esta vega tan fértil
ha perdido su verdor
y san Isidro glorioso
la consuela con fervor.
Ya no lucen tus bancales
lazos en los cebollares
ni hay tampoco alcachofares
ni alegres pimientonares.
En mi memoria perduran
trepadores desolares
las barracas de tomates
y bancos de melonares.
Ya no ves calabacines
ni tomates de colgar
ni ajicos tiernos a mazos
ni un colar ni un patatar.
Fuiste huerta prodigiosa
de hortalizas y frutales
de los claudios japoneses
y de las peras tendrales.
El labrador ya no canta
cogido detrás de la esteba
ni montan ya los nenucos
encima de la tabladera.
Esta que fue la despensa
de todos los segorbinos
muy angostada la veo
por sus recursos perdidos.
Este valle está dormido
y si no hay alternativa
es paraiso perdido
rodeado y sin salida.
Per a poesies com aquesta, paga més la pena recórrer a les dites populars recollides del Sanchis Guarner que, en aquest cas, reflecteixen en un cas la competència pels favors de la Cova Santa i en altres dos són netament bròfecs. El lector jutjarà:
Virgen de la Cueva Santa,
¿en qué lío te has metido?
¡Con los borrachos de Altura
Y a Segorbe no has venido!
Segorbina,
puta fina;
si es de Altura ,
más segura;
jericana´más temprana;
en Castelló,
una sí y otra no;
y en la calle de abajo´
todas a ‘estajo.
Las mocicas de Segorbe
cuando van al agua al rio,
debajo del delantal
llevan un conejo vivo.
Apèndix
Un cas interessant: els Vivers Orero
De vegades ú es troba amb sorpreses agradables, amb gent que coneix el seu ofici i innova i que ho fa des de molt abans que es posara de moda la dèria dels “emprenedors”. Són rara avis en aquest país, però existeixen, i integren el grup que Nèstor Novell i jo anomenem de vegades els “valencianets bojos”, aquesta colla de gent que fa País sense fer ostentació. I aquest és el cas de Viveros Orero de Sogorb i la raó per la qual li dedique un curt però carinyós apartat. Tan carinyós, o almenys ho intente, com el tracte que vaig rebre de Cuca Orero. Tot un plaer.
La cosa començà fa uns 125 anys de la mà del besavi de Cuca, tot i que fou l’avi qui començà a practicar l’art del disseny i la decoració amb estil versallesc que és el que es duia llavors. La figura capital fou, però, el pare, que tingué l’encert de preveure que si s’aconseguia produir plançons d’arbres fruiters que resistiren bé en climes més àrids, hi havia un bon negoci a la vista. I fou ell qui introduí en els dos horts de la família (el primer camí de Geldo i prop de “Las Paquis” i travessat avui per la carretera, el tren i l’autovia; el segon baix del Seminari) les noves varietats i qui viatjà per tots el països amb poques hores de fred a l’any (tota la conca de la Mediterrània, Aràbia, Brasil…) consolidant un mercat molt especialitzat en el qual avui sols hi ha dos o tres empreses en el món. Un triomf absolut!
Evidentment, el negoci té un alt risc perquè has d’invertir molt de forma prèvia i accidents climatològics o caigudes de la demanda (que es minimitzen diversificant els clients) poden fer perdre molts diners. Actualment els Orero fan plançons d’ametllers, pomeres, presseguers, nectarines, cirerers, albercoquers, etc., i sols deixen fora els cítrics, les vinyes i els rosers, que són mercats a banda on uns altres fan negoci.
Com que el viver requereix prou extensió i terra fèrtil la producció la fan en una finca de Sevilla de 30 Ha. (que porta un germà) de la qual ixen anualment 1 milió de plançons d’un any cap a València que és on es fa tota la logística (fer farcells amb els plançons, etiquetar-los, emmagatzemar-los en una mena de contenidors especials que després es col·loquen als contenidors habituals, sovint amb refrigeració) i l’exportació per via marítima. La punta de treball és sempre entre desembre i gener i pels que ens digué Cuca els darrers anys les coses han anat prou bé. Comentàrem que a Sogorb hi ha tradició de vivers i que hi ha una altra empresa (Mas de Valero) que també està on toca. A més dels vivers, un altre germà té a Sogorb una finca de 25 Ha. on fan vi (la Bodega de Masia de la Hoya). En són vuit germans i pel que es veu, no saben estar-se de braços plegats.
Aprofitant l’avinentesa li vaig fer a Cuca Orero algunes preguntes sobre Sogorb que, en part ja he anant posant en el text. Tanmateix hi ha dos qüestions que no he esmentat i que són interessants. La primera és de toponímia urbana: ara el “centre” s’ha desplaçat al sud on està Mercadona i el Bar Monterrey. La segona té a veure amb les noves fites de l’agricultura de Sogorb (llevat, és clar, de l’oli). Doncs molt senzill: s’està reconvertint en la producció de persimons (caqui crocant) i d’ametlles (varietat marcona) perquè la demanda de la Xina ha fet que el preu es pose entre 6 i 10 euros el quilo i una ha. pot produir entre 2.000 i 4.000 quilos.
Torne a dir-ho: un bon exemple de bones pràctiques, innovació i màrqueting. I tot un plaer l’estona que vaig passar amb Cuca Orero, a la qual confie que li agradarà la meua síntesi de profà en la matèria.
