Manuel Alcaraz
1.-He llegit unes declaracions del Dirigent de Podem que afirma que a Espanya hi ha una “pulsió de canvi” similar a la qual es percebia en 1982, just abans de la victòria de Felipe González: potser per això el seu Alfonso Guerra particular es va embardissar en una polèmica esperpèntica amb l’Alfonso Guerra de tota la vida; Déu l’hi ho perdone a tots els regeneracionistes. Al que anem: crec que el Gran Timoner de Podem té raó en part. I més que tindria si culminava l’argumentació recordant que en 1982 el PSOE va obtenir un 48% de vots (amb una participació del 80%). El PSOE solament, insistisc. Atès que ara no es donen les circumstàncies –diguem que el pols de la pulsió és més feble i el PP seria el més votat- faria falta l’acord de totes les esquerres espanyoles que, casualment, segons les últimes enquestes reuniria un 48% de vots. L’única estratègia que li queda a Podem per al seu projecte de fer-se amb el poder és el benaurat sorpasso, destruint de pas IU. És a dir: Podem haurà de contribuir decisivament a la reconstrucció del bipartidisme, tan odiat, només que sent ells la força hegemònica: el PSOE d’aquest segle amb el suport del PSOE-Històric. Estan en el seu dret, només faltaria, i molts votants poden i han de votar-lo, al cap i a la fi hi hagué milions que en el 82 van votar al PSOE creient-se allò de l’ocupació i l’OTAN. I després calgué inventar IU. Darrer matís: governar la pluralitat de l’esquerra i, alhora, governar un país devastat per la crisi té els seus problemes específics que requeriria de promeses i compromisos específics. La conclusió de tot això és que Podem “és” una paradoxa essencial: per arribar als seus objectius ha de dissoldre’s: no assolir poder corruptor, no dir veritats que puguen revelar-se mentides, no jugar al bipartidisme, no ser hegemònic en els moviments unitaris. I Podem al País Valencià? Doncs, la clau del seu èxit n’és la inexistència; així que, mentre podran, no existiran. Deia Walter Benjamin: “Sumar a la revolució les forces de l’embriaguesa: entorn d’això gira el surrealisme”. I ací estem: esperant una revolució molt pendent, borratxos de irrealitat.
2.- IU s’ha enfonsat en el dolor de la injustícia amb la qual li està tractant el món i la Història. Pel que sembla, de majors volen ser Podem, però com són molt més majors que Podem, han acabat per fer un embolic als seus electors (im)potencials. La seua estratègia pactista consisteix exactament a dur a la pràctica el projecte teòric de Podem, però com que serà essencial el nombre de candidatures municipals això significa el suïcidi. O/i ser la mascota de Podem, l’estimat, humil, llest, vell talp que, agotnat en “el procés constituent” –signifique això el que signifique-, esdevinga finalment l’avantguarda del proletariat que mou els fils segons un dictamen històric inescrutable. Com que hi ha poc proletariat, serà “de la multitud”, “la gent” o qualsevol altra definició carregada de densitat filosòfica. I per a començar ja van llançant reunions per a organitzar futures assemblees, no fos cas que no siguen suficientment espontànies: l’espontaneïtat de les masses és el que de debò aterreix la classe dominant, ho sap tothom.
3.- Compromís, coalició en la qual milite, segons crec es pronunciarà pròximament sobre aquestes coses. Ningú sap com, quan, ni en quin sentit. Ròmul i Rem avisen que cal estar preparats. Jo n’estic, preparat, molt. I el poble valencià espera ferventment a Compromís, molt, vibra cada nit pensant en el Reglament de les seues Primàries i està convençut que alguna vegada farà una proposta positiva sobre alguna qüestió d’interès. Això si: segueix somiant amb un sorpasso per al qual ja no sap amb quins aliats pot comptar. Què lluny la primavera valenciana! (No sembla que siga cert que es vulga llançar una samarreta que diga: “No te’n vages, Cotino!”).
4.- I després està el PSOE, sembla. La seua posició, incòmoda, com ja sol passar-li, podríem definir-la com ferma en els principis, movedissa en els finals, flexible en les idees, activa en la inacció, ensucrada en les xarxes, embullada en els objectius, solitària en la navegació, deprimida en la seua consciència de solitud. Sol parlar amb si mateix, però un dels dos acostuma a fer ostentació de sordesa. Al meu entendre, està a punt de donar-se el sorpasso, encara que és improbable que ho notés. Aviat començaran a rifar-se càrrecs i quimeres. Ningú sap quin és la seua política de no-aliances i tothom sap que sense aliances estarà més perdut que el PSOE en els últims 20 anys. I s’empipa, amb un cert enravenament, quan mira les enquestes i sap que estan equivocades, que ells tot sols poden, que, sent com són una esquerra unida, podem adquirir el compromís d’agranar la dreta, i tu més, dolents.
5.- Necessitem una monja famosa que isca per la ràdio i la televisió perquè ens assemblearitze d’una puta vegada i que l’esquerra guanye. Una sor-passo és el que volem. Més que un miracle. Si no això serà el pacte de los montes.
6.- Els acords no són per a guanyar, sinó per a governar. És la diferència entre masturbar-se o fer l’amor: el primer no està malament, però amb el segon coneixes gent. Clar, que tota una altra cosa és romandre purs, no contaminats per idees pròpies ni alienes. És a dir: nets de pols i palla.
